EL PUNT DE VISTA CATALÀ – VIII
Estem dividits els catalans?
Quina és la divisió real que hi ha en terra catalana?
Fa més de tres anys que Madrid/Castilla/Estado-Español afirma de manera creixent que “Cataluña està dividida en dos mitades”, i que aquí, amb bona o mala intenció -a verificar en cada cas-, molts se’n fan ressò. Diuen coses d’aquest estil: “Los catalanes estan divididos en dos bloques iguales por culpa de los independentistas. Para bien de todos, ya que ‘mejor juntos’, hay que volver a la normalidad, a la unión, a la convivencia anteriores. Y confiemos que el gobierno que finalment se forme tras las elecciones del 21-D, vaya en este sentido”. Aquests tipus de frases són cada cop més repetides. Què signifiquen?
En realitat, i com veurem, no és cert en absolut que els catalans (català bé per ser de família catalana -aquests, segons vaig escoltar en discursos electorals independentistes-processistes, som només el 30% dels actuals “ciudadanos catalanes”-, català bé per ser una persona nouvinguda des de qualsevol lloc de fora de Catalunya que, després de dècades/lustres/anys de viure aquí, ha decidit lliurement que “sóc català”) estiguem dividits en dos parts similars.
Els que en canvi sí estan dividits en dos blocs són “los ciudadanos estadoespañoles residiendo en territorio catalán”, i això és quelcom totalment i qualitativa diferent.
Efectivament, dins dels actuals 7,5 milions dels anomenats “ciudadanos catalanes” sí hi ha dos blocs[1]: els invasors i els envaïts; els ocupants i els ocupats; els opressors i els oprimits; els repressors i els reprimits; els carcellers i els presos; els espoliadors i els espoliats; els que roben (i tant que “¡España nos roba!”; i no ens roba només diners, sinó moltes altres “coses”: Historia, conquestes, literatura, art, mística, arxius, biblioteques,…; èxits esportius,…; i en primer lloc el que és més important: “España nos roba” la llibertat) i els robats; els depredadors i els depredats; els rapinyaires i els rapinyats; els botxins i les víctimes;… En resum: els genocides i els genocidats.
I tant que hi ha dos blocs!
I l‘única manera d’“estar juntos, unidos y conviviendo” seria que els catalans continuéssim suportant resignadament estar envaïts, ocupats, oprimits, reprimits, presoners, espoliats, robats, depredats, rapinyats, victimats,…, genocidats, sofrint tot això que ens imposa militarment i civil Madrid/Castilla/Estado-Español des de 1714, i que ens segueix imposant cada dia que passa. Hauríem de continuar acceptant-t’ho i patint-t’ho… això sí, ¡“con toda normalidad”! Aquesta és la “normalidad” dels invasors, ocupants, opressors, repressors, carcellers, espoliadors, lladres, depredadors, rapinyaires, botxins,…, i genocides, en el marc del seu “Estado de Derecho de conquista” legalitzat per la seva “Constitución Española de Derecho Castellano” imposada el 1978, i la seva “justícia estadoespañola” basada en el criteri de “Derecho castellano” que afirma que “las leyes son para cumplirlas”, i garantitzat per les seves “Fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado”. Quina profitosa “convivència” per a ells… i quin horror per a nosaltres!!!
El primer bloc el formen, d’una part, els castellans i els-nadius-d’altres-nacions-de-la-peninsula-anteriorment-assimilades-pels castellans-i-convertits-en-estadoespañoles que ens han anat envaint successivament (insisteixo: militarment però també civilment) des de fa temps (com a mínim, des de 1714) i els seus descendents ja nascuts en territori català i que s’han quedat a viure com ocupants aquí, i, d’altra part, els castellans-i-assimilats-estadoespañoles “de primera generació”, és a dir, els actualment destinats aquí, sobre tot els que ho són permanentment però també els que venen temporalment a reforçar-los.
El primer bloc es pot, doncs, classificar en dos sub-blocs o grups:
1) el grup menys nombrós, format pels ocupants recents i immediats, que caldria quantificar (ajut, siusplau!). Com orientació: “el Ministro catalán del Interior” Jorge Fernández Díaz (per cert fill de militar franquista re-invasor el 1939 i que es va establir –millor “afincar”- en territori re-ocupat), va recordar el
3 de novembre de 2015 que “las fuerzas de orden público no tienen que ir a Cataluña porque nunca se han marchado de allí. Hay 3.200 Guardias Civiles y 3.400 Policías Nacionales en Cataluña”. Malauradament, no va precisar quan començava el seu “nunca” ni, ¡llàstima!, no va donar números sobre els membres de l’exèrcit, de serveis secrets, d’infiltrats, de funcionaris de molts altres tipus (judicials, fiscals,…), etc. Sempre que Madrid ho considera necessari, augmenta temporalment aquestes forces armades d’ocupació, com s’ha vist els darrers mesos amb els milers (quants en realitat?) de participants en la “Operación Copérnico”. Els components d’aquest primer grup estan destinats aquí per períodes més o menys llargs, i estan manats i pagats directament per Madrid. I, lògicament ja que amb aquestes finalitats són enviats, mentre estan aquí: a) actuen obertament contra els catalans, i b) protegeixen, recolzen, potencien i participen en les activitats anti-catalanes (per exemple, manifestacions anti-independentistes més menys violentes, arrancada d’estelades, etc.) de l’altre sub-bloc o segon grup.
2) i el segon grup molt més gran, els ocupants mediats, que són moltíssims més i que també caldria quantificar (ajut, siusplau!). Aquests o bé ja han nascut aquí -fins i tot de varies generacions- o bé porten dècades vivint aquí permanentment. Són “ciudadanos catalanes” que no es consideren catalans o, dit amb més rigor, que diuen que no es consideren només catalans sinó que afirmen públicament que son “catalanes y españoles” (o fins i tot “catalanes, españoles y europeos”, afegint “europeos” per suavitzar la polarització “catalanes — españoles”). Aquesta acostuma a ser la manera dissimulada de, en realitat, afirmar “¡¡¡Soy español, español, espanyol!!!”, com van cantar a una sola veu els participants a “la fiesta de Ciudadanos” la nit del 21-D, i com criden molts dels assistents a les manifestacions on es barregen banderes del “Reino de España” i banderes franquistes amb senyeres. Aquesta part important del segon grup, arribada per via militar o funcionarial, també són manats i pagats per Madrid però indirectament, en particular la part formada pels que s’han reconvertit en “funcionaris de la Generalitat”.
L’altre part d’aquest segon sub-bloc són els centenars de milers (o potser fins i tot un o més milions? Ajut per quantificar!) de famílies pobres sense feina que els cacics, terratinents, hisendats, “nobles y grandes de España”, “mandamases”,…, i els successius “gobiernos del Estado Español” s’han tret de sota, evitant així riscs d’explosions socials, i els han enviat “a trabajar y a crear riqueza y pluralidad en Cataluña”, el treball i la riquesa que “los mandamases castellano/estadoespañoles” han sigut incapaços de generar allà on manen, i la pluralitat que no volen en absolut que existeixi a casa seva. Malgrat que la gran majoria d’aquestes famílies humils no en siguin conscients, han estat enviades aquí com a tropes civils d’ocupació i una part considerable d’elles van arribar subconscientment amb actitud d’ocupants, i veurem que han estat enviades de manera intencionada per part dels capitostos de “la España gloriosa y eterna”.
Deu d’haver-n-hi, però no he trobat cap estudi de conjunt sobre els fluxos de població estadoespañola cap a territori català els últims 303 anys (ajut, siusplau!). Segur que dos períodes intensos van ser abans de les Exposicions Universals de Barcelona de 1888 i de 1929. I sobre tot durant la dictadura d’En Franco, un cop fracassat el seu pla de desterrar tot el poble català al Nord d’Àfrica per després repoblar amb castellanoparlants els territoris acabats de despoblar. Aquesta intencionalitat genocida ha continuat després de la mort el 1975 del dictador, en formes no tan definitives i que cal precisar. Sembla -he trobat la cita a diversos llocs però no la referència exacta; si algú la té, moltes gràcies!- que en data tan recent com 1983, el Presidente Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo va afirmar que “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que ello comporta”.
El segon bloc el constituïm els catalans que, molt majoritàriament -el 100% probablement no ha existit mai en cap poble una mica gran-, estem resistint la destrucció que dirigeix Madrid/Castilla/Estado-Español i que apliquen els seus representants directes i indirectes aquí. Em refereixo a EL GENOCIDI CATALÀ, tema tabú a Catalunya quan explicitar-lo arreu ens donaria una gran força, en primer lloc, interna, i després, internacional. Gràcies a la nostra gran capacitat de resistència, que és un reflex del molt forts i potents que vam ser mentre érem lliures durant segles fins a 1714, encara estem dempeus. Molt degenerats, sí, però dempeus.
Cal fer un estudi DES DEL PUNT DE VISTA CATALÀ (punt de vista català que és cabdal precisar i també aprofundir) de l’evolució de la demografia del poble català (no només del Principat sinó de tota la Nació Catalana) fins a 1714, i, urgent!, a partir de 1714. Però ara no dedicaré temps ni allargaré aquest text buscant dades i fent càlculs, atès que el que aquí tracto es quelcom QUALITATIU i no quantitatiu.
Ja vaig començar a detectar i a explicar aquesta greu dimensió de la nostra realitat en el text Qui són els invasors als que expulsar que vaig escriure el 24 de gener del 2016. Fent referència a la sessió d’investidura del MHP Carles Puigdemont l’anterior 10 de gener,
1) hi assenyalava que els 25 diputats de Ciudadanos i els 11 del PP:
1.1) “no es van sumar a l’aplaudiment que va sorgir de tots els altres diputats com a expressió de rebuig del feixisme”;
1.2) “tampoc al final de l’acte varen cantar ‘Els segadors’”;
1.3) “Inés Arrimadas García va parlar únicament i exclusiva en castellà (en “español”, diria ella, i no per casualitat)”, i “Xavier García Albiol va utilitzar les dues llengües, però va parlar molt majoritàriament en castellà (en “español”, diria ell, i tampoc per casualitat)”;
1.3.1) jo apuntava que “Probablement cap dels dos és plenament conscient d’això, però recorren a la llengua dels vencedors per recordar-nos als catalans que vam ser vençuts el 1714 i que portem tres segles de submissió.”;
i 2) hi comentava la votació d’investidura de Puigdemont: “Finalment el resultat va ser: 70 SÍ, 63 NO i 2 abstencions, que sumen els 135 escons, de manera que la majoria absoluta és 68. Doncs bé, en veure que anaven cridant a votar un a un a cada diputat pel seu nom i cognom (només el primer en gairebé tots els casos), se’m va acudir agafar un full, fer una doble columna i sota la columna del SÍ posar en una línia un palet quan el cognom era d’origen català i, en una altra línia, també un palet quan el cognom era d’origen no-català, en moltes ocasions d’origen castellà. I anàlogament a la columna del NO: un palet en una línia per cada cognom no-català, i en una altra línia quan el cognom era català. Per poder donar números i percentatges exactes, ho hauria de veure de nou lentament i anotar rigorosament, cosa que ara no faré. Però, de tota manera, les conclusions a grans trets a què vaig arribar van ser, i em sembla que són, concloents: 1) Clarament, la gran majoria dels SÍs van ser dits per persones amb cognom català; 2) Clarament també, la gran majoria dels NOs van ser donats per persones amb cognom no-català; 3) Hi va haver més (gairebé el doble) diputats de cognoms catalans que van votar NO (molts d’aquests, partidaris de la “tercera via”) que no pas cognoms no-catalans que votessin SÍ.”. I afegia que “Jo mateix em sorprenc del que va apareixent davant meu, i de les conclusions que comencen a sorgir (…)”.
Tornant al 21-D: aquella primera observació-sobre-els-cognoms feta en relació al debat d’investidura del 10 de gener de 2016, m’ha portat el 21-D a recollir les paperetes amb els 85 noms dels candidats de les set llistes per Barcelona que han obtingut representació parlamentària, i hi he afegit la candidatura Recortes cero. Grupo Verde perquè, sent la més forana, i jo diria que sense cap necessitat de fer-ho, es declara obertament “contra la independencia de Cataluña”. He subratllat amb un color els cognoms d’origen clarament català, i amb un altre color els cognoms d’origen clarament castellà. D’entre els 170 cognoms que apareixen a cada papereta (no he inclòs els cognoms dels cinc suplents perquè la candidatura de Junts per Catalunya no en té), i desitjant que algú ho faci amb més temps i rigor fixant els marges d’error (error degut, per exemple, a que “Garcia” pot ser tan català com castellà; a que hi ha cognoms clarament d’origen tercer; a que puc haver-me equivocat; etc.), els resultats que em surten ordenant-los segons el percentatge decreixent de cognoms catalans (o, el que és equivalent, creixent de cognoms castellans) són aquests:
Demarcació de Barcelona
85 candidats x 2 cognoms = 170 cognoms
Cognoms que surten a les paperetes Catalans % Castellans %
Junts per Catalunya (JuntsxCat) 153 90 17 10
Esquerra Republicana-Catalunya SÍ 140 82,4 30 17,6
Candidatura d’Unitat Popular (CUP) 121 71,2 49 28,8
Catalunya en comú-Podem 84 49,4 86 50,6
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) 83 48,8 87 51,2
Partit Popular-Partido Popular (PP) 72 42,4 98 57,6
Ciutadans-Partido de la ciudadania (C’s) 28 16,7 142 83,5
Recortes Cero-Grupo Verde 19 11,2 151 88,2
Comentaris:
1.- Els resultats obtinguts fitxant-me en els dos cognoms dels candidats per la circumscripció de Barcelona a les eleccions autonòmiques del 21-De desembre de 2017, confirmen els resultats aconseguits mirant el primer cognom dels parlamentaris que van escollir el MHP Puigdemont el 10 de gener de 2016, i els concreten una mica més.
2.- Situant el problema en els termes que han imposat els dirigents independentistes-processistes actuals, és a dir, si s’està a favor o en contra de la independència, queda clar que els cognoms dels avantpassats tenen un pes considerable, per no dir molt important… o fins i tot determinant.
2.1.- les 7 + 1 = 8 candidatures queden (perfectament?) ordenades en funció de la importància que cadascuna dóna al “tema independència”: la quantitat de cognoms catalans baixa quant més decreix el desig d’independència, i la quantitat de cognoms castellans puja com més creix el grau de rebuig a la independència.
2.1.1.- aquesta conclusió queda especialment ressaltada agafant les dues candidatures que donen percentatges extrems: el 90% de cognoms dels candidats de JuntsxCat són catalans mentre que només són catalans el 16,7% dels cognoms dels candidats de Ciudadanos. O mirant-ho des dels cognoms castellans: ho son el 83,5% dels de Ciudadanos mentre només són castellans el 10% dels de JuntsxCat.
3.- queda clar que Ciudadanos és molt més castellana (83,5%) que las dues altres candidatures també ocupacionistes i genocides (considero enganyós que els propis independentistes incomprensiblement les anomenin “unionistes” o “constitucionalistes”, ajudant així a camuflar la seva veritable funció anti-catalana): PP (57,6%) i PSC (51,2%).
4.- és gairebé simbòlic que la candidatura “ni DUI ni 155” de Catalunya en comú-Podemos distribueixi els cognoms de manera gairebé exacta mitat i mitat, amb lleugera majoria de cognoms castellans: 50,6% a 49,4%.
4.1.- de fet el PSC, que ha jugat sovint a “ni carn ni peix” (En Miquel Iceta va publicar el 2017 La Tercera Vía: Puentes para el acuerdo), te gairebé el mateixos cognoms castellans (51,2%) que els Comuns (50,6%).
5.- trobo interessant que el PP tingui un percentatge de cognoms catalans (42,6%) molt més distanciat del de Ciudadanos (16,7%) que no pas del PSC (48,8%) i dels Comuns (49,4%): a 25,9 punts (42,6–16,7) de Ciudadanos enfront de a 6,2 punts (48,8-42,4) respecte del PSC i a 7 punts (49,4-42,4) en relació a Catalunya en comú-Podem. Al marge de quina en sigui l’explicació (famílies catalanes que van col·laborar amb el franquisme del Franco encara viu?), sembla clar que el pes del castellanisme familiar és més de quatre vegades més gran a Ciudadanos que en el PP…
6.- la candidatura-control de Recortes Cero-Grupo Verde mostra (demostra?) que com més allunyat físicament s’està de la terra catalana, més fàcil és ser anti-català: 88,2%, per sobra del 83,5 de Ciudadanos.
6.1.- en aquest sentit, la candidatura de Ciudadanos mostraria (demostraria?) que com menys temps es porta estant sobre la terra catalana, més fàcil és ser anti-català.
6.1.1.- i la del PP que l’atracció del catalans col·laboradors en temps de Franco i després de la seva mort (1975) sobre el primer grup del conjunt dels “ciudadanos catalanes” actuals, en particular sobre els ocupants mediats (subgrup 2), és molt més reduïda que l’atracció de Ciudadanos.
7.- si Ciudadanos és actualment l’opció de l’Ibex-35 i d’influents fraccions de la camarilla de Madrid/Castilla/Estado-Español per perpetuar el seu domini sobre la Catalunya ocupada, ho és perquè dinamitza i enquadra molt millor les tropes civils estadoespañolas d’ocupació.
8.- ????
OBSERVACIONS (PROVISIONALS?): 1) la gran majoria dels qui estem a favor de la independència som catalans (per família o per elecció); 2) la gran majoria dels qui estan en contra de la independència, són d’ascendència castellana-estadoespañola; i 3) els ni-ni o terceristes, són gairebé la mitat exacta de cada origen.
HIPÒTESI: el resultat encara seria més contundent i el contrast més esclatant si es canviés “independència” per “recuperar la llibertat” o, dit d’un altra manera, si els dirigents i entitats independentistes-processistes enlloc de portar tots aquests anys (des de 2009?) dient que està en joc “una qüestió política que han de resoldre els polítics” (és a dir, ells mateixos), haguessin explicat que es tracta de “recuperar la llibertat i, per tant, això és una qüestió vital, de dignitat i de sobrevivència, que exigeix de l’esforç de tothom”, que és tal com -considero- ho sent el poble català. I confio que aviat ho sabrà conscientment! A això contribueixo tot el que puc…
CONCLUSIONS (DEFINITIVES?):
1) Els catalans NO estem dividits, sinó que estem MOLT-MOLT-MOLT majoritàriament per tornar a ser lliures, desig que per ara queda desvirtuat, afeblit, desviat, desnaturalitzat,…, per l’encara dominant discurs independentista-processista.
2) Els que SÍ estan dividits són “los ciudadanos catalanes” o, millor, dient-ho de manera més clara: “los ciudadanos estadoespañoles en territorio catalán”. En efecte, hi ha una clara divisió entre catalans a una banda, i, a l’altre, les tropes armades i civils d’ocupació intencionadament enviades per Madrid/Castilla/Estado-Español des de fa segles i massivament les darreres set o vuit dècades.
3) Acceptant la dada que només el 30% dels actuals “ciudadanos catalanes” som de família catalana, descomptant el percentatge de catalans de família catalana que per raons diverses recolzen (per ara) l’status quo de sotmetiment i que hipotèticament situo en el 15% (suggeriments?), quedaríem 25,5% dels actuals “ciudadanos catalanes” que seríem catalans de família catalana partidaris de canviar profundament l’status quo. I cal assenyalar que quan Madrid/Castilla/Estado-Español afirma que “Cataluña està dividida en dos mitades”, involuntàriament ressalta la força que té la nostra terra i que tenim el poble català, ja que s’ha traduït en la voluntària catalanització d’una part important dels nouvinguts. Imaginant una distribució igualitària i homogènia, aproximadament cada català de família ha catalanitzat un nouvingut no-català. Pas mal! I això queda gairebé confirmat perquè el 25,5% de 5,5 milions de votants és 1,40 milions, i el 25,5% dels 4.392.891 de vots emesos és 1,12 milions, quantitat quasi doblada pel nombre de “vots independentistes” que hi ha hagut el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D.
4) No hi haurà cap “vuelta a la normalidad” com la que desitja Madrid/Castilla/Estado-Español, ja que els catalans estem perdent la por que ells ens han ficat al cor amb el seus tres segles de domini genocida. Costa adonar-se que portem 12 generacions naixent presoners d’ells a casa nostra, i que cada dia 185 “ciudadanos catalanes” segueixen morint presos de Madrid/Castilla/Estado-Español. Però aquest cop, gràcies a que no poden bombardejar-nos i a que creix ràpidament el nombre de catalans que volem recuperar la llibertat (i a que els no-catalans que entenen que els catalans no volem tenir més diners sinó tornar a ser lliures, ens donen suport o com a mínim ens ho respecten), aquest cop alliberarem la nostra República del Principat de Catalunya, que està ocupada de 1714 ençà.
5) Aquest camí de recuperació de la llibertat serà tant més ràpid com menys triguin els dirigents independentistes-processistes actuals en canviar d’orientació, passant de “queixar-se perquè Madrid no vol negociar per poder votar en un referèndum pactat i vinculant” a afirmar arreu que volem que els ocupants-genocides marxin i així automàticament recuperar aleshores la continuïtat amb la nostra història de poble lliure. En particular, i posant com exemple aquest text, és important que enlloc d’amagar-la com fan, expliquin a bastament la aquí explicada divisió real que hi ha entre els “ciudadanos catalanes” i, per contrast, revelin que existeix una gran unió entre els catalans. Dit d’un altre manera: cadascun dels actuals dirigents independentistes-processistes ha de decidir si bé adopta el punt de vista català d’enllaçar amb els nostres avantpassats i així continuar la nostra història de poble lliure, o si bé es queda enganxat al seu actual punt de vista no-català (castellà?) i es situa clarament en el bàndol enemic.
ADVERTÈNCIA FINAL:
Per acabar, i per situar adequadament aquest text, vull recordar que des del punt de vista català que estic elaborant (ajut!) i que cal enfortir (ajut!), nosaltres no hem de posar a votació res de res, ja que no té cap sentit que nosaltres posem a votació si som una nació i si volem recuperar la llibertat que ens va ser arrabassada el 1714. El que ens correspon fer és afirmar i demostrar, a tothom i a tot arreu: 1) que la nostra terra està ocupada i nosaltres estem presos des de 1714; 2) que estem sent víctimes d’un genocidi per part de Madrid/Castilla/Estado-Español des de fa més de cinc segles; 3) per tant, que tots els nostres Drets Històrics, Drets Humans, Drets del Pobles i Drets del Pobles Indígenes ens són negats des de fa 303 anys, i que som víctimes d’un crim de lesa humanitat; 4) que senzillament volem recuperar la nostra llibertat i els nostres Drets, i que per això hem d’aconseguir que els ocupants marxin; 5) en quan se’n vagin, automàticament la República del Principat de Catalunya tornarà a ser lliure i a aparèixer en els mapamundi, i recuperarem i actualitzarem el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes i les nostre Formes pròpies de Govern que, entre altres coses, garantien la llibertat del poble i la seva immunitat davant de qualsevol autoritat catalana, i a més eren un preventiu perfecte de la corrupció social.
Però pels que estan capficats en el punt de vista no-català (i molt probablement castellà) de votar i estan atrapats en “eixamplar la base” per guanyar “referèndums pactats i vinculants”, les anteriors consideracions els mostra (demostra?) que s’estan ficant a dins d’un parany del que, en l’improbable cas de sortir-ne, ho farien donant l’espatlla els nostres més de mil anys d’història i negant els nostres avantpassats de més de 40 generacions. Per tant, cas de sortir-se’n a base de continuar desorientant les aspiracions profundes del poble català, seria una “victòria pírrica” que significaria un pas més -i probablement definitiu, bilingüisme inclòs- en el genocidi del poble català.
(Per cert, he trobat -referència i text sencer, siusplau!- aquesta frase: “Als països bàltics només van votar els descendents dels d’abans de 1940. Si ho féssim aquí amb els d’abans de 1936, el resultat seria 95-5”. Els qui ens estan portant repetidament a caure en el parany “votar”, com a mínim podrien tenir en compte experiències com aquesta i aplicar-les. I també haurien de deixar de censurar que el 2014 a Escòcia va haver-hi tupinada: un 70% REAL de vots “SÍ” va ser convertit en un 54,4% OFICIAL de “NO”).
Barcelona, 15 de gener de 2018 Lluís Botinas impulsor de www.lagotacatalana.cat
[1] Cal fer una anàlisi molt més detallada d’ambdós blocs que el que ara faré, però això no és necessari per l’essencial d’aquest text.
SOL·LICITO ARTICLES QUE AJUDIN A AFINAR L’ANÀLISI SOBRE ELS OCUPANTS
ARRIBATS (Gràcies!!!):
http://alfdurancorner.com/articulos/PUIGDEMONT-A-LA-PRISION.html
http://www.alfdurancorner.com/articulos/EL-NO-A-LA-INDEPENDENCIA.html
La gota catalana 