Dl. 22 i dm. 23: conferència/trobada (3a i 4a) sobre EL GENOCIDI CATALÀ

VOLEM RECUPERAR LA LLIBERTAT mitjançant la independència per IMPEDIR EL GENOCIDI que ens estan aplicant des d’abans de 1714

Dl. 22 i dm. 23 d’agost de 2016 a partir de les 19:30 continua el Cicle EL GENOCIDI CATALÀ que s’ampliarà els dl. 29 i dm. 30.

De les converses que he tingut des de les primeres conferències/trobades dels dies 1 i 2 d’agost, vull compartir amb tu dues observacions:

1.- la reacció primera dient “Però és molt greu el que dius!” i a continuació, responent jo “El greu és el que ens va passar i el que actualment ens passa” i donant-los algunes de les (poques) dades que per ara he recopilat en el Primer Dossier, passar a dir “Però ells no ho reconeixeran mai!”. La meva resposta: “Som primer nosaltres els que tenim que reconèixer-ho i que esbombar-ho, i després obligar-los a que diguin que volen culminar el nostre genocidi!!!”. Com deia en el darrer missatge: “La qüestió clau és que els propis catalans hem silenciat i  amagat fins ara EL NOSTRE GENOCIDI. Sembla que està tan avançat que ni ens n’adonem!!!!!!!”.

2.- em reafirmo en que ells saben, de formes més o menys conscients o subconscients, segons graus de poder i d’erudició, no només que ens tenen presos sinó que ens estan genocidant (això sí: probablement molts d’ells ho estan fent dia a dia amb bona intenció, es a dir, “¡Por vuestro propio bien!”).

***Exemple segons grau de poder: ¿no té necessàriament que formar part de les obligacions elementals i rutinàries dels militars de màxima graduació dels tres exèrcits (i d’altres “exèrcits”) estadoespañoles tenir no un sinó diversos plans d’actuació “como y hasta donde haga falta” per tal de “mantener la unidad de la Patria, en particular ante los separatistas catalanes”? Per cert, si els catalans-legalment-catalans-segons-les-lleis-del-Reino-de-España-actualment-vigents representem un 16,5% del conjunt d’estadoespañoles, ¿quin és el percentatge d’aquests catalans dins dels quadres de comandament de “las Fuerzas Armadas Españolas”? Si algú em fa arribar dades fidedignes, ¡moltíssimes gràcies! Mentre, considero que té que estar entorn del 2% (que sembla que és el percentatge de catalans dins del “cuerpo diplomático español”). Aquesta discriminació, ¿no és un signe de desconfiança endèmica que reconeix que els catalans –fins i tot els oficialment catalans- som diferents i que no som españolenses, i que expressa un aspecte del genocidi català en marxa?

***Exemple segons grau d’erudició: t’invito a que miris l’enllaç a EL MUNDO que vaig enviar http://www.elmundo.es/cultura/2016/02/14/56bb0e5fca474152398b4669.html on recullen una entrevista titulada

ARTURO PÉREZ-REVERTE Y JOAQUÍN SABINA, A LA LUMBRE DE UN TEQUILA

i que presenten així: Dos de los creadores más irreverentes del panorama dan cuerda a sus entusiasmos, asombros y desafectos en todo lo que les sale al paso: cultura, educación o política. Una conversación cómplice entre risas, tabaco y libros. Difícil de repetir

A partir del minut 24:26 parlen de Catalunya. Em sembla que el que s’hi diu és un delicte, i els gestos que fa amb la mà simulant una guillotina o una destral tallant cap, una amenaça. O, millor, una realitat aplicada amb els mètodes possibles avui en dia (per cert, això de “pasar a cuchillo una población entera” ho van fer no al segle XI sinó al XVII i XVIII… i amb altres “estris”, el XX). I “la cosa” queda més clara 1) si s’observa la rapidesa amb que en Joaquín Sabina diu: “Me adhiero a la propuesta de mi compañero”, i 2) si es relaciona amb el tema anterior, que és “la educación” (i probablement si s’agafa el conjunt del que diuen, que no he escoltat).

Cara primer a un Segon Dossier i després a un llibre sobre EL GENOCIDI CATALÀ, torno a demanar (recorda que per a que una informació sigui vàlida i citable, cal posar la seva font, referència,… exacta) documentació, bibliografia, dades, dates, testimonis,… per anar-la classificant d’acord amb els apartats (5 de l’article II i 4 de l’article III) de LA CONVENCIÓ DE L’ONU DE 1948:

L’Article II diu: “A la present Convenció s’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcial, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal: 1) Matança de membres del grup; 2) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; 3) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial; 4) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup; 5) Trasllat per força de nens del grup a un altre grup.”

L’Article III afirma “Seran castigats els actes següents: a) el genocidi; b) l’associació per a cometre genocidi; c) la instigació directa i pública; d) la temptativa; i e) la complicitat”.

Fins aviat!

LLUÍS BOTINAS  lagotacatalana@gmail.com

NOTA: Per les dificultats d’aquestes dates i del tema, i per tal d’aprofitar el temps i avançar, excepcionalment assumeixo jo fer una presentació i conduir aquestes activitats donant pas a les contribucions de cada assistent. Des de setembre hi haurà altres conferenciants.

Local:   c. Cartagena 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)  Metro: L2 Encants, L5 Sagrada Família

Bus: 15, 19, 33, 34, 35, H10, 50, 51, 62, 92, B20, B24

España nos roba. De todo. También éxitos deportivos.

Hace bastante tiempo que pensé en escribir una LA GOTA CATALANA (LGC) explicando que es muy cierto que “ESPAÑA NOS ROBA”.

Fue tras oír cómo, en varias tertulias, los partidarios de que Catalunya siga sometida a Madrid/Castilla/Estado-Español saltaban al cuello del contertulio que insinuaba que cada año tiene lugar un expolio fiscal desafiándolo con un “¡¡¡No irás ahora a decir eso de que ‘España nos roba’!!!”. E indefectiblemente, ante este reto, retrocedía quien había osado insinuar lo que es una verdad vergonzosamente reconocida año tras año por el Gobierno de Madrid… claro que sólo desde 1986 (antes, larguísimo muro de silencio: “Eso de las balanzas fiscales es un tema muy peligroso”, Rodrigo Rato dixit) y con cuentas amañadas… a la baja, naturalmente. Habré oído escenas de este tipo por lo menos una docena de veces.

A raíz de haberme ido dando cuenta de tener mentalidad de vencido pues como tal fui educado (lo explico en LGC Comprender el conflicto entre el Estado Español y Cataluña, https://lagotacatalana.wordpress.com/las-primera-gotas/gota-1/), de empezar a quitarme el lavado de cerebro recibido desde mi nacimiento en 1944 (y por todos los catalanes por lo menos desde 1714), y de comenzar a estudiar un poco el tema “expolio fiscal”, en dicha LGC escribí:

“(…) resulta que desde 1986 el Estado Español ha expoliado a Cataluña unos 300.000 millones de euros acumulados. Para hacerse una idea de las transformaciones que hubiese podido significar esta enorme cantidad de dinero, puede ser ilustrativo recordar que, tras la II Guerra Mundial, el famoso Plan Marshall impulsado por los USA aportó en cuatro años (de 1948 a 1952) 13.000 millones de dólares de la época para la reconstrucción económica de la Europa Occidental destrozada por la guerra. Estos 13.000 millones fueron repartidos entre 16 países de dicha zona más Turquía. Al acabar el Plan, todos ellos –excepto Alemania Federal- habían recuperado los niveles económicos anteriores a la guerra.

                   Por lo que he encontrado en algún artículo, parece que los “13.000 millones de dólares de la época del Plan Marshall” corresponden a unos 58.000 millones de euros de ahora. Y que en 25 años la Comunidad Económica Europea ha aportado netos al Estado Español unos 88.000 millones de euros. O sea que la parasitaria-camarilla-de-Madrid ha extraído de Cataluña por lo menos el triple de lo que le ha aportado la Comunidad Europa, o “más de cinco Plan Marshall aplicados única y exclusivamente a impulsar la prosperidad y desarrollo del Reino de España”.

Me sorprendía que, si yo había podido escribir esto tras unas pocas semanas, unos tertulianos acostumbrados a hablar de casi cualquier tema como si lo dominasen, no contestasen: “¡Pues claro que ‘España nos roba’!”. Y que no ampliasen enormemente el alcance del robo.

Desde el punto de vista fiscal, “España nos roba” muchísimo más de lo que poquísimas veces se dice. Cada día sale un AVE con entre unos 24 millones de euros (según datos de este julio de Madrid: 8.800 millones de euros en el 2013) y 40 millones (según datos para el mismo año 2013 de la Generalitat de mayo: 14.623 millones) de la estación Barcelona-Sants a la estación de Atocha, y regresa vacío. Sin este expolio fiscal reconocido, Cataluña no tendría que haber hecho recorte alguno (como no los hizo Euskadi).

Pero resulta que la realidad tiene que ser mucho peor. Por un lado, porque, en contra de lo que se hace creer, la Generalitat de Catalunya, a fin de esconder la responsabilidad que en ello tiene, no exagera sino que reduce todo lo que puede la gravedad de las consecuencias del sometimiento tricentenario del pueblo catalán al poder de Madrid. Y por otro lado, porque tiene que haber otras numerosas formas de expolio económico. Es sencillamente imposible que sea cierto el porcentaje que se suele dar: siendo la población catalana el 16,5% de la población estadoespañola, se afirma que la aportación de la-economía-en-territorio-catalán (ya que en realidad propiamente no existe “economía catalana” puesto que la actividad económica en Cataluña está sometida a lo que impone Madrid) al PIB del Reino de España es del 20%. El sentido común, y que cuando se viaja por las dos Castillas y otras Comunidades los ojos ven muy poco volumen de actividad productiva pero mucho despilfarro en gastos suntuarios (AVEs sin viajeros, aeropuertos sin aviones, autopistas gratuitas sin coches ni -menos aún- camiones, rascacielos casi vacíos, etc.), indican que la diferencia entre estos dos porcentajes tiene que ser bastante mayor. Además, y por lo que he buscado y preguntado, parece que nunca se ha hecho valoración alguna -ni siquiera existe una primera aproximación- de a cuánto asciende el expolio fiscal sufrido por Catalunya desde 1714, y por toda la Nación Catalana desde 1707-1715.

De todas formas, lo decisivo es que también “España nos roba” en todos los demás ámbitos de la actividad y de la vida. Para no extenderme, ahora sólo menciono dos:

* el ámbito más importante: ESPAÑA NOS ROBA LA LIBERTAD, ya que nos tiene presos desde 1714. Por esto afirmo que desde entonces -y, por lo tanto, actualmente- no existe pueblo catalán, ya que un pueblo que no es libre, no es pueblo. Es más: puesto que la libertad es vital para ser y existir, en realidad estamos siendo genocidados (no por casualidad LGC está dedicando seis conferencias/encuentro a “EL GENOCIDI CATALÀ”). Y aquí invito a hacer un esfuerzo de imaginación: pensar y diagnosticar qué le ocurriría a un castellano que de repente viviese doce horas tal como vivimos ahora los catalanes. Lo abordaré en una próxima LGC.

* y el ámbito más actual debido a las Olimpiadas: el deportivo.

El expolio deportivo es uno de los expolios más claro y al mismo tiempo más silenciado… quizás porque la inmensa mayoría lo entendería fácilmente ya que no hace falta manejar muchas cifras ni hacer referencia a numerosos hechos y personajes históricos.

Un ejemplo entre otros muchos posibles, aunque éste sea probablemente el más escandaloso: la última gran oleada popular de nacionalismo estadoespañolista duró un lustro (afortunadamente truncado en los dos últimos campeonatos) y fue en torno a la selección de fútbol designada desde hace pocos años como “la roja” (NOTA: Incluso este nombre es un expolio, ya que desde muchas décadas antes es utilizado por la selección de Chile). Y resulta -¡oh, casualidad!- que el equipo de fútbol “España” quedó campeona de Europa el 2008 (NOTA: Hubo una casi olvidada primera victoria en la Copa de Europa de 1964), del Mundo el 2010 y otra vez de Europa el 2012, precisamente cuando el Fútbol Club Barcelona ejerció su imperio mundial indiscutido. Resultaba que los éxitos futbolísticos de los jugadores del FCB cuando vestían la camiseta de su equipo eran conocidos en todas partes como triunfos del Barça (aunque aún no como victorias de Cataluña), pero los éxitos futbolísticos de los mismos jugadores del FCB cuando llevaban la camiseta de la llamada “selección española” aportando el 80% de los jugadores y un porcentaje igual o superior de los goles, fueron directamente apropiados por el Estado-Español. Además, el seleccionador español Vicente del Bosque adoptó el estilo de juego del Barça, estilo que muchos madridistas calificaban de “afeminado” si los jugadores que lo practicaban llevaban camiseta azulgrana, o de ” tiki-taka sublime” cuando estos mismos jugadores llevaban camiseta de “la roja”. Increíble, ¿no? En todo caso, parece bastante evidente que si Cataluña hubiese sido libre –y, por tanto, independiente-, es el Principado de Cataluña (y en absoluto el Reino de España) quien habría sido campeona de Europa y del Mundo.

Pero volvamos a las actuales Olimpiadas.

juegos-olimpicos-rio-janeiro-2016

Según El Confidencial (http://www.elconfidencial.com/deportes/juegos-olimpicos/2016-08-02/rio-de-janeiro-olimpiadas-deportistas-atletas-espanoles-comunidades-nacionalizados_1240763/), Mariano Rajoy dijo a los deportistas que acudieron a la recepción de despedida que les organizó en La Moncloa: “Representáis a España, nuestra nación, la más antigua de Europa, la primera que consiguió su unidad”. Claramente, aprovechó para hacer política nacionalista estadoespañola, falsificando para ello una vez más la Historia. Y añadió estas geniales perogrulladas: “Si hay algo que no va bien, porque eso es inevitable en tantas facetas de la vida, tenéis que saber que hay que continuar, que no hay que rendirse y que tenéis detrás una gran nación como es España, llena de españoles”. Pero incluso lo que sería el colmo de los ridículos: “(…) España, llena de españoles”, es falso ya que no hay “españoles” debido a que no existe un pueblo español, y lo que desde 1714 se está fabricando a base de una brutal represión son “estadoespañoles”… por cierto, sin mucho éxito.

Sigamos. Este mismo El Confidencial titulaba: EL 26% DE LOS 305 DEPORTISTAS ESPAÑOLES QUE PARTICIPAN EN RÍO SON CATALANES. Y subtitulaba: A Cataluña, con 81 deportistas, le siguen la Comunidad Madrid, con 36, la Comunidad Valenciana y Andalucía, con 24, y el País Vasco, con 21. Sólo Melilla no tiene ninguno

Este 26% que da ya se aproxima más al probable porcentaje de participación de la economía-en-territorio-catalán al PIB del Reino de España.

Pero resulta que el número de deportistas catalanes no es 81 sino mayor: Natación, 8; Sincronizada, 2; Waterpolo masculino, 8 (más dos catalanes en equipos de otros Estados) y femenino, 10; Atletismo, 9; Hockey hierba masculino, 14, y femenino, 7; Básquet masculino, 4, y femenino, 5; Ciclismo, 3; Vela, 5; Hípica, 2; Tenis, 3; Rugby, 4; Remo 4 (más uno en otro Estado); Taekwondo, 1; Tiro olímpico, 1; Triatlón, 1; Piragüismo, 1; Tenis mesa, 1, y Lucha, 1. Total: 94 (más tres en otros equipos). Luego el porcentaje sería del 31,2%, sin duda mucho más cercano al real también en economía. (NOTA: No hay porqué interpretar que el error 81 en vez de 94 -“sólo” un 14% de diferencia- sea intencionado -aunque tampoco hay que descartarlo- ya que el subtitular afirma “Sólo Melilla no tiene ninguno” cuando luego el texto le atribuye dos representantes).

Tomando de todas formas este artículo como base, aparece un mapa “activo” que, poniendo la flecha encima de cada Comunidad, indica el número de deportistas olímpicos que aporta y el porcentaje que dicho número significa por cada 10.000 deportistas federados. Esto permite hacer dos observaciones más que ligan el expolio económico con el expolio deportivo:

1.- Retomando la según Madrid nunca existente “Nació Catalana” (de la que “Països Catalans” es sólo una reciente versión suavizada), resulta que la Comunidad Valenciana aporta 24 deportistas, la de Baleares, 12, y la Aragonesa, 5. Suman, pues, 135 olímpicos, lo cual representa el 44,4% del total. Y aproximadamente éste también debe ser el porcentaje de expolio fiscal/económico que sufre la Nación Catalana, ya que las otras dos Comunidades con déficit fiscal son Baleares (porcentualmente, aún mayor que el de Cataluña) y Valencia (NOTA: También Madrid tiene déficit fiscal, pero éste es un caso totalmente distinto ya que es debido al “efecto capitalidad”. Pronto se verá el salto que dará Barcelona en los rankings cuando DE NUEVO sea capital de un Estado Europeo, como lo fue hasta 1714). Es bien significativo del carácter rapaz, expoliador, depredador, chupador, etc., de la parasitaria-camarilla-de-Madrid/Castilla/Estado-Español este claro –pero también silenciado- hecho: que la Nación Catalana, a pesar de tener desde hace 302 años una pesado losa encima que la coarta y asfixia en todos los aspectos, siga siendo sostén y motor económico de la supuesta “España que no nos roba”. Éste es sólo uno de los motivos por los que la (ilegal, sobre todo en Cataluña) “Constitución-Española-de-1978” prohíbe cualquier colaboración entre estas cuatro “Comunidades Autonómicas” y consagre “la indisoluble unidad de la Patria”.

2.- El porcentaje de olímpicos por cada 10.000 deportistas federados de las Comunidades citadas en el subtítulo es: Cataluña y Mallorca, 0,68; Euskadi, 0,50; Madrid, 0,40; Valencia, 0,33; Andalucía, 0,23. Luego hay una estrecha relación entre el número de deportistas olímpicos y un nivel de actividad económica que permita obtener recursos para tener unas infraestructuras que faciliten el entrenamiento y para proporcionar los equipos técnicos que permiten “fabricar” deportistas de élite.

Y si nos fijamos en las medallas ganadas, de nuevo el expolio salta a la vista.  Cuando acabo esta LGC, han ganado medalla Mireia Belmonte, una de oro y otra de bronce, y Maialen Chourraut, una de oro. Luego el medallero real es Catalunya, 2. Euskadi, 1 (aunque Maialen vive y entrena en Cataluña). Reino de España, 0. Pero en el medallero oficial ni Cataluña ni Euskadi existen y en cambio aparece: Reino de España, 3.

Y si se incluye la medalla ya asegurada para Rafael Nadal y Marc López en tenis dobles, pasa a ser: Nació Catalana, 3. Euskadi, 1. Reino de España, 0. Pero oficialmente: Reino de España, 4.

Seguro que  en los días que quedan también ganarán medallas deportistas provenientes de las zonas conquistadas por el Reino de Castilla en los siglos anteriores a 1714. Si aceptan su condición de asimilados, y si quieren conceder estos galardones a los descendientes de quienes les conquistaron y a su Estado-Español prisión de pueblos, que lo hagan; y si piensan que así serán asimilados-favoritos-y-favorecidos, que jueguen este peligroso juego (ciertamente, también ha habido y hay catalanes colaboracionistas).

Pero la “cosa” es mucho más grave que el mayor o menor porcentaje de deportistas participantes y de medallas ganadas.

Por un lado, porque, aprovechando también estas Olimpiadas, el Reino-de-España-que-prolonga-el-sometimiento-de-Cataluña-y-de-la-Nación-Catalana está siendo una vez más fortalecido por dos semanas largas de patrioterismo enaltecido y multiplicado gracias al deporte.

Y por el otro lado, porque la ya tricentenaria ocupación de la Nación Catalana sigue teniendo consecuencias genocidas como que:

* Cataluña, borrada de los mapas posteriores a 1714, no aparezca -de nuevo pero aún- en estas Olimpiadas, reservadas estrictamente a los Estados

* Cataluña no pueda tener selecciones propias en las competiciones internacionales ni siquiera cuando los campeonatos son por naciones, como ocurre en las Copas de Europa y del Mundo. En estos aparecen naciones-sin-estado como Irlanda, Escocia, Gales,…, pero Madrid se reserva el monopolio internacional

* el aparato del Estado-Español actúe con todas sus fuerzas y medios para impedir, en todo lo que está a su alcance, que Cataluña aparezca en el tablero internacional, tanto el deportivo (por esto está contra el Barça por tierra, mar y aire) como en cualquier otro campo. Así, por ejemplo, el Estado-Español ha impedido que Cataluña haya tenido Premios Nobel (tema al que dedicaré una futura LGC).

*…

Resulta patente que  los mandamases de Madrid/Castilla/Estado-Español tienen muy claro que cuando tengan que marcharse y Cataluña sea DE NUEVO un Estado de Europa, el Principado estará por delante de lo-que-quede-del-Reino-de-España en todas las estadísticas sobre algo positivo… excepto, claro está, en dos ítems: “Superficie” y “Número de habitantes”. Por esto se vuelcan en intentar impedir lo inevitable.

Barcelona, 12 de agosto de 2016

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

 

Agost 2016: EL GENOCIDI CATALÀ, és a dir, el genocidi contra els Catalans i contra tota la Nació Catalana

AGOST: dilluns 1, dimarts 2, dl 22, dt 23, dl. 29 i dm. 30 a dos quarts de vuit del vespre (19,30h.). Sis conferències/trobada-per-sumar amb l’objectiu de treure un fulletó o llibre(t):

EL GENOCIDI CATALÀ, és a dir, el genocidi contra els Catalans i contra tota la Nació Catalana. 

La conferència/trobada del passat 19 de juliol va portar a aquesta sèrie sobre EL GENOCIDI DELS CATALANS I DE LA NACIÓ CATALANA al considerar que aquest és EL TEMA CLAU… i (sembla que) tabú fins ara.

Per ordenar fets, dates, documents, testimonis, etc., utilitzaré la “Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi” aprovada per l’Assemblea General de l’ONU el 1948 i que va entrar en vigor el 12 de gener de 1951 (en castellà a http://www.solidaritat.ub.edu/observatori/general/docugral/genocidio.htm; es repartiran còpies), on defineix el delicte de genocidi i quatre delictes propers.

Considero que “El cas dels catalans” hi entra de ple.

L’Article II diu: “A la present Convenció s’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcial, a un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal: 1) Matança de membres del grup; 2) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; 3) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial; 4) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup; 5) Trasllat per força de nens del grup a un altre grup.”

L’Article III afirma “Seran castigats els actes següents: a) el genocidi; b) l’associació per a cometre genocidi; c) la instigació directa i pública; d) la temptativa; i e) la complicitat”.

I l’Article IV assevera “Les persones que hagin comès genocidi o qualsevol dels altres actes enumerats a l’article III, seran castigades, ja es tracti de governants, funcionaris o particulars.”

Per LLUÍS BOTINAS  lagotacatalana@gmail.com

NOTA: Per les dificultats d’aquestes dates i del tema, i per tal d’aprofitar el temps i avançar, excepcionalment assumeixo conduir jo aquestes sis activitats. Des de setembre hi haurà altres conferenciants.

Local:   c. Cartagena 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)  Metro: L2 Encants, L5 Sagrada Família      Bus: 15, 19, 33, 34, 35, H10, 50, 51, 62, 92, B20, B24

Conferència: SHAKESPEARE ÉS CERVANTES

El dimarts 26 de juliol de 2016 es va fer aquesta conferència, organitzada per LA GOTA CATALANA dins de l’esforç per contribuir a CONÈIXER LA NOSTRE AUTÈNTICA HISTÒRIA PER RECUPERAR ARA LA LLIBERTAT. Es va explicar, amb suport de nombroses cites i imatges, que:

Shakespeare és Cervantes i no fou cap dels dos. Els dos noms amaguen Joan Miquel Sirvent, escriptor en llengua catalana natural de Xixona.

Amb el deliri inquisitorial reial i eclesiàstic, Sirvent es veu forçat a una triple ocultació: amagar el nom, haver d’escriure en clau, i traduir o fer traduir la pròpia obra, originalment en llengua catalana, al castellà.

Posteriorment, l’absolutisme dels Habsburg obliga Sirvent a marxar a Anglaterra, on continuarà treballant en la creació literària sota el nom de William Shakespeare i en anglès. L’equip de treball que dirigeix Sirvent a Anglaterra serà alhora el grup fundador de la maçoneria anglesa.

L’aplicació dels codis de xifratge creats pels mateixos maçons ha permès de resoldre la incògnita de la identitat de Shakespeare, i retornar-la a l’escriptor català. També ens permet de posar a la llum qui representaven en realitat Macbeth, Don Quixote o Cide Hamete Benengeli, i descobrir quina relació hi ha entre Rinconete, Sancho Panza o Persiles.

El bard dels enginys reneix en el quatre-cents aniversari de la mort, restituït com el Príncep de les lletres catalanes i un dels seus fills més preclars, amb el goig de compartir-ho amb els pobles lliures del món.

El conferenciant va ser MIQUEL IZQUIERDO I PERÀN

En Miquel, català de Barcelona i alacantí de cor, té formació econòmica en gestió d’empreses i tècnica relacionada amb el món energètic, sector en el qual treballa des de fa 22 anys. Es l’autor del llibre SHAKESPEARE ERA CERVANTES. Joan Miquel Sirvent, l’escriptor emmascarat (Llibres de l’Índex, Barcelona, 2016).

9788494491191_04_h

 

 

 

El Model econòmic històric i actual de dominació d’Espanya sobre els Països Catalans

Sembla comú acceptar que una situació colonial representa una relació de domini entre una metròpoli rica que s’imposa de grat o per força a un país pobre i llunyà, del que n’extreu recursos naturals i matèries primeres alhora que imposa la compra de les seves manufactures.

Però hi ha un altre colonialisme no tan descrit pels manuals i que s’ajusta a la nostra situació. La d’una nació pobre que domina l’Estat i que viu com una sangonera d’un altra nació mes rica que pertany a aquest mateix estat. On l’exèrcit i l’ordre públic, són elements de dissuasió i un falç imaginari col·lectiu, un efectiu element de control.

El profit s’extreu a base d’una forta càrrega fiscal i de fixar una estructura econòmica de desenvolupament que exigeix acceptar els excedents agrícoles amb poc o cap possibilitat al mercat exterior i els excedents humans: obrers sense qualificar i funcionaris.

El País dominat, te dificultats per a capitalitzar les seves empreses i promoure les infraestructures necessàries a la seva realitat econòmica i territorial i com a conseqüència expulsa els seus homes mes preparats. Només el gran dinamisme de la societat catalana i la seva situació geogràfica privilegiada li han permès aguantar i encara prosperar.

A la nació dominada com a contrapartida se li assegura un cert proteccionisme que li permet vendre les seves manufactures a la metròpoli que les compra amb els diners que rep dels impostos extres que aquella paga. La Nació sotmesa dona diners, via impostos perquè li comprin els seus productes!!

Aquest esquema te desajustos, però ha funcionat justament perquè tenia desajustos. En bona part per la feblesa del propi Estat Espanyol que no podia controlar d’una manera prou eficient la recaptació dels impostos i perquè la Nació Catalana, no compren ho no sap com trencar la situació i donar ales al seu desig de llibertat. Tot això permetrà a la burgesia nacional una capitalització de recursos que generaran iniciatives socials i públiques que permetran mitigar la manca d’inversions de l’estat i alhora aturar l’afany d’uniformitat d’aquest.

Avui l’esquema de domini ha canviat però no en el fet substancial de la manca de poder real de la Nació Catalana per a capgirar la realitat de fons de l’Estat Espanyol.

En primer lloc el comerç s’ha liberalitzat i el mercat és el món, en segon lloc l’Estat Espanyol tot hi haver perdut poder a favor de la Unió Europea, de l’Otan i internament de les CCAA, entre elles els Països Catalans, ha esdevingut molt més eficient i molt mes poderós. Gestiona una quantitat ingent de recursos com mai no havia disposat, fruit de la universalització del pagament d’impostos i d’un increment de la riquesa d’Espanya i també dels Països Catalans. Malgrat tot el dèficit no només no és redueix, sinó que augmenta any rere any.

No tenim control dels nostres recursos ni tampoc del tipus de desenvolupament dels nostres Països. Les grans línies estratègiques son dissenyades per la Nació Castellana i en funció dels seus interessos.

L’Estat Espanyol continua dominat per la Nació Castellana que no vol renunciar a la política que ha seguit sempre. Ha primat de forma descarada la inversió de l’Estat al seu propi territori i ha escatimat la corresponent al territori català. Ha reforçat la ja existent estructura radial a l’entorn de Madrid i ha ignorat de manera premeditada l’eix del mediterrani i de l’Ebre. Ha afavorit el naixement d’uns campions econòmics que provenen dels antic monopolis que segueixen les mateixes pautes de l’estat que els ha donat origen i el seu mot d’ordre es la unitat del mercat espanyol adaptació del clàssic “unidad de destino en lo universal”. Ha afavorit el naixement d’uns potents sistemes de comunicació privats i corporacions públiques que promouen un imaginari col·lectiu que nega i esquartera la realitat catalana.

L’Estat Espanyol es reconeix fort, però, com en la guerra nuclear, l’ús d’aquesta força implica una derrota total.

JORDI MIRAVET SANÇ. Economista i President del Memorial 1714

Extracte del Manifest de 2007 del MEMORIAL 1714

20150201_01_Memorial 1714

 

EL GENOCIDI CONTRA ELS CATALANS I LA NACIÓ CATALANA que s’executa de manera oberta des de 1714 però començat abans

Resumeixo el meu camí per arribar a que hi ha un GENOCIDI CATALÀ en marxa:

Tinc 71 anys, soc català d’“ocho apellidos vascos” i mai m’he sentit “español” però no era independentista. Raó? Fa 4 anys em vaig adonar que subconscientment considerava impossible que Catalunya podés recuperar la llibertat. Havia interioritzat i finalment acceptat la trista realitat que la immensa majoria de catalans ens amaguem a nosaltres mateixos: que portem 302 anys sotmesos i que actualment continuem presos de “Madrid/Castilla/Estado-Español”.

Poc després de l’11 de setembre de 2012 vaig decidir IMPULSAR INCONDICIONALMENT LA LLIBERTAT DE CATALUNYA. I estic descobrint moltes “coses” importants, com que el Principat de Catalunya i la Nació Catalana funcionaven de manera sorprenent i que eren totalment diferents del “Reino de Castilla (y asimilados)” d’aleshores… i també de “la societat catalana” actual. Tres exemples:

—aquí hi havia immunitat del poble –immunitas plebis– davant de l’autoritat (i en absolut… l’absolutisme d’“el Rey es la ley” i “el que manda, manda”),

—aquí les lleis eren les costums escrites, i les Constitucions Catalanes protegien la llibertat del poble davant dels abusos dels poderosos (i en absolut “las leyes son para aplicarlas y para ser obedecidas”)

—aquí no hi havia corrupció ja que els càrrecs s’escollien en data fixa, per pocs anys –un any els municipals, tres anys els de la Generalitat-, no eren remunerats, es passava abans i després “la  purga de taula”, i no es podia tornar a ser candidat fins varies eleccions posteriors. Aquest mètode, anomenat “insaculació“, era un antídot contra la corrupció (i en absolut “los cargos son vitalicios y los designa el Rey, bien a dedo, bien poniéndolos a subasta”).

Ho trobes, junt a molt més, a  “Conèixer els catalans d’abans de 1714” (i en castellà a “Conocer los catalanes de antes de 1714”).  I això i més ho estic compartint al blog www.lagotacatalana.cat

Tot allò tant interessant i lliure (llegeix, p.f., aquestes tres il·luminadores frases del jurista FRANCISCO ELÍAS DE TEJADA, que em van fer descobrir el Dret Català i el Principat) va ser anorreat, a tots els nivells i en tots els àmbits, per les tropes castellanes establint el domini del “Reino de Castilla” que, transformat en “Estado Español”, encara persisteix… prolongant el nostre GENOCIDI. Exemple d’aquest genocidi: aquell poble català i l’actual poble català (si és que es pot dir que un poble que no és lliure, és poble) molt poc tenen a veure: els catalans d’aquells segles sabien que eren homes i dones lliures mentre que els castellans eren súbdits, i per això val lluitar com ho van fer; a resultes de 302 anys de sotmetiment, els catalans d’ara no saben que estem presos.

I t’assenyalo, i t’invito a profunditzar, que

—quan es tracte de Catalunya, em trobo amb la reacció d’identificar genocidi amb extermini físic i afegir: “Com que estem vius, no hi ha hagut genocidi contra nosaltres”. No tots els genocidis han implicat extermini físic total…

—hi ha llibres i/o articles sobre “genocidi lingüístic”, “genocidi cultural”, “genocidi històric”, “genocidi econòmic”,… En properes LA GOTA CATALANA posaré exemples de cada, i mencionaré fets molt anteriors a 1714…

—però si es pot posar adjectius és perquè existeix el substantiu: “genocidi”, i ¿per què no fer el pas dels adjectius al substantiu?

—però, a més, també hi ha exemples oblidats (o intencionadament silenciats) de genocidi físic: invasions (militars i civils; ¿som la població més envaïda que mai hagi existit?), el “diezmo” de les poblacions que resistien a les tropes castellano-franceses, capitulacions no respectades pels militars castellans, dotzenes de pobles i ciutats incendiats, deportacions parcials, plans (de Franco d’acord amb Mussolini que no van poder executar) de deportació gairebé total (dos milions) dels habitants de Catalunya i de València (i set-cents mil d’Euskadi, d’Astúries i de Múrcia), la llarga repressió franquista (quantes cunetes queden per obrir?),…

—impedir la llibertat d’un poble, mantenir-lo oprimit durant segles, ¿no és genocidar-lo?

—no són pas als conqueridors-genocides a qui els correspon decidir si hi ha hagut o no conquesta-genocidi… I és decisiu per a que la seva conducta genocida quedi impune que els conquistats-genocidats, a força de repressió, de por, de falsificació, d’educació al servei dels vencedors, etc., pateixin –patim- d’una síndrome d’Estocolm col·lectiva

—per què no ens atrevim a acceptar que hi ha un genocidi contra els catalans executant-se des de fa segles, i a adonar-nos que estem sent genocidats aquí i ara?

—que ni ens adonem que estem sofrint un genocidi, ¿és mostra justament del molt que ha avançat el genocidi?

—CONCLUSIÓ: RECUPERAR LA LLIBERTAT MITJANÇANT LA INDEPENDÈNCIA ÉS IMPRESCINDIBLE PER ACABAR AMB EL GENOCIDI EN MARXA QUE ESTEM PATINT

Gràcies pel material, pels testimonis, per les dades, etc. que es vulgui aportar per anar documentant cada cop millor el genocidi contra els catalans i la Nació Catalana, i per fer-nos conscients que recuperar ara la llibertat és qüestió de sobreviure evitant-lo.

Aniré(m) abordant periòdicament aquesta qüestió, tabú precisament perquè és vital…

Lluís Botinas, 20 de juliol de 2016

 

Parlar d’independència amaga que estem sotmesos des de 1714 i que volem tornar a ser lliures ara

És totalment diferent parlar d’INDEPENDÈNCIA que dir que VOLEM RECUPERAR LA LLIBERTAT que ens va ser arrabassada el 1714.

Situar-ho com “independència” fa creure que, entre persones que estan en igualtat de condicions, n’hi ha unes que, per raons bàsicament econòmiques i polítiques, decideixen ser “independentistes”, mentre que unes altres decideixen ser “no-independentistes”  o “anti-independentistes” al mateix nivell que les “independentistes”. Parlant d’independència sembla que es tracta d’una disputa econòmica-política entre iguals.

PERÒ AIXÒ ÉS TOTALMENT FALS. Des de 1714, uns estem sotmesos perquè vam perdre i per això el Principat de Catalunya va ser destruït i va desaparèixer dels mapes, i altres van guanyar (però ho amaguen: “Oigan, perdonen, Ustedes ¿por qué no celebran el 11 de setiembre?”) i van construir “el Estado Español”, i des d’aleshores controlen les nostres vides, és a dir, ens mantenen presoners.

Afirmar obertament que ARA VOLEM RECUPERAR LA NOSTRA LLIBERTAT obliga, a qui estigui en contra, a afirmar –en català o en castellà o en anglès- que vol que continuem subjugats, que desitja que culmini el genocidi del poble català. Però s’ha acabat el parany “Todos libres e iguales”!

—La distinció “Independència” – “Llibertat” no és una qüestió de paraules sinó de continguts.

—La independència és un mitjà, no un objectiu. En canvi, TORNAR A SER LLIURES implica ser independents: si de nou som lliures, deixem de ser dependents i tornem a ser independents, però això serà una conseqüència i no pas la finalitat.

—La imatge que projecta parlar d’independència és que “4 provincias españolas, descontentas con el rato fiscal que reciben, quieren marcharse rompiendo España y terminando con 550 años de convencia”. Però totes i cada una d’aquestes paraules son falses.

—No és per casualitat que molts independentistes fan els greus error 1) de proclamar –fins i tot amb fúria- “Marxem!” (quan són ells, els invasors, els que han de marxar); 2) d’anomenar “Unionistes” als que estan en contra la nostre llibertat; 3)…

—i molt més.