Dissabte, 21, i diumenge, 22, de 10 a 21 h.
Dilluns, 23,
Dimarts, 24 d’abril, a dos quarts de vuit del vespre
Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)
Conferència. Activitat gratuïta
Organitzen l’ARHLC i LA GOTA CATALANA.
La navegació: mapes i eines catalanes explorant el mon. Les lleis del mar i els Consolats. Mapes precolombins amb terra americana. La tècnica marítima d’en Cristòfor Colom. El repartiment del mon. L’ADN d’en Colom. Les famílies Colom catalanes segons l’ADN. El Colom jueu. Gènova. Els fills i descendents d’en Colom. Els avantpassats d’en Colom. Els pares d’en Colom. La Universitat on estudià Colom a Pavia.
Per MIQUEL MANUBENS, impulsor de Patriotes per la Devolució (devolució.cat) i d’ARHLC (Associació per a la recerca de la història i les llibertats catalanes)
Dilluns, 16, i dimarts, 17, d’abril, a dos quarts de vuit del vespre
Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)
Trobades/Intercanvi. Activitats gratuïta
Dilluns 16, 19,30 h.
*El 14 d’abril de 1931, ¿va proclamar Madrid a les 20,15 h. la II República Española…
… obligada per la proclamació de les més matineres d’Eibar (Guipúscoa) a les 6,30, de Sahagún (Lleó), a les 7,30, de Jaca (Osca) “uns minuts després de les 7,30”, i de Lluís Companys, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i amb la bandera de la República Española, a les 13,30 h.?
…o més aviat degut a que Francesc Macià, des del balcó del Palau de la Generalitat, “corregeix” a Companys (no sé quanta estona després) proclamant la República Catalana com Estat Independent?
*Que als tres dies, el 17 d’abril de 1931, el govern català canviés el nom de “República Catalana” a “Generalitat de Catalunya”, ¿va ser un afebliment o més aviat una reafirmació del caràcter independent de Catalunya com Estat Sobirà?
*Quin va ser el significat del 6 d’octubre de 1934?
*Va ser l’actuació de la II República Española permanentment contrària a la República Catalana?
*…
*Quines forces i quines febleses podem ara veure en els dirigents catalans independentistes fins aleshores?
Dimarts 17, 19,30 h.
*Va ser la principal raó del cop militar de juliol de 1936 tornar el poble català a la cleda i accelerar el seu genocidi?
*Per què a l’entrar en terres catalanes Franco canvia el nom de les seves tropes: de “Ejército de Liberación” a “Ejército de ocupación de Catalunya”?
*Va ser la Batalla de l’Ebre un acord entre la II República Española i Franco per eliminar la generació més jove de mascles catalans?
*Està documentat l’assassinat per l’esquena de republicans catalans que lluitaven a primera línia del front republicà contra les tropes franquistes?
*Per què Franco va retardar uns dies fins el 26 de febrer l’entrada a Barcelona?
*Es va oposar Hitler al pla de Franco de desterrar dos milions de catalans i valencians al Nord d’Àfrica, i va ser aquest un (el?) punt del des-encontre Franco-Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940?
—…
*Què podem aprendre dels dirigents catalans independentistes d’aleshores?
DOCUMENTACIÓ PER PREPARA-HO (feu-me’n arribar més, siusplau!):
Francesc Maspons i Anglasell-320212-Dictamen República-21pg
Francesc Maspons i Anglasell-1935-Pròleg fets 6 oct 1934-26pg
Franco: la solució final per als catalans-090314-1pg
CONVIDA:
Lluís Botinas, impulsor de https://lagotacatalana.cat
lagotacatalana@gmail.com
NOTA: la “revaluació” inclou, si calgués, el que he escrit en aquesta convocatòria. Gràcies per contribuir a fer-la!
PUNT DE VISTA CATALÀ – XIX
“Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”.
Aquesta és la concepció castellano-estadoespañola del Dret
segons Espanya explicada als catalans (pàg. 39, Duxelm, Barcelona, 2013),
d’En Joan Fonollosa i Guardiet
Per “casualitat”, em vaig trobar al Canal 324 el debat a la sessió del Parlamento de la Comunidad de Madrid dedicada a la forma (suposadament) fraudulenta en que la seva presidenta, Cristina Cifuentes Cuencas, filla d’un general d’artilleria i d’una mestressa de casa, va aconseguir treure un Màster a la Universidad Rey Juan Carlos (per cert, aquesta “Universidad pública” va ser fundada el 1996 sota control del PP per tal de contrarestar el pes universitari del PSOE, que domina la Universidad Carlos III que -així m’ho he trobat a Internet- “fue fundada por Gregorio Peces-Barba el 5 de mayo de 1989”!).
(((Per cert, ha sortit una dada interessant: aquesta “Universidad Rey Juan Carlos” costa a l’any 120 milions d’euros de diners públics. I la veritat és que m’he sentit satisfet de saber el ben administrada que està ja que només es menja un 0,75 per cent de l’espoli fiscal anual que pateix el Principat… això donant per bo els 16.000 milions en que la Generalitat el calcula… càlcul que segur està fet a la baixa respecte de la realitat!)))
Mentre feia altres coses, anava escoltant com els representants de Podemos, del PSOE i de Ciudadanos (per aquest ordre) criticaven a Na Cifuentes i li exigien respostes i dimissió. Però al sentir com el representant del PP començava a contraatacar donant noms de dirigents de Podemos, de Ciudadanos i del PSOE (per aquest ordre) que s’han trobat en situacions (suposadament) fraudulentes similars, em vaig posar a buscar i a escriure.
Vaig buscar l’article Quod Natura Non Dat, Salmantica Non Praestat d’En Pep Mayolas, investigador del Institut Nova Història, recollit en el seu llibre Fins que En Colom begui a galet (Llibres de l’Índex, 2012) on desmunta la suposada pionera excel·lència humanista i científica de “la celebérrima Universidad de Salamanca”.
Un cop repescat l’article, l’he llegit amb la intenció de trobar alguns paràgrafs especialment interessants per tal de citar-los. Però he constatat que tot l’article és molt bo i recomano llegir-lo sencer (són 10 pàgines) ja que reflecteix que fa molts segles que la prepotència, l’aparença, l’engany, la usurpació, la corrupció, etc. formen part de l’ànima castellana, i, per tant, de la seva permanent manera de ser i de comportar-se. I també indica com primer la pressió i de 1714 ençà el domini castellà sobre els catalans, ens ha anat marcant destructivament. I encara que l’autor no en parla, jo sí que ho incloc com un component d’“EL GENOCIDI CATALÀ”, aquest tema decisiu però per ara tabú, que cal treure a la llum i portar-lo a tots els Tribunals Internacionals.
Però no me’n puc estar de reproduir
—aquests paràgrafs que parlen de la corrupció acadèmica a Salamanca (i a Valladolid) el XVI:
“(…) l’humanista portuguès Diego de Teive anà a Salamanca el 1532 a estudiar lleis i li semblà que “hi havia molt pocs homes que sabien llatí i les lletres” […]. L’interès dels monarques per remeiar la situació resultava infructuós, per tal com la picaresca estudiantil era fèrtil en recursos per contravenir el reglament universitari. En Carles V instava el 3 d’agost de 1552 a la creació, a Salamanca, d’un col·legi de gramàtica “per ser principi de totes les ciències”. I d’acord amb el seu propòsit es fundà el Col·legi Trilingüe el 1554, per reial ordre, on es prescrivia que hi hagués, a més, uns altres dos col·legis de gramàtica a la Universitat de Salamanca, “però els bons propòsits del cèsar, així com les normes de l’estatut universitari, que exigien un examen previ de llatí abans d’ingressar en qualsevol facultat, els anul·lava un simple trasllat a la veïna Valladolid”. Sembla que hi havia a Valladolid qui expenia falsos certificats d’aptitud en llengua llatina… o els atorgava després d’un examen de nivell irrisori. A final del segle XVI, el 20 d’agost del 1588, en Felip II encara ordenava que cap batxiller s’incorporés a la universitat de Salamanca sense demostrar que fou examinat en aquella universitat. Però al cap de tres anys, “cosa que revela l’incompliment del seu mandat, el monarca ordenava que ningú no pogués graduar-se de batxiller en cap universitat espanyola sense presentar «cèdula i testimoni d’examen» en gramàtica, previsió que tampoc tingué un èxit major”.
El mateix passava al Col·legi Trilingüe, en els estatuts del qual figurava l’obligació de parlar només en grec, hebreu o llatí, segons que es desprèn dels estudis sobre el període 1554-1574. “La norma era incomplerta a despit de la severitat creixent de les sancions, no només pels estudiants sinó pel mateix rector. I així els esforços del P. Vitòria per expressar-se en llatí correcte resultaven infructuosos”.
—aquests paràgrafs, que donen a la corrupció un abast molt més ampli que no pas Salamanca i Valladolid:
“No ens ha d’estranyar, aleshores, que en Tovar trobi miraculosa la simple existència de la literatura castellana: “Es comprenen les dificultats que fan miraculosa l’existència mateixa de la nostra literatura: les taxes per les quals es posava preu oficial a cada plec del Quijote, les revisions inquisitorials de biblioteques i botigues de llibreters, el doble índex, el romà i el de la Inquisició espanyola, pel qual es regulà la publicació de llibres fins a Fraga Iribarne –que ja és dir molt– […]. El miracle que són un Nebrija, un Pinciano, un Brocense, els savis il·lustrats, es comprèn de debò quan es pensa en una societat que ha fet seu un principi que en Luis Gil recull en les fonts més segures: «Més val sàviament ignorar allò que no és conduent de saber»”
(…)
En Tovar considera un miracle l’existència de savis il·lustrats a l’Espanya del Renaixement, i fent extensiu el raonament, el mateix es podria dir del brot de literats i místics excelsos que caracteritza el Siglo de Oro, si ens atenim al menyspreu social del coneixement i de l’erudició que ha presidit des de sempre el tarannà castellà, que ells anomenen espanyol o hispànic, començant per les administracions i acabant per la gent del poble.
(…)
No pot ser que els més grans navegants i conqueridors de la cristiandat siguin uns hidalgos extremenys i lleonesos sense cap mena de tradició marítima. No pot ser que els centres culturals més prestigiosos de la península fossin les universitats de Salamanca i d’Alcalà de Henares, totes dues tan lluny de les rutes terrestres i marítimes que comunicaven permanentment el llevant peninsular amb la Itàlia vinculada a la Confederació Catalana, i no pot ser que, alhora, els ports naturals i històrics d’intercanvi amb la península itàlica, Barcelona i València, romanguin gairebé aliens a tota influència renaixentista.”
—i aquest paràgraf que assenyala com els mètodes utilitzats pel Reino de Castilla per efectuar l’espoli gegantí en tots els àmbits (conquestes, personatges, literatura i tot tipus d’art, biblioteques,…) que la Nació Catalana vam patir en aquells segles XVI i XVII, agreujats a partir de 1714, ens han marcat profundament. I, afegeixo jo, ens han marcat tant que portem generacions suportant viure, com si fossin “normals i correctes”, en unes condicions de sotmetiment que un castellà no resistiria ni 12 hores si de sobte es trobés vivint com nosaltres vivim.
“La submissió incondicional que molts catalans han observat al llarg de la història com a tret característic de la seva relació amb la castellanitat ha de tenir un origen gairebé atàvic en la por cerval i l’esperit d’autocensura que, durant segles, inspirava l’ombra dels inquisidors. És un acatament tan natural que hom el podria buscar inscrit en els cromosomes que la majoria de catalans ens hem transmès de generació en generació. L’enlluernament per l’autoritarisme i la prepotència castellana menaren els nostres avantpassats més pràctics (i també els més amorals) a la renúncia gradual als orígens. Un enlluernament que subsisteix avui, encara, i que encega i subjuga gran part de la nostra classe política, l’empresarial, l’acadèmica…”.
I per acabar, respondre per avançat una objecció que probablement suraria en l’ànima encara (lògicament, portant 303 anys sotmesos i patint genocidi… per cert, situació gravíssima fins ara silenciada pels dirigents catalans!) acovardida de bastants/molts catalans si llegissin el que he escrit: “No siguis tan contundent amb el que passa allà ja que també aquí hi ha hagut casos com els de Cifuentes i els de membres de Podemos, de Ciudadanos i del PSOE!”.
Potser sí, encara que ara no en recordo (ni dedicaré pas temps a buscar-ne per Internet). Però en cas que sí que n’hi haguessin, replicaria utilitzant un avantatge (l’únic?) que és conseqüència d’estar ocupats des de 1714: els que aquí hagin fet trampes similars, no són catalans sinó “ciudadanos estadoespañoles en territorio catalán”.
De fet, com ja he explicat a Catalans i ‘Catalans’, actualment no hi ha autèntics catalans sinó que hi ha el que de català sobreviu (malgrat la sistemàtica persecució patida des d’abans de 1714) en l’interior -sovint subconscienment- de qui avui es consideri català (bé per ser català-de-família o bé per ser català-per-elecció-voluntària).
Això em proporciona una resposta estàndard que he elaborat i que comparteixo amb qui la vulgui fer seva: quan després de 1714 un català ha fet o fa
***quelcom que és incorrecte, ho ha fet o ho fa perquè està castellanitzat
***quelcom que és correcte, ho ha fet o ho fa malgrat la pressió castellanitzadora.
L’exemple més clar que fins ara he trobat és el de la corrupció social, ja que -per molt que ara ens pugui sorprendre- aquí NO n’hi havia, i la van importar i imposar les tropes castellanes el 1714. Cal aprofundir-ho, però trobeu elements d’aquest importantíssim fet a Insaculació-La corrupció la va portar Castilla el 1714, LA CORRUPCIÓ. Algunes consideracions històriques i crítiques per a entendre el que està passant. Què fer?, “Corrupció? Que ara se l’emportin els que la van portar el 1714!”, A Catalunya no hi havia corrupció social abans de 1714. Capítol de 23 minuts “La Corrupció i la purga de taula abans de 1714”, Com es distribueix la corrupció política a Espanya-CCN-Resum, Com es distribueix la corrupció política a Espanya-CCN (Centre Català de Negocis),… Aplicant la resposta que indicava: La “corrupción catalana” que tan utilitza Madrid/Castilla/Estado-Español per atacar-nos és responsabilitat exclusiva d’ells mateixos. I l’únic que nosaltres hem de fer es assegurar-nos que quan ara aviat els castellano-estadoespañoles marxin de la nostra terra, s’emportin tots els seus “discípulos catalanes”. Bon vent i barca nova!
Sí, és decisiu “Conèixer els catalans d’abans de 1714” i Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara, ja que si no sabem com érem i d’on venim, NO podem decidir conscientment com volem ser i on volem anar.
I al començar a saber com érem i d’on venim, s’entén ràpidament que des del Punt de Vista Català no té cap sentit posar a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures, i que el que cal fer és recuperar la continuïtat amb els nostres més de mil anys d’Història (la autèntica, no la que ens ha cuinat Madrid i que fa segles que s’ensenya aquí… actualment en català!), aplicar i actualitzar les Constitucions Catalanes que ja tenim, i alliberar la República del Principat de Catalunya que ja som.
La conducta tramposa i prepotent de Na Cifuentes i d’altres dirigents castellans, connecta directament amb la conducta tramposa i prepotent dels seus avantpassats, i -encara que ara hi haguessin alguns catalans-castellanitzats que actuessin com “Cifuentes y compañía”- no té RES A VEURE amb la conducta dels nostres avantpassats. En efecte, el concepte català d’autoritat exigia que el Rei i qualsevol autoritat actués de forma tal que es guanyés el respecte dels propis i dels aliens, fins i tot dels enemics, de manera que tothom podés fiar-se d’ell. Ja l’Usatge “Quoniam per iniquum principem” (d’abans del 1118?) diu que el Princep, qui encarna la suprema autoritat de l’Estat, ha de ser escrupolós i fidel complidor dels seus deures “de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, e magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure”. (Const,. Vol. I, llib. 1, tit. 12, us 1).
Sí, inspirar-nos en els nostres avantpassats, establir la continuïtat amb la seva/nostra Història i continuar-la, és el millor que podem fer per RECUPERAR ARA LA LLIBERTAT. I, al contrari, donar-los l’esquena és actuar -conscientment o no- en contra del poble català.
Barcelona, 8-abril-2018
Lluís Botinas
PUNT DE VISTA CATALÀ – XVIII
Els catalans (es sigui català per família o es sigui català per decisió voluntària) NO hem de posar a votació si SOM UNA NACIÓ i si VOLEM TORNAR A SER LLIURES.
Si recuperéssim el Punt de Vista Català, sabríem conscientment el que ara només intuïm subconscientment: que del que de nou (“¡Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantener Cataluña sometida!”) es tracta és de RECUPERAR LA LLIBERTAT que ens va ser arrabassada el 1714. Aleshores afirmaríem arreu que això és una qüestió vital (i no només una qüestió política ni, menys encara, una qüestió econòmica). I tothom ho entendria, i la immensa majoria ens donaria suport o com a mínim ens respectaria.
Però com que encara tenim el Punt de Vista Castellà que Madrid/Castilla/Estado-Español ens ha inculcat a sang i foc durant 303 anys d’ocupació, repressió i genocidi, estem votant “referèndums” i “eleccions autonòmiques” que molts ja veiem que són contraproduents pel poble català.
I la reacció davant del empantanegament a que ens han portat els nostres dirigents actuals, hauria de ser MOLT MÉS POTENT que no pas radicalitzar les formes, el COM: cremar banderes del “Reino de España” o fotos del Rey Felipe-VI-del-Estado-Español o neumàtics, cridar “Puta España!” i coses semblants, xiular l’himne estadoespañol, tallar carreteres, obrir peatges, completar l’obeir d’uns amb el desobeir d’altres, fer vagues parcials o sectorials, proposar una vaga general,…
Certament, caldria obrir un debat seriós sobre a qui beneficia i a qui perjudica ARA aquest tipus d’accions radicals. Però molt més important és obrir un debat sobre quina pot ser aquesta REACCIÓ MOLT MÉS POTENT que veig necessària.
La meva resposta és ANAR A LES ARRELS EN EL CONTINGUT, en el FONS, en el QUÈ, i les resumeixo així:
—nosaltres vam ser el poble més lliure d’Europa fins el 10 de setembre de 1714
—des de l’11 de setembre de 1714, la nostra terra està ocupada i nosaltres som presos a casa nostra. I des de molt abans de 1714, els catalans i tota la Nació Catalana som víctimes d’un genocidi planificat per Madrid/Castilla/Estado-Español
—nosaltres vam ser un Estat Europeu (el primer constitucional) INDEPENDENT fins el 10 de setembre de 1714
—nosaltres SOM (no “vam ser”) un Estat Europeu (el primer constitucional) OCUPAT per Madrid/Castilla/Estado-Español des de l’11 de setembre de 1714
—quan d’un Estat Independent ocupat se’n va l’ocupant, torna a ser un Estat Independent sense cap necessitat de posar-ho a votació
—la immensa majoria dels catalans NO estem dividits, sinó que de nou ens estem mobilitzant massivament des del 2009
—aquest cop, i malgrat que estem ocupats militarment de 1714 ençà, no poden bombardejar-nos
—per això ara tenim la millor oportunitat en 303 anys de RECUPERAR LA LLIBERTAT
—a més, posar en el centre que volem tornar a ser lliures, permetria unir-nos a tots els catalans en aquest objectiu cabdal prioritari: re-connectar amb la societat catalana que érem, basada en el respecte a la vida, a la veritat, a la llibertat i a la igualtat
—però per tornar a ser lliures i a aparèixer en els mapamundis dels que ens van esborrar el 1714, cal aconseguir que l’ocupant castellano-estadoespañol marxi de casa nostra
—i això depèn única i exclusivament de que nosaltres comprenguem que ja tenim les nostres Constitucions Catalanes (basades en el nostre Dret Català, de baix a dalt, totalment diferent del “Derecho Castellano: del Rey a los súbditos”) i que som des de fa segles la República del Principat de Catalunya que cal alliberar.
Aquest enfocament ens dona una força de la raó invencible. I COM realitzar aquest QUÈ? (del que TV3 no se’n farà ressò -mentre sí se’n fa dels CDR- ni TVE i altres atacaran -mentre sí ataquen als CDR-). “Només” cal interioritzar-lo nosaltres, documentar-lo abundosament, explicar-lo cadascú arreu i portar-lo jurídicament ben argumentat a tots els Tribunals Internacionals.
Les condemnes i indemnitzacions
— per les desenes (o centenars?) de milers de catalans assassinats per mans castellanes abans de 1714 i per mans estadoespañolas a partir de 1714;
— pels centenars de milers (o milions?) de catalans empresonats, torturats, desterrats i exiliats;
— pels milions de catalans que des de 1714 han nascut, han mort i cada dia continuen morint presos;
— pels milions de catalans que hem nascut presos però que ara volem tornar a viure lliures fins a morir lliures
— per la negació de tots els tipus de Drets (Històrics, Humans, dels Pobles, dels Pobles Indígenes, etc.) que implica que se’ns hagi negat la llibertat durant 303 anys
— i per EL GENOCIDI CATALÀ que Madrid/Castilla/Estado-Español ens està aplicant des de molt abans de 1714,
que l’Estat-Español i els seus governants hauran de pagar amb segles de presó i amb trillonades d’euros d’indemnitzacions, constitueixen la més potent força que els catalans tenim per obligar-los a negociar.
Però NO per negociar que “ells ens deixin fer” la trampa anti-catalana d’un “referèndum pactat i vinculant com Escòcia” (que és al que porten els protagonistes de l’actual “internacionalització” al mateix temps que han amagat i continuen silenciant que el 2014 a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada), SINÓ per acordar la ràpida retirada de les seves tropes militars i civils d’ocupació.
Aquesta orientació no només enfortiria la nostra base (i automàticament l’eixamplaria per atracció) sinó que, en paral·lel, afebliria i reduiria enormement la seva base.
Benvinguda tota aportació a aquest enfocament que, situant-se en la continuïtat de la nostra mil·lenària Història, honora a tots els nostres avantpassats i rep la força de la seva obra, basada en la llibertat i pionera en moltíssims camps!
Lluís Botinas lagotacatalana@gmail.com
Barcelona, 3 d’abril de 2018
Dimarts, 3 d’abril, a dos quarts de vuit del vespre
Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)
Trobada/Intercanvi. Activitat gratuïta
T’has fet mai aquesta pregunta? Si no te l’havies fet, m’agradaria que te la facis.
I… quina és la teva resposta? Si ja la tens, em complauria conèixer-la.
Jo me la he anat formulant veient com es comporten els nostres dirigents actuals, i l’he començat a contestar en aquest text: Com saber si un dirigent català actua realment a favor del poble català? que finalment i àrdua he anat redactant. Aquest text pot servir com a punt de partida per a preparar la Trobada.
Però m’interessa aprofundir i afinar la resposta junt amb tothom que trobi important la pregunta (que complementa dues preguntes cabdals anteriors: “Quin és El punt de vista català?” i “Què és ser català?”) i vulgui fer-ho. Per això la trobada d’aquest dimarts. I si no pots venir, envia’m-ho escrit, ho llegiré als assistents i ho incorporarem al debat.
Moltes gràcies!
Lluís Botinas lagotacatalana@gmail.com
PUNT DE VISTA CATALÀ – XVII
“La marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo” Tàcit (c. 55-c. 120 d.C.)
Corol·lari: La marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant
Estem en temps que considero molt prometedors però també molt confosos. Per això, i en relació al que vaig/anem vivint i al que vaig llegint, veient, escoltant i conversant (i somniant), i tenint en compte que per a que puguin aparèixer respostes diferents és necessari fer preguntes també diferents, darrerament m’he plantejat preguntes que jo no m’havia fet mai però que actualment considero cabdals, com “Quin és El punt de vista català?” i com “Què és ser català?”.
Fa ja més d’un any vaig escriure que L’obligació de Madrid és mantenir-nos presos i espoliar-nos tot el que ens deixem espoliar fins a culminar el nostre genocidi, que estan executant conscientment i planificada des de molt abans de 1714. Per tant, no em queda cap il·lusió en ells perquè ja he aprés que siguin quins siguin els capitostos de Madrid, la seva actuació -adaptada al que les condicions “climàtiques” els obligui- serà, sempre i en tots els àmbits, en contra nostra.
El que em preocupa cada cop més és l’actuació dels nostres dirigents. I per això considero que una tercera pregunta cabdal a fer-se ara és: Com saber si realment un dirigent polític català actua a favor o en contra del poble català i de Catalunya? I això al marge de si té “vuit cognoms catalans” o de si no té cap cognom català.
Pensant en quina pot ser la qüestió de referència fonamental que permeti contestar adequadament (és a dir, catalanament) aquesta pregunta, la “casualitat” ha fet que m’hagi trobat una frase de N’Àngel Guimerà (1845-1924) que ja he emprat altres vegades però que ara no tenia present: “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”.
Una mostra de l’enorme força del poble català malgrat 303 anys d’estar empresonats a casa nostra per Madrid/Castilla/Estado-Español, i malgrat la seva permanent actuació genocida en particular de la llengua catalana, és que cap dirigent polític pot pretendre tenir una influència important sobre els catalans (es sigui català bé per origen familiar, o bé per elecció voluntària) si no parla -encara que sigui amb dificultats- en català. Això ja deixa clarament assenyalat que quan polítics com N’Arrimadas, En García Albiol o En Rivera parlen en castellà, amb tota la intenció busquen: 1) tenir influència entre els ocupants i els seus col·laboradors per organitzar-los com a força de xoc contra nosaltres; i 2) recordar-nos que els castellans són els nostres invasors.
Com a qüestió de referència queda, doncs, la Història. I estic insistint des de fa temps en la nostra Història (i en els nostres avantpassats) com a la millor inspiradora de la nostra vida i acció actuals. En efecte, sense conèixer d’on venim no podem decidir conscientment on volem anar, i sense saber com érem no podem decidir adequadament com volem ser.
Considero, doncs, que el criteri que hauríem d’aplicar és senzill però contundent: posar els nostres més de mil anys d’Història com a eix vertebrador de la nostra actuació avui. A més, la força de la nostra autèntica Història és el que considero explica la nostra sobrevivència fins avui com a poble diferenciat, i és el que ens dona l’alè per a tornar a estar dempeus. O sigui que: – un dirigent que actua en continuïtat amb la Història de Catalunya, és català; – i un dirigent que actua donant l’esquena a la nostra Història, no és català sinó anti-català. Dit d’una altra manera: – si un dirigent català actua ara inserint-se en la nostra Història per tal d’aplicar-la a l’actualitat i de prolongar-la, és un dirigent català; – i si un dirigent català actua ara negant o amagant la nostra Història, és un dirigent anti-català… per molt que pugui proclamar-se independentista.
És més: un dirigent independentista de soca-rel que ara actua negant o amagant la nostra Història és també un dirigent anti-català per molt que pugui actuat adoptant formes que tinguin una aparença molt radical: cremar banderes del “Reino de España” o fotos del Rey Felipe-VI-del-Estado-Español, cridar “Puta España!” i semblant, xiular l’himne estadoespañol, tallar carreteres,… I en particular és anti-català un independentista que fa l’acte de desobeir les lleis de Madrid com un acte de rebel·lia per sí mateix, enlloc de simplement ignorar les lleis castellano/estadoespañolas o, millor, rebutjar-les per ser lleis il·legals a terra nostra ja que no han sigut paccionades a les Corts Catalanes, i perquè nosaltres ja tenim les nostres lleis “des de sempre”: el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes, la nostra VETERANA República del Principat de Catalunya ocupada de 1714 ençà, etc.
Mentre ningú no proposi algun criteri millor, invito a aplicar aquest, que de moment és l’únic que conec… ja que sembla que ningú s’hagi fet pas aquesta pregunta.
Així cadascú podrà tenir clar quin dirigent català actua a favor de Catalunya i dels catalans.
I… ¡¡¡ que ningú no es maregi si arriba a la mateixa conclusió que he arribat jo… i que compartiré en el proper enviament, incloent-hi les aportacions que rebi !!!
Barcelona, 29-3-2018
Lluís Botinas lagotacatalana@gmail.com www.lagotacatalana.cat
“Qui no es mou, no sent les cadenes” Rosa Luxemburg (1871-1919)
“L’home no és lliure si no és lliure el poble al que pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)
NOTA SINÈRGICA: Aquest text serà discutit, esmenat, ampliat, millorat, etc., és a dir, convertit en un estri per a redreçar la situació cap a RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA , a la Trobada de LA GOTA CATALANA del proper dimarts, 3 d’abril, a dos quarts de vuit del vespre, al local de c. Cartagena, 230, 5è. 1a. (tocant a c. Mallorca).
