I la força de la raó?

EL PUNT DE VISTA CATALÀ – X

I la força de la raó?

Sovint els subcapitostos de Barcelona han argumentat, aparentment en contra dels capitostos de Madrid, que “Nosaltres no volem pas utilitzar la raó de la força!”.

A falta que algú m’ho faci veure diferentment, no considero que aquesta renuncia-no-demanada dels dirigents processistes influeixi gaire sobre la prepotència d’uns dirigents de Madrid/Castilla/ Estado-Español (“Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba!”) que saben molt bé que de 1714 ençà són ells els que tenen totalment i exclusiva el monopoli de la força.

Queda per un altre ocasió aclarir el que aquí ningú pregunta als actuals dirigents (com ningú els hi preguntava res que pogués incomodar-los, exemple de la “democràcia d’alta qualitat” imperant): què entenen per “força” quan hi renuncien. Avanço que considero que aquest argument afebleix als catalans (es sigui català bé per família o bé per elecció voluntària).

Però el més greu és que cap de les vegades en que els he sentit dir que “No volem exercir la raó de la força” no han afegit a continuació el que considero seria el complement lògic “… perquè nosaltres, els catalans, tenim la força de la raó”.

Que no diguin aquesta segona part conseqüència gairebé inevitable de la primera part, per a mi confirma que els nostres dirigents actuals estan imposant a la nostra massiva mobilització una orientació general que ens fa perdre la força de la raó ja que silencien el que considero és la font de la nostra força i el que fa que de nou estiguem dempeus: els nostres més de mil anys d’història com a País/Poble/Nació/Estat Europeu.

I vull subratllar que aquest silenci suïcida el tradueixen en dos eixos centrals:

1) “Volem la independència, i això és una qüestió política a la que Madrid no contesta políticament”, quan en realitat el que jo vull i considero que els catalans volem, és RECUPERAR LA LLIBERTAT. I això no és només “una qüestió política” sinó que és una qüestió vital i de dignitat que, lògicament, adopta formes polítiques, i que també té conseqüències econòmiques, però que en absolut és simplement “una qüestió política” ni, encara menys, “una qüestió econòmica”;

i 2) “Hem d’elaborar una NOVA Constitució per a una NOVA República Catalana que sigui un NOU Estat d’Europa”, és a dir, TOT NOU quan en realitat nosaltres, gràcies a una trentena de generacions d’avantpassats lliures, som l’únic poble europeu que ja tenim les nostres Constitucions Catalanes (que cal començar a aplicar i a actualitzar), que ja som una República del Principat de Catalunya ocupada, militarment i civil, fa 303 anys (que cal alliberar), i que som un dels Estats Europeus més antics, el primer Constitucional i el més poderós durant diversos segles. I, lògicament, volem tornar a ser en els mapamundis, com hi érem fins 1714.

Espero que explicant una escena que he viscut moltes vegades quedi clar que es tracta de dues orientacions radicalment diferents: l’orientació oficial és anti-catalana mentre que l’orientació que jo proposo és catalana. L’escena es pot resumir així:

Si jo fos un no-català i el que m’arriba és la imatge que l’enfocament aquí oficial transmet (i que Madrid, complint la seva obligació, lògicament manipula i augmenta titllant-nos a cada moment de “separatistas”, “secesionistas”, “segregacionistas”, “golpistas”, “insurgentes”, “tumultuarios”, “sediciosos”, “rebeldes”, “traidores”, “facciosos”, “insurrectos”, etc.): “Cuatro provincias españolas, precisamente las más ricas, descontentas con el trato fiscal que reciben, quieren marcharse rompiendo con 550 años de unidad, però Madrid se lo impide no dejándoles ejercer un ‘derecho a decidir’ que resulta que ni siquiera existe en el derecho internacional”, molt probablement la meva reacció -sobretot si fos una persona solidària o d’esquerres o anti-discriminació o simplement sensible- seria: “Estos catalanes insolidarios… ¡que se fastidien!”, i recolzaria, o com a mínim acceptaria bàsicament, l’actuació de “las autoridades españolas, que defienden la multisecular convivencia y unión de la Patria común”.

Si jo fos un no-català i el que m’arribés fos la imatge que considero correspon a la realitat profunda que explica les massives mobilitzacions (manifestacions, votacions, concerts,…) del poble català: “El pueblo más libre de Europa y que desde el siglo X hasta 1714 fue un país/estado independiente, de nuevo (ya que “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenir Cataluña controlada”) quiere recuperar su libertad restableciendo su Derecho Catalàn, sus Constituciones Catalanas y las Instituciones de Gobierno Catalanas que ya tenía”, molt probablement la meva reacció seria de simpatia i o bé recolzaria les mobilitzacions actuals, o bé com a mínim les respectaria. I quedarien aïllats aquells que -en castellà, en català, en anglès o en la llengua que sigui- s’atrevissin a dir el que en realitat ja estan fent: “Queremos que el pueblo catalán siga sometido, espoliarle no sólo riqueza sino todo lo que se deje robar, hasta acabar de terminar con ellos como pueblo diferente, es decir, hasta culminar el genocidio que les estamos aplicando desde antes de 1714”.

L’orientació catalana que aquí exposo (i que cal explicar de milers de formes distintes i complementàries) és una expressió de la força de la raó.

I aquesta força de la raó permetria no només eixamplar considerablement la nostra base a partir d’un pal de paller clarament català, condició sine qua non, sinó que passaria el que mai diuen buscar els dirigents que tan insisteixen en que “cal eixamplar la base” (i que fan concessions genocides, com el bilingüisme, que aconsegueixen justament el contrari): que simultàniament també es reduiria enormement la base d’ells!

Lògicament, aquesta orientació des del Punt de Vista Català implicaria també en tots els altres àmbits conductes molt diferents a les que estan tenint els nostres dirigents actuals. Per exemple, en les seves declaracions defensives davant de “los jueces titulados en Derecho estadoespañol” que formen part de “los tribunales de justícia castellano/estadoespañola” que apliquen la, a casa nostra, triplement il·legal “Constitución Española de 1978”, important component del “Estado de Derecho de conquista por el Reino de Castilla/España” que patim fa més de tres segles. Però això queda per un altre dia.

Per cert: suggeriments per enfortir el Punt de Vista Català i fer-ne altres aplicacions?

Barcelona, 12 de febrer de 2018

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA      lagotacatalana@gmail.com

Dt. 13: “Catalunya des de l’any 870 fins el 1486”

      Dimarts, 13 de febrer de 2018, dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Conferència. Activitat gratuïta

EN ELS INICIS DE CATALUNYA

DES DE L’ANY 870 FINS A L’ANY 1486

Guifré el Pelós. Almansor. Independència dels reis francs. Límits catalans. Primera Assemblea de Pau i Treva. Usatges de Barcelona. Escut català. El nom “Catalania”. El regne d’Aragó. Les Homilies d’Organyà. La primera Constitució de Catalunya. El Tractat de Corbeil. El Llibre del Consolat del Mar. L’Imperi Català. La Sentència Arbitral anomenada de Guadalupe (Extremadura) però que investigacions recents consideren va ser adoptada en algun lloc dins de la Nació Catalana.

Per MARCEL MAÑÉ, enginyer industrial jubilat. Traductor al català de tot el Volum 1 de “El Quijote” que demostra que l’original va ser escrit en llengua catalana.

Dt. 6: “Catalunya i Croàcia, paral·lelismes històrics”

Dimarts, 30 de gener de 2018, dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Conferència. Activitat gratuïta

CATALUNYA I CROÀCIA,

PARAL·LELISMES HISTÒRICS

 Dos pobles en les dues puntes del mateix arc europeu mediterrani  i les seves coincidències històriques i polítiques

Encara que no parlen la mateixa llengua, el poble Català i el Croat comparteixen uns valors que els produeix una mentalitat molt semblant, i coincideixen històricament moltes vegades en el seu camí cap a la independència. En la ponència es farà un repàs d’aquestes coincidències històriques, semblances culturals i trets identitaris.

Per MANEL ORONICH: ex diputat (1984-92), ex Paer en cap de Lleida (1987-89) i empresari, i MAJA: Croata autodeterminada Catalana, llicenciada en Lingüística i empresària.

“La traïció dels líders”, de Lluís Maria Xirinacs

Presentació del llibre de LLUÍS MARIA XIRINACS

LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS

El dimarts 30 de gener de 2018, els tres membres de la Fundació Randa–Lluís M. Xirinacs Núria Roig Esteve, Antoni Aceves Díaz i Brauli Tamarit Tamarit (també membre del Centre d’Estudis Joan Bardina) van presentar el llibre en tres volums La traïció dels líders, de Lluís Maria Xirinacs (al final s’explica com obtenir-los).

Per situar-se millor: el nom de cada volum, el període que abasta i la data respectiva de publicació, són: Vol. 1 – La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976). Abril 1993.  Vol. 2 – Una pedregada seca (juliol 1976 –juny 1977). Abril 1994.  I Vol. 3 – La collita perduda (juliol 1977 – anys 80). Abril 1997.

Es tracta d’un gran exercici de memòria històrica sobre l’època anomenada “la transició”. Narra els fets viscuts pel mateix Xirinacs en relació a la lluita antifranquista i els anhels de llibertat de la població conscient. Les persones, partits, associacions, entitats… implicats i el paper de cadascun d’ells.

S’hi explica amb detallisme la gestació de l’Assemblea de Catalunya, la seva evolució i el seu final. S’hi poden destacar també les circumstàncies i els esdeveniments que s’anaven succeint a l’Estat espanyol. També hi ha referències al batec mundial del moment. Dins del relat, s’hi entreveu el tarannà filosòfic de l’autor i, alhora, la seva aposta de seguir les pròpies conviccions.

Aquesta trilogia, fou escrita als anys 90, amb la intenció d’aportar llum i coneixement de cara a reflexionar sobre si determinades actituds i comportaments, dins l’àmbit polític, haguessin pogut produir-se d’una altra manera i, per tant, contribuir a la vera democràcia i a la llibertat dels pobles de l’Estat, especialment el de la nostra nació catalana. Diu Xirinacs:  “Ho escric tal com ací -Barcelona- i ara, em sembla que ho vaig veure i ho vaig viure, un entre molts que també ho van viure i ho van veure.” Al final de “la transició”, mentre els partits polítics majoritaris, en haver accedit a les respectives quotes de poder, no veien necessària la continuïtat de l’Assemblea de Catalunya, Lluís Maria Xirinacs creia en aquesta continuïtat perquè representava la força del poble imprescindible per tal de dur a terme els objectius de democràcia plena i llibertat pels quals s’havia apostat en un principi.

 

Com organitzador de l’acte, jo, Lluís Botinas, vaig afegir a la presentació que, quan estic llegint el començament del tercer i darrer volum, considero que és una obra única que justifica que una persona tan genial i coratjosa com Lluís Maria Xirinacs hi dediqués molts anys (cinc? més?) a escriure-la amb rigor: dates, dades, llocs, fets, sigles, noms i cognoms, contexts,… Era conscient que estava deixant un document que sabia únic ja que ningú més havia tingut una actitud (que arribés a tenir una certa projecció i incidència públiques, és a dir, sent ell mateix un líder… malgré lui, ja que no pretenia ser-ho) tan conseqüent i valenta en defensa del poble i de la llibertat del Principat i dels Països Catalans.

I la conclusió central a que Xirinacs arriba és contundent: “La traïció dels líders”, és a dir, la traïció de tots els demés líders. No m’estranya que fos marginat (l’ostracisme català) pels partits i personatges catalans que van aconseguir ocupar els sub-espais de sub-poders que Madrid/Castilla/Estado-Español va crear a la mort del dictador. I gairebé m’espanta la conclusió lògica a que estic arribant: les actuals forces i personalitats independentistes-processistes són les hereves i continuadores de les forces i personalitats autonomistes que Xirinacs qualificà de “líders traïdors”. Quelcom a assimilar!

I també convido a meditar i digerir el seu acomiadament:

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Lluís M. Xirinacs i Damians

Descansa en pau, amic (encara que jo arribi tard) Lluís Maria!

Tan de bo les persones que segueixen vives d’entre les 550.678 que van votar Xirinacs el 1977 (que va estar dempeus a les sessions oficials del Senat on va ser elegit com independent) hagin sintonitzat amb el que va escriure al final d’aquesta imprescindible obra:

“Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida.”

 

Va haver-hi un intens debat entre els partidaris de deixar més temps als actuals dirigents catalans confiant que finalment no els hi sigui atribuïble l’adjectiu “traïdors”, i els que temem que ja se’ls hi pot posar.

Finalment, sí va haver-hi acord en assumir la responsabilitat per a que aquest cop siguem capaços de recuperar la llibertat que ens va ser arrabassada el 1714.

 

Enllaç a La traïció dels líders. Els tres volums van ser publicats per L’Eix Editorial a la col·lecció Llibres del Segle. I el 2015 la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs i el Centre d’Estudis Joan Bardina els ha tornat a publicar en un sol document i en format electrònic. http://bardina.org/tliders/LMX_La_traicio_dels_liders_complet_r2.pdf

A més, l’any 2006 Xirinacs publicà un altre llibre que és un bon complement a La traïció dels líders: AMNISTIA – 77. Franco ha mort? Es pot trobar en documents pdf en dues parts dins de l’apartat Vida del web:  lluismariaxirinacs.cat/wp  Enllaç: http://www.lluismariaxirinacs.cat/wp/index.php/vida/  També la Fundació Randa disposa d’alguns exemplars a la seva seu: Rambla de Badal, 121, 08028 Barcelona, tel. 934 19 47 47.

Catalans i ‘Catalans’

EL PUNT DE VISTA CATALÀ – IX

 Catalans i ‘Catalans’

1714 marca un abans i un després en la Història dels catalans. Això queda reflectit de manera evident en els mapamundis: després de segles de ser-hi, el Principat i tota la Nació Catalana vam deixar d’aparèixer-hi (https://lagotacatalana.wordpress.com/encontradorecibido/, apartat 10). I considero imprescindible que ens adonem i, encara més, que ens atrevim a reconèixer, les gravíssimes conseqüències que 1714 té sobre la nostra realitat d’avui: no som lliures sinó que la nostra terra està ocupada per Madrid/Castilla/Estado-Español i nosaltres hi estem sotmesos.

De fet, considero que a partir de 1714 no es pot parlar de poble català ja que un poble que no és lliure, no és poble. Per tant, de 1714 ençà tampoc es pot parlar ni de catalans, ni de famílies catalanes, ni de societat catalana, ni de justícia catalana, ni d’ensenyament català, ni d’universitat catalana, ni d’economia catalana, ni d’institucions catalanes en general ni, per tant, en particular de Generalitat catalana o de Parlament català o de lleis i decrets catalans o de qualsevol altra forma d’autogovern català.

Obrim els ulls, siusplau: des de 1714 no existeix res de res de res que sigui autènticament català (sinó ‘català’, com ara explicaré). Amb una única però important excepció: la terra catalana, és a dir, la terra sobre la que els catalans ens vam anar constituint com a poble català (en un procés a precisar molt més), la terra que inevitablement va influir en la nostra formació com a poble diferenciat, i que, malgrat l’esquarterament que ha patit, la continuo considerant la nostra terra catalana i que contribueix enormement a preservar un substrat català sobre el que vivim i ens movem els ‘catalans’… Però tot el que sobre la nostra terra catalana hi ha a partir de 1714 és ‘castellano expandido en estadoespañol e impuesto y aplicado en territorio catalán’, és a dir, és el que a la camarilla-parasitaria-de-Madrid (cpM) li interessa aplicar en terra catalana. I porta més de tres segles fent-ho…

Per posar un exemple: l’actualment anomenat “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya” en realitat hauríem de denominar-lo “Tribunal Superior de Justicia Estadoespañola en territorio catalán” ja que el que fa és aplicar un “Derecho Castellano expandido y convertido en derecho estadoespañol, e impuesto en las cuatro provincias catalanes”.

És fonamental entendre això perquè durant set o vuit segles el Dret català, les lleis catalanes, la justícia catalana, les formes de govern catalanes (https://lagotacatalana.wordpress.com/encontradorecibido/, apartats 4, 5 i 6) i tot el que fos català NO TENIA RES A VEURE amb el que era castellà sinó que n’era QUALITATIVAMENT DIFERENT. I continua sent-ho… malgrat que, per ara, ho sigui d’una manera subconscient que batega en el cor de cada ‘català’ (ho sigui per família o se’n consideri per decisió pròpia voluntària).

Això fa imprescindible conèixer com érem els catalans abans de 1714, ja que, després de 303 d’ocupació i més de tres segles de genocidi castellano-estadoespañol, els ‘catalans’ actuals molt poc tenim a veure amb els nostres avantpassats, quan és decisiu que ara ens inspirem en ells. Posant com exemple l’autoritat: el concepte català d’autoritat no tenia res a veure ni amb el castellà d’aleshores ni amb el ‘català’ d’ara, ja que l’actual concepte ‘català’ d’autoritat no és altre cosa que el concepte castellà convertit en estadoespañol i que, per tant, ens ha estat inculcat a la força en tant que “estadoespañoles catalanes”. O ‘catalans’.

El concepte català d’autoritat exigia que el Rei i qualsevol autoritat actués de forma tal que es guanyés el respecte dels propis i dels aliens, fins i tot dels que fossin enemics, de manera que tothom podés confiar en ell. Ja un dels primers Usatges, “Quoniam per iniquum”, diu que el Princep, qui encarna la suprema autoritat de l’Estat, ha de ser escrupolós i fidel complidor dels seus deures “de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, e magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure”. (Const,. Vol. I, llib. 1, tit. 12, us 1).

Doncs bé, per subratllar i recordar avui el pes enorme d’aquell importantíssim abans-i-després, a partir d’ara quan em refereixi als catalans d’abans de 1714 escriuré el gentilici tal qual: catalans, sense cap tipus de cometes; i, en canvi, cada cop que al·ludeixi als catalans posteriors a 1714 i, per tant, també als que ho som actualment, posaré el gentilici entre cometes simples: ‘catalans’.

I els ‘catalans’ només tornarem a ser catalans quan recuperem la llibertat, i per aconseguir-ho cal establir la continuïtat amb els nostres avantpassats i desempallegar-nos de més de tres segles de domini castellano-estadoespañol. Això implica superar l’orientació ‘la independència és una qüestió política’. Per què? Doncs perquè RECUPERAR LA LLIBERTAT ÉS UNA QÜESTIÓ VITAL. Lògicament, el camí per aconseguir aquest objectiu de sobrevivència i de dignitat comprèn formes polítiques i té conseqüències econòmiques, però NO és ‘una qüestió política’, i encara menys és una ‘qüestió econòmica’. Però, malauradament, aquestes són les imatges que permetem que es doni cap a l’exterior, amagant el fons del “cas dels catalans”: que érem el poble més lliure d’Europa, que la nostra llibertat ens va ser arrabassada el 174 i que ara volem recuperar-la.

Distingir entre catalans i ‘catalans’ té la funció principal de recordar-nos constantment la nostra condició actual d’estar presos de Madrid/Castilla/Estado-Español. I això és decisiu avui en dia ja que la nostra situació, com que dura fa ja més de tres segles, lamentablement ha passat a ser considerada com normal tant pels propis oprimits catalans malgrat ser-ne víctimes com, de manera interessada, pels nostres opressors castellans-estadoespañoles, que en són els beneficiaris. Per aquesta raó ells, a l’hora de la veritat en tot el que té relació a Catalunya, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra passant per tots els centres (inclòs l’“extrem centre”, com deia En Xirinacs, e.p.d.), tots han estat educats en tant que “estadoespañoles” i per això

—ells parlen amb la prepotència i l’autoritarisme en que ho fan, i nosaltres ho permetem… oblidant que ja “Els Segadors” assevera: “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba!”

—a ells els hi surt d’una manera fàcil i natural afirmacions que comencen “Si yo fuera catalán…” per després “aconsellar-nos” (comminar-nos a) fer el que els interessa. Els darrers anys, els afegits són del tipus “… no sería independentista”, “… votaria tal cosa”, “… cumpliria la Constitución Española de 1978”, “… volvería a la convivencia y a la normalidad”, etc., etc., etc.

ells no suportarien viure de sobte 12 hores tal com vivim els ‘catalans’, i es revoltarien violentament

—ells troben perfectament lògic que a casa seva no captin cap emissora de ràdio ni cap canal de TV en català (ni en basc ni en gallec, és clar!) i que, en canvi, la majoria de les que captem nosaltres a casa nostra siguin en castellà

—i així ad infinitum

I cal fer-ne la llista més completa possible!!!

El problema NOSTRE és que, com a conseqüència de més de tres segles de la seva ocupació genocida, actualment també a la majoria de ‘catalans’ tot això els hi sembla lògic… encara. La meva esperança és que els ‘catalans’ (repeteixo: per família o per elecció) SENTIM que estem presos, i aquesta és l’explicació profunda de la nostra participació (de nou des del 2009) MOLT-MOLT-MOLT MAJORITÀRIA (no és cert que hi hagi “divisió en dos blocs gairebé iguals entre els catalans”) a totes les mobilitzacions massives (manifestacions, votacions i altres actes) a que som convocats. I si aconseguim passar de “SENTIR que estem presos” a “SABER que VOLEM RECUPERAR LA LLIBERTAT I VIURE LLIURES FINS A DE NOU MORIR LLIURES”, aquesta vegada res no ens podrà aturar. A això contribueixo amb la distinció catalans-‘catalans’.

I acabo assenyalant un altre possible utilitat complementària d’aquesta distinció: reivindicar la nostra autèntica Història separant el que vam fer els catalans fins a 1714 del que hem fet els ‘catalans’ de 1714 ençà. L’eina és aquesta: tot allò que de dolent ha fet un ‘català’, ho ha fet com a conseqüència del nostre sotmetiment i, per tant, els veritables responsables són ells, els castellans-i-els-seus-assimilats-estadoespañoles. En canvi, tot allò que de bo ha fet un ‘català’, ha aconseguit fer-ho malgrat estar sotmesos per Madrid/Castilla/Estado-Español i, per tant, reivindiquem el que de català queda dins dels ‘catalans’.

Aquesta distinció qualitativa ja l’he argumentat en el tema de la (suposada, ja que quantitativament la corrupció a Barcelona no pot sinó ser molt menor que la corrupció a Madrid, atès que Madrid és el centre on “se decide sobre todo el Estado-Español”) “enorme corrupción catalana”, tan utilitzat pels ocupants contra nosaltres. Ja he aprés i escrit que, per molt que d’entrada ens costi de creure degut al bombardeig mediàtic a que estem sotmesos, al Principat i a la Nació Catalana no hi havia corrupció social abans de 1714. Per tant, la resposta qualitativa a aquests atacs és senzilla: “Ustedes van portar la corrupció el 1714. Quan ara se’n vagin, junt a les seves forces d’ocupació (militars i civils), junt el seu “Derecho Castellano-convertido-en-Derecho-Estadoespañol” (la seva al Principat triplement il·legal “Constitución Española de 1978”; el seu “Estado de Derecho… de derecho de conquista”; la seva concepció de justícia: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”; etc.), i junt la seva corrupció social, no oblidin emportar-se tots els seus alumnes ‘catalans’ corruptes, que no passen de ser uns simples deixebles de Ustedes, qui, sense cap mena de dubte, en són els catedràtics i campions. Bon vent i barca nova!”.

Ajut per anar aplicant aquesta eina en altres àmbits! Segur que en sortirem enfortits. I emprar aquest i altres components del PUNT DE VISTA CATALÀ, segur que eixamplaria la nostre base. I, aspecte que és molt important i que MAI mencionen els que tan diuen que es pot “eixamplar la base” proposant mesures que en realitat fan el contrari, com el suïcida bilingüisme, encara considero més segur que aclarir que el que volem no és més diners sinó RECUPERAR LA LLIBERTAT, reduiria molt la seva base. En efecte, qui s’atreviria a afirmar públicament que vol que els catalans continuem sotmesos fins a genocidar-nos? Ni tan sols la majoria dels capitostos de Madrid que estan dirigint el nostre genocidi! I tota la resta o bé ens donaria suport o bé respectaria tots els nostres esforços per tornar a ser lliures…

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA  https://lagotacatalana.cat

Barcelona, 26 de gener de 2018

Casualitat? Quan he escrit la data m’he adonat que és l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Això és conegut. Del que em vaig assabentar no fa gaire i que comparteixo és que Franco va retardar l’entrada per tal de “limpiar la afrenta sufrida con la derrota de las tropas castellanas que asediaban Barcelona y que huyeron en desbandada tras la batalla de Montjuich del 26 de enero de 1641”. Ja que 1939-1641=298, Franco tenia molt present el que havia passat 298 anys abans. Però, ara i aquí, i després de tot un any 2014 de “Commemoració del Tricentari (1714-2014)”, ningú amb veu pública (política, mediàtica, acadèmica, etc.) menciona el 1714. Curiós, oi?

Per cert, el “Reino de Castilla” no va esperar a Franco per venjar-se, i aquest és un exemple més que EL GENOCIDI CATALÀ (https://lagotacatalana.wordpress.com/encontradorecibido/, apartats 7) va començar molt abans de 1714. En efecte, Pau Claris (1588-1641), probablement el català més important del segle XVII, moria un mes després, el 27 de febrer del mateix 1641, a conseqüència d’haver estat enverinat amb aigua tofana (barreja d’arsènic i varies herbes) per agents castellans.

NOTA: Pel proper 27 de febrer, a les 19:30 h., convoco una Trobada de LA GOTA CATALANA per Commemorar els 377è aniversari de la mort per assassinat castellà d’En Pau Claris. Si alguna persona o entitat ho vol, podem organitzar-ho junts.

Dt. 23: “Successions i patrons cíclics en el relat històric”

Dimarts, 23 de gener de 2018, dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Conferència. Activitat gratuïta

Matemàtica a la Història: més enllà de Deulofeu

 Aproximació no matemàtica

 Successions i patrons cíclics en el relat històric

Les teories sobre el retorn cíclic de la història són múltiples i recurrents. Alexandre Deulofeu (1903 – 1978) va fer una tasca titànica de revisió cronològica de les civilitzacions conegudes, assolint com a conclusió una explicació sobre com evoluciona el pensament humà i la societat. Estableix un patró orgànic de desenvolupament de les nacions i els imperis. Però no ho explica tot.

És a partir del nostre interès en comprovar i validar les seves asseveracions, com hem trobat altres pensadors (Pareto, Turchin i altres) qui han fet aproximacions numèriques més concretes. Gràcies a això, proposem aquí una hipòtesi que lliga el concepte de fractalitat i autosimilitut amb la teoria cíclica.

Presentem una forma de caracteritzar els estats en general (amb èmfasi en l’espanyol) i nacions (la catalana i les peninsulars en particular) en forma de ritmes al llarg de la seva història. L’estudi d’aquests resultats ens anima a predir quan es pot produir el proper frau al conjunt d’Espanya, el final del procés català o precisar el possible final de l’Imperi Espanyol, entre d’altres.

JOSEP BOU.  Enginyer i investigador  https://timecycleblog.wordpress.com/