Dv. 17 i ds. 18: LA HISTÒRIA CENSURADA DE CATALUNYA

Arenys de Munt, Sala Municipal

Divendres, 17, de 17 a 21 (amb possibilitat de sopar)

i dissabte, 18, de 9 a 21 h. (amb possibilitat de dinar)

17è Simposi sobre LA HISTÒRIA CENSURADA DE CATALUNYA.

Organitza: INSTITUT NOVA HISTÒRIA.

Presentació d’En JORDI BILBENY.

En total hi participaran 37 conferenciants. Dissabte, cap a les 11,45 h. parlaré jo, Lluís Botinas, sobre: Saber la nostra història permetria actuar idòniament avui. Hi tindré una taula amb material (llibres, documentació, DVDs,…) de LA GOTA CATALANA.

Dt. 21: El crash del 2020. Repercussions sobre el procés català

c. Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Dimarts, 21 de novembre de 2017, dos quarts de vuit del vespre

EL CRASH DEL 2020:

la fi del cicle neoliberal

i les seves repercussions sobre el procés català

Estem a les portes d’un nou crash. A diferencia de la crisi que es va destapar a partir del 2008, la del 2020 (fent-se creixentment evident a partir del 2018) tocarà el tema institucional. O el que és el mateix: si la crisi del 2008 va tocar les butxaques de tothom, degut a la desregulació que durant el cicle neoliberal s’ha vingut practicant, la crisi del 2020 afectarà a les institucions i a les polítiques públiques. El resultat d’aquesta transformació ens portarà a un món en el que la cooperació entre sectors i l’activisme social acabaran prevalent sobre l’individualisme moral que ha predominat durant els darrers 200 anys. Veurem com afectarà aquest nou marc mental a l’evolució del procés català.

JESÚS GABRIEL, mentor literari, prospectivista, astròleg i autor del blog “Observatorio de la Cronosfera”.

Ja tenim la REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA

QUIN ÉS EL PUNT DE VISTA CATALÀ? – II        

 

 Des de fa molts segles, ja tenim una República Catalana:

la REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA.

Falta recuperar-la, cal que passem a ser-ho.

I això sí que depèn de nosaltres.

El 9 de novembre em vaig plantejar la que actualment considero es la qüestió cabdal: Quin és el punt de vista català?, i en el text enllaçat explico com vaig arribar-hi i també que actualment estem actuant amb punts de vista no-catalans.

Elaborar el punt de vista català exigeix situar-nos en LA CONTINUÏTAT dels nostres més de mil anys d’Història, una Història creativa i potentíssima que desconeixem ja que ens ha sigut espoliada i després falsificada, i que és urgent recuperar (i els propers 17 i 18 són una molt bona ocasió per incorporar-se a fer-ho). Si no sabem com érem, no podem decidir conscientment com volem ser; si no sabem d’on venim, no podem decidir adequadament on volem anar.

Actualment, i malgrat la censura imperant, hi ha un cert debat

— sobre si realment els dies 10 i/o 27 d’octubre es va proclamar la República Catalana

—i sobre si avui podem o hem de considerar que existeix

—i sobre si els catalans hem de defendre-la i consolidar-la

—i sobre si per això cal participar o no a les eleccions autonòmiques convocades pel Sr. Rajoy que, si d’una forma o altre hi ha República Catalana, és el President d’un Estat estranger enemic (que, malgrat la proclamació, de moment, continua ocupant la nostra terra, que va envair-nos el 1714 i que ens té presos des d’aleshores i ens genocida des de molt abans)

—i sobre si, posats a participar-hi, seria millor fer-ho en una llista unitària o no

—i sobre quin paper hi han o no de jugar els empresonats (pels que incondicionalment demano la seva llibertat… i la llibertat de tots els catalans) i els que estan a Brussel·les

—i, vist que ERC (ja que ERC es veu guanyadora de les eleccions dels 21 i així En Junqueras passaria a ser el nou president de la Comunidad Autónoma de Cataluña) i la CUP ja han decidit que res de llista unitària, sobre quina serà la “llista oberta del President” (el MHP Puigdemont, que, per cert, continua firmant -quan firma- com “President de la Generalitat de Catalunya” i ni un sol instant, que jo hagi vist, s’ha anomenat ni signat com “President de la República Catalana”… ni, el que és més greu, ha actuat com a tal)

—i sobre quins seran els programes electorals i quin paper hi han o no de tenir els temes “independència” i “República Catalana”

—i sobre quins seran els resultats

—i sobre quines aliances poden fer-se després

—i sobre com actuarà Madrid en tots aquests tràngols

—i sobre…

Doncs bé, quedi clar que respecte a aquestes i a altres qüestions immediates, respecte als assumptes tàctics, sovint també jo estic bastant desorientat per varies raons. Una és perquè no tinc caràcter de líder ni la rapidesa mental que cal per ser-ne, i una altre raó és que em manquen moltíssimes dades per poder donar o proposar solucions correctes a les situacions immediates. Però això no descarta que, si fos una situació urgent que depengués de mi, és a dir, si de veritat jo hagués de decidir el que cal fer, ho decidiria… a risc d’equivocar-me, és clar,… i en aquest cas, ho reconeixeria després.

Però en quan a les qüestions de fons, a l’estratègia o, reprenent la pregunta del començament, respecte a “Quin és el punt de vista català?” -i a falta que conèixer punts de vista millors- sí proposo decididament el punt de vista que he anat elaborant al llarg dels cinc anys que porto investigant sobre el passat i el present del que, des de fa exactament 36 dies (ho vaig aprendre a l’article d’En Miquel Manubens titulat La República que volem, publicat el 8 d’octubre), anomeno la República del Principat de Catalunya. Aquesta elaboració meva, feta a empentes i rodolons, la he anat publicant en el meu blog LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA arrabassada el 1714 i de nou el 1939 fins l’actualitat, i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA, impedint així EL GENOCIDI CATALÀ que patim des d’abans de 1714

Fins el 8 d’octubre, recolzant-me en el que he avançat en “Conèixer els catalans d’abans de 1714” i en “Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara”, ja explicava oralment que “El Principat de Catalunya era més res publica que totes les Repúbliques d’aleshores i totes les Repúbliques d’ara”. Per què? Doncs perquè en els diferents estaments del poble català, l’interès per la res publica o el bon funcionament de la societat presidia l’actuació de (gairebé) tothom. I si això pot sorprendre ara, és degut a que el genocidi que patim de mans de Madrid/Castilla/Estado-Español des d’abans de 1714 ens ha castellanitzat enormement. Cal atrevir-nos a reconèixer-ho: estem dempeus però molt degenerats. Vaig alegrar-me molt de trobar en l’article d’En Manubens que a les Corts de 1705 es va utilitzar la denominació “República de Principat de Catalunya” doncs significava que ja els meus (i de tots els catalans que ho vulguin) antecessors havien fet la unió que jo madurava en el meu interior entre l’exemplar “Principat de Catalunya” i la seva gestió com res publica al servei dels ciutadans catalans… i dels nouvinguts “amb bones intencions”.

Per això cal re-construir el punt de vista català. I aleshores entendrem que ja tenim la nostra “República del Principat de Catalunya”.

Fa sis mesos vaig escriure “Som un Estat ocupat i volem recuperar la llibertat. Si ho reconeixem, TOT CANVIARÀ RÀPIDAMENT”.

Hi explico “Quan un Estat ocupat deixa d’estar ocupat, automàticament torna a ser Estat independent sense necessitat de posar a votació res de res de res. Del que es tracta, doncs, és d’aconseguir que l’ocupant castellano/estadoespañol se’n vagi. Aleshores automàticament nosaltres tornarem a ser l’Estat Europeu Constitucional independent” (…).

Ara sé que aquest estat encara ocupat s’anomena “República del Principat de Catalunya”.

I jo soc republicà, però no d’una “Nova República Catalana” que dóna l’espatlla a tota la nostra brillant Història i a la trentena de generacions de catalans, el poble més lliure d’Europa, que la van anar construint dia a dia, actuant comunitàriament i creativa. Jo soc republicà de la “República del Principat de Catalunya” que, proposo, hem d’alliberar. I estic íntimament convençut que si aquest plantejament fos conegut per tothom que es sent català, sigui per família o sigui per elecció, la gran majoria reconeixerien l’esperit català i la força que té, i se’l farien seu.

Lògicament, la primera condició –la condició sine qua non– per aconseguir que l’ocupant castellano/estadoespañol se’n vagi és que nosaltres ens atrevim a reconèixer obertament que els ocupants de la nostra terra des de 1714 ens tenen presos i ens estan genocidant, i que ens afirmem en que ja som membres de la “República del Principat de Catalunya”, que encara està ocupada però que viu en nosaltres. I aquesta nostra “veterana República del Principat de Catalunya”, engloba, subsumeix, amb els seus segles d’Història (a recuperar) i amb els enormes fruits que va donar (i que hem de fer nostres honorant així els nostres avantpassats) la “Nova República Catalana” (que, hagi nascut o no els 10 i/o 27 d’octubre, en realitat només viu en el cor dels catalans que l’han fet seva com expressió nominal de la voluntat de poder -per fi!!!- alliberar-se del tricentenari jou castellà). És a dir: si fem les coses bé, la “veterana República del Principat de Catalunya” acull la “Nova República Catalana” com una mare acull un fillet nounat que comença a bategar…

Però hem de tenir clar que si nosaltres no diem, arreu i en tots els àmbits (especialment en el jurídic), que la nostra República del Principat de Catalunya està ocupada, que nosaltres estem presos i que estem sent genocidats, i que recuperar ara la llibertat no és una qüestió política sinó VITAL (qüestió vital que, és clar, té aspectes polítics i té conseqüències econòmiques, però que és moltíssim més que política i que economia), ningú no ho farà per nosaltres.

Considero que aquest és el PUNT DE VISTA CATALÀ que cal aprofundir, afinar… I APLICAR!

13 de novembre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

Matemàtica de la Història aplicada a Catalunya avui

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Divendres, 10 de novembre de 2017, 18 h. Activitat gratuïta

Què prediu la Matemàtica de la Història

sobre la propera llibertat de la

República del Principat de Catalunya ?

 

TROBADA AMB LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA

A les 18 h: Projecció del documental: ALEXANDRE DEULOFEU: L’HISTORIADOR DEL FUTUR (2017).

A les 19: 30 h. Conferència i debat sobre: QUÈ ENS PREDIU LA MATEMÀTICA DE LA HISTÒRIA D’ALEXANDRE DEULOFEU EN LA SITUACIÓ ACTUAL?

A càrrec de JULI GUTIÉRREZ DEULOFEU, historiador i enginyer agrícola. Net d’Alexandre Deulofeu i autor del llibre: «La Matemàtica de la Història: Alexandre Deulofeu o el pensador global» (hi haurà exemplars; i també d’algun llibre del propi Alexandre Deulofeu)

Alexandre Deulofeu i Torres (l’Armentera, 1903 – Figueres, 1978) va ser un català genial que si la República del Principat de Catalunya no hagués estat destruïda el 1714, seria reconegut per tots els catalans i probablement conegut a tot el món. Que sigui tan desconegut i que només recentment, i sobre tot gràcies als esforços del seu net Juli per recuperar i difondre la seva feinada, estigui començant a ser conegut, indica clarament que -amb excepcions que m’agradaria conèixer i honorar- la Universitat catalana, malgrat que fes totes les classes en català, continua sent l’aplicació en territori català dels continguts que decideix -i, si cal, imposa- Madrid.

La gegantina investigació feta per N’Alexandre Deulofeu (que, per cert, es guanyava la vida com a farmacèutic a Figueres) de gairebé tota la Història Mundial coneguda en els seus temps, el va portar a trobar i a quantificar uns cicles històrics que li van permetre predir amb dècades d’anticipació i amb enorme aproximació, esdeveniments històrics tan importants com la caiguda del mur de Berlín (1989) i la reunificació alemanya (1990), i abans, a l’acabar la II Guerra Mundial, i en contra de totes les aparences, havia anunciat que començava l’hegemonia a Europa de la derrotada Alemanya i, simultàniament, la decadència de les victorioses França i Anglaterra.

Doncs bé, resulta especialment interessant en els moments actuals saber que la Matemàtica de la Història prediu que “el imperio español” s’acaba de descompondre l’any 2029. D’aquí el títol que hem posat a la conferència/debat. I és significatiu que quan vam acabar de confirmar l’acte del divendres, En Juli em va dir que a una ciutat de Girona havia fet, amb gran presència de públic, aquesta conferència i que els assistents havien arribat amb cares llargues però havien sortit molt somrients…

BENVINGUT/DA!!!

El punt de vista català

Quin és “el punt de vista català”? – I

Estic llegint el primer volum del llibre “La traïció dels líders”, d’En Lluís Maria Xirinacs (1932-2007). Publicat el 1993, els seus tres volums sumen més de 900 pàgines que comprenen detalladament el període 1971-79 i, a més, contenen unes ampliacions posteriors. Espero aprendre moltes “coses” que m’ajudin a entendre millor la conducta dels líders independentistes actuals…

A la pàgina 136 diu “(…) Des del punt de vista català, que és el que ens interessa en aquest llibre, (…)”. Instantàniament se m’ha encès una llum verda: he rememorat d’una conversa amb En Jordi Miravet, president del Memorial 1714, qui fa dos anys m’explicava la necessitat d’elaborar una Història Nacional de Catalunya ja que no existeix. I després he pensat que això prolongava un camí que ja havia començat arran d’haver-me trobat la cita de Tàcit “La marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”, i haver-ne ampliat l’abast a que “La marca de l’ocupat es fer seva la visió de l’ocupant”.

Ajuntant la frase i el record, resulta “Només des del punto de vista català es pot elaborar una Història Nacional de Catalunya”. I estenent-t’ho a deixar de tenir la marca de l’ocupat, surt “Només des del punt de vista català es pot deixar de tenir la visió de l’ocupant i aleshores entendre catalanament qualsevol fet, qualsevol situació, qualsevol proposta, etc. I, és clar, això és extensible al passat, al present i al futur”.

I aleshores sorgeix la pregunta clau: “Quin és el punt de vista català?” (En Xirinacs no ho explicita), que implica: “Quin és el punt de vista català que ens permetria actuar avui de manera adequada, és a dir, no amb la visió de l’ocupant sinó amb una visió catalana, o sigui, actuar catalanament?”.

I això és decisiu… malgrat que jo no m’ho havia plantejat mai conscientment fins avui… i que tampoc vegi que es parli o s’escrigui d’aquesta qüestió que, ara ho entenc així, és cabdal. Perquè ara em sembla clar que si actuem (o analitzem, o interpretem, o proposem, o…) però no ho fem des del punt de vista català, és inevitable que ho estem fent des d’un punt de vista no-català… amb molt de risc que sigui amb “la visió de l’ocupant”, és a dir, que haguem fet nostre el punt de vista castellà/estadoespañol, justament el punt de vista dels nostres invasors-ocupants-genocides.

 

Un exemple que trobo clarificador: quan els actuals dirigents independentistes també diuen, com els no-independentistes d’aquí i com els capitostos de Madrid, que “Les lleis són per a complir-les”, estan aplicant el punt de vista castellà del Dret, ja que segons el punt de vista català del Dret, és a dir, segons el Dret Català, les lleis no són per a complir-les sinó que les lleis són per a que contribueixin a fer justícia, i les lleis que no ajuden a fer justícia, NO s’han de complir.

I m’atreveixo a afirmar rotundament això tan subversiu amb el (poc) que he aprés sobre el Dret Català gràcies en especial a “L’Esperit del Dret Públic Català”, d’En Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966; Editorial Barcino, 1932). Al fulletó “Conèixer els catalans d’abans de 1714” ho resumeixo així:

“QUATRE CARACTERÍSTIQUES ESSENCIALS DE LES LLEIS CATALANES

            1.-La llei té el caràcter d’un pacte entre l’autoritat i els governats, o sigui que al Principat vivien/regien les lleis que se’n deien paccionades. 2.-El predomini del costum sobre la fórmula legal escrita. Uns adagis populars concretaven la força del costum: “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. 3.- El dret de rebutjar la llei. Si el poble no acceptava la llei, la llei no obligava: allò que no té raó d’ésser, més val tallar-ho d’arrel. 4.- El dret de faltar a la llei. S’avantposa l’interès de la justícia a l’observança de la llei. Afirma el dret de faltar a la llei en nom del dret de no ésser víctima d’una injustícia.

            Comparativament, a Castella: Anti-1.-La llei és la imposició de la voluntat absoluta de l’Autoritat sobre els governats. Anti-2.-El costum no té absolutament cap pes en relació a les lleis i al Dret. Anti-3.-Res pot justificar no complir la llei. Anti-4.-I encara menys, res pot justificar rebutjar la llei.”.

Resulta impactant el diferent punt de vista català de la llei i la justícia, respecte del punt de vista castellà, que és el que ens han imposat des de 1714 (convertint-lo en punt de vista estadoespañol), primer militarment i després a través del sistema educatiu (encara que sigui EN català) i de les Universitats (encara que erròniament les adjectivem “catalanes”). I aquest és un bon exemple del diferent que era la visió catalana, del món i de tot, respecte de la visió de l’ocupant, que ens ha imposat i que, en la mesura -a precisar- en que l’hem fet nostra, ens marca com ocupats.

 

Considero, doncs, decisiu obrir un gran i profund debat per tal de recuperar el punt de vista català i enfortir-lo. I en la mesura que ho aconseguim, la visió catalana s’enfortirà i, simultàniament, la visió de l’ocupant disminuirà, d’igual manera que quan la llum s’enforteix, l’ombra minva.

Acabo d’escriure “Considero decisiu obrir un gran i profund debat per tal de recuperar el punt de vista català i enfortir-lo.”. Aleshores, com recuperar i enfortir el punt de vista català? Aquesta és una tasca enorme després de més de 303 anys de GENOCIDI CATALÀ, en els que el genocidi ha avançat tant que la immensa majoria de catalans no saben que estem sent genocidats. O, suavitzant-ho agafant només una part d’aquest terrible camí, la immensa majoria de catalans no saben que estem presos des de 1714.

Poso només un fil a l’agulla i convido a tothom a implicar-se en establir quin és el punt de vista català. I aquest fil és la frase de N’Àngel Guimerà (1845-1924) “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”.

Continuarà. O, millor, continuaré… i continuarem.

Barcelona, 9 de novembre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

Correspondència: lagotacatalana@gmail.com    www.lagotacatalana.cat

Superem el 27-O. Actuem per la “República del Principat de Catalunya”

Superem la força i els límits del que va passar el 27-10-17

ACTUEM DES D’ARA PER A L’ALLIBERAMENT DE LA “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA”

 

“Lluís, costa molt reconèixer que estem presos i que ens estan genocidant”,

em va dir un historiador conegut i amb àmplia producció literària,

després que parléssim intermitentment al llarg de gairebé tot un dia.

Dites aquestes paraules tan significatives,

es girà i se’n va anar sense ni deixar-me el seu correu electrònic.

 

PREVI: encara que el penjo en el blog i l’envio per Internet el diumenge 29, aquests text està escrit el dissabte 28 i, lògicament, “ahir” fa referència al divendres 27. En el PD final explico el motiu del retard. Gràcies!

 

Hi ha tantes “coses” a dir, i jo sóc tant lent, que he començat mitja dotzena de texts i no n’he acabat cap. Suposo que alguns els continuaré més tard. Però ara tracto de veure què és el que és l’essencial i acabar-lo. I considero que és això:

Convido a actuar per a que dins de poc temps (l’any 2020?), i aquest cop amb tota la solemnitat corresponent, amb el  control efectiu del territori i de les fronteres, i enllaçant amb els nostres més de mil anys d’Història (el tema reconeixement internacional previ és secundari, però confio que aleshores probablement el tindrem suficientment resolt), els que ens ocupen i sotmeten fa 303 anys i que designo amb el nom Madrid/Castilla/Estado-Español (que abrevio M/C/E-E), marxin de la nostra terra, i així la “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA” (que no abreviaré ja que també jo necessito anar-me habituant a aquesta denominació de l’Estat Europeu Independent que els catalans érem fins el 10 de setembre de 1714 i que és la millor que per ara he trobat al final del molt recomanable article “La república que volem”) TORNI A OCUPAR EL SEU LLOC A EUROPA I AL MÓN. I per aconseguir-ho, convido a actuar des d’ara recuperant, assimilant i aplicant cadascú, en tota l’extensió que pugui, el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes, la nostra concepció catalana de la justícia, de l’autoritat, del govern sense corrupció, de la societat i del món que expressen, etc., i així anirem tornant a ser el POBLE CATALÀ que vam deixar de ser l’11 de setembre de 1714.

Quedi clar que el 1714 vam deixar de ser poble català perquè un poble que no és lliure, no és poble. Per això 303 anys després estem tan degenerats: som víctimes d’un GENOCIDI CATALÀ (per cert, començat molt abans; a precisar). Però els catalans seguim dempeus, malgrat el genocidi que patim i la subsegüent degeneració. I per què seguim dempeus? Doncs perquè -malgrat ens ho hagin negat els capitostos de Madrid, com obligatòriament han de fer, i ens ho hagin amagat els subcapitostos de Barcelona, com de manera complementaria fan- els catalans: 1) érem el poble més lliure d’Europa; 2) vam ser el primer Estat Europeu Constitucional, fins i tot instituint el primer Tribunal Constitucional (en el 1702 amb el Tribunal de Contrafaccions); 3) vam ser la NACIÓ-estat més poderosa durant segles (dos? tres? més?), i això segles abans que es comencessin a formar els ESTATS-nació opressors de nacions, com des del seu naixement el 1714 és “el Estado-Español”; 4) quelcom de tot això els catalans ho portem en la nostra memòria històrica subconscient; 5)…; i 6) perquè -malgrat estigui ocupada des de 1714- trepitgem la mateixa terra de la que ens vam nodrir els catalans d’aleshores… i que ens continua nodrint actualment a nosaltres.

L’única manera d’enllaçar amb el que érem és esforçar-nos en restablir la CONTINUÏTAT amb el nostra passat. Com? Doncs coneixent com érem els catalans d’abans de 1714; inspirant-nos en els nostres avantpassats, inclosos la gent gran encara viva i que vol viure els darrers anys i morir lliure; explicant argumentadament que la nostra terra està ocupada fa 303 anys, que nosaltres estem presos des de 1714, que ens estan genocidant des de molt abans, i que volem que els ocupants marxin i així puguem TORNAR A SER LLIURES.

Si els catalans ens atrevim a reconèixer aquesta situació REAL nostra i ho movem en tots els àmbits (jurídic, històric -Drets Històrics i Territorials-, cultural, polític, econòmic, ets.) i territoris (nacional, estadoespañol, europeu, internacional), tothom podrà entendre el que actualment se’ls amaga quan es parla de “independencia de cuatro provincias españolas, cuestión política a la que Madrid no responde políticamente”: que el que ARA volem DE NOU és RECUPERAR LA LLIBERTAT i poder TORNAR A SER (i no que som “unos rebeldes sediciosos que quieren marcharse rompiendo con 550 años de convivència y acabando con este gran proyecto común llamado España”), i l’ocupant haurà de marxar. I automàticament tornarem a ser la “República del Principat de Catalunya”.

Amb aquest enfocament -que és el millor al que he arribat, i que estic disposat a canviar per un altre que sigui superior, però no per la visió estretament estadoespañola i curt-placista que domina entre els actuals dirigents independentistes catalans-, ¿com entendre el que va passar ahir, 27 d’octubre de 2017, al Parlament de Catalunya?

Aquest enfocament m’explica que ahir jo estigués anímicament fred davant el que veia a la TV i que no em sentís gens emocionat. I això quan els darrers mesos m’emociono fins a les llàgrimes -i no només l’1 d’octubre- veient múltiples escenes ben variades de famílies, de gent gran, d’adults, de nens i, més recentment, també de joves, mobilitzant-se o cantant o fent “coses per la independència”…. El que ahir estava presenciant era algun tipus d’escenificació de quelcom que no corresponia al que es deia, que no tenia un contingut real. Tampoc vaig veure ni sentir emoció quan al final es va cantar “Els Segadors”.

S’estava afirmant que es constituïa un nou Estat Europeu, “la República Catalana”, i així ho celebraven milions de catalans assedegats (només subconscientment, per ara; quan passi dels subconscient a la consciència i a la voluntat, tot canviarà… i això pot ser molt ràpid) de llibertat i de poder tornar a ser catalans formant part d’UN POBLE CATALÀ DE NOU LLIURE, però -per a mi, tal com ho vaig veure i viure- l’actuació dels dirigents que havien anunciat aquest suposat Nou Estat no es corresponia amb el que deien.

En efecte, acabaven l’acte advertint que venen temps difícils, i convidant al poble a defensar la “República Catalana” acabada d’estrenar, però no s’indicaven línies d’actuació i no es mostrava cap senyal que la Nova (en realitat, si no és donés tant l’espatlla a la nostra Història, haurien de parlar de la sisena, sí, la VI) República Catalana existís en la realitat:

— es deixa la bandera del “Reino de España” onejant sobre l’edifici del Govern de la República Catalana

— no només no es dona cap prova que es controla el territori i les fronteres de la Nova “República Catalana” (que en tot cas estaria lamentablement reduïda a “las cuatro provincias nororientales españolas”) sinó que ni es protegeixen els centres de comunicació públics, cosa que va permetre l’atac a la nit d’unes quantes tropes civils ocupants a la seu de Catalunya Ràdio (i altres entitats)

—mentre que a nit pels mitjans dits de comunicació catalans s’informava que “el gobierno y los ministerios de Madrid se reunirán este fin de semana”, també es donava a entendre que els governants republicans catalans pensaven reincorporar-se als seus llocs el dilluns

—avui s’han difós imatges d’una “reunión de Secretarios y Subsecretarios de Estado” prenent disposicions per controlar-nos aplicant l’article 155, mentre que els periodistes situats davant del Palau de la Generalitat diuen que “no es veuen moviments”…

—però, a més, a mitjanit el “Ministro del Interior” ha destituït al Major Josep Lluís Trapero. I acabo de veure a TV3 que “Trapero acata el cessament” manat pel “Ministro del Interior del Reino de España” que ja és un Estat estranger. Però, això sí, en la seva carta d’acomiadament Trapero diu als Mossos d’Esquadra que “Heu de continuar escrivint el futur”.

—i també és clar que ja ahir nit En Pere Soler, el director general de policia, es va acomiadar dels seus subordinats perquè sortia en una llista de, finalment sembla ser, 144 càrrecs de confiança cessats per l’estranger “Gobierno Rajoy”.

—els governants de la Nova “República Catalana” s’acomiaden fins dilluns… però els seus subordinats accepten les destitucions fetes per un “Gobierno español” que, teòricament segons el que es va afirmar el dia 27, ja és el govern d’un país estranger

—enlloc d’haver-hi el que trobo seria normal allau d’entrevistes, reportatges, documentals, etc., explicant les peripècies, les propostes, els objectius, les esperances,…, dels líders, dels polítics, dels intel·lectuals, etc. republicans exultants d’alegria per la fita aconseguida, hi ha un silenci gairebé glacial

—les organitzacions independentistes comencen a discutir la participació o no a les eleccions del 21 de desembre convocades… ¡pel president de l’Estat del que t’independitzes i que, per tant, ja és un estranger!

—els noticiaris de TV3 i 3-24 dediquen el triple de temps a mostrar l’actuació del “Gobierno de Madrid” per aplicar el 155 que a les mesures que pren la “República Catalana” per consolidar-se

—etc., etc., etc.

És a dir, TOT INDICA QUE EL QUE ES VA FER EL PARLAMENT DE CATALUNYA AL SUPOSADAMENT HISTÒRIC DIA 27 D’OCTUBRE DE 2017… NO ANAVA DE DEBÒ!!!

I ho confirma que qui fins el 27 al migdia era “Presidente de la Comunidad Autónoma de Cataluña” segons Madrid, i President de la Generalitat de Catalunya segons Barcelona:

— ni tan sols és anomenat ni s’autoanomena “President de la República Catalana”

— ni el seu “Govern autonòmic” passa a ser “Govern de la República Catalana”

— ni el 27 a la tarda fa dins del Parlament un discurs solemne tancant l’acte suposadament fundacional de la “República Catalana”,

— ni a continuació fa “un discurs a la Nació” encara dins del Palau de la Generalitat

— ni tampoc després fora

——-ni des del balcó del Palau parlant als milers de persones que omplien la Plaça Sant Jaume

——-ni des dels mitjans de comunicació de la “Comunidad de Cataluña” que, suposadament, han passat a ser els mitjans de comunicació de la Nova “República Catalana”

— ni res de res.

I mentre anava digerint i redactant el millor possible tot això, m’han avisat que per TV3 a dos quarts de tres el President Puigdemont faria un missatge institucional als catalans. He pensat: “Per fi!”. I de seguida: “A  veure si hauré de corregir algunes coses del que he escrit”.

Però no.

L’única cosa positiva és que aquesta vegada ha començat amb puntualitat suïssa (més tard explicaré que gràcies a “La Sexta” he sabut el perquè d’aquesta puntualitat).

Ja m’ha sorprès negativament que el missatge no fos emès des del Palau de la Generalitat sinó al final d’una escalinata que resulta ser de la Delegació del Govern a Girona. Però el 18 d’octubre “El Confidencial” i “Nació Digital” informaven que el MHP Puigdemont, preocupat per la seva seguretat, havia deixat d’anar a dormir a casa seva a Sant Julià de Ramis, al Gironès, i que en canvi ho feia a la residència oficial del Palau de la Generalitat, a la Casa dels Canonges, i sota una protecció reforçada amb un dispositiu del Grup Especial d’Intervenció, la unitat d’elit dels Mossos d’Esquadra (i també ha circulat que les seves filles i la seva muller estaven a Romania, d’on és original). I sorprèn que justament la nit del dia en que s’ha fet el gran desafiament a M/C/E-E de proclamar la “República Catalana”, aquesta nit sí va a dormir a Girona. I els consellers van a dormir a casa seva fins dilluns. Mentre, a Madrid el “Ministro Zoilo”, ¡pobre!, treballa de nit, i els “Secretarios y Subsecretarios”, pobres!, ho fan en dissabte. Mal símptoma, oi?

He escoltat el missatge de ¡només tres minuts i 11 segons! d’En Puigdemont, i m’ha semblat impossible que fos cert el que escoltava. He esperat a poder llegir el missatge per assegurar-me’n. I efectivament, cada un dels set paràgrafs és mereixedor d’un extens comentari crític. Però em limito a fer quatre observacions:

1.- sent el primer missatge institucional (així ha estat presentat) del President de la flamant “República Catalana” (així NO ha estat presentat), ni un sol cop s’utilitza la paraula “República” i, per tant, encara menys surt ni un únic cop l’expressió “República Catalana”. Ni tan sols quan explica perquè ahir va ser un dia històric, ja que diu: “Ahir vam viure un dia històric, un dia carregat de sentit democràtic i de sentit cívic. El Parlament de Catalunya va complir amb allò que els ciutadans van votar el dia 27 de setembre, on la majoria sorgida de les urnes va encomanar al Parlament la proclamació de la independència.”, fent referència al vell i traït 27-S i no mencionant el que seria nou: la suposada “República Catalana”. I ni surt al final, a la signatura, ja que continua firmant “Carles Puigdemont i Casamajó, President de la Generalitat de Catalunya”, com ho feia abans d’ahir… i des del 10 de gener de 2016.

2.- el missatge en cap moment invita a “Defensar la República”, com deien les pancartes ahir, sinó a “defensar les conquestes assolides”. I diu: “(…) la millor manera de defensar les conquestes assolides avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155 (…)”, per cert sense donar CAP orientació sobre què implica aquesta “oposició democràtica”.

3.- ni una sola vegada parla d’En Rajoy i dels seus ministres com si fossin el govern d’un estat estranger, “el Reino de España”, del que “la República Catalana s’acaba de separar”. Tot el missatge està impregnat de la visió autonomista…

i 4.- tampoc ha dit ni una sola paraula sobre com enfortir el suposat nou Estat Europeu anomenat “República Catalana”: com controlar el territori i les fronteres, i assegurar els mitjans de comunicació públics per a que no tornin a ser víctimes de la violència estadoespañolista; quines mesures prendre per impedir el 155; quina serà l’actuació dels consellers i dels alts càrrecs de la “República Catalana” davant de les destitucions de Madrid; com tranquil·litzar i al mateix temps encoratjar als catalans; com guanyar la confiança dels diferents actors socials; com aconseguir suports internacionals ara que surt en els titulars que, per fi!, “Catalunya ha proclamat la independència”; etc. Res de res.

I per “La Sexta” m’he assabentat de dues coses interessants:

—la primera NO l’he sentit ni a TV3 ni a 3-24: que el missatge estava prèviament gravat. Això explica la puntualitat! I resulta que mentre s’emetia el missatge, el MHP Puigdemont es donava un bany de masses a Girona, passejant amb la seva dona i sent aclamat amb crits de “President, President!”, “No estàs sol!”, “Gràcies, President!”, “Visca la República Catalana”, etc.

—la segona sí que l’ha emès TV3 però més tard: que “Íñigo Méndez de Vigo, ministro de Educación, Cultura y Deporte y portavoz del Gobierno de España” ha declarat que En Puigdemont i tots els polítics independentistes “pueden participar en las elecciones autonómicas del 21 de diciembre”…  que són les mateixes eleccions autonòmiques que el propi President de la Generalitat va estar a punt el passat dijous de convocar-les per un dia abans, pel 20 de desembre. Però amb una diferència qualitativa: ara són convocades per un president estranger…

Sembla que el MHP Carles Puigdemont i Casamajó, molt popular entre els independentistes per “ser de la ceba” des de jovenet, passarà al Guinness per quatre records que el converteixen en un cas únic mundial (així els catalans ja podrem presumir de ser primers del món en una cosa més: en fer màgia política els dirigents, i en creure’ns-la els dirigits):

—per haver estat capaç el 10 d’octubre de fer pujar fins el cel a dos milions d’independentistes fent-los creure que havia proclamat la “República Catalana” per, als poquíssims segons (caldrà cronometrar-ho científicament!) dir-los que la suspenia indefinidament i fer-los caure a l’infern

—per haver estat capaç el 27 d’octubre de fer creure que el Parlament de Catalunya havia proclamat “la independència de Catalunya en forma de República Catalana” per a continuació actuar com si la Nova “República Catalana” ni existís, i que en la mesura que es comença a obeir el que decideix el “Gobierno de Madrid”, va durar només unes cinc hores

—per haver fet aquestes dues prestidigitacions polítiques amb només 17 dies de diferència

—i per haver-les fet al mateix públic, el poble català, sense que -aparentment- se n’hagi adonat.

Queda clar que si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, els catalans som l’únic poble que té tanta set (subconscient) de llibertat que els nostres dirigents polítics independentistes ens poden enganyar dues vegades -espero que no més- fent-nos creure que ens hem independitzat de M/C/E-E.

Això sí: En Puigdemont només ha pogut fer aquesta enganyifa amb la complicitat més o menys conscient d’En Junqueras i dels restants 70 diputats independentistes i dels altres dirigents dels partits independentistes; dels Jordis empresonats (llibertat incondicional!!!) i d’altres dirigents de l’ANC i d’Òmnium; dels directors dels diaris independentistes, tant els de paper com els digitals; de la gran quantitat de blogs independentistes; etc. És a dir: de tutti quanti independentista que tingui veu política o mediàtica.

No m’estranya que em costi sentir-me, entendre’m i situar-me com a ciutadà d’aquesta -en la realitat inexistent- “República Catalana” ja que no existeix ni pel seu President. Dóna la impressió que tot això tan sols sigui una peça més en les negociacions cap a forçar la mediació internacional que porti a “un referèndum pactat i vinculant com a Escòcia”, és a dir, per a que surti el “NO” fent tupinada com a Escòcia el 2014, frau electoral que ha sigut SISTEMÀTICAMENT SILENCIAT per TOTS els independentistes d’aquí, grans i petits… excepte al marginat i represaliat David Raventós.

Cada cop em costa més d’atribuir al MHP Puigdemont i als demés líders independentistes actuals unes especials astúcia, capacitat estratègica i ductilitat política subjacents al que fan, que ho justifica tot a ulls de molts independentistes de base i de bona fe.

De fet, i des de fa ja uns mesos, em sento membre impulsor (en solitari per ara?) de que la “República del Principat de Catalunya” torni a aparèixer en la realitat després de 303 anys d’estar sotmesa.

I des de fa dos anys, em sento ciutadà del Principat de Catalunya ja que els catalans no vam esperar pas a la Revolució Francesa el 1789 per ser ciutadans, per inventar les Constitucions, per establir la separació de poders, per ser més Res Publica que totes les Repúbliques d‘aleshores i d’ara, etc.  Sí, el Principat de Catalunya és la meva NACIÓ-estat que està ocupada des de 1714 i que quan aconseguim que l’ocupant M/C/EE marxi, AUTOMÀTICAMENT TORNARA A SER LA “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA”, ESTAT EUROPEU (el que no vol pas dir necessàriament de la Comunitat Europea, com cada cop també veuen més catalans) I DEL MÓN.

Benvinguts a la “República del Principat de Catalunya” de nou lliure!

Barcelona, 28 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

PD el 29: quan ahir nit ja estava a punt d’enviar aquest text, em van arribar dos documents que, malgrat el bregat que estic en anar contra corrent, em van fer veure el molt innocent que encara sóc… afegeixo que gràcies a Déu!

La qüestió és la següent: com explico en el text, anava veient i, a continuació, escrivint i re-escrivint amb dificultats, que el MHP President de la Generalitat de Catalunya, els seus consellers i la majoria parlamentaria en que es basen, havien estat actuant -amb una orientació que rebutjo, i utilitzant argúcies parlamentàries com les sessions indignes dels 6 i 7 de setembre– per tal de proclamar “un Estat Independent en forma de República Catalana”, però que quan aparentment ho havien aconseguit, de seguida passaven a comportar-se d’una forma que no corresponia a consolidar un assoliment tan important sinó que l’ignoraven. Era, tal com he escrit abans, com si el que havia passat el divendres 27 no anés de debò.

Doncs bé: els dos documents són els següents:

No ha habido declaración unilateral de independencia. The fake DUI

Con un poco de azúcar, ese pacto que nos dan

i argumenten que el 27 d’octubre en realitat en cap moment NO es va declarar o proclamar o fer néixer una “República Catalana”.

I a més avui m’ha arribat que ahir a les 23:16 h. el diari “Público” va treure en la mateixa línia l’article “¿Realmente aprobó el Parlament el viernes la independencia de Catalunya?”.

M’he complicat la vida volen fer un resum de cadascun i incloure’ls. Però això allargaria i retardaria encara més aquesta LA GOTA CATALANA.

Em limito, doncs, a:

—convidar a llegir-los i incorporar-los críticament

—facilitar l’enllaç d’on es pot baixar la resolució que en part es va votar i que és estudiada en els tres escrits: https://es.scribd.com/document/362760025/Resolucion-propuesta-por-JxSi-y-la-CUP#download&from_embed

—compartir una observació: em sembla que els tres escrits estan confeccionats per no-catalans. Si fos així, ho interpreto com que l’estar submergits dins dels esdeveniments genera uns condicionaments que poden dificultat adonar-se del que en realitat passa. Aquesta observació ja la vaig fer en alguna altra ocasió en la que, per ara, no vull entrar.

—i fer un RESUM: si des de la suposada proclamació de la “República Catalana” el divendres 27 d’octubre tots els capitostos d’aquí es comporten 1) no tractant al “Reino de España” com a un país estranger, i 2) no tractant a la suposada Nova “República Catalana” com un nou Estat Europeu, com el nostre nou Estat del que seríem ciutadans, és perquè en realitat el divendres 27 d’octubre NO es va proclamar cap “República Catalana”.

“Qui no es mou, no sent les cadenes” (Rosa Luxemburgo, 18711​-1919)

“L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)

Llibertat dels Jordis… i de tots els catalans !

Llibertat immediata dels Jordis,

llibertat de tots els catalans !!!

“La marca de l’esclau és fer seva la llengua de l’amo” (Tàcit)

 “La marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant”

LLIBERTAT IMMEDIATA I INCONDICIONAL PER EN JORDI CUIXART I EN JORDI SÁNCHEZ ja que són presos polítics de Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E).

I també de manera INCONDICIONAL estic al costat de tota persona, entitat, partit, etc., que actuï per LA LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS (i torno a posar “IMMEDIATA” perquè això és el que desitjo, però he escoltat que En Ernesto Ekaizer, el periodista argentí que entén català, que viu a Madrid i que té bones fonts d’informació dels capitostos d’allà, deia que, segons el que ells ha sentit entre els que tallen el bacallà, la intenció seva és que l’empresonament “preventiu” dels Jordis duri bastants mesos…).

Vull aclarir què significa “incondicional”, ja que és quelcom que vaig aprendre militant a l’extrema esquerra en els anys de clandestinitat i suposo que fa temps que no s’utilitza gaire. Lògicament, “incondicional” vol dir “sense condicions” però, ¿per què sense condicions? ¿per què no els hi poso condicions? Doncs perquè jo i els Jordis estem molt allunyats i no veig que tingui sentit posar condicions a qui pensa/actua tan diferent a com penso/actuo jo. Només podria (potser) posar condicions a algú que està en una orientació similar a la meva i que, per tant, ens podem entendre negociant, consensuant, determinades condicions.

Els Jordis són presos polítics i vull la seva llibertat immediata, però jo no estic gens d’acord amb la política que impulsen.

Per aquesta raó, doncs, estic incondicionalment per LA LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS malgrat el profund desacord que tinc amb la manera com ells i la resta de polítics autonomistes-reciclats-en-independentistes han orientat les grandioses mobilitzacions que el poble català ha tornat a protagonitzar des del 2009.

En efecte, en quan a orientació de fons, aquests dirigents actuals han donat l’espatlla: als nostres avantpassats, enlloc d’inspirar-nos en ells; als seus-i-nostres més de mil anys d’existència; a l’obra històrica ingent, increïble, sorprenent, impressionant, etc. en gairebé tots els àmbits que van realitzar durant més de set segles, mentre van ser el poble més lliure d’Europa fins 1714; a la preservació després contra corrent del desig de tornar a ser lliures; a la resistència davant del genocidi orquestrat per M/C/E-E des de molt abans de 1714; etc. Els Jordis i tothom que té altaveu polític i/o mediàtic han trencat amb el que justament ens dona la força interior que explica que encara els catalans estiguem dempeus (MOLT DEGENERATS però dempeus): la CONTINUÏTAT de més de mil anys com a país/poble/nació/estat d’Europa i del món, un dels primers, el primer constitucional i el més poderós durant segles (tres? quatre? més?).

En quan orientació immediata: un cop orientats -molt mal orientats!- contra els nostres Drets Històrics i Territorials, i anunciant com camí alternatiu light que tot serà nou: “una NOVA Constitució per una NOVA República que serà un NOU Estat d’Europa”, resulta que els Jordis i els actuals líders polítics independentistes porten com a mínim quatre anys (9-N, 27-S, 1-O, 10-O) retardant -avortant!- el naixement d’això nou que anuncien. Com? No fent l’acte que ho faria aparèixer: una Declaració d’Independència (elimino la U d’Unilateral perquè no crec -encara que no ho he investigat- que hagi hagut mai una declaració d’independència que no hagi estat unilateral i, per tant, és redundant posar la U a DUI). Mentre no fem la DI, continuem sent “ciudadanos estadoespañoles catalanes” i estem supeditats a les seves regles de joc, és a dir, som catalans personers de M/C/E-E. I la camarilla parasitària de Madrid pot aplicar-nos las seves lleis segons la comprensió que de sempre té de la justícia: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”.

El manifest de la mobilització del dimarts 17 d’octubre per la llibertat dels Jordis té nombrosos exemples d’aquesta doble orientació que ens porta a la desfeta. A continuació, comento només una frase de cadascun dels tres primer paràgrafs encara que caldria desmuntar-ne gairebé cada frase de cada paràgraf:

1) “Empresonar els (dos) presidents (…) és un gran error, que posa en risc els valors democràtics que crèiem que eren la base de la Constitució de 1978.”.

Doncs bé, aquest empresonament només es pot qualificar de “gran error” si, com el text mostra a continuació, s’ha acceptat l’engany que PELS CATALANS “la Constitución Española de 1978” va significar acabar amb el nostre empresonament, és a dir, acabava amb l’ocupació de la nostra terra des de 1714, amb els barrots que ens van posar fa 303 anys (i que ja no veiem… però que sí SENTIM) i amb el genocidi que estem patint des de molt abans.

En realitat, “la Constitución Española de 1978” va ser una readaptació més de l’“Estado-Español” construït a partir de 1714 ocupant l’Estat Català i destruint-ne totes les seves estructures. Aquest cop la readaptació va adoptar formes democràtiques (com en altres períodes havia adoptar formes monàrquiques, republicanes, frontpopulistes, “dictablandas”, dictaduras, etc.), per tal de poder continuar la seva opressió sobre nosaltres quan la dictadura franquista ja no podia fer-ho més temps.

I resulta que la camarilla-parasitaria-de-Madrid que aleshores NO va votar “la Constitución Española de 1978” però que ara en són els seus “defensores a machacamartillo”, ens recorda que “los catalanes fuísteis los que más la votásteis”.

I ningú aquí els contesta que si aquí vam votar-la més va ser perquè

A) pel poble català significava un respir després de patir la doble repressió franquista: per catalans i per republicans (i abans també la Generalitat de Catalunya republicana i els milicians catalans republicans van ser víctimes de la “II República Española” pel fet de ser catalans);

i B) pels dirigents polítics catalans representava fer-se un espai (sempre supeditat a Madrid) de poder i de privilegis, i de practicar més àmpliament la corrupció social (que les tropes castellanes van imposar el 1714, ja que al Principat de Catalunya NO hi havia corrupció social mentre vam ser un Estat Europeu Independent fins el 10 de setembre de 1714). El poble català va patir aleshores el que En Lluís Maria Xirinacs va descriure a la seva trilogia  “LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS”: Primera Part: La sembra laboriosa (1971-76); Segona: Una pedregada seca (76-77); i Tercera: La collita perduda (77-79, amb ampliacions el 1981 i el 1994). Cada volum té unes 300 pàgines (disponibles en fotocòpia). Malauradament, encara no he pogut llegir-los. Si algú té escrit, o por fer-ne, un resum… moltes gràcies! Pel que els he fullejat, em sembla que serien de gran utilitat per comprendre millor el que ha passat i passa actualment…

Justament l’empresonament dels Jordis NO “és un gran error”. Pel contrari, és un fet més que confirma, fent-lo més visible, el nostre sotmetiment a M/C/E-E.

2) “Quan algú tolera que vulnerin els drets dels catalans, hi perden tots els ciutadans europeus.”

Doncs aleshores els ciutadans europeus fa temps (tres segles!) que tenen els seus drets vulnerats, però no se’n en adonat. Només que ells tenen una excusa molt potent: que la immensa majoria de catalans toleren que se’ls hi negui tots els drets ja que nosaltres estem presos de M/C/E-E des de 1714, i sembla que només ara, per fi!, molts catalans, gràcies a les actuacions dels ocupants més agressives del que fan “normalment”, descobreixin que ens “vulneren” una llibertat QUE EN REALITAT NO TENIM, és a dir, ens vulneren uns drets que en realitat fa tres segles que ens estan sent no vulnerat sinó senzillament negats EN TAN QUE CATALANS. I és clar: si nosaltres no ho diem, ¿quins “ciutadans europeus” poden saber-ho i, potser, poden reaccionar solidaritzant-se amb nosaltres?

i 3) “L’Estat actua com una dictadura: ens jutgen i ens priven de llibertat per manifestar-nos pacíficament.”

Els redactors d’aquest manifest -que segurament estan a favor de la independència- mostren “la marca de l’ocupat” quan parlen de “l’Estat” com si fos el seu Estat sense explicitar que es tracta de l’“Estado-Español”. I com que han fet seva “la visió de l’ocupant”, no veuen que l’“Estado-Español” va ser construït des del seu començament el 1714 per exercir la dictadura castellana contra els catalans mantenint-nos sotmesos.

I no és en absolut que ARA “ens jutgen” i que ARA “ens priven de llibertat” (afegint a més els redactors -mostrant la seva mentalitat autonomista- que és només “per manifestar-nos pacíficament” sense explicitar que si ens “manifestem pacíficament” és amb l’OBJECTIU VITAL DE RECUPERAR LA LLIBERTAT COM A POBLE, encara que això fonamental queda reduït pels dirigents catalans actuals, inclosos els Jordis, a “la independència, que és una qüestió política”) sinó que és des de 1714 que ens han privat de llibertat: com a individus catalans i com a Nació Catalana. De fet, de 1714 ençà no es pot parlar de poble català, ja que un poble que no és lliure, no és poble.

Només no “ens jutgen i ens priven de llibertat” mentre nosaltres ens comportem com a bons “estadoespañoles libres e iguales, súbditos del Reino de España”, és a dir, mentre nosaltres mateixos ens neguem com a catalans, mentre nosaltres som els nostres propis carcellers. Per això ara ens estan pressionant “para volver a la normalidad”.

En quan els catalans comencem a actuar com a catalans diferenciats, som immediatament “llamados al orden vigente” i comminats a “respetar la legalidad”, inculcant-nos “la concepción castellana del Derecho” segons la que “las leyes con para cumplirlas”, mentre que en la concepció catalana del Dret las lleis són per ajudar a fer justícia, i si no compleixen aquesta funció, els catalans no hem de complir les lleis; és més, les Constitucions Catalanes (que, per cert, són vigents i hauríem de començar a aplicar-les per actualitzar-les) recollien la pràctica que els catalans podien combatre les lleis si consideraven que no ajudaven a fer justícia.

 

Caldria fer un comentari crític de cadascun dels sis paràgrafs restants del manifest, però em falta temps i, a més, s’allargaria massa aquest text que ja comença a ser llarg. Però no puc estar-me’n de comentar la darrera frase: “Exigim justícia” (m’ha arribat així, tal qual, sense ni tan sols un signe d’admiració que, encara que fos formalment, reforçaria l’“exigència”…).

L’anterior text al meu blog LA GOTA CATALANA es titula Tornar a la Legalitat i a les Constitucions CATALANES! En el penúltim paràgraf hi proposo: <<Si nosaltres cada cop afegim “català” al que és nostre i “castellà” o “estadoespañol” al que és d’ells, i els obliguem a que ells també ho facin, quedarà clar que som dos pobles/països/nacions/estats totalment diferents, i que el que ells anomenen “convivència desde hace siglos” en realitat és ocupació de la terra i sotmetiment del poble. I durant aquests “siglos” han fet esforços plenament conscients per acabar amb nosaltres, per executar EL GENOCIDI CATALÀ que ens apliquen, per exemple, volent obligar-nos a ser “todos libres e iguales” quan en realitat catalans i castellans som diferents, i quan justament per a poder continuar sent diferents, els catalans  necessitem tornar a ser lliures.>>

Aplicant aquesta proposta d’adjectivar a la frase que conclou el manifest, “Exigim justícia”, resulta “Exigim justícia castellana o estadoespañola”. I ¿a qui es dirigeix aquesta “exigència”? Justament a l’“Estado-Español” que va ser construït amb l’objectiu de mantenir-nos presos aplicant-nos la seva “justícia castellana”! I ¿a qui hauria d’aplicar l’“Estado Español” aquest “Exigim justícia castellana”? Als Jordis, és a dir, als presidents de dues associacions que aquest “Estado-Español” considera que tenen una gran responsabilitat en “los tumultos y la sedición que pretende romper la unidad de España”.

Totalment i incondicional d’acord amb “demanem la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart”, com diu el manifest. Però això és frontalment incompatible amb “Exigim justícia”, és a dir, parlant clar i català, “Exigim a l’’Estado-Español’” que apliqui “justícia castellana a dos catalanes que son unos independentistas sediciosos”. Els redactors d’aquest manifest deurien començar a descobrir -com jo vaig tenir la sort de poder fer fa tres anys- que el Dret Català (que anava de baix cap a dalt, del poble a l’autoritat) NO TENIA RES A VEURE amb el “Derecho Castellano” (que anava i va de dalt cap a baix, “del Rey a los súbditos”) i que es va anar imposant com a “Derecho Español” que, com he dit abans i com es comprova amb el que passa gairebé cada dia, es pot resumir amb “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”, i representar amb “el palco del Bernabeu”.

És hora de restablir la CONTINUÏTAT amb els nostres més de mil anys d’existència, de recuperar la nostra autèntica Història, de recobrar el nostre Dret Català, d’aplicar i actualitzar les nostres Constitucions Catalanes, d’adaptar les nostres Formes de Govern Catalanes,…, i de que ELS CATALANS RECUPEREM LA LLIBERTAT aconseguint que l’ocupant, M/C/E-E, marxi.

Així, cal explicar arreu que aconseguir LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS! està totalment relacionat amb orientar-nos a, l’abans possible, RECUPERAR LA LLIBERTAT DE TOTS ELS CATALANS!

(NOTA: falta posar enllaços i una correcció final)

Barcelona, 20 d’octubre de 2017

PD afegit el dissabte 21:

L’aplicació (encara que fos en formes més suaus que les que avui s’han anunciat) per M/C/E-E de l’article 155 de la, al Principat de Catalunya, triplement il·legal “Constitución-Española-de-Derecho-Castellano-de-1978”, re-actualitza, per una banda, la seva condició d’ocupants, de carcellers i de genocides, i, per l’altre banda, la nostra situació d’ocupats, de presoners i de genocidats. I quan M/C/E-E afirma que “el 155 no suspende ni acaba con el autogobierno ni con las instituciones catalanas” està ajudant a entendre, als catalans que s’atreveixin a veure la dura realitat, que NO hi ha veritable autogovern català des de 1714, i que les “instituciones catalanas” actuals emergeixen al 1977 com una part component de l’“Estado-Español” i, per tant, són “Estado-Español en territorio catalán” que ha actuat i que actua controlant i espoliant el poble català (i, en darrer termini, ajudant a que prossegueixi EL GENOCIDI CATALÀ que estem patint des de molt abans de 1714).

Considero que tota la situació canviaria qualitativament a favor dels catalans simplement si, arreu, situéssim en el centre de les nostres explicacions i de les nostres actuacions que el que, un cop més, volem ara és senzillament RECUPERAR LA LLIBERTAT, i que per això cal restablir la continuïtat efectuant la DEVOLUCIÓ de les nostres Constitucions i dels nostres Drets Històrics i Territorials, és a dir, tornant tot el possible a ser el que vam ser durant més de set segles.

Posant només un exemple, és xocant sentir que els ocupants (en aquest cas, amb “Ciudadanos” a davant de tots) reclamen i criden “llibertat!” en actes i manifestacions que fan en territori ocupat (i també parlen de “libertad” en els discursos que fan a la capital ocupant). I cal entendre que facilitar-los que ens puguin usurpar la BANDERA DE LA LLIBERTAT és una de les conseqüències més perverses de l’orientació que han imposat precisament els Jordis i altres portaveus de que la-independència-és-una-qüestió-política.

I finalment per ara, ja que ressituar-nos en la realitat que vivim exigeix molts més fets impactants i molts més canvis d’actitud mental i ètica: certament, ELS JORDIS SÓN PRESOS POLÍTICS per impulsar una política independentista que M/C/E-E persegueix, i cal exigir la seva immediata llibertat.

Però encara més important és que TOTS ELS CATALANS SOM PRESOS NACIONALS PER NO ACCEPTAR SER GENOCIDATS VOLENT TORNAR A SER UN PAÍS/POBLE/NACIÓ/ESTAT LLIURE.

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA