Segona Vaga de Fam per la Independència: Manifest

SEGONA VAGA DE FAM INDEFINIDA

PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

 

MANIFEST

Jo, David Raventós i Gaset, barceloní de 50 anys, he iniciat a les 00.00 del dia 1 d’octubre de 2019 la meva segona vaga de fam indefinida per la independència de Catalunya.

La primera la vaig començar el 3 de maig del 2016 i va ser censurada i represaliada amb ingrés psiquiàtric forçós per ordre d’un jutge espanyol. Vaig ser obligat a menjar i medicat contra la meva voluntat durant 62 dies, cosa que em va deixar sense motivació per estar viu durant uns mesos després de sortir.

Mentre duri la vaga de fam indefinida prendré només aigua.

En breu signaré testament vital per tal que la persona que designaré prengui les decisions relatives a la meva persona si jo deixo d’estar en condicions de prendre-les.

Aquesta vaga de fam te tres objectius:

1r. Que el Govern de la Generalitat dissolgui el Parlament acceptant haver traït el poble de Catalunya i que es convoquin eleccions a les que no es presentin cap dels partits processistes presents al Parlament, ni els seus líders, ni els seus partits hereus. Això permetrà al poble de Catalunya, representat per Directe 68, obtenir majoria absoluta i declarar unilateralment la independència al primer ple.

2n. Que TV3 emeti en horari de màxima audiència el documental “La Mentida, el documental de la veritat” seguit d’un debat on hi siguin presents els membres de l’equip que l’ha fet

3r. La cancel·lació per part de l’Hospital del Mar dels meus informes psiquiàtrics, la rectificació a plana sencera a tots els diaris de paper de tirada nacional de les actuacions contra la meva persona, i una indemnització pel mal sofert que dedicarem íntegrament a fer la independència.

Estem guanyant i guanyarem!

Visca Catalunya de nou lliure!

Barcelona, a 2 d’octubre del 2019, Fossar de les Moreres

 

NOTA: per fer-ne un seguiment: https://famdindependencia.cat/

1-O: segona Vaga de Fam per la Independència. I la primera?

En David Raventós ha començat aquest 1 d’octubre,

una segona vaga indefinida de fam per la independència

Pots fer-ne el seguiment a

https://famdindependencia.cat/

 

Però …

… et sorprèn que sigui la segona?

 

Vols saber què va passar en la primera vaga de fam,

que segurament havies desconegut fins ara

ja què va ser censurada, truncada i represaliada

per TOTS els dirigents i mitjans de comunicació,

grans i petits, processistes

(i, per cert, també per TOTS els ocupacionistes)?

 

A sota, l’únic document sonor que hi ha d’aquella acció que considero que

(després de les grans mobilitzacions dels anys 70 que van ser traïdes pels dirigents catalans d’aleshores, com tant bé detalla En Lluís Maria Xirinacs en el seu llibre de mil pàgines “La traïció dels líders”),

és l’acte polític/social/vital ocorregut a Catalunya

a més de les grans mobilitzacions del Poble Català des del 2009:

ENLLAÇOS A 11 PROGRAMES A RÀDIO LA MINA

des del 12 de maig al 21 de juliol del 2016

on jo, Lluís Botinas, impulsor de

LA GOTA CATALANA PER RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA,

EM VAIG FER RESSÒ DE LA VAGA DE FAM D’EN RAVENTÓS.

Començada el dimarts 3 maig del 2016,

censurada totalment des del dia següent,

obligat a deixar-la als 16 dies

dos dies després d’haver estat En David internat el dimarts 17 i contra la seva voluntat al Departament de Psiquiatria de l’Hospital del Mar,  

represaliada prosseguint l’internament psiquiàtric forçós fins el 18 juliol.

Li donen l’alta amb prescripció de dos psicofàrmacs a prendre de per vida i seguiment mèdic quinzenal.

En surt desconegut, trastocat, vegetal, zombi: no reconeix amics a poca distància.

Amb esforços que duren bastants mesos,

i en situació de molt extrema precarietat econòmica,

va deixant de prendre les drogues químiques prescrites i d’anar al psiquiatra,

es recupera

i torna a l’activitat plena per la independència/llibertat del poble català.

 

Parlant clar i català,

TOTS els dirigent polítics i mediàtics

(i d’altres, a precisar),

inclosos JORDI SÁNCHEZ, JORDI TURULL, JOSEP RULL I JOAQUIM FORN

    (els falsos vaguistes de fam per la dependència a l’”Audiencia Nacional”         del desembre passat),

van ser (com a mínim) còmplices

de la repressió, inducció al suïcidi i intent de destrucció psíquica de per vida,

contra En David Raventós, l’únic català viu

que ha fet una vaga de fam indefinida per la independència

que va ser reprimida per Madrid/Castilla/Estado-Español

però no directament

sinó a través dels seus representants i agents catalans.

 

I al respecte cal recordar que el 5 de maig del 1977, Xirinacs, e. p. d.,

va començar una vaga de fam contra Madrid però anant contra Barcelona

que explicà així, marcant un canvi de perspectiva d’abast crucial:

“Aquella mateixa nit (…) vaig emprendre una irreflexiva, absurda, dolorosa i desesperada vaga de fam. La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista. No seria la darrera. A partir d’ara, l’enemic «nacional i de classe» era més a prop. Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita. La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora. També ascendia feréstega des de dintre.”

Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders,

volum II, Una pedregada seca (juliol 1976 – juny 1977), pàg. 244-245

Aquests són els enllaços als 11 programes de Ràdio La Mina

(on també es troben informació i comentaris sobre la situació general):

  1. 160512: http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11515974_1.html
  2. 160519 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11584985_1.html
  3. 160526 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11670540_1.html
  4. 160602 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11999649_1.html
  5. 160609 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11999685_1.html
  6. 160616 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11999701_1.html
  7. 160623 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_11999711_1.html
  8. 160630 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_12075011_1.html
  9. 160707 http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_12146730_1.html
  10. 160714: http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_12219653_1.html
  11. 160721: http://www.ivoox.com/gota-catalana-amb-lluis-botinas-santadria-radiolamina-audios-mp3_rf_12302494_1.html

Barcelona, 2 d’octubre del 2019

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 305 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

 

Què en treuen d’estar a la presó i a l’“exili”?

Què en treuen d’estar a la presó i a l’“exili”?

NOTA PRÈVIA: El següent article contesta a aquesta pregunta que es fan molts catalans, i també continua la resposta a un missatge rebut i que vaig començar a respondre a Quina és la veritat? On trobar-la?

 

ESQUEMA DE L’ARTICLE

(que és una aproximació a aprofundir. Ajut!)

*Com va dir un espectador, “Què en treuen de tot això?”

*“Què n’han tret abans?” i “Què en poden treure després?”

*Consideracions per poder respondre adequadament:

1.- Si ells mateixos no haguessin impedit la declaració d’independència, no hi hauria ni presoners ni “exiliats”

2.- La trampa de la dependència (xantatge!) emocional respecte dels presoners i dels “exiliats”

— L’ensarronada dels “observadors internacionals”

3.- Cal distingir entre dirigents i dirigits. No es pot valorar dirigents amb criteris de dirigit: tot és diferent (visions, criteris, dinàmiques, poder, influència social, avantatges, remuneracions,…)

4.- Un dirigent ha d’assumir responsabilitats i riscos

5.- “Explicacions”, “arguments”, … pretesament exculpatoris però que són indignes

6.- L’obligació d’un traïdor és continuar traint

7.- L’“Estado-Español” té necessàriament que protegir als catalans traïdors que el serveixen

8.- Les motivacions dels traïdors poden ser molt diverses

i 9.- Han anat voluntàriament a la presó o a l’estranger per fugir del poble català, i no pas de Madrid

*Ara estem en condicions de contestar la pregunta primera “Què en treuen de tot això?”

*Com s’acabaria ràpidament amb tenir suposats “presos polítics” i suposats “exiliats”?

*1-O: el Poble Català reprèn la iniciativa

 

Com va dir un espectador, “Què en treuen de tot això?”

Com jo vaig contestar-li al final: “El que realment en treuen només ho sabrem del tot quan nosaltres els jutjarem” per alta traïció al Poble Català, puix només aleshores estaran obligats a “dir la veritat i tota la veritat” públicament. I gairebé tothom que el 18 de juliol d’enguany va omplir la Sala d’Actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona (Rambla de Catalunya, 10) per assistir a l’acte Llibertat d’expressió i dret a la informació, va aplaudir aquesta contundent afirmació meva. Fins i tot vaig veure aplaudir l’espectador que havia formulat la pregunta.

 

“Què n’han tret abans?” i “Què en poden treure després?”

Considero que per respondre el més rigorosament possible a la pregunta “Què en treuen de tot això?”, cal enllaçar-la amb dues preguntes més:

1) El “Què en treuen?” ara, ¿està relacionat amb “Què n’han tret ja abans?” ?

i 2) El “Què en treuen?” ara, ¿està relacionat amb “Què en poden treure després?” ?

Em sembla que és correcte donar una doble resposta afirmativa, atès que la seva situació actual és conseqüència directa de la seva situació anterior, i el que els hi passi en la seva situació actual, afectarà moltíssim el que els hi pugui passar en la seva situació posterior.

I també em sembla correcte fer aquestes tres afirmacions:

I) El que ja n’han tret, ningú no els hi pot prendre

II) La seva obligació ara -i mentre no passi un improbable canvi radical de criteri, de valors, d’ètica, de principis, d’orientació- és protegir el que ja n’han tret abans

III) La seva obligació ara -i mentre no passi un improbable canvi radical de criteri, de valors, d’ètica, de principis, d’orientació- és assegurar tot el possible poder continuar traient-ne tot el que puguin en coherència amb el que ja n’han tret abans i també amb el que en treuen ara.

Tenint això clar, faig a continuació algunes consideracions -si n’hi ha més que calgui incorporar, són molt benvingudes!- per aproximar-nos a respondre el més correctament possible a “Què en treuen d’estar a la presó i a l’‘exili’?”.

 

1.- Si ells mateixos no haguessin impedit la declaració d’independència, no hi hauria ni presoners ni “exiliats”

En primer lloc, cal comprendre que si actualment, i des de fa dos anys, hi ha dirigents catalans uns a la presó i altres a l’estranger, és perquè aquests mateixos dirigents (i altres) NO van declarar la independència quan ho podien fer. A més, NO van declarar la independència quan ells s’havien compromès a fer-ho. I encara més: NO van declarar la independència quan a nosaltres ens van prometre diverses vegades que ho farien, i ens van estar dient dia rere dia que ho estaven preparant per poder-ho fer; cal tenir present que precisament per això els vam votar majoritàriament. I el que és el súmmum: per NO declarar la independència el 27-O, TOTS (excepcions, siusplau!!! Aquesta petició d’excepcions amb les qui anar a parlar, s’ha de llegir implícita després de cadascun dels successius TOTS d’aquest text) d’acord van enganyar al Poble Català (i a tots els Pobles No-Catalans) escenificant teatralment en el Parlament que SÍ que la proclamaven quan en realitat no ho van fer, i això amb tota la intenció, planificació i unitat.

I aquesta continuada actuació de no fer el que s’havien compromès a fer (i consti de nou que justament per aquest compromís molts catalans independentistes els vam votar un cop i un altre) mentre ens anaven dient dia rere dia que ho estaven preparant, i fins i tot simulaven que sí que ho feien, ha passat com a mínim

—el 9-N del 2014,

—el 27-S del 2015,

—el 27-O del 2017,

—cada dia des del 27-S del 2015 fins el 21-D del 2017 (amb una majoria de 72 -sobre 135- escons autotitulats independentistes al Parlament de Catalunya, obtinguda a les eleccions del 27-S del 2015 i mantinguda fins a les eleccions del 21-D del 2017). O sigui que els dirigents ara fugits a la presó o fugits a l’estranger, NO van declarar la independència durant cada dia dels més de 800 dies en que podrien haver-ho fet,

—i també cada dia des del 21-D del 2017 fins avui … i cada dia següent a partir d’avui mentre mantinguin la majoria de 70 diputats -sobre 135- autotitulats independentistes al Parlament de Catalunya, majoria obtinguda a les eleccions del 21-D del 2017. O sigui que els dirigents ara fugits a la presó o fugits a l’estranger o actius al Parlament, que ens van dir que ho farien de manera ràpida i fàcil, NO han declarat la independència cada dia entre els més de 600 dies en que podrien haver-ho fet des del 21-D del 2017, ni la declararan pas avui … ni tampoc demà!

En resum: des del 9-N del 2014, els dirigents ara fugits a la presó o fugits a l’estranger -conjuntament amb els que s’han quedat aquí- ens han mantingut sotmesos a Madrid/Castilla/Estado-Español gairebé cinc anys més quan aleshores es van presentar com que ens portarien de seguida i fàcilment a la independència, i són responsables de no haver-ho fet.

Entre moltes “coses” més, això implica que els castellans/estadoespañoles -i aquest és l’aspecte menys important del que ha passat i està passant- ens han robat més de 125 mil milions d’euros. I per fer-se una idea de la magnitud enorme d’aquest espoli cal recordar que el poderós Trump porta un parell d’anys buscant 5 mil milions de dòlars per fer el seu desitjat mur amb Mèxic. Potser podríem oferir a Trump 5 mil milions dels 16 mil milions que la Generalitat diu (en realitat han de ser molts més) que puja el dèficit fiscal anual, a canvi que recolzi la independència de Catalunya, i en paral·lel podríem oferir els 11.000 restants d’un sol any al govern mexicà per a que creï llocs de treball in situ i el poble mexicà ja no es veuria obligat a emigrar, i ja no caldria cap mur. La de “coses” que farem quan siguem de nou lliures només amb bastant menys del que Madrid ens roba en un any!

Però el que és totalment imperdonable és que des del 9-N del 2014 uns 160.000 catalans que somniaven en morir lliures, han mort presos … com preses han mort les darreres 12 generacions de catalans, amb barrots a casa nostra des del 1714. I em temo que tots tenim familiars o amics, o coneixem catalans, que han patit aquesta conseqüència de la traïció dels nostres líders.

Si TOTS els líders que s’autotitulen independentistes han tingut aquesta conducta és perquè LA SEVA FINALITAT MAI NO HA ESTAT FER LA INDEPENDÈNCIA, SINÓ QUE S’HAN POSAT DAVANT PRECISAMENT PER IMPEDIR LA INDEPENDÈNCIA. I cal comprendre profundament que, per ara, estan aconseguint impossibilitar-la.

De les seves successives traïcions, potser el moment més clar d’entendre va ser el 27-O del 2017, que probablement concentra la maduració anti-catalana de tot el procés posat en marxa el 2010 contra el moviment per la independència/llibertat de Catalunya començat el 2009. Aquell dia va passar quelcom que quan es destapi passarà al podi de les traïcions mundials: Forcadell llegeix  un text (la suposada proclamació de la República Catalana) … però posa a votació UN ALTRE text (bàsicament, la condemna del 155). I per això continuem sotmesos. I per això hi ha “dirigents polítics catalans presos i exiliats”.

Però si TOTS els dirigents catalans processistes enlloc d’enganyar-nos llegint un text i votant-ne un altre haguessin efectuat realment la Declaració d’Independència de la República Catalana que ens van fer creure que havien fet, automàticament el conflicte hagués passat a ser un conflicte internacional entre “lo-que-quede-del-Reino-de-España” a una banda, i la nounada República Catalana a l’altre.

Aleshores, probablement “el Tribunal Supremo y la Audiencia Nacional de Madrid” ja ni haguessin citat a declarar als dirigents d’un altre estat estranger independent, justament els dirigents que ara estan empresonats o “exiliats” com a conseqüència precisament de NO haver declarat la independència.

I en el cas hipotètic (però això sí que hagués estat surrealista!) que el “Poder Judicial de lo-que-quede-del-Reino­-de-España” hagués citat directament, sense passar per Europa, a membres del “Poder Executiu de la República Catalana”, els membres citats del Govern Català no haguessin fet cap cas, i no haguessin pas obeït la citació uns viatjant a Madrid ni altres fugint a l’estranger.

RESUMINT aquest primer punt: Si TOTS els dirigents no ens haguessin traït, ara tant els dirigents catalans com els dirigits catalans seríem independents/lliures respecte de Madrid/Castilla/Estado-Español. En conseqüència, no hi hauria presoners catalans (en realitat, dirigents catalans traïdors fugits a Madrid a fer-se protegir a les presons castellanes) ni suposats exiliats (en realitat, dirigents catalans traïdors fugits a l’estranger per tal de protegir-se dels dirigits catalans emprenyats). I és cabdal entendre molt bé que uns i altres van fugir no pas de Madrid sinó del Poble Català! En conseqüència, tant els líders catalans empresonats com els líders catalans a l’estranger estan protegits davant del Poble Català.

 

2.- La trampa de la dependència (xantatge!) emocional respecte dels presoners i dels “exiliats”

En segon lloc, actualment l’obstacle més gran que impedeix que el Poble Català comprengui que TOTS els dirigents processistes són traïdors, és precisament l’enorme dependència emocional que encara produeix a molts catalans que alguns d’aquests dirigents catalans traïdors estiguin empresonats, i que alguns altres d’aquests dirigents catalans traïdors estiguin suposadament exiliats. Això és intencionadament potenciat per TOTS els mitjans de comunicació processistes, començant per TV3 i pel seu programa renta-cervells estrella “FAQs-Preguntes freqüents”, entrevistant sovint a fills, parelles, germans i altres familiars, advocats defensors, etc. I també els partits traïdors ho potencien posant familiars i advocats defensors a les seves llistes electorals.

Paradoxalment, les dues conductes covardes i traïdores queden ennoblides perquè són presentades pels processistes com si fossin “conseqüència de la repressió de Madrid”, i així per una part considerable del Poble Català els traïdors queden convertits en herois.

I és interessant observar que fins i tot la diferent conducta dels dirigents traïdors després de la seva actuació traïdora (per cert, i cal recordar-ho i insistir-hi, conducta perfectament unitària i coordinada) del 27-O, és un factor més de divisió entre els dirigits: mentre hi ha processistes-de-base que segueixen més En Junqueras perquè “Ha estat més coherent i valent doncs sent a la presó es responsabilitza del que ha fet, i poden reclamar justícia als tribunals europeus; en canvi, En Puigdemont és un covard per haver fugit”, hi ha, al contrari, altres processistes-de-base que confien més en En Puigdemont i altres fugits (repeteixo: no de Madrid sinó del Poble Català) perquè “Aquests són més intel·ligents atès que no han anat ells solets a fer-se engarjolar, sinó que han marxat a l’exterior i així internacionalitzen el procés i fan que més gent d’arreu conegui el cas català”.

Però, com és lògic, els traïdors, sigui a les presons o sigui fora, internacionalitzen la traïció, i per això sol·liciten la mediació internacional per acordar amb Madrid “un referèndum pactat i vinculant com Escòcia”, és a dir, per tal de perdre’l. I que el volen és perdre’l queda demostrat perquè TOTS els (encara) “nostres” dirigents -tant els de dins com els de fora- silencien la tupinada del 2014 a Escòcia. En efecte, el referèndum del 2014 a Escòcia es va perdre per un enorme frau electoral que va convertir un 70% REAL de vots SÍ en un 54% OFICIAL de vots NO. Per cert, tupinada terrible que només va poder realitzar-se amb la TOTAL complicitat dels dirigents del Scottish National Party, partit suposadament independentista, i dels mitjans de comunicació escocesos, grans i petits, suposats independentistes.

L’ensarronada del “observadors internacionals”

I aquest engany monstruós d’Escòcia es va dur a terme en presència dels còmplices “observadors internacionals”, entre els que estaven Elisenda Paluzie, Anna Arqué, Eduardo Reyes i altres dirigents processistes que, lògicament, no van pas veure el frau electoral. Perquè … ¿com podrien veure la traïció allà els mateixos que aquí són directament traïdors?

L’ensarronada mundial del “Hi ha la garantia dels observadors internacionals!” és gegantina. En efecte, actuant TOTS els traïdors en la seva lògica traïdora entre traïdors, els traïdors d’un país X conviden als traïdors dels altres països A, B, C, etc., per a que facin turisme pagat i tots els traïdors plegats es desplacin al país X per a que, en nom de ser “observadors internacionals vinguts d’A, de B, de C, d’etc.” no vegin res d’anormal, donin el vistiplau a totes les trampes fetes i així la traïció feta al poble X quedi avalada pels “observadores internacionals” que són traïdors als seus respectius pobles del país A, del país B, del país C, del país etc.

 

3.- Cal distingir entre dirigents i dirigits. No es pot valorar dirigents amb criteris de dirigit: tot és diferent (visions, criteris, dinàmiques, poder, influència social, avantatges, remuneracions,…)

En tercer lloc, cal comprendre molt bé la profunda diferència que hi ha entre ser dirigent i ser dirigit. També a la societat catalana sotmesa des de fa tres segles a Madrid/Castilla/Estado-Español, hi ha dirigents i dirigits (encara que tant els dirigents com els dirigits catalans som tots presoners a casa nostra i estem sotmesos a Madrid/Castilla/Estado-Español des del 1714 -condició lamentable que TOTS els nostres dirigents callen-, i que, en conseqüència i amb coherència, TOTS els actuals dirigents de Barcelona estan plenament supeditats als dirigents de Madrid -condició menys lamentable per ells, ja que uns i altres en treuen nombrosos beneficis, que els nostres dirigents també callen-), i cadascuna d’aquestes funcions té les seves avantatges i els seus inconvenients.

És un greu error que els dirigits valorin la conducta dels dirigents des del punt de vista dels dirigits, oblidant que els dirigents són dirigents i no pas dirigits, i que els dirigits són dirigits i no pas dirigents. Resulta ¿entendridor? sentir a catalans dirigits dient dels catalans dirigents frases i sentiments de l’estil: “Jo no voldria pas estar separat de la meva família”, “Res no em podria compensar aquest temps”, “A ningú no li agrada estar a la presó (o a l’exili)”, “Són molt valents perquè s’enfronten a la repressió i jo no m’atreviria”, “Jo no faria el que ells han fet arriscant-se per nosaltres, i els hem d’estar agraïts”, etc.

Però resulta que un dirigent català té ascendència i poder (bé, subpoder ja que sempre està supeditat a Madrid) sobre 7,5 milions de “ciudadanos estado-españoles en territorio catalán” (dels quals, uns 2,5-4, a precisar, milions de catalans dirigits), assumeix responsabilitats i pren decisions que afecten a una part o a la totalitat del Poble Català , etc. I aquest diferent poder i pes social es tradueix en una sèrie de privilegis: honors, accés als mitjans de comunicació, projecció social, nombroses avantatges i comoditats de diferents tipus, …

I també els dirigents reben una remuneració econòmica que supera unes quantes vegades els sous de la immensa majoria dels dirigits. Així, i segons el Web de la pròpia Generalitat, l’1 de gener del 2017 els sous de la Generalitat eren: President, 136.834,74€; Vicepresident i Consellers: 109.633€; Secretari General de la Presidència i Secretari i Director del Gabinet Jurídic: 109.314,30€; Secretaris: 84.919,56€; Directors Generals i Delegats Territorials: 81.395,72€; etc.

I a partir del 2010 passa que uns dirigents veterans autonomistes més uns dirigents novells desconeguts però de sobte super-promocionats i catapultats pels mitjans de comunicació processistes, es disfressen d’independentistes i es posen ràpidament i voluntària davant d’un Poble Català que el 2009 un altre cop s’aixeca (malauradament, de manera encara subconscient) per recuperar la llibertat de Catalunya arrabassada el 1714. I aquests suposats independentistes reciclats o acabats de fabricar, assumeixen la direcció dels dirigits dient-los que declararan la independència de Catalunya davant de l’“Estado-Español” al que, per cert, presenten com despistat que no s’assabenta de res.

A més, cal tenir present que els dirigents són dirigents voluntàriament. En efecte, cal tenir present que els ara fugits de l’exigència de responsabilitats que els hi estaríem fent justament els dirigits si caminessin pels carrers de Barcelona i de Catalunya, HAN ESCOLLIT VOLUNTÀRIAMENT ser dirigents i tenir els càrrecs que han tingut … i que en part encara tenen. I si en algun moment haguessin assumit de veritat la responsabilitat de dirigir al Poble Català a recuperar la independència/llibertat, haurien d’haver previst la suposada “repressió de l’‘Estado-Español’” de la que tant es queixen, i s’haurien d’haver preparat davant d’ella.

RESUMINT aquest tercer punt: És totalment diferent pensar com a dirigent que pensar com a dirigit, com també és molt diferent la capacitat d’actuar i d’incidir que té un dirigent que la capacitat d’actuar i d’incidir que té un dirigit, com és diferent en general tota la forma de viure d’un dirigent que d’un dirigit.

 

4.- Un dirigent independentista ha d’assumir responsabilitats i riscos

En quart lloc, si s’és un dirigent català que afirma que és independentista i que guia els dirigits catalans cap a la independència de Catalunya respecte del “Reino de España” (mentre continua gaudint dels privilegis com a dirigent català sotmès a Madrid que això li representa), s’ha de responsabilitzar del que afirma i s’ha de preparar per fer-ho. I això inclou prendre totes les mesures necessàries per assolir l’objectiu i triomfar. I també inclou preveure com neutralitzar la més que probable repressió de l’“Estado-Español”, que porta 305 anys ocupant-nos i espoliant-nos, i més de cinc segles genocidant-nos, i que, lògicament, no té el més mínim interès en que el Poble Català recuperem la llibertat ans tot el contrari. I això exigeix assumir els riscos que comporta la funció de dirigent, que significa un poder, uns honors i uns privilegis ara, i implica també un poder, uns honors i uns privilegis superiors després d’aconseguir la independència/victòria promesa al Poble Català.

La meva percepció és que la immensa majoria de dirigits ens esforcem en preparar el millor possible qualsevol actuació de la nostra vida a fi que puguem aconseguir allò que ens proposem. I això inclou des de com convidar a sortir a la persona que t’agrada, a com organitzar una festa sorpresa, a com trobar feina, a com assolir un objectiu professional, a com preveure el pressupost anual personal o de la família o de l’empresa, i a… qualsevol altre aspecte de la nostra vida. I la immensa majoria de dirigits acostuma a ser molt crític amb aquells altres dirigits que coneixen i que han caigut en situacions difícils perquè han fallat en aquestes previsions que ens exigim a nosaltres mateixos. I acostumem a ser més crítics amb aquells que més coneixem … fet que no exclou poder ser-ne també solidaris en la mesura de les nostres possibilitats.

I la veritat és que em sorprèn com sembla que la gran majoria de catalans dirigits són -per ara- indulgents i comprensius amb els dirigents catalans que durant gairebé dos lustres -i mentre gaudien dels seus privilegis de dirigent- ens han estat dient als dirigits que no ens preocupéssim per res -excepte per votar-los, és clar- ja que ells ens portaven a la independència de Catalunya i a establir una “nova República Catalana nou Estat d’Europa” envejable, ja que redactaven unes noves Constitucions amb una democràcia -aquesta sí- d’alta qualitat, ja que estaven construint estructures d’estat començant per la Hisenda catalana, ja que preparaven el nostre reconeixement internacional, ja que ens asseguraven que amb 68 escons declaraven la independència aquella mateixa tarda, ja que pregonaven a Gràcia que el proper pregó de les Festes ja seria en una Catalunya independent, ja que prometien que ja no tornaria a haver noves eleccions amb les lleis de Madrid, ja que … etc., etc., etc.

I això que la immensa majoria de dirigits que són exigents amb els altres dirigits als que coneixen però que no planifiquen adequadament les seves tasques i no compleixen els seus compromisos, només coneixen als dirigents amb els que són tan comprensius i indulgents a través dels mitjans de comunicació. I potser aquí rau la clau explicativa: en la capacitat seductora i hipnòtica que tenen els media per fer creure que un ase vola. O encara més escandalós: per fer creure que un honorat dirigent que no planifica les seves tasques, que “oblida” els seus compromisos, que no compleix les seves promeses, que impedeix repetides vegades la independència de Catalunya, que fa 600 Km. per anar-se a entregar voluntàriament a Madrid, que … etc., resulta transformat -transsubstanciat!- de traïdor en heroi.

 

5.- “Explicacions”, “arguments”, … pretesament exculpatoris però que són indignes

En cinquè lloc, són inacceptables les nombroses “explicacions” que van anar apareixen per mirar de justificar la conducta traïdora de TOTS els dirigents. I seria interessant poder esbrinar qui va ser el primer en anar llençant aquests “arguments” exculpatoris, ja que no m’estranyaria gens que fossin assessors dels mateixos dirigents traïdors, “arguments” que a continuació es fan circular anònimament per “les xarxes socials” i pels mitjans de comunicació democràtico-processistes, i que ingènuament reprenen i expandeixen els dirigits traïts, descarregant de responsabilitat i protegint així als dirigents traïdors.

L’“argument” més pervers inculcat als dirigits és el que els hi fa dir: “Nosaltres no tenim tota la informació que ells tenen. Cas de tenir nosaltres tota la informació, haguéssim actuat igual que ells”. Són falses les dues parts d’aquesta afirmació.

En quan a la primera part: em sembla clar que si efectivament “Nosaltres no tenim tota la informació que ells tenen” és perquè justament ells ens l’han amagat atès que ells no ens han transmès aquesta informació que suposadament seria tant decisiva. Precisament una de les obligacions d’un bon dirigent és formar-i-informar als dirigits de tot el que és important a fi que els dirigits siguin agents actius de recuperar la llibertat. Una frase a assimilar i a integrar de Xirinacs en l’escrit que va deixar quan es va retirar a morir afirma “(…) la covardia dels dirigents catalans, massificadors del poble”. Els actuals dirigents catalans són “covards massificadors del poble”, és a dir, actuen per acabar de convertir el Poble Català, sotmès des de fa més de tres segles, en una massa informe de “ciudadanos libres e iguales”, fàcil de manipular al servei de Madrid.

En quan a la segona part: afirmar “Cas de tenir tota la informació, nosaltres haguéssim actuat com ells” fa el que insisteixo és un greu error: situa als dirigits fent de dirigents, “cosa” que no són i funció per a la que ni s’han preparat, ni reben prebendes, ni els hi ha estat oferta per “algú” (és a dir, algun dirigent superior o molt superior), ni han acceptat voluntàriament (i amb totes les condicions i tots els condicionaments desconeguts que pugui tenir cadascun dels dirigents), etc.

Un altre grup d’“arguments” són els que es refereixen a la terrible repressió que l’“Estado-Español” suposadament hagués desencadenat si efectivament el 27-O el Parlament de Catalunya hagués “proclamat la República Catalana”: suposats “comandos fuertemente armados” amagats en pisos de Barcelona que haguessin sortit a matar dirigits i dirigents dels dos bàndols; tancs suposadament venint cap a Barcelona; Rovira (“repressió violenta”) i Tardà (“un bany de sang”) advertint ¡setmanes després! de terribles conseqüències mortals;… Tot això afirmat sense aportar ni una sola prova o nom o dada que ho confirmi. Però aquest “argument” rep força de l’enorme por que Madrid/Castilla/Estado-Español ens ha imposat durant segles i que tenim subconscientment clavada dins nostre (per això parlen en castellà el dirigents de Ciudadanos, PP,…, que són els oficials de les Tropes Civils d’Ocupació de Catalunya).

Tanmateix, suposem per un moment que aquesta amenaça fos certa. Quina hauria de ser la conducta d’uns dirigents catalans independentistes responsables com cal? Justament no pas amargar-li sinó INFORMAR al poble de les amenaçadores dades que suposadament anaven arribant, és a dir, fer que tots els catalans tinguéssim tota la informació i impedir que cap català més tard es fes ressò del trampós “argument” “Es que nosaltres no tenim tota la informació”. I després d’informar, potser es podria concloure: “Davant d’aquestes dades que hem compartit amb tots vosaltres, hem decidit que no volem assumir aquesta gran responsabilitat i per aquestes gravíssimes raons ajornem la Declaració d’Independència i dimitim ja que no hem assolit l’objectiu pel que ens vau escollir”.

Però res no pot justificar el que TOTS van fer: enganyar al Poble Català  (i al Poble Castellà, i a tots els Pobles del món) representant teatralment que feien la proclamació d’independència quan en realitat no la feien. En efecte, i ho repeteixo perquè és decisiu saber-ho: Forcadell llegeix “Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món (bla, bla, bla); la República Catalana (bla, bla, bla)” i posa a votació UN ALTRE DOCUMENT: una “Resolució” que condemnava l’aplicació de l’article 155, que instava a aplicar les Lleis de Transitorietat, i que iniciava un Procés Constituent. FUM, FUM, FUM! TRAÏCIÓ, TRAÏCIÓ, ALTA TRAÏCIÓ!

 

6.- L’obligació d’un traïdor és continuar traint

En sisè lloc, cal atrevir-se a comprendre que l’obligació de tot traïdor (i més si és un dirigent important i es tracta d’una qüestió tant vital com és recuperar la llibertat del Poble Català) per tal de poder sobreviure a la seva traïció, és fer tot el possible per impedir que es descobreixi la seva traïció. Per això obligatòriament i necessària ha de continuar traint al Poble Català per tal de contribuir tot el possible a mantenir l’ordre establert i així impedir la victòria dels traïts, ja que la independència de Catalunya significaria portar-los a TOTS a judici català per alta traïció i, en conseqüència, rebrien condemnes molt greus.

Per això TOTS els traïdors catalans continuen traint: uns quants, des de la presó; altres, des de l’estranger; i la majoria des de la Generalitat, des dels Ajuntaments, des de les Diputacions … i arreu on siguin! TOT el que fan ho fan coordinadament, també quan es barallen públicament entre ells. I potser fins i tot els que han adoptat la disfressa de represaliats, traeixen millor i amb més eficàcia des de la presó o des de l’estranger. En efecte, 20 minuts transmesos per TV3 d’En Junqueras des de la presó o d’En Puigdemont des de Brussel·les probablement tenen més impacte -i són molt més econòmics- que mil mítings respectivament d’ERC o del PDeCAT o la CNR sobre el territori, és a dir, fets a mil ciutats i pobles de Catalunya.

 

7.- L’ “Estado-Español” té necessàriament que protegir als catalans traïdors que el serveixen

En setè lloc, també cal entendre que l‘obligació de tots els que estan en contra de la independència/llibertat de Catalunya, començant per l’“Estado-Español”, és protegir als traïdors catalans que, per unes o altres raons a determinar en cada cas, actuen en favor seu.

El que seria coherent amb la conducta traïdora de TOTS els dirigents processistes és que “S. M. Felipe-VI-del-Reino-de-España” fes una solemne declaració en hora punta per totes les cadenes de televisió dient quelcom de l’estil: “Agradecemos a los M. H. P. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Artur Mas, David Fernández, Anna Gabriel, etc., los servicios prestados al Reino de España, en particular en los últimos años impidiendo repetidas veces la independencia de Cataluña. De esta manera han contribuido decisivamente a preservar la tan preciada unidad de nuestra amda Patria. Y así como en 1986 nombramos Marqués de Tarradellas al M. H. P. Josep Tarradellas por sus servicios prestados diez años antes, en el momento adecuado también otorgaremos el título nobiliario correspondiente a todos y cada uno de Nuestros fieles servidores antes mencionados”.

Però és clar que la camarilla de Madrid no farà això ja que descobriria a tothom quins són els seus millors instruments contra el Poble Català: els principals traïdors, sinó que, ans el contrari, escenificarà que els ataca, que els persegueix amb tribunals i amb euro ordres, que els reprimeix, que els engarjola preventivament, que els jutja, que els engarjola ja amb condemna formal, que fa campanya internacional en contra seva, etc., per tal de protegir-los del Poble Català i de facilitar-los que continuïn traint-nos.

Queda clar que l’“Estado-Español-incluida-la-Generalidad-de-Cataluña” sap distingir molt bé entre internar al psiquiàtric un independentista de veritat o bé tancar a la presó un dirigent processista traïdor:

—l’independentista de veritat tancat a un psiquiàtric queda automàticament desprestigiat socialment, se li arrabassen tots els drets (començant pel agafar-li el telèfon mòbil a fi que no pugui comunicar-se), se l’aïlla i se l’incomunica, i així queda en una situació d’indefensió total que l’afebleix i l’anul·la, i que el posa en camí cap a la seva total destrucció, tant física com anímica

—en canvi, el dirigent processista que ha impedit la independència queda protegit quan voluntàriament fa 600 Km. per entregar-se (cosa que mai ha fet qui és un veritable presoner polític, que haurà estat detingut a casa o a la feina o amagat o intentant fugir per tal de continuar la lluita) i fer-se tancar a una presó estadoespañola ja que així automàticament es transforma en un heroi als ulls d’una part important del mateix Poble Català al que precisament acaba de trair. I l’experiència d’aquests dos darrers anys demostra que els dirigents processistes presoners (i igualment els dirigents processistes fugits del Poble Català anant a l’exterior) continuen la seva activitat política traïdora des de dins de la garjola (i també des de l’estranger). I de fet les seves declaracions, articles, llibres i entrevistes fetes des de Soto del Real, des de Lledoners o des de qualsevol altre presó (o des d’un Estat Europeu) tenen un efecte multiplicat en la part més bona fe del Poble Català.

 

8.- Les motivacions dels traïdors poden ser molt diverses

En vuitè lloc, l’actuació traïdora de TOTS els dirigents processistes pot tenir motivacions molt diferents que, com vaig dir el 18 de juliol al Col·legi de Periodistes sense periodistes, només podrem precisar quan aviat els portarem a judici català.

Hi haurà els que ja de joves (estudiants de Dret, per exemple) van ser fitxats pels servis secrets de Madrid fa 30 o més anys (per exemple, mentre estaven a la direcció de la FNEC-Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, d’on provenen molts dels actuals dirigents processistes). Altres han fet seva la visió de l’ocupant (així com “La marca de l’esclau és fer seva la llengua de l’amo” -Tàcit-, la marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant), és a dir, han adoptat “el Punto de Vista Castellano” i automàticament veuen i actuen a favor de Madrid. Bastants s’han acostumat als bons ingressos i molts privilegis que tenen dins d’una Generalitat de Catalunya (i, en general, dins dels diversos organismes d’una “Comunidad Autónoma Catalana”) que des de la seva fabricació -que no restauració ni restabliment el 1977- és part integral i integrant de l’ “Estado-Español”, i volen conservar-los. Uns quants poden tenir amenaçada la seva família com a xantatge per a que continuïn servint a Madrid i no confessin al Poble Català les successives traïcions que han fet o que han vist fer. I encara poden haver-hi més situacions especials que, en el seu moment, seran o bé agreujants o bé atenuants a tenir en compte a l’hora de dictar sentència.

L’important és comprendre que, malauradament però coherent, la traïció és de TOTS, i que el que no és traïdor per acció, és traïdor per omissió atès que silencia la traïció dels traïdors actius i se’n fa còmplice.

 

i 9.- Han anat voluntàriament a la presó o a l’estranger PER FUGIR DEL POBLE CATALÀ, i no pas de Madrid

I en novè lloc -per ara; més raons? Completeu, siusplau!- cal tenir molt present que els dirigents traïdors empresonats no són “presoners polítics”, i que els dirigents traïdors que són a l’estranger no són “exiliats polítics”.

Però més important que no pas un grup hagi fugit d’una manera i que l’altre grup hagi fugit d’una altra –“cosa” diferencial que veurem més endavant-, és que ambdós grups de dirigents traïdors han fugit del Poble Català, és a dir, dels catalans traïts.

El ràpid i constant bombardeig dels mitjans processistes inclosa la continua manipulació/xantatge emocional insistint en “Pobrets, a la presó i a l’exili” i traient familiars, amics, advocats, etc. als mitjans de comunicació processistes, ha fet que la majoria dels dirigits hagi estat impel·lida a situar-se en el terreny dels traïdors i, a més, a favor seu, i simultàniament ha estat empesa a abandonar el terreny dels traïts, que som els que paguem -NOSALTRES SÍ- les conseqüències de la seva traïció. I la principal conseqüència de la seva traïció que se’ns esborra de la consciència és que CONTINUEM SENT PRESONERS DE MADRID/CASTILLA/ESTADO-ESPAÑOL … encara que, malauradament per ells i “afortunadament” per nosaltres, aquesta privació de llibertat continua gravada en el nostre subconscient tant col·lectiu com individual.

Convido a calmar-se , a respirar fons i a fer un senzill exercici: imaginar-se o pensar que hagués passat a les llars, als llocs de treball, als dinars i sopars, als diferents llocs de la vida diària dels catalans dirigits, etc., els dies següents al 27-O sense la pressió alienadora i la invasió d’imatges enganyadores amb que vam ser bombardejats per TV3 i tots els mitjans de comunicació processistes.

Mentre el lector fa l’exercici, jo, que ja l’he començat a fer, avanço la meva resposta: a mesura que haguessin anat passant els dies, hagués anat augmentant, pas a pas, gota a gota, successivament primer la sorpresa, després el desconcert, després l’avaluació del que havia passat,…, i, finalment, la indignació del Poble Català.

El mateix dia 27-O va cridar l’atenció de molts catalans el poc entusiasme que acompanyava el desenvolupament dels (suposadament transcendentals) fets que es retransmetien, i més aviat sobtava la cara gairebé de funeral de la gran majoria dels dirigents.

Cap discurs -que s’hauria d’esperar fos solemne, oi?- del “nou President de la nova República Catalana”. Cap sortida del President, del Vicepresident i dels Ministres més importants al balcó de la Plaça Sant Jaume. Cap Declaració del nou Govern ja independent. Cap reunió dels nous Ministres. Cap missatge als catalans. Cap missatge al món, ni als Pobles ni als Governs ni als Organismes Internacionals. Res d’arriar la bandera d’ells i d’hissar la nostra. Cap hashtag quan per qualsevol entreteniment processista s’han fan mitja dotzena. Cap marxa de cotxes, de motos, de manifestants, … Gairebé cap alegria pels carrers, ni tant sols a la pròpia Plaça Sant Jaume. Cap comunicació a totes les Ambaixades i Consulats. Cap publicació ni al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Cap instrucció als centenars de milers de catalans que estaven disposats a sortir de casa o d’on estiguessin reunits, i fer el que calgués. Res de res.

A més, l’acatament immediat -començant pels “responsables” dels Mossos d’Esquadra- de totes les destitucions i altres mesures repressives legals -dins, és clar, de la legalitat castellano/estadoespañola que els catalans hauríem de declarar no només il·legítima sinó també il·legal al Principat de Catalunya ocupat des del 1714- “tomadas por Madrid en aplicación del articulo 155 aprobado por el Senado Español” poc després de la monstruosa enganyifa de la suposada “Declaració de la República Catalana” pel Parlament de Catalunya.

I l’exemple probablement  més significatiu, perquè fou -que jo sàpiga- la primera il·lustració televisada de com s’utilitzaria l’amenaça de la repressió en forma de “violència feixista” i de “violència de Madrid” (en realitat, violència dels ocupants): cap protecció dels centres neuràlgics de comunicació. Així vam poder veure retransmès en directe l’atac -necessàriament pactat- d’un grup de les Tropes Civils d’Ocupació (denominació que no descarta que també hi haguessin agents de les Tropes Militars d’Ocupació) trencant vidres -però no penetrant a l’interior- de l’entrada de ja no recordo quin important mitjà de comunicació processista.

A mesura que anessin passant els dies (28, 29, 30 i 31 d’octubre; 1, 2, 3,… de novembre), més catalans haguessin començat a dir “Però, si no ha canviat res, si tot continua igual, si …, si …, si …, si …, si …però, ¿què collons ha passat aquí? Què va passar realment el 27-O? On som? Com estem? Què han fotut aquests?”. Si aquest reconeixement de la situació real no hagués estat pertorbat i enfosquit per l’allau de notícies sobre “Puigdemont i altres dirigents amagats a Perpinyà, exiliats a Brussel·les,…” i “Junqueras, Forcadell i altres dirigents citats pels tribunals de Madrid”, i si tots aquests dirigents haguessin continuat anant als seus llocs de treball autonomistes i circulant pels carrers de Barcelona i per les ciutats i pobles de Catalunya, ¿què hagués passat?

M’ho imagino i … ¡no m’estranya que fugissin!

 

Ara estem en condicions de contestar adequadament la pregunta inicial “Què en treuen de tot això?”.

I de fet ja està en gran part contestada per tots els apartats anteriors. Però ho recolliré i concretaré.

La pregunta explícita seria “Què en treuen de tot això els que estan a la presó i també els que estan a l’exili?” (aquí no poso les cometes a “exili” perquè qui va fer la pregunta segurament creu que realment són exiliats quan en realitat són senzillament traïdors fugits del Poble Català a l’estranger).

Queda clar què en treuen els demès traïdors que segueixen actuant al Parlament, al Govern, a les Diputacions, als “Ayuntamientos”, etc.: continuar tenint el que ja tenien abans que uns quants fugissin, és a dir, poder, honors, privilegis (inclosos uns sous quantiosos), … , ara en tant que “dirigents independentistes” de la Generalitat de Catalunya i demés organismes i entitats de “la Comunidad Autonóma Catalana” part de l’“Estado-Español”, enlloc de ser “dirigents autonomistes” com van ser des de 1977 i fins el seu forçat -des de baix- reciclatge el 2010 en processistes.

I la resposta a “Què en treuen?” els dos grups de dirigents processistes fugits és CONTINUACIÓ I CONSEQÜÈNCIA DEL QUE JA HAN TRET ABANS DE FUGIR. Em corregeixo: del MOLT que ja han tret abans de fugir. Per què, dels 7,6 milions de “ciudadanos estadoespañoles en territorio catalán” i dels (a precisar; de moment, poso la mitat, encara que suposo són més … encara que tots molt castellanitzats) 3,8 milions de catalans (bé per ser-ne de família, bé per elegir-ho voluntàriament), ¿quants han estat “President o Vicepresident o Conseller de la Generalitat de Catalunya”, quants han estat “President o membre de la Mesa del Parlament de Catalunya”, i quants han estat “President de l’ANC o d’Òmnium”, que són els càrrecs que han tingut els dirigents processistes actualment fugits a la presó o fugits a l’estranger, amb tot el que això implica: poder, honors, influència social, ressò mediàtic, pes de les seves decisions, situació econòmica, etc. (això sí, sempre supeditats -encara que mai ho diuen explícitament- a Madrid i als que manen per sobre de Madrid … i quedi clar que manen en contra del Poble Català i de tots els pobles). I els Presidents de l’ANC i d’Òmnium tenen privilegis similars excepte, em sembla, el bon sou.

Cap dels dirigits que encara són tant comprensius i indulgents amb els dirigents traïdors que tenen les avantatges de “treballar d’autoritat sobre (i contra) els catalans”, han tingut el tipus de bona vida que els seus dirigents “protegits i disculpats” han tingut fins fa poc… i dels que, cal no oblidar-ho, de fet en part encara gaudeixen dins de les garjoles o a l’estranger.

Com a continuació del que ja han tret abans i de la seva conducta traïdora, i per tal de protegir-se i de poder continuar traint, ara tenen unes relatives incomoditats que en qualsevol cas són moltíssim menors que les de qualsevol pres normal i les de qualsevol exiliat de veritat. Efectivament, des de la presó i des de l’estranger continuen gaudint d’un poder, d’uns honors, d’una influència social, d’un ressò mediàtic, (probablement, ja que d’aquest tema no trobo informació) d’una situació econòmica -inclosa la estafa de les “Caixes de Solidaritat” que recullen diners per donar suport als qui han impedit la independència-, etc., que no tenen pas la immensíssima majoria dels dirigits. I sobre tot, no tenen CAP des dirigits que els disculpen, ja que els dirigits que tenen un cert poder i altres capacitats (econòmiques, socials, …) SABEN PERFECTAMENT que els fugits han impossibilitat la independència/llibertat de Catalunya, i ja sabien prèviament que aquesta seria la conducta traïdora que tindrien.

I pels que donen un pes decisiu als aspectes econòmics, una observació en aquest camp: cada any l’“Estado-Español” ens roba -a més de la història, d’altres bens immaterials i, sobre tot, de la llibertat- molt més dels 16 mil milions d’euros anuals en que la Generalitat xifra l’espoli fiscal executat per Madrid (que el situa en una 8 mil milions d’euros anuals). Situem-lo prudentment en uns 25 mil milions d’euros anuals. I cal adonar-se que aquest robatori econòmic el fa Madrid amb la TOTAL COMPLICITAT de tots els organismes de la “Comunidad Autonòmica Catalana” que va cristal·litzar a la mort de Franco com a conseqüència de la traïció dels líders catalans els anys setanta. Per això afirmo que la Generalitat de Catalunya emergida el 1977 com a part integral i integrant de l’“Estado-Español”, és l‘ETT (Empresa de Treball Temporal) del Poble Català, funció que es pot dir que fa el Govern de qualsevol país en relació al seu poble. Però la Generalitat de Catalunya és una ETT del Poble Català especial perquè actua al servei de Madrid. I cal entendre que per acomplir aquesta abominable tasca, la Generalitat ha de ser també la carcellera dels catalans. I aleshores cal atrevir-se a reconèixer que per poder realitzar aquesta trist funció, prèviament la Generalitat de Catalunya ha de ser la principal desnacionalitzadora del Poble Català (per exemple, repetint-nos en català la Història falsificada que ha fabricat Madrid al seu servei, i silenciant els grups que porten 30 anys recuperant l’autèntica Història de la nació Catalana … això sí, sense cap suport de la Generalitat ni de l’IEC ni de la Universitat “catalana” ni….).

Si agafem com primera traïció la del 9-N del 2014, en cinc anys Madrid/Castilla/Estado-Español”, a través dels “nostres” dirigents, ha robat al Poble Català uns 125 mil milions d’euros.

Sembla una quantitat de diners suficientment gran com per utilitzar-ne una petita part en fer a estudiants encara a la Facultat o a dirigents de la FNEC (i probablement a altres entitats a localitzar) “contractes de treball” i “plans de vida” especials i “perpetus” a una quinzena de futurs dirigents catalans que després d’executar la traïció, ara són fugits a la presó o a l’estranger. I per uns 150 catalans més que continuïn actuant públicament sobre la terra catalana ocupada. I per uns quants altres que estiguin “adormits” en llocs importants sense actuar públicament. El Poble Català  és “Cornut i pagar el beure”! O més clarament: és traït i pagar els traïdors!

I si fem el compte remuntant-nos enrere fins a la fabricació de la “Comunidad Autònoma Catalana” a finals dels anys setanta, calculo a bell ull la quantitat robada en uns 500 mil milions (i agrairia molt que algú em faci arribat algun estudi seriós al respecte). Amb una part d’això es pot pagar (i comprar?) als directius i membres de les Diputacions, dels Ajuntaments, de les Universitats “catalanes”, dels nuclis intel·lectuals “catalans”, dels clans de periodistes “catalans”, dels grups de tertulians “catalans”, etc. NOTA: m’agradaria parlar personalment i off the record -per a que no sentin compromesa la butaca on seuen- amb tothom d’aquests grups socials que es molesti o s’indigni pel que acabo d’afirmar.

I com que els traïdors actuen per impedir la independència/llibertat del Poble Català -com a Quebec?- per dues generacions (50 anys), estan actuant per garantir a Madrid/Castilla/Estado-Español uns, a ulls clucs, 1.250 mil milions d’euros robats al Poble Català, és a dir, més que tot l’impagable actual deute que té l‘“Estado-Español”, enorme deute que té malgrat l’espoli a que ens sotmet (probablement únic en el món, “cosa” que tampoc diuen els dirigents processistes) i que, amb la nostra independència, es duplicaria. Sembla una quantitat suficientment gran com per poder “farcir” tot tipus de traïdors, a les seves famílies actuals (que poden perfectament ignorar les activitats “clandestines” dels seus caps de família) i als descendents dels seus descendents.

I aquesta darrera frase obra un tema emocional molt important: el de les famílies dels fugits a la presó i dels fugits a l’“exili”.

Els mateixos dirigents que fins anar-se a protegir sota la “repressió de Madrid” gairebé mai parlaven de les seves famílies aplicant “el criteri democràtic” segons el que “la vida pública ha d’estar totalment separada de la vida privada”, ara estan permetent i fomentant (per exemple, col·locant-los en llocs importants de les candidatures electorals) la utilització pública dels seus fills, parelles, germanes, … i amics … i fins i tot advocats! La seva repetida aparició a molts mítings i mitjans de comunicació, sobre tot a TV3 (i en particular al principal renta-cervells independentistes, FAQs, programa de tres hores a mitjanit instaurat -casualitat?- poc abans d’aplicar-se el 155 i conservat després), és element fonamental del xantatge emocional processista al Poble Català.

 

RESUM FINAL:

Què en treuen els traïdors

d’estar tancats a la presó

o d’estar vivint a l’estranger?

 

TAPAR LES TRAÏCIONS JA FETES

I,

MENTRE NOSALTRES NO ACTUEM IMPEDINT-HO,

PODER CONTINUAR TRAINT AL POBLE CATALÀ

 

En canvi, com acabar ràpidament amb tenir suposats “presos polítics” i suposats “exiliats”?

Els partits que s’autotitulen independentistes ja han començat a empènyer-nos a escollir el 10 de novembre quins traïdors enviem a Madrid (aquest cop, fins i tot la CUP hi actuarà). Ens van fer el mateix el 28 d’abril. I de seguida ens van fer escollir el 26 de maig quins traïdors enviàvem a Brussel·les i quins traïdors ficàvem als “Ayuntamientos”.

Això és continuar tancant-nos en la dinàmica nacional-castellano-autonomista de l’“Estado-Español” reformat els anys setanta amb la imprescindible col·laboració dels líders traïdors catalans. I això és desviar-nos 180 graus del camí cap a recuperar la llibertat de Catalunya. A més, és clar que la independència de Catalunya no es pot proclamar ni a Madrid, ni a Brussel·les, ni als “Ayuntamientos”. La independència de Catalunya només es por proclamar al Parlament de Catalunya, oi? I resulta que des del 21-D del 2017 al Parlament de Catalunya hi ha una majoria de 70 escons votats pels catalans dins de candidatures que es van presentar com a independentistes.

S’han perdut, doncs, més de 600 ocasions fins avui mateix

1) per declarar la independència/llibertat de Catalunya;

2) per convertir així els presoners i els “exiliats” en un problema internacional;

i 3) per exigir aleshores a “lo-que-quede-del-Estado-Español” que ens retorni “els nostres presoners catalans”.

O sigui que convé tenir ben clar que:

A) declarar la independència/llibertat de Catalunya, acte que podrien fer avui mateix els actuals dirigents processistes mentre mantinguin majoria de 70 escons, implicaria solucionar immediatament el (suposat) “problema presoners polítics” i també el (suposat) “problema exiliats polítics”,

i B) en canvi, els (suposadament) tan desitjats “alliberament dels presoners polítics” i “retorn dels exiliats polítics” NO implicaria EN ABSOLUT la independència/llibertat de Catalunya.

*1-O: el Poble Català reprèn la iniciativa

Però aquest clar camí ha de quedar amagat pel fum-fum-fum tòxic diàriament incrementat pel processisme (i pels ocupacionistes) amb falsos enfrontaments i amb polèmiques estèrils. El tema central vol ser ara les condemnes del “juicio al procés”, quina resposta donar-li i si el ple compliment de les penes (Cuixart ja s’ha ofert voluntari) o si demanar amnistia o indult o …

Les mobilitzacions i convulsions  que hi haurà, unit al buscat buit oficial de govern a Madrid, facilitarà la intervenció internacional per “imposar” un “referèndum com Escòcia”, és a dir, per perdre’l.

Els que estem per la independència/llibertat de Catalunya hem d’obrir i de seguir el nostre propi camí. La presentació avui, 1-O, de “LA MENTIDA, el documental de la VERITAT”, i del llibre “TRAÏCIÓ A LA INDEPENDÈNCIA. Una vaga de fam per la llibertat de Catalunya” forma part de que el Poble Català recuperem la iniciativa.

Barcelona, 1 d’octubre del 2019

PD: Aquesta és la meva contribució a una commemoració catalana de l’1-O del 2017.

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

“La independència comença per la ment” (V. Alexandre)

https://www.elmon.cat/opinio/la-independencia-comenca-per-la-ment_2072623102.html

La independència comença per la ment

“La nostra ment encara veu el món amb ulls espanyols, encara és dependent, encara no ha assolit una visió catalanocèntrica”

per Víctor Alexandre, 22 de setembre de 2019 19:18

 

És impossible que un ésser humà o tot un poble s’alliberin per si mateixos de les cadenes que els empresonen sense haver-se alliberat primer mentalment. Per això Catalunya encara no és lliure; perquè fins i tot una bona part de les ments independentistes romanen atrapades en una visió hispanocèntrica del món. N’hi ha prou de parar l’orella en la comunicació verbal, ja sigui en el terreny personal, laboral, en família o amb amics, o en el terreny mediàtic, és a dir, en la concepció dels serveis informatius –telenotícies, butlletins, cròniques…– i la manera d’expressar-se dels seus presentadors, redactors, corresponsals…, per veure on som i com som.

Posaré un exemple senzill i recent protagonitzat per un presentador radiofònic català que deia això: “Totes les televisions públiques d’aquest país, estatals, autonòmiques…, busquen l’audiència”. I tenia raó, l’audiència és un objectiu comú de les emissores. Però de quin país parlava? L’ús del terme “aquest país” referit a l’Estat espanyol, fins i tot en persones que en àmbits col·loquials es defineixen com a nacionalment catalanes, apareix tot sovint com si es tractés d’un terme multiús que serveix tant per al·ludir al nostre país com al país del costat. I si això ho fan professionals que són escoltats cada dia per centenars de milers de persones, i que, per tant, tenen l’obligació d’aplicar-se un llibre d’estil, què no faran els ciutadans anònims. De fet, és un peix que es mossega la cua, perquè és molt difícil que els ciutadans qüestionin aquestes formes verbals després del bombardeig persistent a què estan sotmesos. L’hispanocentrisme, com el masclisme o el nacionalisme d’Estat, és tan habitual que no es veu. I qui el posa en evidència resulta tan molest com l’infant que deia que el rei anava despullat.

Per això ens fa tanta por rebel·lar-nos contra les lleis injustes o obertament feixistes de l’Estat espanyol. Ens fa molta por, perquè en la nostra ment encara no ens sentim netament catalans. Espanya a més d’ocupar la nostra identitat, la nostra economia, les nostres infraestructures, les nostres institucions, ocupa també la nostra ment. Pensem a través del seu cervell, no del nostre, i això ens converteix en espanyols. Espanyols díscols, sí, però espanyols al capdavall. Heus aquí perquè després d’un acte assertiu veritablement catalanocèntric com fou el referèndum de l’U d’Octubre, en què el SÍ va guanyar per un 90%, no vam tenir el valor de retirar la bandera espanyola de la seu del nostre govern (com van fer Girona i Sabadell). Retirar la bandera de l’Estat opressor és el primer que fa tot país que s’allibera en la mateixa mesura que el primer que fa tot presoner, al final del túnel, és desprendre’s de l’uniforme que li havien posat. Són actes d’afirmació simbòlica que, per tal que s’esdevinguin, cal primer que s’hagi produït una afirmació mental.

La independència comença per la ment, i la nostra ment no pot assolir un pensament independent mentre ens dediquem a observar la realitat a través dels ulls d’un altre. Malament rai, quan el segrestat “comprèn” el segrestador, ja que això li crea una dependència psicològica que no sols el farà més submís, també li bloquejarà la ment i el cos a l’hora d’elaborar un pla assertiu per fugir. Potser dirà que sí que vol fugir, que no renuncia a fer-ho algun dia, però els fets demostraran que són paraules buides per encobrir les seves pors i renúncies i guanyar temps. Però quin temps? Pot dir un presoner amb cinc dits de front que com més temps viu dins del reixat més temps guanya? Parem l’orella i sentirem uns quants polítics catalans dient (amb paraules més envellutades, això sí) que ara no toca, que ara cal tornar a la política del peix al cova, que ara toca gestionar l’autonomia, que ara cal ampliar la base, que potser d’aquí a una generació baixarà un àngel del cel que ens alliberarà, que, que, que… I cada “que” que pronunciem és un dia més de captivitat. Una altra cantarella és la del diàleg. Cal seure i dialogar amb el carceller. Molt bé. I per què hauria de voler dialogar un carceller, si el que li demana el presoner és la clau de la cel·la? Quin perill corre, si s’hi nega? Cap ni un. I no pas perquè el presoner sigui feble, que no ho és, sinó perquè desconeix la seva força i desconfia de si mateix. Dit això, el qui s’entesta a dialogar amb una pedra és un individu de seny o no hi és tot?

Mentre les nostres emissores nacionals redactin titulars que diguin “Un establiment privat català és el primer d’Espanya que permet pagar amb el rostre”, “A Palau-Solità i Plegamans hi ha la biblioteca privada especialitzada en ciències de la salut més important d’Espanya”, “Trenta-set violacions en grup el 2019 a Espanya”, “Els naixements van a la baixa a Espanya”, “Barcelona, la ciutat amb més motos d’Espanya”, “Bagergue, un dels pobles més bonics d’Espanya”… difícilment serem lliures. No ho serem, perquè la nostra ment encara és hispanocèntrica, encara veu el món amb ulls espanyols, encara és dependent, encara no ha assolit una visió catalanocèntrica que li permeti tenir Europa o el món sencer com a referents. El nostre marc mental és Espanya, un marc mental que ens impedeix titular: “Els naixements van a la baixa a Catalunya”, “Barcelona, la ciutat amb més motos d’Europa”, “Bagergue, un dels pobles més bonics del món”…

Quan culpem la llengua de no tenir formes verbals que permetin evitar el llenguatge sexista, ens equivoquem. La llengua no en té cap culpa. El llenguatge només és un reflex de la nostra manera de pensar. Canviem-la i canviarà el nostre llenguatge. Comencem per independitzar-nos mentalment d’Espanya i ens independitzarem políticament. La resta és començar la casa per la teulada.

Víctor Alexandre

 

Hi he col·locat aquest comentari (en dues parts):

Lluís Botinas, impulsor de ‘La Gota Catalana per Recuperar la Llibertat de Catalunya i Reconstruir la Nació Catalana’:

Estic bàsicament d’acord, Víctor. Per això en el meu blog lagotacatalana.cat hi ha més de 60 articles recuperant el Punt de Vista Català. I des del nostre Punt de Vista Català recuperat, nosaltres: 1) NO hem de posar a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures; 2) hem d’afirmar arreu que 2.1) som un Estat Europeu, el Principat de Catalunya, ocupat per Madrid/Castilla/Estado-Español des del 1714, i que 2.2) el Poble Català patim un genocidi començat dos segles abans; 3) volem que els invasors/ocupants/espoliadors/genocides se’n vagin de la nostra terra, i tornar a ser lliures. Els dirigents que silencien 1), 2) i 3) tenen el “Punto de Vista Castellano” i, per tant, són anticatalans. Si els catalans volem tornar a ser lliures hem d’assumir-ne la responsabilitat i trencar la censura, fer la unitat estratègica alliberadora, trencar l’actual unitat estratègica traïdora, treure 68 o més escons, i declarar la independència. Recuperem la iniciativa!

(objectiu aquest de “Recuperem la iniciativa” que connecta amb el flyer que vaig publicar el passat 21 a L’1-O: recuperar la iniciativa).

L’1-O: recuperar la iniciativa

La millor manera d’honorar l’1-O del 2017 …

… i a tots els nostres avantpassats:

 

Que aquest 1-O

el Poble Català

recuperem la iniciativa

per assolir molt aviat

la independència/llibertat

perduda el 1714

Aquest és el full volander del que Directe-68 va repartir uns 35.000 exemplars per la Diada. Considero important fer-lo circular ara que s’apropa l’1-O, i convido a fer-ho ja que li dono total suport. Em sembla enormement explicatiu … però contestaré les preguntes que m’arribin:

I aquest és l’enllaç al Comunicat que va treure Directe-68 per la Diada: http://directe68.cat/comunicat-de-directe68-diada-2019/

Barcelona, 21 de setembre del 2019

Lluís Botinas     lluisbotinas@lagotacatalana.cat

Si tanquessin TV3, qui enganyaria al Poble Català?

Si tanquessin TV3,

qui enganyaria al Poble Català?

 

La manera com entenem el món fa que no ens formulem preguntes que, si ens les formuléssim, justament farien que veiéssim el món de manera diferent… i molt més precisa i veritable.

Veient a TV3 les notícies i entrevistes del migdia amb motiu del segon aniversari dels fets del 20 de setembre del 2017 i comparant amb el que aleshores vaig escriure (És senzill: LLI-BER-TAT !!!!!!!!!!!!!!!, Ai goita: barrots al menjador!), m’ha surat aquesta pregunta, que cristal·litza explicacions fetes anteriorment.

Mentre redacto la resposta, faig ja pública la qüestió convidant al lector

—a respondre-la i a compartir el que li surti

—i a que m’enviï preguntes d’aquest estil que se li hagin ocorregut. A la meva resposta en posaré alguna … alguna de meva … i alguna de les que m’arribin.

Gràcies i fins aviat!

Barcelona, 20 de setembre del 2009

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)