Presos polítics fake

NOTA PRÈVIA: Reprodueixo a continuació íntegrament un article que m’ha arribat “de rebot”. Considero que hi ha molt bons arguments per entendre que els “nostres” dirigents traïdors, que estan protegits a la presó respecte del poble català, de cap manera poden ser considerats “presos polítics”. I l’autor o autora té la valentia d’explicar-ho clarament. Gràcies!

Es pot afegir que un autèntic pres polític no prepara la maleta, s’acomiada de la família, deixa gravat un missatge proclamant “Catalans, endavant, feu República!”, agafa l’AVE i fa 600 Km. per anar a Madrid a entregar-se voluntàriament al “Poder Judicial del Estado Español” del que, pocs dies abans, han fet teatre (acordat unitàriament per TOTS els 135 parlamentaris, des del PP fins a les CUP, amb l’imprescindible vistiplau de TOTES les direccions de TOTS els partits, associacions civils, mitjans de comunicació,…, processistes) fent creure als catalans que se n’han independitzat.

A un pres polític el detenen les “Fuerzas de Seguridad enemigas” de nit a casa seva … o de dia al lloc de treball (p. ex., en aquest cas, a una Conselleria o al Parlament) … o fugint per continuar actuant des de la clandestinitat.

I suggereixo canviar la paraula final “Enlloc” per “Una presó de la Catalunya de nou lliure”.

De fet, l’únic que impedeix que la gran majoria de catalans comprenguin ara que TOT el procés va ser construït el 2010 conjuntament pels capitostos de Madrid i els seus subcapitostos de Barcelona per matar l’imprevist aixecament el 2009 del poble català per la nostra independència/llibertat, és el permanent xantatge emocional entorn els suposats “presos polítics” … i, complementàriament, els suposats “exiliats”!

Lluís Botinas, 12 de juliol del 2019

PD: Si algú em pot establir un pont càlid amb “La porta de pedra”… moltíssimes gràcies!

 

https://laportadepedra.wordpress.com/2019/02/27/presos-politics-fake/

PRESOS POLÍTICS FAKE

laportadepedra            27 febrer, 2019

Finalitzada la primera fase del judici de l’estat espanyol contra els polítics presos catalans, hi ha un seguit de qüestions que, més enllà de l’ evident causa política que els ha mantingut més d’un any en una presó preventiva arbitraria i abusiva, demostren rotundament les profundes contradiccions i fal·làcies en les que se sustenta la política catalana.

La consideració de pres polític a un encausat va intrínsecament lligada al seu comportament com a reu. L’actitud d’un pres polític pot enfortir la causa política per la qual és acusat si aquesta actitud es relliga amb el fons de la causa que diu defensar i la reforça, enfrontant-se a un dels aparells repressors contra dita causa, en aquest cas l’aparell jurídico-policial espanyol, i mostrant-li una ferma voluntat de desobediència, combat i denúncia. Un pres polític, però, no pot afeblir ni perjudicar en cap cas la causa política per la que resta pres, ja que una causa política per la qual un estat persegueix a una persona o un col·lectiu de persones està i ha d’estar per sobre d’un individu concret, perquè és sempre conseqüència i expressió d’un moviment social perllongat en el temps i en el seguiment massiu. No obstant, en la causa de la independència nacional catalana, el paper que estan jugant els polítics presos és d’una perillositat i irresponsabilitat tant gran que podria, en efecte, condicionar el desenvolupament futur a curt i mitjà termini, del projecte independentista al país.

Tanmateix, una causa dita judicial, obertament política, com l’endegada per l’estat dels espanyols tindrà presos polítics sempre que els presos polítics es considerin, si, i sobretot i fonamentalment actuïn, com a tals. Els polítics presos catalans es consideren presos polítics, i gran part de la societat catalana i de la opinió internacional els en considera. No tant sols per el menyspreu que ha demostrat l’estat dels espanyols per la seva pròpia arquitectura jurídica i constitucional, i la perversió amb què ha retorçat el dret per ordir una causa insostenible, amb la reafirmació que el mateix estat no entén quin Estat ha hagut de construir des de la transició, i el nivell d’exposició de les seves misèries endèmiques a nivell internacional. També per la clara intenció de l’estat dels espanyols d’avortar judicialment una causa política que connecta directament la societat catalana amb valors universals massa grans com perquè aquest estat pugui fer veure que restarà immune a la seva vulneració.

Paradoxalment, els polítics presos catalans, en la consideració primera i encertada de ser qualificats presos polítics que afronten una causa política, i havent-se reconegut a si mateixos com a tal en cada una de les seves declaracions davant del tribunal, han actuat de manera diametralment oposada a la que ho faria un pres polític. No per error, sinó conscientment. No per estratègia jurídica, sinó per profundes conviccions, els polítics presos catalans han redactat un manual declaratiu del què no és i com no s’ha de comportar mai un pres polític. No han exercit com a tals en cap cas, ni des del moment en que van esser encausats ni engarjolats, ni en les seves declaracions publiques i articles, ni en les seves responsabilitats polítiques, ni en el judici ni en les seves declaracions ni, molt em temo, en el què els resta de causa.

Els polítics catalans presos, dits independentistes catalans, han reconegut en tot moment els tribunals espanyols i la seva autoritat per jutjar-los. Han reconegut sempre el marc jurídic espanyol com a propi, assumint l’estat espanyol com a propi i fins hi tot en alguns casos, proclamant el seu amor per l’estat que els jutja i els manté presos. Han acceptat de declarar i han declarat en llengua castellana, reblant la seva espanyolitat i la seva condició de colonitzats obedients, relegant la seva llengua i pròpia del país que diuen representar i voler independitzar, a una llengua prescindible, secundaria, oblidable, sotmesa.

Els polítics presos catalans han admès sense reserves, en tots els casos i amb vehemència, que per a ells, de sempre i per sempre, el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017 era sols una mobilització ciutadana amb l’única finalitat de construir un artefacte polític per negociar amb l’estat dels espanyols. És a dir, la teatralització de l’autodeterminació per negociar no se sap exactament què. Han recalcat amb passió que la seva intenció mai va ser vulnerar el dret espanyol, ni sobrepassar els seus límits constitucionals, ni construir una llei catalans paral·lela, ni menys superior, ni menys sobirana, ni desobeir el mandat del poder jurídico-polític espanyol. I s’han seguit anomenant independentistes, sense vergonya. Han declarat, sense ruboritzar-se, que van incomplir els seus programes electorals, les seves promeses polítiques durant anys, les seves pròpies lleis, el mandat del seu propi Parlament, les seves resolucions, el pacte social amb l’independentisme de base i el resultat vinculant d’un referèndum d’autodeterminació en el que el poble català va creure i va defensar valerosament. I, amb tot això, dit i ratificat davant dels tribunals espanyols, volen seguir essent considerats presos polítics.

Però, presos polítics de quina causa? De l’independentisme, com han manifestat ells mateixos, no pot ser. Perquè, com han explicat, repeteixo, ells mateixos, en cap moment van fer seva la causa de l’alliberament nacional català ni se la van prendre de manera seriosa, sinó com a mer artefacte negociador i de mecanisme de perpetuació política. Com poden ser presos polítics independentistes catalans si declaren obertament haver fet tot el possible per frenar la independència, havent utilitzat el gegantí valor i dret humà de l’autodeterminació dels pobles, que amb tanta frivolitat es posen a la boca, com a mera eina electoral? Com poden ser presos polítics independentistes catalans havent qualificat el Primer d’Octubre, davant dels tribunals espanyols i en castellà, com un mer exercici de pressió transaccional, buit de transcendència política real? Com poden ser presos polítics si reneguen de manera tant evident i profunda de la causa que, precisament, els confirmaria com a tals?

No poden ser presos polítics independentistes catalans i al mateix temps renegar de la causa que els en converteix. No poden dir davant dels tribunals espanyols que el Primer d’Octubre va ser una eina per negociar amb l’estat, sense recorregut polític, i fer veure que diuen una altra cosa davant dels electors catalans que porten una dècada votant-los per fer una independència real i efectiva. No poden esperar ser considerats presos polítics quan expliquen una vegada i una altra que la seva acció política va anar sempre encaminada a frenar el referèndum i les seves conseqüències, fent veure que feien just el contrari. No poden esperar seguir essent considerats presos polítics, perquè el món no funciona com ells volen ni comprarà eternament les seves excuses de segona divisió. La seva voluntat maniquea no pot transformar ni empetitir els valors grans, immensos, amb els que han jugat i segueixen jugant. La justícia europea i internacional poden esmenar la plana a l’estat espanyol, però a les cancelleries de tot el món se sap perfectament que el límit dels independentistes catalans és el que els marca l’estat espanyol. Perquè són tant independentistes com són presos polítics. Uns presos polítics fake.

Els polítics presos catalans es deuen pensar tant originals i especials que es poden permetre el luxe de considerar-se presos polítics sense comportar-se mai com a tals. Es deuen creure tant invulnerables a un càstig electoral per part de l’independentisme, que pretenen fer passar el mateix discurs per veritable i fals a la vegada. Són tant divins que creuen que poden denigrar el Primer d’Octubre davant la justícia espanyola i fer veure que defensen l’autodeterminació i la independència davant dels catalans, tractant a tothom d’idiota.

Són tant altius i arrogants per creure que poden sortir indemnes d’un procés que els ha dut a mentir obertament i a jugar amb la voluntat dels seus electors, amb els drets humans més bàsics i profunds, amb la democràcia, amb la separació de poders, amb l’autodeterminació, amb la independència de la nació catalana, amb l’estat dels espanyols, amb la unió europea i amb la opinió publica internacional com si el món sencer patis una dissonància cognitiva terminal.

No, no són presos polítics. Són just el contrari d’uns presos polítics. Són la negació radical del què és un pres polític. Són part i exemple d’una casta política bunkeritzada, galvanitzada per la seva dependència malaltissa de la mentida i la manipulació, cínica, acrítica, tòxica, titella d’ella mateixa, enrevessada en una falòrnia cada vegada més repugnant. El seu excés no té límit per ella mateixa. Tan sols una nova cultura política a Catalunya, que sàpiga distingir entre independentistes i autonomistes mentiders, portarà el país a la independència.

I a la pitjor generació de polítics i activistes socials que ha tingut mai el país en la seva història, allà on toca. Enlloc.

“Parlament de les Dones”: res de català

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VIII

PUNT DE VISTA CATALÀ – LV

 

“Els drets de l’home no poden sobreposar-se als drets de l‘home català”

Mossèn Josep Armengou (1910-1976)

 

1 de juliol del 2019:

“PARLAMENT DE LES DONES”

 

Tampoc així el Parlament de Catalunya

té res de català

 

L’1 de juliol del 2019 s’ha celebrat un Ple del Parlament de Catalunya, i ha estat un Ple molt especial. Efectivament, només hi havia dones: les 60 diputades dels diferents partits parlamentaris més 75 dones representants del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC). L’acte va ser aprovat per la Mesa del Parlament de Catalunya celebrada el darrer 30 d’abril. La iniciativa s’inspira en la Quarta Conferència Internacional de la Dona, celebrada el 1995 a Beijing, que va acollir 17.000 participants i 30.000 activistes de tot el món, i on durant setmanes es van establir les bases d’una agenda de polítiques de dones. Objectiu? Reivindicar els drets de les dones.

La sessió ha durat unes dues hores i ho he escoltat o mirat pràcticament tot. I, malauradament, he comprovat que feminitzar al 100% un dia -bé, una estona- el Parlament de Catalunya no li ha aportat res d’autènticament català. I molt em temo que tampoc passaria això encara que el Parlament quedés permanentment ocupat només per dones. Per què? Doncs perquè l’actual Parlament de Catalunya, al igual que l’actual Generalitat de Catalunya, són instruments de la prolongació del sotmetiment del poble català a Madrid/Castilla/Estado-Español iniciat el 1714 (el sistema del 1714!) i aprofundit per la traïció dels líders catalans els darrers anys setanta. I perquè, malauradament, actualment el Punt de Vista Català gairebé no existeix i cap de les dones que van parlar va dir res que mostrés tenir-lo.

I per què puc ser tant contundent? Perquè, gràcies a llegir La traïció dels líders de Xirinacs i com he compartit en el meu blog, el 9 de novembre del 2017 vaig escriure un article titulat: Quin és el Punt de Vista Català? , conseqüència de trobar-me aquesta frase: “(…) Des del punt de vista català, que és el que ens interessa en aquest llibre, (…)”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum I, La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976), pàgina 136. Publicació: abril 1993

Xirinacs em va fer entendre que després de més de tres segles d’ocupació, als catalans se’ns ha inculcat (amb repressió, amb corrupció, amb “sistema obligatorio y gratuito de enseñanza”, amb “Universidad estadoespañola en territorio catalán”, amb “derecho y justícia castellanos/estadoespañoles aplicados en territorio ocupado”, amb “todos libres e iguales”, … , i sobre tot, amb l’encobriment de part dels “nostres” dirigents “catalans” d’abans, i amb la complicitat de TOTS els “nostres” líders actuals) “el Punto de Vista Castellano”. Això implica que veiem la realitat segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català. En conseqüència, estem actuant segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català.

I per tal de recuperar l’imprescindible Punt de Vista Català -que convido a aprofundir- porto escrits més de 50 articles: 37 recollits en un Quadern de 112 pàgines, i 17 articles en un Complement de 54 pàgines. Aquest és el l’article 55.

Una de les conseqüències més importants de recuperar veure el món a partir de nosaltres mateixos i actuar-hi conseqüentment, és que des del Punt de Vista Català nosaltres NO hem PAS de posar a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures. Votar-ho és “el Punto de Vista Castellano” (adoptant el Punt de Vista de l’Ordre Mundial!). I… ¿com ells ens estan imposant el seu “Punto de Vista Castellano”? Doncs

1.- amb l’actuació dels actuals dirigents catalans, TOTS traïdors, que ens han empès a votar diverses vegades sense debatre si aquest és el camí correcte (i, a més, pixant-se cada vegada en els resultats i fent-nos votar de nou, i portant-nos ara cap a votar en un “referèndum com Escòcia”, silenciant TOTS que el 2014 els escocesos van ser víctimes d’una terrible tupinada),

i 2.-amb Madrid dient-nos freqüentment que no podem votar. Imagineu-vos si Madrid ens convidés dient-nos “¡Catalanes: votad, votad!”. Què passaria aquí? Nosaltres immediatament reaccionaríem dient “Atenció! Perill! Trampa, trampa!”.

Així, per ara, la gran majoria de catalans som víctimes de la traïció de TOTS els encara “nostres” dirigents, i de la psicologia inversa que ens apliquen els “nostres” ocupants.

Indefensos com el Poble Català estem mentre no recuperem el nostre Punt de Vista Català, encara permetem que els “nostres” actuals dirigents traïdors es comportin ara de manera similar a com explicava Xirinacs que actuaven els dirigents traïdors dels anys 70 i següents:

“Els polítics nostrats demostraren en la pràctica no tenir cap sentit de la sobirania nacional. (…) no tenien ni la més mínima idea de la responsabilitat que comporta ésser català.” Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum II, Una pedregada seca (juliol 1976 – juny 1977), pàg. 205-206. Publicació: abril 1994

“(…) els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. (…) Qui podria deslliurar-nos de la generació (((de líders catalans))) de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys (((ara ja 42 anys!))), igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular?”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum III, La collita perduda (juliol 1977 – gener 94), pàgina 208 a 211. Publicació: abril 1997 (negretes: Lluís Botinas).

Qualsevol paral·lelisme que s’estableixi canviant “antifranquistes” per “autonomistes” fins el 2010, i per “processistes” després, no és en absolut casualitat sinó continuïtat i coherència contra el poble català. Com tampoc és pas casualitat que no hi hagi cap dels actuals dirigents “independentistes” que es reclami de Xirinacs!

 

TORNANT AL “PARLAMENT DE LES DONES”, he escoltat una dotzena d’intervencions sobre diferents àmbits dels drets de les dones i nombroses propostes per a que siguin cada cop més equiparables als drets dels homes.

La principal observació que faig és gairebé segur que també hauria de fer-la si es tractés d’una sessió del “Parlament dels Homes”: en cap moment he escoltat que s’afegís l’adjectiu “catalanes”, és a dir, que es parlés “dels drets de les dones catalanes”.

I aquí faig una adaptació de la frase de Mossèn Armengou que he posat al començament: “Els drets de les dones no poden sobreposar-se als drets de les dones catalanes”.

I el que ni cap oradora ni tampoc la Declaració final diu és “senzillament” que fa 304 anys que no existeixen “dones catalans”… com tampoc existeixen “homes catalans”… ni menys encara hi ha “poble català”. Per què? Doncs perquè un poble que no és lliure, no és poble. Així, el que hi ha des de l’11 de setembre del 1714 ençà és “poble català sotmès”… i “homes catalans sotmesos” … i “dones catalanes sotmeses”. I resulta, irònicament i lamentable, que potser en l’únic aspecte que no hi cap discriminació és que TOTS els catalans i TOTES les catalanes estem igualment sotmesos a Madrid/Castilla/Estado-Español.

 

I tampoc he escoltat cap dona de les que militen en partits o entitats que es proclamen independentistes que digués el que és decisiu que digui qualsevol persona que realment és independentista: que si els catalans no som ja independents com a mínim des del 9-N del 2014 és per la traïció de TOTS els nostres dirigents, tant homes com dones (sí, efectivament, també en aquest cas sense cap tipus de discriminació). Ans el contrari: nombroses oradores han cantat lloances i elogis als líders traïdors protegits a la presó o al suposat “exili”, mencionant diverses vegades els seus noms, sobre tot els noms de les dones.

 

Totes les dones que han parlat i que han adoptat una “Declaració del Parlament de les Dones” amb una unanimitat aparentment total, han explicitat un reguitzell de drets que cal equiparar als dels homes. Però fer-ho silenciant -o potser fins i tot ignorant- que totes les dones catalanes (com tots els homes catalans i com tot el poble català) estan tancades a la presó en que Madrid/Castilla/Estado-Español ha convertit la terra catalana, és com negociar deu minuts més de pati quan s’està conscientment tancat en la cel·la d’una presó.

Quedi clar que si no hi ha altra remei, prefereixo deu minuts més de pati que no pas deu minuts menys, i que potser fins i tot participaria en la negociació. Però el que és cabdal és recuperar la llibertat. I quan no només es calla que s’està pres sinó que es protegeix als dirigents traïdors que han impedit recuperar la llibertat, en realitat s’està sent còmplice dels invasors/ocupants/espoliadors/genocides.

I quedi clar que tinc el màxim interès en parlar (si es vol, off the record) amb les dones que ahir en el Parlament no fossin conscients que actuaven contra les dones catalanes. I també contra els homes catalans. I finalment, contra tot el poble català.

Barcelona, 2 de juliol del 2019 (retocat el 4 de juliol)

Lluís Botinas

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

A, B i C del Punt de Vista Català

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VII

A, B i C del Punt de Vista Català.

 

Corol·lari

 

El 9 de novembre del 2017, llegint “La traïció dels líders” de Xirinacs, em vaig preguntar “Quin és el Punt de Vista Català?”. Contestant aquesta pregunta cabdal -que convido a aprofundir- porto escrits més de 50 articles: 37 recollits en un Quadern de 112 pàgines, i 16 articles aplegats en un Complement de 52 pàgines.

Vet aquí una aplicació concentrada:

A) Nosaltres NO hem PAS de posar a votació si som una Nació i si volem tornar a ser lliures. Nosaltres sabem que tenim més de mil anys d’Història, i nosaltres sentim/sabem que volem recuperar la llibertat arrabassada el 1714. Nosaltres som ara el Principat de Catalunya ocupat des de fa 304 anys. Hem d’aconseguir que l’invasor/ocupant/espoliador/genocida marxi de la nostra terra, i automàticament tornarem a ser el Principat de Catalunya independent, i re-apareixerem en els mapamundis, on hi vam ser fins el 1714. Tot dirigent català que es proclami independentista però que doni l’espatlla a la nostra Història, que renunciï als nostres Drets Històrics, que ens hagi fet votar quatre vegades per a continuació pixar-se en els resultats de les votacions, i que encara vulgui fer-nos votar un altre cop en un “referèndum pactat i vinculant com Escòcia obtingut per mediació internacional”, és un traïdor. I confirma que TOTS els dirigents catalans processistes que proposen “un referèndum com Escòcia” són traïdors el fet que TOTS silencien que a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada.

B) L’obligació de Madrid/Castilla/Estado-Español es continuar ocupant la nostra terra, mantenir-nos sotmesos, espoliar-nos tot (començant per la llibertat) i acabar amb nosaltres com a catalans convertint-nos en “ciudadanos estadoespañoles todos libres e iguales”, és a dir, genocidant-nos. Ells saben que els hi va la seva sobrevivència atès que si els catalans recuperem la llibertat, l’“Estado-Español” es descompon. Ergo TOTS-TOTS-TOTS (excepcions, siusplau!!!) els actuals dirigents catalans, parlamentaris o no, polítics o “socials” (començant pels que estan protegits del poble català a la presó o a l'”exili”), que es presenten com independentistes, són traïdors al poble català.

i C) La independència/llibertat del poble català només es pot declarar al Parlament de Catalunya, i no pas a Madrid, ni a Brussel·les ni als “Ajuntaments”. Però els nostres actuals dirigents ens han empès a perdre el temps i a dividir-nos per escollir: el 28-A, quins traïdors ocupen 22 dels 48 “escaños catalanes” entre els 350 del “Congreso Español” (una minoria de 22 entre 350!); i el 26-M, quins 3 traïdors formaran part dels 54 “diputados del Reino de ESpaña” entre els 751 del Parlament Europeu (una minoria de 3 entre 751!), i quins traïdors seran “alcaldes” i “regidores” dels “Ayuntamientos en territorio catalán”. En canvi, des del 21 de desembre del 2017, 70 dels 135 escons del Parlament de Catalunya estan ocupats per 70 diputats escollits en llistes que es presenten com independentistes (una majoria de 70 entre 135!). Per tant, JuntsxCatalunya, ERC i CUP podrien haver proclamar la independència en cadascun dels més de 500 dies transcorreguts des del 21-D del 2017, i podrien declara-la avui mateix. Però, com han demostrat i demostren cada dia, aquesta NO ha estat MAI la intenció dels líders processistes. Ergo TOTS-TOTS-TOTS (excepcions, siusplau!!!) els dirigents catalans, parlamentaris o no, polítics o no, que es presenten com independentistes, són traïdors al poble català.

COROL·LARI

Per aconseguir la independència/llibertat el poble català hem de renovar totalment el Parlament de Catalunya. I l’únic COM, l’única proposta que conec per a fer-ho, és la de Directe-68, el partit d’En David Raventós: trencar la censura processista imperant, fer que el poble català comprengui/confirmi que TOTS els actuals líders son traïdors, i forci la convocatòria d’unes eleccions sui generis, excepcionals, on cap dels actuals dirigents traïdors s’atrevirà a presentar-se. Aleshores un Parlament de Catalunya totalment renovat i en el que Directe-68 tindrà 68 o més escons, declararà la independència/llibertat del poble català en la primera immediata Sessió Plenària del Parlament de Catalunya.

Barcelona, 27 de juny del 2019 (retocat el 4-7-2019)

Lluís Botinas

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

Dc. 3: “La conquesta catalana de Canàries”

Dimecres, 3 de juliol del 2019, a dos quarts de vuit del vespre

Passatge de Gaiolà, 24, local

entre c. Mallorca i c. València, al costat del c. Sicília. A 130 m. de la Sagrada Família

Metro: L2 i L5 Sagrada Família; L4 Verdaguer. Bus: 6, 19, 33, 34, H10, D50, V19, M24

Activitat gratuïta

Conferència

Col·laboració amb l’A·R·H·L·C

(Associació per a la recerca de la Història i les Llibertats Catalanes)

 

LA CONQUESTA CATALANA

DE CANÀRIES

Per CARLES CAMP (Granollers, 1960). El 2003 va crear la FUNDACIÓ D’ESTUDIS HISTÒRICS DE CATALUNYA (www.histocat.cat)

Dj. 27: David Raventós presenta DIRECTE-68 a Cervelló

Cervelló (Barcelona)

Dijous 27 de juny, de 19h a 21h

Centre Cívic l’Ateneu, C. de Santa Anna, sn

DIRECTES A LA INDEPENDÈNCIA

Presentació pública del partit Directe-68,

impulsat per En DAVID RAVENTÓS

    NOTA: Jo (Lluís Botinas) sóc convidat a fer-hi una breu contribució aportant continguts complementaris de LA GOTA CATALANA, i també hi porto la corresponent documentació (quaderns, llibres, joc de mapes mostrant abans i després de 1714, mapamundi 1573, …)

Cervelló (Barcelona)

Dijous, 27 de juny, de 19h. a 21h.

Presentació de Directe 68,

a càrrec de David Raventós Gaset

llicenciat en dret, activista polític

i president de Directe 68

Lluitem junts contra la censura

#ProuCensura

i per la independència del nostre poble


Visca Catalunya de nou lliure!

 

També es pot seguir en directe des de Ràdio Catalunya Universal www.catalunyauniversal.cat

Conferència patrocinada per:

Resistència Independentista Catalana
Directe 68
Radio Hadrian
Ràdio Catalunya Universal
Caixa per la Resistència
Joves Directes cap a la Independència

Directe 68

info@directe68.cat

“La societat consumida” – Pere Calders

La societat consumida

 

Pere Calders (1912-1994)

 

Vam saber que ens havíem de posar l’anella al nas pels volts de l’envestida inicial de la primavera. El rumor corria de feia temps, però amb discrepàncies: els uns deien que seria obligatori i els altres que seria facultatiu, amb avantatges de desgravació fiscal per als obedients. Al final, va resultar un entremig, ja que els legisladors ho deixaven a criteri dels ciutadans, tot advertint-los lleialment que als qui no es posessin l’anella els seria difícil d’obtenir el passaport, no cobrarien punts i les vacances d’estiu i de Setmana Santa els serien fixades com a recuperables.

El to del Butlletí era sec, sense aviciadures, per bé que amb un estimable toc humanitari, ja que deia (ben clar) que les delegacions d’hisenda cobrarien el cost estricte de l’anella i no pas la feina de col·locar-la, de manera que la perforació del nas i l’anestèsia sortirien de franc. En la pràctica, va resultar que per tenir dret a l’esterilització prèvia calia adquirir una pòlissa a benefici dels orfes de la marina.

L’oncle Oleguer, que era una mostela i sempre anava al davant o empenyia per ésser dels primers, va tenir l’anella quan tot just començava a parlar-se’n. Era accionista d’una fàbrica d’embalatges que obtingué el contracte per a enviar les anelles a tot el país, i es va espavilar per quedar-se un dels models que havien enviat del centre per tal de calcular la forma i la cubicació de les caixes. Era una anella-pilot d’acer inoxidable, amb una sentencia llatina que, a cuitacorrents, es podria traduir així: «Segons el vent, les veles». L’oncle Oleguer ens va explicar que hi hauria liberalitat en qüestió de tria de materials, o sigui que els benestants i les dones -dit amb aquesta barreja i a ull nu- podrien optar (a més del material bàsic) entre la plata, l’or i el platí, sempre, naturalment, a condició de pagar la diferència. Això, per un insondable misteri, va agradar.

L’oncle s’entestà a emprovar l’anella a la seva filla petita, la cosina Margarida, i va provocar-li una hemorràgia degut a una manipulació graponera de la pinta, que calia tancar a poc a poc i amb compte a causa de les particularitats del tendrum nasal. La criatura es va espantar i cridava com una esperitada, i amb raó, perquè posteriorment es va saber que l’operació era dolorosa fins i tot amb l’anestèsia oficial. A l’hora de la veritat, qui podia pagava una dosi extra, i feia bé, ja que cadascú s’estima les seves coses.

Resumint, el dia vint-i-set d’abril va sortir la disposició formal i tres setmanes després s’iniciaren les cues a les comissaries i a les delegacions corresponents. I aparegué pels carrers la figura familiar dels ciutadans amb l’anella al nas, pulcres, generalment ben vestits, amb un nivell de vida expressat per la bona qualitat de la roba i la noblesa metàl·lica del petit cèrcol encastat en plena cara, gairebé sempre d’aliatges fins. Algunes senyores, fascinades per un anunci que es prodigà a les revistes de modes, s’arriscaren a exhibir un model d’anella amb diamants, de molt vestir i de preu elevat. Els posaven unes multes considerables, però no tant com les
que aplicaven als elements progressistes que, a manera de protesta, duien unes anelles de plàstic antireglamentàries, subversives, inspirades en l’art pobre.

Arribaren notícies que a les regions de sobrietat obligada, la gent només s’apuntava a l’acer inoxidable, i encara, perquè es produí un moviment quasi popular demanant un material més barat, com ara la llauna o l’alumini. Aquí no. Amb prou feines si es veia altra cosa que metalls nobles que evidenciaven la nostra passió per la prosperitat. Perquè som així: treballadors (ja se sap), però a l’hora de posar-nos els guarniments no mirem prim. Si un dia ens fos prescrita una gàbia per persona, es veurien moltes gàbies d’or, o almenys xapades, amb abeurador-banyera, trapezis i accessoris de molta qualitat per a adornar o divertir.

Tot això són divagacions i el que cal és tornar a les anelles. L’oncle Oleguer no s’estava de dir que anàvem bé, que només calia sortir al carrer i mirar per adonar-se que ens incorporàvem amb molta personalitat a la civilització occidental d’última hora. Però si se l’observava amb atenció, no se’l veia convençut. Tenia un rosec, li sortia a flor de pell l’esperit emprenedor contrariat i formulava sordes protestes perquè ja es coneixien dades sobre el volum de negoci que representava el contracte de fabricació de les anelles. Uns guanys fabulosos! I era absurd que aquesta prebenda hagués anat a parar lluny de les zones industrials costeres, per a improvisar un nucli manufacturer en indrets sense tradició ni tècnics ni mà d’obra especialitzada. Es començaven a sentir les conseqüències: les anelles sortien amb rebaves, hi havia sèries senceres que ajustaven malament i, a més, arribaven amb retard als centres de distribució i col·locació, originant recàrrecs injustos aplicats als ciutadans que no duien l’anella perquè no l’havien trobada a temps i no pas perquè no tinguessin ganes de complir.

Per tant, la indignació de l’oncle Oleguer era lícita. Així anaven les coses, per culpa del favoritisme i del frenesí burocràtic, i el meu parent no era home que cedís ni es deixés atropellar, per mica que pogués comptar amb la palanca de vies autoritzades. Començà a bellugar-se, va anar a veure a l’un i a l’altre (institucions i persones), fins que aconseguí el que semblava impossible: que nosaltres mateixos ens fabriquéssim les anelles. I que consti que l’oncle Oleguer no es va deixar dur per cap interès personal -no tenia cap connexió amb la metal·lúrgia-, sinó pel seu amor als orígens.

Cal dir que va trobar eco i solidaritat, ja que aquestes coses no s’aconsegueixen mai sense que tothom ajudi poc o molt. És el que deia l’oncle:
-A mi no m’hi anava ni m’hi venia res, perquè la meva participació en els embalatges em rendeix igual tant si es fan les peces aquí com a fora. Però no m’agrada que ens trepitgin.

I amb un estremiment que li feia tremolar l’anella, afegia:
– Amb nosaltres no s’hi juga!

 

Inclòs al llibre Invasió subtil i altres contes (1978)

No comment!

O sí?

Endavant!

Convida:

Lluís Botinas

Investigador independent

Impulsor de

LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA

arrabassada el 1714

RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA,

impedint així EL GENOCIDI CATALÀ que patim des d’abans de 1714

“Ho tornarem a fer!” ??????????

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VI

PUNT DE VISTA CATALÀ – XLVI

 

“Si m’enganyes un cop, la culpa es teva;

si m’enganyes dos cops, la culpa es meva”.

Proverbi àrab

 

Adaptació catalano-processista fins ara:

“Si m’enganyes quatre o més vegades… ¡la culpa és de Madrid!”

 

Versió catalana a partir d’ara:

“Ens heu traït

(com a mínim)

el 9-N del 2014;

el 27-S del 2015;

els 1, 3, 10 i 27-O del 2017;

CADA DIA des del 27-S del 2015 al 21-D del 2017, amb majoria de 72 escons;

CADA DIA des del 21-D del 2017 fins avui, amb majoria de 70 escons.

 PERÒ NO, NO HO TORNAREU PAS A FER !!!!!!!”

 

“Aquella mateixa nit (del 5 de maig del 1977) (…) vaig emprendre una (…) vaga de fam.

La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista.

No seria la darrera.

A partir d’ara, l’enemic «nacional i de classe» era més a prop.

Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita.

La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora.

També ascendia feréstega des de dintre.”

Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum II, pàg. 244-245

 

“(…) la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”.

Lluís M. Xirinacs en el seu comiat al retirar-se conscientment a morir.

Barcelona, 6 d’agost de 2007

 

NO, NO HO TORNAREU PAS A FER !!!!!!!

No, Jordi Cuixart i tots els altres traïdors:

NO us deixarem PAS que ho torneu a fer !

 

El procés i tots els dirigents processistes esteu acabats. ÉS L’HORA DELS LÍDERS NATURALS DEL POBLE CATALÀ.

Ho vam començar el 12 de setembre del 1714.

Cada cop que hem recuperat forces, ens hem aixecat per recuperar la llibertat. Per això “¡Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantener Cataluña sometida!”.

Vau trair l’onada dels anys 70. Però avui els catalans tenim la gran sort que Xirinacs ho va explicar detalladament als tres volums (mil pàgines) de La traïció dels líders. I dona tot tipus de dades, i en particular els noms i cognoms dels traïdors. Els vostres, com En Jordi Sánchez amb 30 anys, encara avui traint des de la primera línia, o els dels autonomistes-anti-independentistes durant més de 30 anys, fins el 2009 formalment i fins avui realment, que van ser els vostres mestres, dirigents i patrocinadors.

Ho hem reprès amb l’onada del 2009 que us va forçar a construir a partir del 2010 “el procés” per tal muntar-vos-hi, frenar-la, dividir-la i dirigir-la cap el fracàs. Hi ho vam posar de nou en marxa amb les Consultes per la Independència (mobilització massiva popular que vau neutralitzar amb l’ANC), amb Reagrupament (partit per la declaració d’independència que vau rebentar amb Solidaritat… per a continuació carregar-vos Solidaritat des de dins!), i amb el Cercle Català de Negocis (poder econòmic independentista que vau controlar i neutralitzar, intentant-lo destruir del tot).

Aquest deu anys de mobilitzacions massives ens han ensenyat que només els dirigents catalans processistes traïdors podíeu impedir el nostre alliberament, i TOTS PERFECTAMENT UNITS ho heu efectivament impedit diverses vegades: com a mínim, el 9-N del 2014, el 27-S del 2015, el 27-O del 2017… i cada dia ara, amb majoria de 70 escons al Parlament de Catalunya, com teniu des del 21-D del 2017.

Hem aprés a cops que TOTS sou traïdors, i ara ho sabem molts. I moltíssims més catalans senten la vostra traïció en el cor i en l’ànima… o des del llit, malalts i deprimits a conseqüència de la vostra perfídia. I, a més, per culpa vostra des del 9-N del 2014 més de 200.000 catalans que desitjaven morir lliures, han mort presos… com des del 1714 han nascut i mort preses 12 generacions de catalans, fet terrible que TOTS silencieu. I els catalans actuals hem nascut presos, fet que TOTS calleu igualment. Però ara, malgrat vosaltres, encara tenim la gran oportunitat de recuperar la llibertat i poder viure lliures fins a, de nou després de 304 anys de sotmetiment que TOTS amagueu, morir lliures.

Però durant aquests 10 anys tots els catalans, en algun moment o altre, en alguna mobilització o altra, en alguna acció o altra, HEM TASTAT LA LLIBERTAT I ARA LA VOLEM TOTA, LA LLIBERTAT!!!

I recuperarem aviat la llibertat … necessàriament passant per sobre vostre, que en sou l’obstacle principal.

I aleshores sabreu el que és la Justícia Catalana amb Dret Català, on la traïció a Catalunya que heu comès serà el delicte més greu.

Res a veure ni amb el vostre empresonament actual ni amb aquest “juicio”, que us protegeixen davant d’una part encara nombrosa del poble català (ironia… i psicologia inversa: els traïdors convertits en herois!). Per aquesta raó vau anar en l’AVE a entregar-vos voluntàriament (cap autèntic pres polític va voluntàriament a entregar-se!) a Madrid. I d’altres vau fugir del poble català -no de Madrid- disfressant-vos d’exiliats! I actualment TOTS vosaltres -des de la presó, des de l’“exili” o amb el cul encara a les butaques de la Generalitat (o dels “Ayuntamientos” i altres menjadores!)- continueu la vostra tasca traïdora.

Per això insistiu TOTS en un “Referèndum com Escòcia” amagant TOTS que l’any 2014 a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada: un (aproximadament) 70% REAL de “SÍ” va ser convertit pels traïdors escocesos -començant per les direccions del SNP i dels mitjans de comunicació “independentistes” escocesos- en un 54% OFICIAL de “NO”.

I vosaltres hi éreu com “observadors internacionals” I HO VAU AVALAR! Però és lògic: els traïdors als respectius pobles us ajudeu i recolzeu els uns als altres: els traïdors d’un país col·laboreu amb els traïdors dels altres països! Ell (escocès traïdor o basc traïdor o traïdor d’on sigui) t’encobreix a tu (català traïdor), i tu, traïdor als teus, el tapes a ell, traïdor als seus! Quin monstruós engany això de “Hi haurà -o ‘hi ha’ o ‘hi havia’- la garantia dels observadors internacionals”!

Aquest “Referèndum com Escòcia, pactat i vinculant obtingut per mediació internacional” que TOTS demaneu és la traïció en forma democràtica per impedir la nostra independència/llibertat definitivament. Per aquesta raó silencieu la tupinada escocesa!

Però, malgrat vosaltres, “massificadors del poble”, els catalans estem recuperant el Punt de Vista Català i fent-nos conscients que nosaltres no hem de posar a votació si som una Nació i si volem tornar a ser lliures! No és que sigui absurd sinó que és molt més greu: és anti-català. Nosaltres hem d’aconseguir que Madrid/Castilla/Estado-Español, ocupant des del 1714 i genocida des de molt abans, marxi de la nostra terra!

I en aquest camí, l’única votació acceptable és la que proposa Directe-68, el partit polític sense polítics que farà la independència, el partit censurat que ha fundat i presideix En David Raventós. Sí, el David Raventós que us coneix personalment (mentre que el poble català només us coneixem a través dels mitjans de comunicació, que us converteixen en polítics-estrella i que fan que us estimem) a TOTS des de fa 30 anys, i que TOTS els dirigents processistes coneixeu personalment durant anys de la Facultat de Dret o de la direcció de la FNEC, però que TOTS no només margineu i silencieu sinó que TOTS vau intentar destruir-lo el 2016. Sí, el David Raventós que a les 12 del migdia del 3 de maig del 2016 va començar una vaga de fam per la independència, indefinida fins a que PRECISAMENT VOSALTRES declaréssiu la independència, acció que MAI heu volgut fer… i que per això NO ho heu fet PAS… malgrat simular-ho TOTS, enganyant-nos TOTS vosaltres, TOTS 72: els 62 de Junts pel Sí i els 10 de les CUP! Però l’escenificació teatral de la traïció la vau acordar TOTS els partits del Parlament, des del PP a les CUP, com demostra l’Acta de la Mesa del Parlament de Catalunya del 27-O del 2017, Acta aprovada pels portaveus de TOTS els partits parlamentaris, inclosos per tant PP, C’s, PSC i Comuns.

I precisament perquè TOTS vosaltres coneixeu de fa tres dècades En David, i perquè ell coneix amb detall les vostres trajectòries contra la independència/llibertat de Catalunya, vau actuar de manera contraria del que faria qualsevol processista de base d’aquests que encara confien en vosaltres. Els catalans independentistes de bona fe que vosaltres encara dirigiu cap a la desfeta, haguessin anat a parlar personalment amb el seu conegut David Raventós. I mirant-lo cara a cara, haurien intentat fer-li entendre que el camí que vosaltres marqueu és el correcte, que és el camí que cal seguir per aconseguir la independència, i s’haurien esforçat per convèncer-lo que abandonés voluntàriament la vaga de fam. Res a veure amb el que TOTS vosaltres vau fer: TOTS vosaltres vau censurar la vaga de fam i vau represaliar En David Raventós fent-lo tancar en un psiquiàtric contra la seva voluntat.

Sí, TOTS vosaltres, uns per acció i els altres per omissió, el 17 de maig el vau fer tancar contra la seva voluntat en el Departament de Psiquiatria de l’Hospital del Mar, el vau sotmetre a tortura química i el vau induir al suïcidi. En l’actual societat catalano-estadoespañola, si es vol destruir un enemic se’l fa internar en un psiquiàtric i se’l destrueix amb psicofàrmacs, acció que l’anul·la socialment. I si es vol protegir a un traïdor i convertir-lo en un heroi català per a que continuï traint al poble català, se’l tanca a la presó, se’l porta a judici, i per televisió i ràdio es retransmet íntegrament el judici als catalans.

Sí, TOTS vosaltres, uns per acció i els altres per omissió, sou responsables que En David sortís zombi dos mesos després, el 18 de juliol, anul·lat amb psicofàrmacs que TOTS sabíeu l’estaven fent prendre.

Afortunadament pel poble català, En David Raventós va deixar de prendre els dos psicofàrmacs (Depakine i Respiridona) que li van receptar de per vida, i va deixar d’anar cada dues setmanes a ser controlat a la consulta psiquiàtrica. I es va anar recuperant. I ara la d’En David Raventós és l’única veu que proposa un COM actuar, aquí i ara, per assolir la independència AVIAT.

I això lliga amb el que he escrit abans: quina és aquesta única votació acceptable pel poble català que proposa Directe-68?

La votació que els catalans que volem la independència/llibertat de Catalunya imposarem al comprendre que TOTS els actuals dirigents són traïdors i que, per tant, s’ha de renovar TOT el Parlament. I com que per això cal unes eleccions, forçarem que l’actual dirigent traïdor -i, a sobre, xenòfob– que és el setè President de la Generalitat de Catalunya convoqui unes eleccions.

Aquestes eleccions tindran encara necessàriament la forma d’eleccions autonòmiques, però CAP dels actuals dirigents processistes, considerats ja traïdors pel poble català, gosarà presentar-se. I potser només quadros mitjos dels partits i entitats processistes podran participar-hi. I aleshores Directe-68 obtindrà molts més dels 68 escons majoritaris, i proclamarà la independència.

No, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Torra, Torrent, Artadi, Riera i TOTS els altres dirigents traïdors

estigueu empresonats, “exiliats” o apoltronats:

NO, NO HO TORNAREU PAS A FER !!!

NO ENS TORNAREU PAS A TRAIR-NOS !!!

 

ÉS L’HORA DELS DIRIGENTS NATURALS DEL POBLE CATALÀ!

 

VISCA CATALUNYA DE NOU LLIURE!!!

 

Barcelona, 19 de juny del 2019 (lleugerament retocat el 20)

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras (Barcelona, 1944)

Investigador independent

Impulsor de

LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA

arrabassada el 1714

RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA,

impedint així EL GENOCIDI CATALÀ que patim des d’abans de 1714