“Tot el que ens hem deixat prendre”

NOTA PRÈVIA d’En Lluís Botinas: Na Teresa Morera és una amiga i col·laboradora de fa temps, i ho és tant en el camp de la salut com en l’àmbit de la recuperació de la independència/llibertat de Catalunya. Comparteixo aquest escrit seu, que considero reflecteix molt bé una actitud general que cal canviar … i ràpid! I també exigeix un canvi radical aquest vídeo en castellà https://youtu.be/bAFM_9b0Idc (15 maig 2020, 5:28 minuts) titulat “La salvajada que se está haciendo con los niños“, i que -malauradament- és massa coherent amb el que Na Teresa escriu i descriu. L’única observació crítica que trobo a fer al vídeo es justament al seu títol atès que els salvatges MAI NO farien a les seves criatures quelcom que només poden concebre els actuals psicòpates dirigents occidentals moderns executant l'”Operació Coronavirus” ordenada pels dirigents de l’actual lamentable Ordre Mundial. Però … dins del possible … ¡gaudiu/patiu d’aquest escrit i d’aquestes imatges!

Tot el que ens hem deixat prendre Per Teresa Morera

Tot el que ens hem deixat prendre

Per Teresa Morera

Potser sóc sentimental i em deixo portar per la nostàlgia, però, des del nou ordre en el que tot el que sigui viure està prohibit, sento la necessitat de fer algunes reflexions, sobretot després de que el temps sembli haver allunyat definitivament tot allò que va ser la vida quotidiana; tot allò que semblava que aniria seguint, indefinidament, i que es va acabar de cop, un dia en que faltava poc per començar la primavera però va quedar instal·lat el pitjor hivern. Tot allò que ens han pres, i que amb aclaparadora facilitat ens hem deixat prendre. De manera que, abans no se m’oblidi del tot, vaig a fer un breu repàs.

Decidir sortir, perquè ve de gust, perquè sí. Prendre el sol i l’aire tot passejant. Excursions a la muntanya. Contemplar la natura. Sentir l’alegria amb que ens omplia la primavera. Prendre el sol a la platja i caminar vora el mar. Respirar profundament: sense por ni mascareta. Eren coses que feien salut i ens permetien carregar piles a l’estiu per a poder passar l’hivern. Algú ha pensat en com afrontarem el proper hivern?, després d’un estiu a l’ombra, asfixiats en tots el sentits?

Les sardanes. Els castells. Els partits de futbol … i del que sigui. Les calçotades. Les festes majors. La patum. Les misses. La setmana Santa. Sant Jordi. Eren les tradicions, i segur que me’n deixo. Compartides o no, les trobo a faltar. Ni que sigui per criticar-les i no voler-ne formar part. Trobo a faltar que altres facin el que jo mai no faria. On són els seus entregats practicants, que no es queixen?

Fires i mercats. Emprovar-se sabates i vestits. Casaments, batejos, comunions, aniversaris i celebracions de tota mena. Festes i balls, populars i no tan populars. Potser massa consumisme, sí… Però, insisteixo, m’agrada que altres facin el que jo no faig. Què trista serà una vida sense poder ballar, ni besar, ni donar-se la mà. Castells i sardanes substituïts per guants i mascaretes, i tots a callar!

Cinema i teatre. Concerts. Cors i orquestres assajant, junts. Cultura: sí: era una altra cosa que ens feia humans, per si algú recorda…

Les relacions. Amb els amics, familiars. Visites a casa de l’un i de l’altre. Avis i néts, padrins i regals. Petons i abraçades. Parlar tots alhora. Riure. Anar a un restaurant si ve de gust.

Les criatures jugant juntes i rient. Eren el futur i ara són vistes com un perill i castigades sense pietat a la solitud i la tristor.

Els funerals. Tristos i fonamentals. Els paleontòlegs consideren que un assentament és humà quan troben restes de funerals. Els amos del món, que no volen que seguim sent humans, és el primer que han prohibit. Tot i que els cossos dels difunts ja estiguessin hermèticament tancats rere un vidre a les sales de vetlla dels tanatoris, sense cap possibilitat de contacte amb els assistents. Va ser important prohibir l’únic acte que encara reuneix famílies. Es devia considerar que els virus travessaven els vidres, però no les mascaretes, d’acord amb la no-lògica vigent. No quedarà ni el dol.

Fotografies i pel·lícules que evidencien com sempre es va viure sense distanciament; com, de fet, no hi ha altra manera de viure. Hauran de ser canviades per a adaptar-se al nou ordre de coses? O ja ni caldrà?

Pujar una colla en un cotxe i fer carretera, decidint on anat sobre la marxa. Impensable a partir d’ara. Però sembla no importar.

I, nostàlgies a part, també ens hem quedat, com qui no vol la cosa, sense la possibilitat de guanyar-nos la vida, treballant, que era una cosa que es feia en contacte amb altres i sovint a l’exterior. Les feines importants no es poden fer rere una pantalla, per si algú no se n’havia adonat.

Però, tranquils, que ningú morirà de misèria, ni fred, ni gana, ni res. Ara hi haurà una única causa de mort: el contagi. Així trobareu molt bé que les mesures restrictives no parin d’augmentar. Potser encara en demanareu més i tot.

Segur que em deixo moltes coses, perquè és TOT el que ens han pres i ens hem deixat prendre, com aquell que res…

El pensar: és el que més s’ha perdut del tot. Ningú raona ja. Ara el normal és viure immers en la realitat que creen els mitjans de comunicació; realitat virtual creada per a fer que estimem a l’opressor i odiem a l’oprimit

Tot això ens hem deixat prendre per tal de conservar una cosa: la creença en que les autoritats cuiden de nosaltres, es preocupen per la nostra salut i tot ho fan pel nostre bé. Descobrir que és just el contrari es fa molt dur, tot i que no resulti gens difícil cognitivament. Només cal veure com no ha parat d’haver-hi guerres devastadores arreu, durant l’últim segle i, sobretot, el que portem d’aquest. Suposo que ningú deu pensar que aquestes guerres han estat fenòmens espontanis que les benèvoles autoritats han tractat d’evitar i, pobres!, no se n’han sortit. Potser suposo massa… Potser, a part de sentimental sóc optimista.

Això sí, admeto que emocionalment es fa molt dur. Ho entenc. Agrada creure que hi ha un papa Estat i una mama Sanitat que s’ocupen de tot, i així no hem de fer res i no tenim cap responsabilitat sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra salut i la nostra vida, i així ja no ens hem de preocupar de res.

Però, de totes maneres, no em surten els números. Deu ser que sóc sentimental.

Teresa Morera, naturòpata ex-farmacèutica

Manresa, 16 de maig del 2020