“No vull pas el que jo prescric!”

Això passa ara. Però no va ser així abans.

I aviat deixarà de ser possible.

 

 “No vull pas prendre’m el que jo prescric!”

 

Què diríeu d’un Cap de Departament d’una determinada malaltia d’un determinat Hospital que cau malalt d’aquesta mateixa malaltia i que s’interna a la planta del seu Departament, i que quan les infermeres li porten els fàrmacs que ell ha decidit prescriure (probablement acordant-lo amb el responsable de Farmacologia i qui més sigui que hagi pogut participar en la decisió de quins fàrmacs experimentals i quins antibiòtics entren en el protocol d’aquest Hospital), ES NEGA A PRENDRE-SE’LS?

Tindrà això quelcom a veure en que en aquest mateix Hospital l’administració dels fàrmacs experimentals protocol·litzats que s’estan donant als pacients (per cert, només amb consentiment oral) s’hagi reduït de les dues setmanes inicials primer a deu dies i després a set dies?

A la Catalunya de nou lliure, una conducta així seria reprovada públicament i, probablement, sancionada. I m’atreveixo a dir que en realitat una conducta com aquesta seria impossible. Per què? Doncs perquè una persona capaç de fer als altres el que no vol que se’l faci a ella mateixa, no hauria arribat a tenir cap lloc de responsabilitat. I tant menys en la mesura que els catalans més haguéssim recuperat la continuïtat amb els nostres avantpassats. Així ho exposo en els apartats 22 i 23 del meu llibret Conèixer els catalans d’abans de 1714-5a edició :

  1. Bons professionals

En aquesta manera de fer, tenen un pes molt important les qualitats que han de posseir les persones qui, trobant-se en possessió d’un títol professional, donen categoria als elements jutjadors i adjuvants.

En sengles constitucions s’afirma que els jutges han d’ésser de “bona fama, sciència i consciència, tements Deu e amants justícia” i “hàbils y suficients”, i per això “hàjan d’ésser doctors de Universitat aprovada y tenir per lo menys quatre anys de pràctica, havent advocat quatre anys complerts”. És de notar que la pràctica no ha d’ésser judicial sinó d’advocacia.

Per obtenir el títol d’advocat era condició precisa ésser examinat “per los prohòmens de quiscun lloc, ensems ab los altres savis en Dret”, i sent els prohoms una representació ciutadana allunyada del professionalisme, per ells la idoneïtat no podia pas consistir en abstraccions i teories.

I dels notaris s’estatueix que per obtenir el títol no és suficient demostrar la ciència sinó que l’aspirant “hagi practicat en casa de notari públic, almenys per temps de quatre anys”.

Així, doncs, les dues paraules claus del bon professionalisme són “expert” i “pràctic”.

  1. Ciutadania – Honor – Pobresa

Aquesta manera d’apreciar el professionalisme és filla d’un esperit eminentment realista que informa tota la concepció ciutadana.

Sota aquest punt de vista, és molt característica la concepció de l’honor com el premi als mèrits i a les virtuts personals. Per aquest motiu no hi ha honor sense responsabilitats.

El ciutadà ha d’ésser persona “de bones costums, que no faci tort als altres, i que tant com pugui s’esforci a obrar virtuosament”. Això concreta l’exemplaritat ciutadana en les virtuts del treball. Per aquesta raó al Consell de Cent no foren admesos militars fins al 1498 ni nobles fins al 1621: el règim de la ciutat havia d’estar en mans d’homes que coneguessin pràcticament les dificultats quotidianes i que visquessin els problemes ciutadans, cosa que no s’esdevé ni amb els nobles ni amb els militars.

L’esperit humaníssim d’aquella societat considerava la pobresa de manera adaptativa i oberta. I era pobre “qui només viu del seu treball” (per això si ha d’esmerçar temps a pledejar, és eximit de les despeses) o bé “qui no pot viure honorablement segons la seva posició social” (i per això hi havia un “Any de plor” que protegia la vídua a més del que li correspongués per herència). L’estatus de pobre era, doncs, digne, canviant i una d’aquelles coses que convenia deixar a l’arbitri judicial.

VISCA CATALUNYA DE NOU LLIURE !!!

Barcelona, 26 d’abril de 2020. Una mica menys d’un any abans de recuperar el Sant Jordi del Poble Català … i del Poble que vulgui!

LLUÍS BOTINAS, investigador independent, president de Plural-21 i impulsor de LA GOTA CATALANA