Xirinacs: “El deure de la independència”

 EL DEURE DE LA INDEPENDÈNCIA

Pel fet de posar-me testimonialment a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona reclamant la independència dels Països Catalans s’ha suscitat una gran oposició a aquesta idea d’independència. S’han desvetllat els dimonis mig adormits dels independentismes més guerrers, del racisme, de la intolerància, de les fronteres i lleis d’estrangeria, dels atemptats, de les massacres, dels genocidis, etc. ETA, Bòsnia, Kosovo, Txetxènia, etc. ¿No estem millor com estem?

¿S’adonen els que així pensen que cal distingir entre els independents opressors, els dependents oprimits, els independents egoistes i tancats, i els independents oberts i fraternals? ¿S’adonen que si tot es barreja desapareixerà la diversitat que tant preconitzen? ¿S’adonen que si allà on ha nascut i crescut una nació diferent, no es protegeix aquesta font de diferència, desapareixerà la diferència del món? ¿S’adonen que l’internacionalisme és impossible si no hi ha nacions diferenciades? ¿S’adonen que la culpa dels conflictes rau en l’interès privat d’uns empresaris que no respecten les arrels dels treballadors i només busquen pagar menys i lucrar-se més? ¿S’adonen que la causa principal de tants problemes és la llibertat de moviment de capitals, a la recerca del major benefici, que obliga al moviment tràgic dels treballadors? «Els treballadors, deia Marx, no tenen pàtria». Però la persona humana concreta que hi ha darrera el «treballador», sí. Marx, amb la seva precisió característica, hauria d’haver dit: «La força de treball no té pàtria; el treballador, sí». S’usa la força de treball i no s’estudia el treballador, que pertany al grup dels dependents oprimits i que, sovint sense adonar-se’n, en el país de destí, pertany al grup dels dependents opressors.

És il·lustratiu de la confusió mantinguda que la paraula «independència» és un obstacle insuperable per: 1. el Partit Popular (PP), 2. el Partit Socialista (PSC-PSOE), 3. Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-V), 4. Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) i 5. la gent de les diferents tendències anarquistes. ¿Com pot ser que grups d’ideologies tan diferents i fins i tot oposades coincideixin en el mateix rebuig?

Tota persona individual o col·lectiva, arribada a la seva majoria d’edat, a la seva maduresa, no solament té el dret inalienable a la seva independència, ans també en té el deure. Qui arribat el moment no exercita la independència, la pren o lluita amb totes les seves forces per aconseguir-la o recuperar-la si l’ha perduda és una persona immadura, infantil, provinciana, còmplice de l’opressió manifesta. Li deia jo a Santiago Fisas, ex Director General d’Esports d’Espanya, actual regidor de l’Ajuntament de Barcelona i militant del PP: «Tu no acceptes la independència de Catalunya. Per consegüent vols la dependència de Catalunya, oi? Digues-ho tu: “Jo vull la dependència de Catalunya”». No va voler dir-ho davant dels altres. I vaig reblar: «Tu allò que vols és que Catalunya depengui de… Digues-m’ho tu: “Jo vull que Catalunya depengui de…” ¿De qui vols que depengui?». No ho va voler dir. És una cosa que ningú amb seny no pot dir sigui conservador, socialista, comunista o anarquista.

La majoria d’edat d’una persona individual marca l’inici del dret i del deure de la seva independència, de la seva sobirania. Això s’accepta socialment i jurídicament. Però, sense cap raó, no s’accepta per a les comunitats o persones jurídiques a nivell social. Es toleren i practiquen tota classe de dependències i subjeccions imperialistes en nom de no sé quin dret indestructible de la pàtria, a la intangibilitat de fronteres sempre establertes a cop de canó. Aquesta sobirania només individualista és el fonament del neoliberalisme salvatge que cerca la massificació homogeneitzadora de la Humanitat per a estandarditzar els productes i obtenir més lucre amb menys cost. També simplifica la feina política (?) i la redueix a l’aplicació d’inexorables lleis deterministes de la física newtoniana.

Una altra objecció comú contra l’afirmació del deure universal a la independència és la falsa convicció de la necessitat ineludible de la interdependència en el dens i integrat món actual. Qui pensa així reintrodueix la dependència per la porta del darrere de la nostra societat. Certament hi ha interdependència, però és vera dependència antidemocràtica, pura ofensa a la dignitat de les comunitats humanes. Cada comunitat cal que sigui verament independent en les seves decisions. I a partir d’aquí, des de la seva existència independent radical pot i deu pactar i consensuar col·laboracions lliures. En un món tan interrelacionat, allò que cal no són les interdependències dels imperialistes, ans estretes col·laboracions lliures a tots els nivells. És manipulat aquell que és instrumentalitzat sense el seu consentiment. Qui consent lliurement no és manipulat, simplement col·labora, que quedi clar, dins de la més estricta independència.

Perquè independència vol dir dues coses: no deixar-se manipular (cosa que agrada a molts) i col·laborar a tots els nivells (cosa que no agrada a molts). L’oblit de la dimensió col·lectiva i comunitària de la independència pot fer a l’anarquisme convertir-se en liberalisme individualista. Caldrà, doncs, esmenar el liberal: «Fes allò que vulguis» amb la correcció llibertària de bona llei: «Però d’acord amb els altres en allò que els afecti».

Lluís Maria Xirinacs i Damians

26 de març del 2000