“Parlament de les Dones”: res de català

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VIII

PUNT DE VISTA CATALÀ – LV

 

“Els drets de l’home no poden sobreposar-se als drets de l‘home català”

Mossèn Josep Armengou (1910-1976)

 

1 de juliol del 2019:

“PARLAMENT DE LES DONES”

 

Tampoc així el Parlament de Catalunya

té res de català

 

L’1 de juliol del 2019 s’ha celebrat un Ple del Parlament de Catalunya, i ha estat un Ple molt especial. Efectivament, només hi havia dones: les 60 diputades dels diferents partits parlamentaris més 75 dones representants del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC). L’acte va ser aprovat per la Mesa del Parlament de Catalunya celebrada el darrer 30 d’abril. La iniciativa s’inspira en la Quarta Conferència Internacional de la Dona, celebrada el 1995 a Beijing, que va acollir 17.000 participants i 30.000 activistes de tot el món, i on durant setmanes es van establir les bases d’una agenda de polítiques de dones. Objectiu? Reivindicar els drets de les dones.

La sessió ha durat unes dues hores i ho he escoltat o mirat pràcticament tot. I, malauradament, he comprovat que feminitzar al 100% un dia -bé, una estona- el Parlament de Catalunya no li ha aportat res d’autènticament català. I molt em temo que tampoc passaria això encara que el Parlament quedés permanentment ocupat només per dones. Per què? Doncs perquè l’actual Parlament de Catalunya, al igual que l’actual Generalitat de Catalunya, són instruments de la prolongació del sotmetiment del poble català a Madrid/Castilla/Estado-Español iniciat el 1714 (el sistema del 1714!) i aprofundit per la traïció dels líders catalans els darrers anys setanta. I perquè, malauradament, actualment el Punt de Vista Català gairebé no existeix i cap de les dones que van parlar va dir res que mostrés tenir-lo.

I per què puc ser tant contundent? Perquè, gràcies a llegir La traïció dels líders de Xirinacs i com he compartit en el meu blog, el 9 de novembre del 2017 vaig escriure un article titulat: Quin és el Punt de Vista Català? , conseqüència de trobar-me aquesta frase: “(…) Des del punt de vista català, que és el que ens interessa en aquest llibre, (…)”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum I, La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976), pàgina 136. Publicació: abril 1993

Xirinacs em va fer entendre que després de més de tres segles d’ocupació, als catalans se’ns ha inculcat (amb repressió, amb corrupció, amb “sistema obligatorio y gratuito de enseñanza”, amb “Universidad estadoespañola en territorio catalán”, amb “derecho y justícia castellanos/estadoespañoles aplicados en territorio ocupado”, amb “todos libres e iguales”, … , i sobre tot, amb l’encobriment de part dels “nostres” dirigents “catalans” d’abans, i amb la complicitat de TOTS els “nostres” líders actuals) “el Punto de Vista Castellano”. Això implica que veiem la realitat segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català. En conseqüència, estem actuant segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català.

I per tal de recuperar l’imprescindible Punt de Vista Català -que convido a aprofundir- porto escrits més de 50 articles: 37 recollits en un Quadern de 112 pàgines, i 17 articles en un Complement de 54 pàgines. Aquest és el l’article 55.

Una de les conseqüències més importants de recuperar veure el món a partir de nosaltres mateixos i actuar-hi conseqüentment, és que des del Punt de Vista Català nosaltres NO hem PAS de posar a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures. Votar-ho és “el Punto de Vista Castellano” (adoptant el Punt de Vista de l’Ordre Mundial!). I… ¿com ells ens estan imposant el seu “Punto de Vista Castellano”? Doncs

1.- amb l’actuació dels actuals dirigents catalans, TOTS traïdors, que ens han empès a votar diverses vegades sense debatre si aquest és el camí correcte (i, a més, pixant-se cada vegada en els resultats i fent-nos votar de nou, i portant-nos ara cap a votar en un “referèndum com Escòcia”, silenciant TOTS que el 2014 els escocesos van ser víctimes d’una terrible tupinada),

i 2.-amb Madrid dient-nos freqüentment que no podem votar. Imagineu-vos si Madrid ens convidés dient-nos “¡Catalanes: votad, votad!”. Què passaria aquí? Nosaltres immediatament reaccionaríem dient “Atenció! Perill! Trampa, trampa!”.

Així, per ara, la gran majoria de catalans som víctimes de la traïció de TOTS els encara “nostres” dirigents, i de la psicologia inversa que ens apliquen els “nostres” ocupants.

Indefensos com el Poble Català estem mentre no recuperem el nostre Punt de Vista Català, encara permetem que els “nostres” actuals dirigents traïdors es comportin ara de manera similar a com explicava Xirinacs que actuaven els dirigents traïdors dels anys 70 i següents:

“Els polítics nostrats demostraren en la pràctica no tenir cap sentit de la sobirania nacional. (…) no tenien ni la més mínima idea de la responsabilitat que comporta ésser català.” Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum II, Una pedregada seca (juliol 1976 – juny 1977), pàg. 205-206. Publicació: abril 1994

“(…) els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. (…) Qui podria deslliurar-nos de la generació (((de líders catalans))) de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys (((ara ja 42 anys!))), igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular?”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum III, La collita perduda (juliol 1977 – gener 94), pàgina 208 a 211. Publicació: abril 1997 (negretes: Lluís Botinas).

Qualsevol paral·lelisme que s’estableixi canviant “antifranquistes” per “autonomistes” fins el 2010, i per “processistes” després, no és en absolut casualitat sinó continuïtat i coherència contra el poble català. Com tampoc és pas casualitat que no hi hagi cap dels actuals dirigents “independentistes” que es reclami de Xirinacs!

 

TORNANT AL “PARLAMENT DE LES DONES”, he escoltat una dotzena d’intervencions sobre diferents àmbits dels drets de les dones i nombroses propostes per a que siguin cada cop més equiparables als drets dels homes.

La principal observació que faig és gairebé segur que també hauria de fer-la si es tractés d’una sessió del “Parlament dels Homes”: en cap moment he escoltat que s’afegís l’adjectiu “catalanes”, és a dir, que es parlés “dels drets de les dones catalanes”.

I aquí faig una adaptació de la frase de Mossèn Armengou que he posat al començament: “Els drets de les dones no poden sobreposar-se als drets de les dones catalanes”.

I el que ni cap oradora ni tampoc la Declaració final diu és “senzillament” que fa 304 anys que no existeixen “dones catalans”… com tampoc existeixen “homes catalans”… ni menys encara hi ha “poble català”. Per què? Doncs perquè un poble que no és lliure, no és poble. Així, el que hi ha des de l’11 de setembre del 1714 ençà és “poble català sotmès”… i “homes catalans sotmesos” … i “dones catalanes sotmeses”. I resulta, irònicament i lamentable, que potser en l’únic aspecte que no hi cap discriminació és que TOTS els catalans i TOTES les catalanes estem igualment sotmesos a Madrid/Castilla/Estado-Español.

 

I tampoc he escoltat cap dona de les que militen en partits o entitats que es proclamen independentistes que digués el que és decisiu que digui qualsevol persona que realment és independentista: que si els catalans no som ja independents com a mínim des del 9-N del 2014 és per la traïció de TOTS els nostres dirigents, tant homes com dones (sí, efectivament, també en aquest cas sense cap tipus de discriminació). Ans el contrari: nombroses oradores han cantat lloances i elogis als líders traïdors protegits a la presó o al suposat “exili”, mencionant diverses vegades els seus noms, sobre tot els noms de les dones.

 

Totes les dones que han parlat i que han adoptat una “Declaració del Parlament de les Dones” amb una unanimitat aparentment total, han explicitat un reguitzell de drets que cal equiparar als dels homes. Però fer-ho silenciant -o potser fins i tot ignorant- que totes les dones catalanes (com tots els homes catalans i com tot el poble català) estan tancades a la presó en que Madrid/Castilla/Estado-Español ha convertit la terra catalana, és com negociar deu minuts més de pati quan s’està conscientment tancat en la cel·la d’una presó.

Quedi clar que si no hi ha altra remei, prefereixo deu minuts més de pati que no pas deu minuts menys, i que potser fins i tot participaria en la negociació. Però el que és cabdal és recuperar la llibertat. I quan no només es calla que s’està pres sinó que es protegeix als dirigents traïdors que han impedit recuperar la llibertat, en realitat s’està sent còmplice dels invasors/ocupants/espoliadors/genocides.

I quedi clar que tinc el màxim interès en parlar (si es vol, off the record) amb les dones que ahir en el Parlament no fossin conscients que actuaven contra les dones catalanes. I també contra els homes catalans. I finalment, contra tot el poble català.

Barcelona, 2 de juliol del 2019 (retocat el 4 de juliol)

Lluís Botinas

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)