Llibertat d’expressió i dret a la informació

L’acte

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

I DRET A LA INFORMACIÓ

es va celebrar a partir de les 19h. del dijous 18 de juliol del 2019

al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, Rambla de Catalunya n. 10

Van poder assistir-hi directament més de 100 persones. Més de 30 van estar en llista d’espera a l’entrada, pendents bé que sortís algú per poder-lo reemplaçar, o bé que s’acabés per poder parlar amb els conferenciants o/i els assistents. Una vintena de persones van marxar desprès de constatar que no podien entrar. Un tècnic de la casa va comentar que feia molt temps que no veia tanta expectació!

Una observació interessant: celebrant-se l’acte a Barcelona en el Col·legi de Periodistes de Catalunya i havent convidat a nombrosos mitjans de comunicació de tot tipus, o no va assistir-hi cap periodista ja que ningú es va identificar com a tal, o si n’hi havia algun(s), no es va(n) atrevir a comunicar-ho ni als organitzadores ni als assistents. Probable explicació: la majoria de periodistes saben molt bé

—que no hi ha llibertat d’expressió per qui té quelcom a dir que s’aparti del món oficial imperant

—que els periodistes no tenen llibertat d’expressió en tant que periodistes

—i que els periodistes no tenen, i en general no hi ha, dret a la informació en tant que poble.

Cal que la pressió i la mobilització dels qui volem trencar ara la censura per fer que els catalans confirmin/sàpiguen la traïció de TOTS els actuals dirigents processistes i els escombrin, generin les condicions necessàries per a que els periodistes puguin dir la veritat sense risc de sancions, marginacions, etc.

r

Vet aquí les gravacions:

 

CONFERÈNCIA SENCERA

https://youtu.be/rin0kjnHisA

CONFERÈNCIA EN 7 PARTS:

PRESENTADOR:

Jordi Gispert 1/7 – https://youtu.be/lb7nP1Jcl0s

Periodista i coautor del llibre “Traïció a la independència

CONFERENCIANTS:

Lluís Botinas 2/7 – https://youtu.be/68873E65oP0

Investigador independent i impulsor de lagotacatalana.cat

Ramon Vallès 3/7 – https://youtu.be/MmijYFE2tDc

Productor de cinema i audiovisuals, amic personal de Lluís M. Xirinacs.

Xavier Segovia 4/7 – https://youtu.be/xpn6r3bvyPs

Director de Ràdio Catalunya Universal i activista polític

Ramon Carner 5/7 – https://youtu.be/xlc4VWyXWGs

President fundador del CCN

Jordi Bilbeny 6/7 – https://youtu.be/XG_5s3sBATs

Escriptor i investigador

David Raventós 7/7 – https://youtu.be/_PEml6O0ByU

Director de Radio Hadrian i president de Directe 68

Llibertat d’expressió, dret a la informació i llibertat de Catalunya

NOTA PRÈVIA:

Aquesta és la redacció aproximada i polida de la intervenció que vaig fer a l’acte

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

I DRET A LA INFORMACIÓ

celebrat a les 19h. del dijous 18 de juliol del 2019

al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, Rambla de Catalunya n. 10.

Aprofito per posar-hi alguns enllaços

 

Llibertat d’expressió,

dret a la informació

i llibertat de Catalunya

 

Gràcies al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona per acollir-nos, a En David Raventós per haver pres la iniciativa de celebrar aquest acte, als companys de taula per compartir-lo i a tots vosaltres per estar aquí.

Bé, a aquesta hora i amb la llum que encara hi ha a fora, us saludo dient-vos “Bon dia tot el dia”. Si ja fos fosc us diria “Bon vespre”, i només a l’hora d’anar a allitar-se, “Bona nit”. I si fos de matí i fins començaments de la tarda, saludaria amb un “Bon dia”. Aquesta manera catalana de saludar, que he anat aprenent els darrers mesos, és un petit però clar exemple del Punt de Vista Català que després mencionaré, i que cal recuperar.

I ja que tractem de drets, també vull utilitzar una cita que m’ajuda molt a anar elaborant el Punt de Vista Català: “Els drets de l’home no poden sobreposar-se als drets de l‘home català” (Mossèn Josep Armengou, 1910-1976). I concreto jo: “Encara menys els drets de l’ ’hombre castellano-estadoespañol’ no poden sobreposar-se als drets de l‘home català”.

Després de sis dècades de militància conscient (que van incloure al·legalitat, il·legalitat, clandestinitat i exili autèntic) a continuació d’una dècada de militància esportiva inconscient, el lema que presideix actualment la meva activitat és la quaterna VIDA-VERITAT-LLIBERTAT-IDENTITAT (identitat personal, identitat familiar, identitat de qualsevol entitat i identitat de qualsevol poble… i, en particular, identitat del Poble Català). És el millor lema que conec fins ara, i considero que si aquesta quaterna passés a presidir l’activitat de tothom, i sobre tot dels que manen, el món milloraria espectacularment en molt poques setmanes.

I el que avui ens reuneix aquí, la LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ de cadascú i el DRET A LA INFORMACIÓ de tothom, és probablement condició necessària i suficient per a que es pugui realitzar una transformació radical del món com la que he mencionat.

Però la transformació radical a bé del món passa per la transformació radical dels pobles, i en particular del pobles sotmesos però que encara estem dempeus, com el Poble Català. I la transformació radical del Poble Català comença per recuperar la llibertat que ens va ser arrabassada fa 304 anys. I que el Poble Català tornem a ser lliure passa per la transformació radical d’uns milers de catalans (catalans bé de família, com és el meu cas, i catalans bé per elecció voluntària, com és el cas de molts dels nouvinguts de fa molts o pocs anys) fins aconseguir una massa crítica de catalans. I confio que tots els que ara estem en aquest Saló d’Actes formem part d’aquesta massa crítica, necessària i suficient pel canvi global a favor de VIDA-VERITAT-LLIBERTAT-IDENTITAT.

Al llarg de les meves diverses activitats que m’han portat a formular aquesta quaterna, he patit gairebé constantment la manca tant de la llibertat d’expressió meva com la vulneració del dret a la informació de la població. Qui posi el meu nom i cognom en un cercador trobarà informació (i també atacs i defenses) sobre els diferents camps en els que he actuat, i que no mencionaré perquè aquí només vull parlar del camp al que estic dedicant la meva vida els darrers set anys: recuperar la llibertat de Catalunya després de 304 anys d’ocupació. I hi actuo en nom de la meva germana, dels meus pares, dels meus avis i de 12 generacions de catalans que ara sé que vam néixer presos i que vam morir presos. I també entenc que tots nosaltres hem nascut presos i que ara tenim la millor oportunitat per recuperar la llibertat i per poder, com vam fer abans més de 30 generacions de catalans, viure lliures fins a morir lliures.

I és en aquesta activitat que vaig conèixer En David Raventós… i també els demès membres d’aquesta taula.

Me’n alegro de ser ara al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona. No sóc periodista, encara que he escrit bastants articles i a vegades em mencionen com si fos periodista. No sóc periodista però per una sèrie de “casualitats”, vaig tenir a Ràdio La Mina un programa gairebé setmanal titulat “LA GOTA CATALANA PER RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA” des del 24 de setembre del 2015 fins el 28 de juliol del 2016. En total, 34 programes d’uns 25 minuts de mitjana que es troben al meu blog http://www.lagotacatalana.cat

Encara no he aconseguit esbrinar com, però em va arribar que el 3 de maig del 2016 En David Raventós havia començat la seva Vaga de Gam Indefinida per la Independència. Immediatament me’n vaig fer ressò, i des del programa del 12 de maig (només nou dies després de començar-la) fins el del 21 de juliol (3 dies després de rebre l’alta), durant 11 setmanes vaig dedicar bastants minuts a fer el seguiment de la Vaga de Fam d’En David Raventós, donant a conèixer les informacions que poc després em va començar a fer arribar l’ara amic En Gerard Aymí.

Estic orgullós d’haver formulat aviat que la Vaga de Fam del 2016 d’En David Raventós era i és l’acte polític/social/vital més important ocorregut a Catalunya… a part, és clar, de les grans mobilitzacions any rere any del Poble Català a partir del 2009. I també estic orgullós d’haver estat aquell periodista-ocasional que va deixar l’única prova enregistrada de la importantíssima Vaga de Fam d’En David Raventós.

I quina és la raó d’aquesta importància? Que aquella Vaga de Fam Indefinida per la Independència fos censurada, truncada i reprimida va fer, i segueix fent, evident l’existència d’una dictadura democràtico-estadoespañola-catalano-autonomista-reciclada-en-processista que pateix el Poble Català des de la traïció dels líders catalans els anys 70, com tenim la immensa sort que un geni com Lluís Maria Xirinacs dediqués cinc anys de la seva vida a descriure-la amb tot luxe de detalls als tres volums del seu llibre La_traïció dels_líders.

Parlant clar i català, TOTS els dirigent polítics i mediàtics (i altres), inclosos els quatre falsos “huelguistas de hambre por la dependència a la Audiencia Nacional” JORDI SÁNCHEZ, JORDI TURULL, JOSEP RULL I JOAQUIM FORN, van ser (com a mínim) còmplices, i alguns (a precisar) van ser els organitzadors, de la censura i de la repressió de la vaga de fam, i de la inducció al suïcidi i del intent de destrucció psíquica i física d’En David Raventós. En David és l’únic català viu que ha fet una vaga de fam indefinida per la independència de Catalunya, i va ser reprimida per Madrid/Castilla/Estado-Español però no directament sinó a través dels seus representants i agents catalans.

I cal recordar que el 5 de maig del 1977, Xirinacs va començar una vaga de fam contra Madrid però anant contra Barcelona que marca un canvi de perspectiva d’abast crucial i actual, i que Xirinacs explica així:

“Aquella mateixa nit (…) vaig emprendre una (…) vaga de fam. La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista. No seria la darrera. A partir d’ara, l’enemic «nacional i de classe» era més a prop. Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita. La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora. També ascendia feréstega des de dintre.” (Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum II, Una pedregada seca (juliol 1976 – juny 1977), pàg. 244-245)

 

A la Catalunya aviat de nou lliure tindrem LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ I DRET A LA INFORMACIÓ en tots i cadascun dels àmbits de la vida d’un poble lliure, del Poble Català, el poble que vam ser el poble més lliure durant set segles, que portem sotmesos els darrers tres segles, i que ara tornarem a ser el poble més lliure, aquest cop al servei de la llibertat de tots els pobles del món.

Però per assolit la independència i recobrar la llibertat, hem de recuperar el Punt de Vista Català ja que cinc segles de genocidi (que inclouen els darrers tres segles d’ocupació) ens han imposat el “Punto de Vista Castellano”. Per exemple, és aplicar el “Punto de Vista Castellano” que els catalans posem a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures. Aquesta orientació anti-catalana ens l’han imposat TOTS els “nostres” actuals dirigents empenyent-nos a votar i pixant-se després en els resultats, i Madrid utilitzant la psicologia inversa quan afirma rotundament “Catalanes, ¡no podéis votar!” i “Cataluña nunca ejercerá el Derecho de Autodeterminación”. Cal comprendre que en realitat “el referèndum pactat i vinculant obtingut per mediació internacional, com a Escòcia” és la trampa definitiva contra la voluntat d’independència/llibertat del Poble Català. Però els mateixos que proposen “un referèndum com Escòcia”, TOTS silencien que el referèndum a Escòcia el 2014 és va perdre per tupinada.

Els catalans hem d’entendre que des del 1714 no hi ha res català sinó “castellano-estadoespañol en territorio catalán”. No hi ha ni Poble Català atès que un poble que no és lliure, no és poble. Som “Poble Català sotmès”. I des del 2009 un altre cop ens hem alçat per tornar a ser lliures.

En quan es posa l’adjectiu corresponent “català” o “castellà” (i encara millor “català-ocupat” i “castellà-ocupant”), desapareix la visió de la situació que actualment comparteixen Madrid i Barcelona. Per exemple, ara només hi ha “derecho castellano-estadoespañol aplicado en territorio catalán”. Però el dret català res no tenia, i res no tornarà a tenir, a veure amb el “derecho castellano”. Així, ara tant Madrid com Barcelona afirmen que “las lleis són per complir-les”, oi? Confio que aviat siguem capaços de respondre: “En Derecho Castellano”, sí, però en Dret Català, no: en Dret Català les lleis són per ajudar a fer justícia, i el català que considerava que una llei no ajuda a fer justícia, no havia de complir-la i podia exigir l’estudi acurat del seu cas concret. I així tornarà a ser.

I en la mesura que més s’adopta el Punt de Vista Català, més es veu la importància de la Vaga de Fam d’En David Raventós per recuperar la independència/llibertat de Catalunya, i la traïció de TOTS els dirigents processistes.

Però per a que aquests continguts circulin ha d’haver-hi tant LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ com DRET A LA INFORMACIÓ. I per aconseguir-les, hem de trencar la censura

Un exemple actualíssim: les cortines de fum sobre els atemptats del 17 d’agost del 2017. En cap moment va haver-hi ni hi cap espai on poder posar en el centre que VOLEM SABER LA VERITAT, començant per aclarir perquè els joves suposats autors van ser assassinats, impedint així que poguessin ser interrogats. Per a mi tot això és teatre 1) per fer creure que la versió oficial dels joves i de l’imam de Ripoll és certa, i 2) per atiar les falses disputes entre “Espanya” i “Catalunya”, que en realitat són distraccions-enganys a fi d’evitar que els catalans (i també els no-catalans) ens adonem que els subdirigents d’aquí són traïdors al Poble Català que treballen pels dirigents d’allà, i que són TOTS els dirigents d’aquí qui han impedit diverses vegades la independència/llibertat del Poble Català.

Efectivament,

—ho van impedir el 9-N del 2014, amb la pregunta doble amb resposta triple d’En Mas, que transformava el que havia de ser “el Referèndum d’Independència” en una consulta popular. En Mas pren la iniciativa en la traïció i Junqueras, Forcadell, les CUP i tota la resta de traïdors es posen disciplinadament a darrere. En David Raventós va ser l’únic independentista en rebutjar-la públicament perquè, com va deixar gravat el 2 de febrer del 2014 en un vídeo de 43 minuts i tres dies després en una versió reduïda de 10 minuts, aquella pregunta era “La pregunta trampa que mata la independència. Va ser la repressió desencadenada per aquella clarividència i valentia d’En David Raventós el que va portar-lo 27 mesos després a fer la Vaga de Fam Indefinida per la Independència. La seva censura i repressió està a l’arrel de l’acte que avui ens reuneix aquí perquè és un clar i gravíssim exemple de la manca de LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ i de la necessitat del DRET A LA INFORMACIÓ.

—ho van impedir el 27-S del 2015 quan, per primera vegada a la història mundial de les nits electorals, surt el traïdor En Baños a dir que els guanyadors han perdut, i Mas, Junqueras, Forcadell, les CUP i tota la resta de traïdors es posen disciplinadament a darrere.

—ho van impedir el 27-O del 2017, i l’Acta de la Mesa del Parlament de Catalunya del 27-O demostra que els representants de TOTS els partits parlamentaris, des del PP fins a les CUP passant per C’s, PSC, Comuns i JuntsxSí, van acordar de manera perfectament unitària que TOTS els 135 parlamentaris enganyarien al Poble Català (i als Pobles No-Catalans) escenificant, TOTS d’acord, que proclamaven una nova República Catalana independent quan en realitat TOTS eren perfectament conscients que NO ho farien. Forcadell va llegir “Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món (bla, bla, bla); la República Catalana (bla, bla, bla)” i va posar a votació UN ALTRE DOCUMENT: una “Resolució” que condemnava l’aplicació de l’article 155, que instava a aplicar les Lleis de Transitorietat, i que iniciava un Procés Constituent! La comèdia va incloure que abans de la votació s’aixequessin els diputats de PP, C’s i PSC i marxessin escandalosament de l’hemicicle, actuació teatral que, per psicologia inversa, reforçava l’engany fent creure que realment es votaria el que s’havia anunciat al Poble Català: la independència de Catalunya. A més, els 72 diputats escollits en llistes independentistes acorden demanar vot secret. Però, ¿quin independentista català que tingués l’honor de participar en la Sessió Plenària del Parlament de Catalunya que va a fer la Declaració d’Independència de Catalunya, demanaria vot secret? I també decideixen que dos dels 72 s’abstindran, raó per la que va haver-hi 70 SÍ i 2 abstencions. Però van haver de decidir exactament qui: “Tu i tu us abstindreu”, o bé “Tu i jo ens abstindrem”, ja que, si no, hi havia el risc que se n’abstinguessin una dotzena o dues, i fos un gran escàndol. I per què TOTS decideixen conscientment i unitària actuar així? Doncs perquè TOTS saben que estan a punt de trair al Poble Català ja que no van a declarar cap independència, i TOTS es preparen per a que quan els cridi “el Tribunal Supremo” o “la Audiencia Nacional” del “Estado del cual se han independizado”, ompliran la maleta, faran petonets als nens, deixaran gravats missatges “Poble de Catalunya: feu República!”, agafaran l’AVE i s’anirien a entregar voluntàriament. Presos polítics? No! Un pres polítics no s’entrega. A un pres polític el detenen a casa o a la feina o fugint, però no va a entregar-se voluntàriament. I quan un pres polític és jutjat, fa una defensa política i no diu “No hem fet res, no hem fet res, no hem fet res!”.

—i ho impedeixen cada dia des del 21-D del 2017 fins avui mateix, ja que tenen majoria absoluta de 70 escons al Parlament de Catalunya, que és l’únic lloc on es pot proclamar la independència de Cat. Ens han empès a escollir quin traïdor enviem a Madrid, quin traïdor enviem a Brussel·les i quin traïdor enviem als Ajuntaments. Però la independència de Catalunya no es pot proclamar a Madrid ni a Brussel·les ni als Ajuntaments. Només es pot proclamar al Parlament de Catalunya, on tenen majoria de 70 escons sobre 68 i no la proclamen. Per què? Perquè MAI ha sigut la intenció dels dirigents processistes declarar la independència de Catalunya, sinó impedir-la. I és el que han fet, fan i continuaran fent. I ens avisen: “Ho tornarem a fer!”. Però NO, NO us permetérem que torneu a trair-nos.

Vull posar un exemple i amb això acabo: a la Plaça Lesseps hi ha una parada de metro. Vaig cap a l’ascensor i davant meu hi ha una senyora. Entra, entro i es tanquen les portes. Quan la dona es gira, veig que és de la meva edat i que porta el llaç groc. Trec de la butxaca tres fulls doblegats que hi porto i li dic: “Ja que veig que porteu (((content, als meus 74 anys estic aprenent a parlar de Vós atès que el ‘Vostè’ és una castellanada))) el llaç groc, espero Us interessin aquests fulls”. Em pregunta: “De què es tracta?”. Contesto: “He escrit un llibret sobre com érem els catalans d’abans de 1714, i que el que ara volem és tornar a ser lliures”. Exclama: “Sí, pobres, tancats a la presó!”. Dic: “No, no. Jo parlo del poble català. Aquests dirigents són traïdors i a la presó estan protegits perquè si estiguessin al carrer, els hi trencaríem la cara”. Baixa la veu (((imagineu la por de segles que ens han fotut a dins!))), em mira als ulls i em diu: “Té raó, té raó: són traïdors!”. Arribem a dalt, es gira i em diu: “M’ho llegiré, eh!, m’ho llegiré!”.

Tot el que necessitem son 8 segons -millor 8 minuts!- per arribar al Poble Català. I això exigeix trencar la censura. I quin millor lloc que aquest per demanar als periodistes no corruptes que s’atreveixin a superar les pressions en el seu lloc de treball, i a que s’atreveixin ells a exercir la LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ i a facilitar als demès que puguem exercir la LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ, i que tot el Poble pugui exercir el DRET A LA INFORMACIÓ.

VISCA CATALUNYA DE NOU LLIURE!

Elements centrals per a ressituar-nos

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – IX

PUNT DE VISTA CATALÀ – LVI

 

Emprenyat? Confús? Desanimat? Deprimit? Encara processista?

 Elements centrals

per a ressituar-nos

 

El 19 d’abril m’adreçava als catalans (bé per família, bé per elecció voluntària) que estan emprenyats o confusos o desanimats o deprimits o encara processistes però que no veuen clar cap a on van els actuals líders (((((la resta de “ciudadanos estadoespañoles residiendo en territorio catalán” no són catalans sinó Tropes Civils d’Ocupació de Catalunya, en molts casos de manera no-conscient))))), els hi formulava la pregunta Tens necessitat de ressituar-te? i els hi oferia una resposta:

—resumint el QUÈ, el contingut, que estic elaborant amb LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714). S’hi troba una cinquantena d’enllaços a texts del meu blog www.lagotacatalana.cat

—i explicant breument el COM, el camí pràctic per a conquerir en poc temps la independència, camí que està construint l’amic David Raventós amb els seus a data d’avui 103 programes d’una hora a l’escocesa Radio Hadrian (programes que es troben a https://www.youtube.com/results?search_query=radio+hadrian) i amb l’organització que ha constituït fa ja 16 mesos: “Directe-68, el partit polític sense polítics que farà la independència”. Aquest COM és censurat sistemàticament per TOTS (grans i petits) els mitjans de comunicació processistes (i també els anti-processistes) però que ha començat a trencar la censura des de la base fent 18 presentacions públiques (a 16 diferents ciutats de Catalunya i a dos barris de Barcelona) que es troben gravades a https://www.youtube.com/playlist?list=PLVy562hvKDpmTTic9tuXk3jltoFyr2gpR i a les que tinc l’honor de ser convidat a fer una aportació d’una dotzena de minuts.

 

Prèviament, i per anar ressituant-me jo mateix (que és el que porto set anys fent), el 29 de març del 2018 vaig escriure Com saber si un dirigent català actua a favor dels catalans?, i quatre mesos més tard Com avaluar els dirigents independentistes?

 

Ara vull formular alguns elements centrals que considero imprescindibles per ressituar-te/-nos i per passar a actuar a favor d’assolir la independència/llibertat del Poble Català ara, molt aviat (impedint que es podreixi la situació, que és el que conscientment estan fent amb completa unitat TOTS els actuals dirigents processistes: trair-nos per tal de portar-nos a la desfeta, si cal mitjançant referèndum perdut).

I per passar a actuar a favor d’assolir la independència/llibertat del Poble Català ara, molt aviat, és imprescindible recuperar el Punt de Vista Català ja que actualment estem actuant des del “Punto de Vista Castellano”. Efectivament, “el Punto de Vista Castellano” és el que ens han imposat

—els castellans/estadoespañoles, que ens tenen ocupats des de fa tres segles i que compleixen la seva obligació de seguir mantenint-nos envaïts/ocupats/sotmesos/espoliats fins a assimilar-nos completament, és a dir, fins a culminar el nostre genocidi,

—i els “nostres” dirigents “independentistes” (en realitat, processistes-anti-independència) renunciant a tots els nostres Drets Històrics, imposant-nos varies vegades la traïció de fer-nos votar per a continuació pixar-se en els resultats i tornar-nos a fer votar per, de nou, tornar a pixar-se en els resultats. I ara tornen a voler imposar-nos la trampa democràtica definitiva per impedir la independència/llibertat de Catalunya: anar a votar en “un referèndum d’autodeterminació obtingut per mediació internacional, que sigui pactat i vinculant com el d’Escòcia” …. mentre TOTS els que proposen aquest parany callen que a Escòcia el 2014 els hi van fer perdre el referèndum mitjançant una escandalosa tupinada!

 

Vet aquí ara explicitats alguns elements centrals per a recuperar el Punt de Vista Català i ressituar-te/-nos:

—la nostra terra catalana està ocupada des de l’11 de setembre del 1714, que marca un abans i un després. Des d’aleshores els catalans som presoners de Madrid/Castilla/Estado-Español a casa nostra. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—a partir de 1714, 12 generacions de catalans han nascut i mort presos, i tots nosaltres també hem nascut presos. Però ara tenim l’oportunitat de recuperar la llibertat i així viure lliures fins a morir lliures. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—l’“Estado-Español” es comença a construir el 1714 destruint l’Estat Català. L’actual “Reino de España” és la versió de l’“Estado-Español” resultat de la traïció dels líders catalans els anys setanta. L’actual Generalitat de Catalunya és part integral i integrant de l’“Estado-Español”. L’actual Generalitat de Catalunya és l’ETT (Empresa de Treball Temporal) del Poble Català al servei de Madrid. Per poder complir aquest lamentable paper, prèviament l’actual Generalitat de Catalunya ha de ser la carcellera del Poble Català. I per realitzar aquesta terrible tasca, l’actual Generalitat de Catalunya ha de ser el principal agent desnacionalitzador del Poble Català. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—fa 304 anys que no hi ha res català, ni tan sols Poble Català, ja que un poble que no és lliure, no es poble; el que hi ha és Poble Català sotmès. I encara menys hi ha ni dret català, ni justícia catalana, ni escola catalana, ni universitat catalana, ni economia catalana, ni autogovern català, ni-res-de-res-català. TOT és la aplicació de “el derecho”, “la justícia”, “la escuela”, “la universidad”, “la economía”, “el gobierno”, etc., “castellano-estadoespañoles en territorio catalán”. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—l’“Estado-Español”, qualsevol sigui la forma que ha adoptat o que pugui adoptar (inclosa una hipotètica “Tercera República Española”), des de la seva fundació és una presó de nacions i genocida de pobles. I principalment del Poble Català, que ha estat el seu rival històric secular. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—l’obligació de l’“Estado-Español” és ocupar la nostra terra, mantenir-nos sotmesos i espoliar-nos TOT (començant per la llibertat) fins a acabar amb nosaltres com a catalans per a convertir-nos en “ciudadanos estadoespañoles todos libres e iguales”, és a dir, fins a genocidar-nos. Tot dirigent català que calla això en realitat és anti-català i actua contra el Poble Català, i si ho fa conscientment: A) si s’oposa a la llibertat de Catalunya, és un botifler, i B) si és processista, és un traïdor.

—tot dirigent català processista que o bé es queixa de Madrid o bé alimenta il·lusions en que es pot negociar amb l’“Estado-Español” la nostra independència/llibertat, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-.

—tot dirigent català processista que demana que el Poble Català exercim el Dret d’Autodeterminació ens assimila a una colònia i resulta ser un ajut quintacolumnista decisiu, sine qua non, de Madrid per a silenciar:

*que tenim més de mil anys d’Història (vam celebrar tot un any de Mil·lenari, oi?);

*que som un dels Estats Europeus més antic, i el més poderós durant segles;

*que som el primer Estat Europeu Constitucional, atès que som els inventors de les Constitucions (ho demostra que del mot català “Constitucions” deriven les paraules equivalents en francès, en anglès, en castellà, en italià, en portuguès, en romanès,…);

*que vam ser un Estat Europeu, el Principat de Catalunya, constructor de la Nació Catalana i del primer Imperi-xarxa Europeu d’abast mundial (del que es va apropiar “el Reino de Castilla”, batejant-lo “el imperio donde nunca se ponía el sol”);

*que vam ser un Estat Europeu, el Principat de Catalunya, independent fins el 10 de setembre de 1714, com demostra que apareixíem -i de manera creixent- en els mapamundis fets fins 1714;

*que l’11 de setembre del 1714 vam perdre la nostra independència/llibertat, i per això des d’aleshores estem ocupats i vam desaparèixer dels mapamundis (vam commemorar -no celebrar- tot un any de Tricentenari 1714-2014 , oi?);

*que ACTUALMENT SOM UN ESTAT EUROPEU, el Principat de Catalunya, ocupat des de fa 304 anys;

*que patim un GENOCIDI CATALÀ començat molt abans de 1714 (1502?, 1460?, 1412?, 1410?,…), genocidi que Madrid/Castilla/Estado-Español continua aplicant-nos conscientment i sistemàtica cada dia;

*…

*RESUMINT: som un poble que hem tingut una enorme força i un gran pes històric, que és el que explica que encara estiguem dempeus … molt degenerats (molt castellanitzats) però dempeus. Per això tenim uns importantíssims Drets Històrics que tots els Estats coneixen, començant per l’“Estado-Español”, i que si nosaltres els afirmem clarament, es veuran obligats a reconèixer en detriment d’aquest mateix “Estado-Español”. Tot dirigent català processista que silencia la nostra Història i renuncia als nostres Drets històrics, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-.

—tot dirigent català processista que silencia que estem ocupats -com demostra centenars de vegades la nostre vida real de cada dia, des de que ens llevem fins a que ens allitem, vida real que un castellà no resistiria ni 12 hores si la visqués de sobte-, i que el que ara volem no és que “Marxem!” nosaltres (com ens fan cridar els “nostres” dirigents actuals) sinó que volem que de la nostra terra catalana mil·lenària marxin els invasors/ocupants/espoliadors/genocides, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-.

—tot dirigent català processista que silencia que els catalans no tenim cap tipus de drets (ni drets humans, ni drets fonamentals, ni drets civils, ni drets polítics, ni…), ni tan sols el dret vital a ser senzillament catalans lliures en una pàtria lliure, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-.

—tot dirigent català processista que silencia que els catalans-sotmesos-que-estem només tenim drets (de qualsevol tipus) si acceptem ser “ciudadanos estadoespañoles” i, per tant, si renunciem a ser catalans, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-.

—tot dirigent català processista que quan reclama “Llibertat!” ho fa pels seus col·legues traïdors còmplices que estan (protegits davant del Poble Català) a la presó, i calla que som TOT el Poble Català que estem presos de 1714 ençà i que ara volem tornar a ser lliures, o bé és un ignorant -i per tant, ¡fora!- o bé és un traïdor -i, per tant, ¡fora!… i a judici tant aviat recuperem (de manera unilateral, és clar) la nostra independència/llibertat-. (((((Per cert, un clar exemple del grau de mesquinesa i traïdoria del dirigents processistes empresonats és que han silenciat totalment que En Sandro Rosell ha estat dos anys en presó preventiva ordenada per la mateixa jutgessa Carmen Lamela per ser president del Barça (i ja es sap: El Estado Español contra el Barça por tierra, mar y aire), per ser independentista i, unint les dues coses, perquè, en contra de nombroses advertències fetes des de Madrid, va permetre (1) que el 29 de juny del 2013 en el camp del Barça es celebrés l’impressionant “Concert per la Llibertat”, i (2) que l’11 de setembre següent el camp del Barça fos un dels punts emblemàtics de Barcelona per on va passar la Via Catalana cap a la Independència. I també ha estat igualment engarjolat En Joan Besolí per ser amic i soci d’En Sandro… i per, com a andorrà, haver volgut declarar en català! Mà negra? Sí, és clar que sí: l’“Estado-Español!)))))

Paro aquí ara aquests elements centrals per no allargar-me més. I perquè he escrit gairebé 60 articles elaborant el Punt de Vista Català, que cal aprofundir molt més. Ajut!

 

Però sí vull fer unes observacions finals

(que cal desenvolupar; ajut de nou!):

*També els no-catalans són víctimes del que està passant. La diferència és que mentre nosaltres estem enganyats pels anti-processistes i traïts pels processistes, ells “només” estan enganyats, i ho són tant pels “nostres” processistes com pels “seus” anti-processistes, que actuen coordinadament, reforçant-se els uns als altres en particular utilitzant la psicologia inversa.

*Els catalans encara no hem comprés prou bé l’enorme abast de la traïció de TOTS els dirigents catalans processistes, ells sí plenament conscients del que feien, del que fan i del que continuaran fent … si els deixem! En efecte, repartint-se els papers de manera perfectament coordinada, TOTS han anat actuant unitàriament en contra nostra, fins i tot quan es barallen entre sí.

*Després de les successives traïcions del 9-N del 2014 (amb Mas d’actor principal i TOTS els altres actors darrere), del 27-S del 2015 (amb Baños d’actor principal i TOTS els altres actors darrere), i del 10-O del 2017 (amb Puigdemont d’actor principal i TOTS els altres actors darrere), la traïció més escandalosa va ser la del 27-O. Però potser també és la més clara quan s’entén bé què va passar realment (comprensió que cal millorar), ja que inclou TOTS-TOTS-TOTS els grups parlamentaris, tant els processistes com els anti-processistes. Això és degut a que la primera mesura de Na Forcadell ja designada Presidenta del Parlament de Catalunya va consistir en convidar a TOTS els partits polítics a tenir representat a la Mesa del Parlament encara que no sumessin prou escons segons el Reglament.

*L’Acta de la Mesa del Parlament de Catalunya del 27-O (o sigui, l’Acta de la reunió de la Mesa que prepara la Sessió Plenària del Parlament de Catalunya en la que -suposadament- es proclamarà la República Catalana) és, fins ara, el document que millor expressa l’acord de TOTS-TOTS-TOTS els dirigents catalans, tant els processistes com els anti-processistes, a fi d’enganyar els anti-processistes i de trair els processistes al Poble Català (i de “només” enganyar als Pobles No-Catalans). Els dos acords més importants diuen literalment:

—“La secretària primera confirma que només es objecte de votació i aprovació la part dispositiva de les propostes

—i “La secretària primera demana que consti en acta que les propostes de resolució que s’aprovin no tenen efectes jurídics”.

Què significa això? Que els representants de TOTS els partits parlamentaris, des del PP fins a les CUP passant per C’s, PSC, Comuns i JuntsxSí, van acordar de manera perfectament unitària que TOTS-TOTS-TOTS els 135 parlamentaris enganyarien al Poble Català (i als Pobles No-Catalans) escenificant, TOTS-TOTS-TOTS d’acord, que proclamaven una nova República Catalana independent quan en realitat TOTS-TOTS-TOTS eren perfectament conscients que NO era cert, que NO ho farien.

Com van escenificar aquesta estafa monumental (potser la més gran que mai hagi passat enlloc; cal verificar-ho!) al Poble Català (i a tots els Pobles No-Catalans)?

La (encara) M. H. P. Carme Forcadell va llegir “Al poble de Catalunya i a tots els pobles del món (bla, bla, bla); la República Catalana (bla, bla, bla)” i va posar a votació UN ALTRE DOCUMENT, una “Resolució” que condemnava l’aplicació de l’article 155, que instava a aplicar les Lleis de Transitorietat, i que iniciava un Procés Constituent. FUM, FUM, FUM! TRAÏCIÓ, TRAÏCIÓ, ALTA TRAÏCIÓ!

La comèdia va incloure que abans de la votació els diputats de PP, C’s i PSC abandonessin escandalosament l’hemicicle, actuació teatral que, per psicologia inversa, reforçava l’engany fent creure que realment es votaria el que s’havia anunciat al Poble Català (i a tots els Pobles No-Catalans): la independència de Catalunya.

I si TOTS-TOTS-TOTS els 135 parlamentaris van actuar d’aquesta manera va haver de ser amb l’acord de les direccions

*dels seus respectius partits (tant els processistes com els anti-processistes), i d’altres partits menors no parlamentaris (tant processistes com anti-processistes),

*d’ANC i d’Òmnium Cultural, i d’altres entitats socials menors

*de TOTS els mitjans de comunicació, grans i petits, processistes (i també els anti-processistes),

així com amb la complicitat dels Serveis Jurídics del Parlament i de la Generalitat, i d’algunes persones (a precisar) amb diferents responsabilitats,

*dels dirigents de la CE, dels Estats Europeus i no-Europeus, dels organismes internacionals,…

*de…

*A més, la conducta dels 72 parlamentaris processistes confirma que TOTS sabien que estaven traint al Poble Català (i enganyant als Pobles No-Catalans).

En primer lloc, els 72 (62 de JuntsxSí i 10 de les CUP) acorden demanar vot secret. Però, ¿quin independentista català que tingués l’honor de participar en la Sessió Plenària del Parlament de Catalunya que va a fer la Declaració d’Independència de Catalunya, demanaria vot secret? Jo tinc clar que, per honorar la meva germana, els meus pares, els meus avis i tots els meus avantpassats, no només diria “los ocho apellidos vascos” que ja he recuperat, sinó que procuraria localitzar-ne uns quants més, els màxim possible.

I en segon lloc, d’una manera o altra decideixen que dos dels 72 s’abstindran, raó per la que va haver-hi 70 SÍ i 2 abstencions. Segurament algú de pes (per ara no identificat; ajut!) va dir a dos diputats (per ara no identificats; ajut!) “Tu i tu us abstindreu” … o bé només a un (per ara no identificat; ajut!) si aquest “Algú” era diputat i ja va ser el primer en abstenir-se.

 

I per què TOTS decideixen conscientment i unitària actuar així? Doncs perquè TOTS saben que estan a punt de trair al Poble Català (i d’enganyar als Pobles No-Catalans) puix que no van a declarar cap independència, i ja TOTS es preparen la defensa per quan siguin cridats per “la Audiencia Nacional” o “el Tribunal Supremo” del “Reino de España” del que alguns dirigents i organitzacions encara fan creure que es van independitzar. En efecte, ja des d’abans del 27-O tenien pensat que omplirien la maleta, s’acomiadarien de la família, deixarien missatges gravats dient quelcom de l’estil “Poble de Catalunya: endavant!, feu República!”, agafarien l’AVE i anirien voluntàriament (actuació que MAI NO tindria un autèntic pres polític) a quedar protegits de la indignació del Poble Català fent-se tancar en alguna presó de Madrid/Castilla/Estado-Español.

Na Lola García, directora adjunta de La Vanguardia, ho explica així en el seu llibre “El naufragio” (Península, setembre 2018): “Se trata que el resultado favorable al «sí» arroje dos votos menos de los que disponen los grupos que apoyan la resolución para que un juez no pueda atribuirles a todos delitos de sedición o rebelión. (…) Se anuncia que «la declaración de los representantes de Cataluña» queda aprobada por 70 votos a favor, 10 en contra y 2 en blanco. Son las 15:27 horas del 27 de octubre de 2017. Se supone que se acaba de declarar la república de Cataluña.”

*Però també Madrid sabia que TOT era comèdia.

Que tota aquesta traïció aquí es va fer amb complet acord amb Madrid queda demostrat perquè allà sempre van parlar d’aplicar l’article 155 quan l’article que correspondria a una situació efectiva d’independència seria el 116. Però en aquest cas haurien, per exemple, de tancar TV3 i Catalunya Ràdio. I, aleshores, ¿qui enganyaria al Poble Català? A quines altres TV o ràdios farien cas els catalans i podrien fer-los acceptar la traïció? (I COMPTE! L’altre cara d’aquesta traïció dels mitjans de comunicació processistes al Poble Català és la censura absoluta que exerceixen sobre David Raventós i Directe-60, i, a un altre nivell, sobre aquesta LA GOTA CATALANA).

O sigui que els capitostos de Madrid sabien perfectament que els seus subcapitostos de Barcelona farien veure que proclamaven la República Catalana però que en realitat trairien la independència/llibertat del Poble Català i el mantindrien sotmès, salvant així “la unidad de España” per quarta vegada des del 2014. I de fet salvant-la cada dia, doncs avui els processistes tenen majoria de 70 escons al Parlament de Catalunya, que és l’únic lloc -no pas a Madrid ni a Brussel·les ni als “Ayuntamientos”- on es pot declarar la independència de Catalunya!

*I enllaçant amb això darrer, és decisiu comprendre que no hi ha “un conflicte entre Catalunya i España” sinó que el conflicte és entre, d’una banda, el Poble Català aixecant-nos de nou per recuperar la llibertat i, de l’altre banda, “el Estado-Español, incluida la Generalidad de Cataluña y toda la Autonomía Catalana” actuant per mantenir-nos sotmesos.

I tot l’anterior té una importantíssima conseqüència, amb la que acabaré aquest text:

Qualsevol

—qui faci crítiques, fins i tot molt fortes, contra els “dirigents (protegits) a la presó i els que estan (protegits fugint) a l’estranger” i contra els altres dirigents del procés,

—i qui denunciï la seva ignorància i/o la seva incompetència i/o la seva covardia (“febleses” que, per cert, ja han reconegut els propis dirigents … per tal de tapar la seva traïció!)

—però qui no expliqui que són traïdors, que cal escombrar-los a tots, que és l’hora dels líders naturals del poble català que han/hem d’assumir la direcció de la independència/llibertat de Catalunya,

—i qui, coneixent-nos, silenciï sobre tot David Raventós i Directe-68, i, a un altra escala, LA GOTA CATALANA,

en realitat està protegint a TOTS els traïdors. Es tracta, doncs, de dissidència controlada actuant a favor de Madrid/Castilla/Estado-Español.

Barcelona, 14 de juliol del 2019

NOTA: el 30 d’agost he posat dins del text aquest paràgraf:

I en segon lloc, d’una manera o altra decideixen que dos dels 72 s’abstindran, raó per la que va haver-hi 70 SÍ i 2 abstencions. Segurament algú de pes (per ara no identificat; ajut!) va dir a dos diputats (per ara no identificats; ajut!) “Tu i tu us abstindreu” … o bé només a un (per ara no identificat; ajut!) si aquest “Algú” era diputat i ja va ser el primer en abstenir-se.

enlloc del que hi havia:

I en segon lloc, decideixen que dos dels 72 s’abstindran, raó per la que va haver-hi 70 SÍ i 2 abstencions. Però van haver de decidir exactament qui (i encara no ho sé; ajut!): “tu i tu us abstindreu”, o bé “tu i jo ens abstindrem”, ja que, si no, hi havia el risc que se n’abstinguessin una dotzena o dues, i fos un gran escàndol.

Per què? Doncs perquè un lector (gràcies… encara que em sap greu no recordar qui va ser i poder agrair-li públicament l’advertència!) em va fer veure que l’explicació primera que jo donava exigia una publicitat que la feia més perillosa. La que ell proposa com alternativa, i que he reprès, és més discreta i, per tant, també és més probable.

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

Presos polítics fake

NOTA PRÈVIA: Reprodueixo a continuació íntegrament un article que m’ha arribat “de rebot”. Considero que hi ha molt bons arguments per entendre que els “nostres” dirigents traïdors, que estan protegits a la presó respecte del poble català, de cap manera poden ser considerats “presos polítics”. I l’autor o autora té la valentia d’explicar-ho clarament. Gràcies!

Es pot afegir que un autèntic pres polític no prepara la maleta, s’acomiada de la família, deixa gravat un missatge proclamant “Catalans, endavant, feu República!”, agafa l’AVE i fa 600 Km. per anar a Madrid a entregar-se voluntàriament al “Poder Judicial del Estado Español” del que, pocs dies abans, han fet teatre (acordat unitàriament per TOTS els 135 parlamentaris, des del PP fins a les CUP, amb l’imprescindible vistiplau de TOTES les direccions de TOTS els partits, associacions civils, mitjans de comunicació,…, processistes) fent creure als catalans que se n’han independitzat.

A un pres polític el detenen les “Fuerzas de Seguridad enemigas” de nit a casa seva … o de dia al lloc de treball (p. ex., en aquest cas, a una Conselleria o al Parlament) … o fugint per continuar actuant des de la clandestinitat.

I suggereixo canviar la paraula final “Enlloc” per “Una presó de la Catalunya de nou lliure”.

De fet, l’únic que impedeix que la gran majoria de catalans comprenguin ara que TOT el procés va ser construït el 2010 conjuntament pels capitostos de Madrid i els seus subcapitostos de Barcelona per matar l’imprevist aixecament el 2009 del poble català per la nostra independència/llibertat, és el permanent xantatge emocional entorn els suposats “presos polítics” … i, complementàriament, els suposats “exiliats”!

Lluís Botinas, 12 de juliol del 2019

PD: Si algú em pot establir un pont càlid amb “La porta de pedra”… moltíssimes gràcies!

 

https://laportadepedra.wordpress.com/2019/02/27/presos-politics-fake/

PRESOS POLÍTICS FAKE

laportadepedra            27 febrer, 2019

Finalitzada la primera fase del judici de l’estat espanyol contra els polítics presos catalans, hi ha un seguit de qüestions que, més enllà de l’ evident causa política que els ha mantingut més d’un any en una presó preventiva arbitraria i abusiva, demostren rotundament les profundes contradiccions i fal·làcies en les que se sustenta la política catalana.

La consideració de pres polític a un encausat va intrínsecament lligada al seu comportament com a reu. L’actitud d’un pres polític pot enfortir la causa política per la qual és acusat si aquesta actitud es relliga amb el fons de la causa que diu defensar i la reforça, enfrontant-se a un dels aparells repressors contra dita causa, en aquest cas l’aparell jurídico-policial espanyol, i mostrant-li una ferma voluntat de desobediència, combat i denúncia. Un pres polític, però, no pot afeblir ni perjudicar en cap cas la causa política per la que resta pres, ja que una causa política per la qual un estat persegueix a una persona o un col·lectiu de persones està i ha d’estar per sobre d’un individu concret, perquè és sempre conseqüència i expressió d’un moviment social perllongat en el temps i en el seguiment massiu. No obstant, en la causa de la independència nacional catalana, el paper que estan jugant els polítics presos és d’una perillositat i irresponsabilitat tant gran que podria, en efecte, condicionar el desenvolupament futur a curt i mitjà termini, del projecte independentista al país.

Tanmateix, una causa dita judicial, obertament política, com l’endegada per l’estat dels espanyols tindrà presos polítics sempre que els presos polítics es considerin, si, i sobretot i fonamentalment actuïn, com a tals. Els polítics presos catalans es consideren presos polítics, i gran part de la societat catalana i de la opinió internacional els en considera. No tant sols per el menyspreu que ha demostrat l’estat dels espanyols per la seva pròpia arquitectura jurídica i constitucional, i la perversió amb què ha retorçat el dret per ordir una causa insostenible, amb la reafirmació que el mateix estat no entén quin Estat ha hagut de construir des de la transició, i el nivell d’exposició de les seves misèries endèmiques a nivell internacional. També per la clara intenció de l’estat dels espanyols d’avortar judicialment una causa política que connecta directament la societat catalana amb valors universals massa grans com perquè aquest estat pugui fer veure que restarà immune a la seva vulneració.

Paradoxalment, els polítics presos catalans, en la consideració primera i encertada de ser qualificats presos polítics que afronten una causa política, i havent-se reconegut a si mateixos com a tal en cada una de les seves declaracions davant del tribunal, han actuat de manera diametralment oposada a la que ho faria un pres polític. No per error, sinó conscientment. No per estratègia jurídica, sinó per profundes conviccions, els polítics presos catalans han redactat un manual declaratiu del què no és i com no s’ha de comportar mai un pres polític. No han exercit com a tals en cap cas, ni des del moment en que van esser encausats ni engarjolats, ni en les seves declaracions publiques i articles, ni en les seves responsabilitats polítiques, ni en el judici ni en les seves declaracions ni, molt em temo, en el què els resta de causa.

Els polítics catalans presos, dits independentistes catalans, han reconegut en tot moment els tribunals espanyols i la seva autoritat per jutjar-los. Han reconegut sempre el marc jurídic espanyol com a propi, assumint l’estat espanyol com a propi i fins hi tot en alguns casos, proclamant el seu amor per l’estat que els jutja i els manté presos. Han acceptat de declarar i han declarat en llengua castellana, reblant la seva espanyolitat i la seva condició de colonitzats obedients, relegant la seva llengua i pròpia del país que diuen representar i voler independitzar, a una llengua prescindible, secundaria, oblidable, sotmesa.

Els polítics presos catalans han admès sense reserves, en tots els casos i amb vehemència, que per a ells, de sempre i per sempre, el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017 era sols una mobilització ciutadana amb l’única finalitat de construir un artefacte polític per negociar amb l’estat dels espanyols. És a dir, la teatralització de l’autodeterminació per negociar no se sap exactament què. Han recalcat amb passió que la seva intenció mai va ser vulnerar el dret espanyol, ni sobrepassar els seus límits constitucionals, ni construir una llei catalans paral·lela, ni menys superior, ni menys sobirana, ni desobeir el mandat del poder jurídico-polític espanyol. I s’han seguit anomenant independentistes, sense vergonya. Han declarat, sense ruboritzar-se, que van incomplir els seus programes electorals, les seves promeses polítiques durant anys, les seves pròpies lleis, el mandat del seu propi Parlament, les seves resolucions, el pacte social amb l’independentisme de base i el resultat vinculant d’un referèndum d’autodeterminació en el que el poble català va creure i va defensar valerosament. I, amb tot això, dit i ratificat davant dels tribunals espanyols, volen seguir essent considerats presos polítics.

Però, presos polítics de quina causa? De l’independentisme, com han manifestat ells mateixos, no pot ser. Perquè, com han explicat, repeteixo, ells mateixos, en cap moment van fer seva la causa de l’alliberament nacional català ni se la van prendre de manera seriosa, sinó com a mer artefacte negociador i de mecanisme de perpetuació política. Com poden ser presos polítics independentistes catalans si declaren obertament haver fet tot el possible per frenar la independència, havent utilitzat el gegantí valor i dret humà de l’autodeterminació dels pobles, que amb tanta frivolitat es posen a la boca, com a mera eina electoral? Com poden ser presos polítics independentistes catalans havent qualificat el Primer d’Octubre, davant dels tribunals espanyols i en castellà, com un mer exercici de pressió transaccional, buit de transcendència política real? Com poden ser presos polítics si reneguen de manera tant evident i profunda de la causa que, precisament, els confirmaria com a tals?

No poden ser presos polítics independentistes catalans i al mateix temps renegar de la causa que els en converteix. No poden dir davant dels tribunals espanyols que el Primer d’Octubre va ser una eina per negociar amb l’estat, sense recorregut polític, i fer veure que diuen una altra cosa davant dels electors catalans que porten una dècada votant-los per fer una independència real i efectiva. No poden esperar ser considerats presos polítics quan expliquen una vegada i una altra que la seva acció política va anar sempre encaminada a frenar el referèndum i les seves conseqüències, fent veure que feien just el contrari. No poden esperar seguir essent considerats presos polítics, perquè el món no funciona com ells volen ni comprarà eternament les seves excuses de segona divisió. La seva voluntat maniquea no pot transformar ni empetitir els valors grans, immensos, amb els que han jugat i segueixen jugant. La justícia europea i internacional poden esmenar la plana a l’estat espanyol, però a les cancelleries de tot el món se sap perfectament que el límit dels independentistes catalans és el que els marca l’estat espanyol. Perquè són tant independentistes com són presos polítics. Uns presos polítics fake.

Els polítics presos catalans es deuen pensar tant originals i especials que es poden permetre el luxe de considerar-se presos polítics sense comportar-se mai com a tals. Es deuen creure tant invulnerables a un càstig electoral per part de l’independentisme, que pretenen fer passar el mateix discurs per veritable i fals a la vegada. Són tant divins que creuen que poden denigrar el Primer d’Octubre davant la justícia espanyola i fer veure que defensen l’autodeterminació i la independència davant dels catalans, tractant a tothom d’idiota.

Són tant altius i arrogants per creure que poden sortir indemnes d’un procés que els ha dut a mentir obertament i a jugar amb la voluntat dels seus electors, amb els drets humans més bàsics i profunds, amb la democràcia, amb la separació de poders, amb l’autodeterminació, amb la independència de la nació catalana, amb l’estat dels espanyols, amb la unió europea i amb la opinió publica internacional com si el món sencer patis una dissonància cognitiva terminal.

No, no són presos polítics. Són just el contrari d’uns presos polítics. Són la negació radical del què és un pres polític. Són part i exemple d’una casta política bunkeritzada, galvanitzada per la seva dependència malaltissa de la mentida i la manipulació, cínica, acrítica, tòxica, titella d’ella mateixa, enrevessada en una falòrnia cada vegada més repugnant. El seu excés no té límit per ella mateixa. Tan sols una nova cultura política a Catalunya, que sàpiga distingir entre independentistes i autonomistes mentiders, portarà el país a la independència.

I a la pitjor generació de polítics i activistes socials que ha tingut mai el país en la seva història, allà on toca. Enlloc.

“Parlament de les Dones”: res de català

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VIII

PUNT DE VISTA CATALÀ – LV

 

“Els drets de l’home no poden sobreposar-se als drets de l‘home català”

Mossèn Josep Armengou (1910-1976)

 

1 de juliol del 2019:

“PARLAMENT DE LES DONES”

 

Tampoc així el Parlament de Catalunya

té res de català

 

L’1 de juliol del 2019 s’ha celebrat un Ple del Parlament de Catalunya, i ha estat un Ple molt especial. Efectivament, només hi havia dones: les 60 diputades dels diferents partits parlamentaris més 75 dones representants del Consell Nacional de les Dones de Catalunya (CNDC). L’acte va ser aprovat per la Mesa del Parlament de Catalunya celebrada el darrer 30 d’abril. La iniciativa s’inspira en la Quarta Conferència Internacional de la Dona, celebrada el 1995 a Beijing, que va acollir 17.000 participants i 30.000 activistes de tot el món, i on durant setmanes es van establir les bases d’una agenda de polítiques de dones. Objectiu? Reivindicar els drets de les dones.

La sessió ha durat unes dues hores i ho he escoltat o mirat pràcticament tot. I, malauradament, he comprovat que feminitzar al 100% un dia -bé, una estona- el Parlament de Catalunya no li ha aportat res d’autènticament català. I molt em temo que tampoc passaria això encara que el Parlament quedés permanentment ocupat només per dones. Per què? Doncs perquè l’actual Parlament de Catalunya, al igual que l’actual Generalitat de Catalunya, són instruments de la prolongació del sotmetiment del poble català a Madrid/Castilla/Estado-Español iniciat el 1714 (el sistema del 1714!) i aprofundit per la traïció dels líders catalans els darrers anys setanta. I perquè, malauradament, actualment el Punt de Vista Català gairebé no existeix i cap de les dones que van parlar va dir res que mostrés tenir-lo.

I per què puc ser tant contundent? Perquè, gràcies a llegir La traïció dels líders de Xirinacs i com he compartit en el meu blog, el 9 de novembre del 2017 vaig escriure un article titulat: Quin és el Punt de Vista Català? , conseqüència de trobar-me aquesta frase: “(…) Des del punt de vista català, que és el que ens interessa en aquest llibre, (…)”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum I, La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976), pàgina 136. Publicació: abril 1993

Xirinacs em va fer entendre que després de més de tres segles d’ocupació, als catalans se’ns ha inculcat (amb repressió, amb corrupció, amb “sistema obligatorio y gratuito de enseñanza”, amb “Universidad estadoespañola en territorio catalán”, amb “derecho y justícia castellanos/estadoespañoles aplicados en territorio ocupado”, amb “todos libres e iguales”, … , i sobre tot, amb l’encobriment de part dels “nostres” dirigents “catalans” d’abans, i amb la complicitat de TOTS els “nostres” líders actuals) “el Punto de Vista Castellano”. Això implica que veiem la realitat segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català. En conseqüència, estem actuant segons “el Punto de Vista Castellano” i no pas segons el Punt de Vista Català.

I per tal de recuperar l’imprescindible Punt de Vista Català -que convido a aprofundir- porto escrits més de 50 articles: 37 recollits en un Quadern de 112 pàgines, i 17 articles en un Complement de 54 pàgines. Aquest és el l’article 55.

Una de les conseqüències més importants de recuperar veure el món a partir de nosaltres mateixos i actuar-hi conseqüentment, és que des del Punt de Vista Català nosaltres NO hem PAS de posar a votació si som una nació i si volem tornar a ser lliures. Votar-ho és “el Punto de Vista Castellano” (adoptant el Punt de Vista de l’Ordre Mundial!). I… ¿com ells ens estan imposant el seu “Punto de Vista Castellano”? Doncs

1.- amb l’actuació dels actuals dirigents catalans, TOTS traïdors, que ens han empès a votar diverses vegades sense debatre si aquest és el camí correcte (i, a més, pixant-se cada vegada en els resultats i fent-nos votar de nou, i portant-nos ara cap a votar en un “referèndum com Escòcia”, silenciant TOTS que el 2014 els escocesos van ser víctimes d’una terrible tupinada),

i 2.-amb Madrid dient-nos freqüentment que no podem votar. Imagineu-vos si Madrid ens convidés dient-nos “¡Catalanes: votad, votad!”. Què passaria aquí? Nosaltres immediatament reaccionaríem dient “Atenció! Perill! Trampa, trampa!”.

Així, per ara, la gran majoria de catalans som víctimes de la traïció de TOTS els encara “nostres” dirigents, i de la psicologia inversa que ens apliquen els “nostres” ocupants.

Indefensos com el Poble Català estem mentre no recuperem el nostre Punt de Vista Català, encara permetem que els “nostres” actuals dirigents traïdors es comportin ara de manera similar a com explicava Xirinacs que actuaven els dirigents traïdors dels anys 70 i següents:

“Els polítics nostrats demostraren en la pràctica no tenir cap sentit de la sobirania nacional. (…) no tenien ni la més mínima idea de la responsabilitat que comporta ésser català.” Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum II, Una pedregada seca (juliol 1976 – juny 1977), pàg. 205-206. Publicació: abril 1994

“(…) els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. (…) Qui podria deslliurar-nos de la generació (((de líders catalans))) de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys (((ara ja 42 anys!))), igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular?”. Lluís M. Xirinacs, La traïció dels líders, volum III, La collita perduda (juliol 1977 – gener 94), pàgina 208 a 211. Publicació: abril 1997 (negretes: Lluís Botinas).

Qualsevol paral·lelisme que s’estableixi canviant “antifranquistes” per “autonomistes” fins el 2010, i per “processistes” després, no és en absolut casualitat sinó continuïtat i coherència contra el poble català. Com tampoc és pas casualitat que no hi hagi cap dels actuals dirigents “independentistes” que es reclami de Xirinacs!

 

TORNANT AL “PARLAMENT DE LES DONES”, he escoltat una dotzena d’intervencions sobre diferents àmbits dels drets de les dones i nombroses propostes per a que siguin cada cop més equiparables als drets dels homes.

La principal observació que faig és gairebé segur que també hauria de fer-la si es tractés d’una sessió del “Parlament dels Homes”: en cap moment he escoltat que s’afegís l’adjectiu “catalanes”, és a dir, que es parlés “dels drets de les dones catalanes”.

I aquí faig una adaptació de la frase de Mossèn Armengou que he posat al començament: “Els drets de les dones no poden sobreposar-se als drets de les dones catalanes”.

I el que ni cap oradora ni tampoc la Declaració final diu és “senzillament” que fa 304 anys que no existeixen “dones catalans”… com tampoc existeixen “homes catalans”… ni menys encara hi ha “poble català”. Per què? Doncs perquè un poble que no és lliure, no és poble. Així, el que hi ha des de l’11 de setembre del 1714 ençà és “poble català sotmès”… i “homes catalans sotmesos” … i “dones catalanes sotmeses”. I resulta, irònicament i lamentable, que potser en l’únic aspecte que no hi cap discriminació és que TOTS els catalans i TOTES les catalanes estem igualment sotmesos a Madrid/Castilla/Estado-Español.

 

I tampoc he escoltat cap dona de les que militen en partits o entitats que es proclamen independentistes que digués el que és decisiu que digui qualsevol persona que realment és independentista: que si els catalans no som ja independents com a mínim des del 9-N del 2014 és per la traïció de TOTS els nostres dirigents, tant homes com dones (sí, efectivament, també en aquest cas sense cap tipus de discriminació). Ans el contrari: nombroses oradores han cantat lloances i elogis als líders traïdors protegits a la presó o al suposat “exili”, mencionant diverses vegades els seus noms, sobre tot els noms de les dones.

 

Totes les dones que han parlat i que han adoptat una “Declaració del Parlament de les Dones” amb una unanimitat aparentment total, han explicitat un reguitzell de drets que cal equiparar als dels homes. Però fer-ho silenciant -o potser fins i tot ignorant- que totes les dones catalanes (com tots els homes catalans i com tot el poble català) estan tancades a la presó en que Madrid/Castilla/Estado-Español ha convertit la terra catalana, és com negociar deu minuts més de pati quan s’està conscientment tancat en la cel·la d’una presó.

Quedi clar que si no hi ha altra remei, prefereixo deu minuts més de pati que no pas deu minuts menys, i que potser fins i tot participaria en la negociació. Però el que és cabdal és recuperar la llibertat. I quan no només es calla que s’està pres sinó que es protegeix als dirigents traïdors que han impedit recuperar la llibertat, en realitat s’està sent còmplice dels invasors/ocupants/espoliadors/genocides.

I quedi clar que tinc el màxim interès en parlar (si es vol, off the record) amb les dones que ahir en el Parlament no fossin conscients que actuaven contra les dones catalanes. I també contra els homes catalans. I finalment, contra tot el poble català.

Barcelona, 2 de juliol del 2019 (retocat el 4 de juliol)

Lluís Botinas

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA  (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

A, B i C del Punt de Vista Català

VIDA – VERITAT – LLIBERTAT – IDENTITAT CATALANA – VII

A, B i C del Punt de Vista Català.

 

Corol·lari

 

El 9 de novembre del 2017, llegint “La traïció dels líders” de Xirinacs, em vaig preguntar “Quin és el Punt de Vista Català?”. Contestant aquesta pregunta cabdal -que convido a aprofundir- porto escrits més de 50 articles: 37 recollits en un Quadern de 112 pàgines, i 16 articles aplegats en un Complement de 52 pàgines.

Vet aquí una aplicació concentrada:

A) Nosaltres NO hem PAS de posar a votació si som una Nació i si volem tornar a ser lliures. Nosaltres sabem que tenim més de mil anys d’Història, i nosaltres sentim/sabem que volem recuperar la llibertat arrabassada el 1714. Nosaltres som ara el Principat de Catalunya ocupat des de fa 304 anys. Hem d’aconseguir que l’invasor/ocupant/espoliador/genocida marxi de la nostra terra, i automàticament tornarem a ser el Principat de Catalunya independent, i re-apareixerem en els mapamundis, on hi vam ser fins el 1714. Tot dirigent català que es proclami independentista però que doni l’espatlla a la nostra Història, que renunciï als nostres Drets Històrics, que ens hagi fet votar quatre vegades per a continuació pixar-se en els resultats de les votacions, i que encara vulgui fer-nos votar un altre cop en un “referèndum pactat i vinculant com Escòcia obtingut per mediació internacional”, és un traïdor. I confirma que TOTS els dirigents catalans processistes que proposen “un referèndum com Escòcia” són traïdors el fet que TOTS silencien que a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada.

B) L’obligació de Madrid/Castilla/Estado-Español es continuar ocupant la nostra terra, mantenir-nos sotmesos, espoliar-nos tot (començant per la llibertat) i acabar amb nosaltres com a catalans convertint-nos en “ciudadanos estadoespañoles todos libres e iguales”, és a dir, genocidant-nos. Ells saben que els hi va la seva sobrevivència atès que si els catalans recuperem la llibertat, l’“Estado-Español” es descompon. Ergo TOTS-TOTS-TOTS (excepcions, siusplau!!!) els actuals dirigents catalans, parlamentaris o no, polítics o “socials” (començant pels que estan protegits del poble català a la presó o a l'”exili”), que es presenten com independentistes, són traïdors al poble català.

i C) La independència/llibertat del poble català només es pot declarar al Parlament de Catalunya, i no pas a Madrid, ni a Brussel·les ni als “Ajuntaments”. Però els nostres actuals dirigents ens han empès a perdre el temps i a dividir-nos per escollir: el 28-A, quins traïdors ocupen 22 dels 48 “escaños catalanes” entre els 350 del “Congreso Español” (una minoria de 22 entre 350!); i el 26-M, quins 3 traïdors formaran part dels 54 “diputados del Reino de ESpaña” entre els 751 del Parlament Europeu (una minoria de 3 entre 751!), i quins traïdors seran “alcaldes” i “regidores” dels “Ayuntamientos en territorio catalán”. En canvi, des del 21 de desembre del 2017, 70 dels 135 escons del Parlament de Catalunya estan ocupats per 70 diputats escollits en llistes que es presenten com independentistes (una majoria de 70 entre 135!). Per tant, JuntsxCatalunya, ERC i CUP podrien haver proclamar la independència en cadascun dels més de 500 dies transcorreguts des del 21-D del 2017, i podrien declara-la avui mateix. Però, com han demostrat i demostren cada dia, aquesta NO ha estat MAI la intenció dels líders processistes. Ergo TOTS-TOTS-TOTS (excepcions, siusplau!!!) els dirigents catalans, parlamentaris o no, polítics o no, que es presenten com independentistes, són traïdors al poble català.

COROL·LARI

Per aconseguir la independència/llibertat el poble català hem de renovar totalment el Parlament de Catalunya. I l’únic COM, l’única proposta que conec per a fer-ho, és la de Directe-68, el partit d’En David Raventós: trencar la censura processista imperant, fer que el poble català comprengui/confirmi que TOTS els actuals líders son traïdors, i forci la convocatòria d’unes eleccions sui generis, excepcionals, on cap dels actuals dirigents traïdors s’atrevirà a presentar-se. Aleshores un Parlament de Catalunya totalment renovat i en el que Directe-68 tindrà 68 o més escons, declararà la independència/llibertat del poble català en la primera immediata Sessió Plenària del Parlament de Catalunya.

Barcelona, 27 de juny del 2019 (retocat el 4-7-2019)

Lluís Botinas

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DELS CATALANS (arrabassada des del 1714 fins ara), ALLIBERAR EL PRINCIPAT DE CATALUNYA (primer Estat Europeu Constitucional ocupat fa 304 anys), i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA (víctima del GENOCIDI CATALÀ que patim des de molt abans de 1714)

Dc. 3: “La conquesta catalana de Canàries”

Dimecres, 3 de juliol del 2019, a dos quarts de vuit del vespre

Passatge de Gaiolà, 24, local

entre c. Mallorca i c. València, al costat del c. Sicília. A 130 m. de la Sagrada Família

Metro: L2 i L5 Sagrada Família; L4 Verdaguer. Bus: 6, 19, 33, 34, H10, D50, V19, M24

Activitat gratuïta

Conferència

Col·laboració amb l’A·R·H·L·C

(Associació per a la recerca de la Història i les Llibertats Catalanes)

 

LA CONQUESTA CATALANA

DE CANÀRIES

Per CARLES CAMP (Granollers, 1960). El 2003 va crear la FUNDACIÓ D’ESTUDIS HISTÒRICS DE CATALUNYA (www.histocat.cat)