Directe-68, fruit d’una Vaga de Fam represaliada

Directe-68,

l’eina fonamental per a la independència de Catalunya

 

Directe-68, el partit polític sense polítics

que declararà la independència de Catalunya

 

FRUIT DE LA VAGA DE FAM INDEFINIDA

D’EN DAVID RAVENTÓS

PER LA INDEPENDÈNCIA

EL MAIG DEL 2016,

que fou censurada, truncada i represaliada

per TOTS els dirigents,

catalans i no-catalans

 

TOTS ELS DIRIGENTS (els processistes i els no-processistes) VAN CENSURAR, TRUNCAR I REPRESALIAR LA VAGA DE FAM D’EN DAVID RAVENTOS

Ara fa tres anys estava tenint lloc l’acte polític/social/vital personal més important succeït a Catalunya com a conseqüència de les grans mobilitzacions del Poble Català a partir del 2009. En efecte, el 3 de maig del 2016 En David Raventós havia començat una Vaga de Fam Indefinida per la Independència, és a dir, fins que els 72 diputats escollits en llistes independentistes (62 de JuntsxSí i 10 de les CUP) declaressin el 27-S del 2015 en el Parlament de Catalunya la independència de Catalunya.

Si tot el Poble Català conegués aquella Vaga de Fam, els catalans aviat recuperaríem la llibertat perduda el 1714 en molt poc temps. Per què? Doncs perquè

—la grandíssima majoria dels catalans actualment emprenyats i confusos,

—una part molt important dels catalans actualment desanimats i deprimits,

—i una part suficientment considerable dels catalans que volen la independència però que de bona fe actualment encara són processistes,

acabaríem de comprendre que en realitat els actuals dirigents processistes -començant pels que estan protegits a la presó i a l’“exili”- són els qui han impedit la nostra independència/llibertat. I ho han impossibilitat diverses vegades: com a mínim, el 9-N del 2014, el 27-S del 2015 i el 27-O del 2017. I avui mateix continuen impedint la nostra independència/llibertat, atès que des del 21-D del 2017 tenen majoria de 70 escons (34 de JuntsxCat, 32 d’ERC i 4 de les CUP) sobre 68, i, per tant, avui mateix podrien declarar-la immediatament .

Però cal que els catalans ens atrevim a comprendre que NI ARA NI MAI l’objectiu dels dirigents processistes ha estat declarar la independència/llibertat de Catalunya, ans el contrari. TOTS (excepcions, si us plau!!! Poso només aquí aquesta petició de noms i cognoms per no repetir-la cada cop que escric “TOTS”, però demano considerar que la petició està implícitament escrita darrere de cadascun dels propers “TOTS”) han estat dirigents autonomistes que, davant del nou aixecament el 2009 del Poble Català per recuperar la llibertat, es van reciclar en processistes disfressats d’independentistes per agafar la direcció del moviment i controlar les mobilitzacions. La seva funció SEMPRE ha estat impedir la independència, han actuat DELIBERADAMENT I CONTINUA per obstaculitzar-la … i, malauradament, fins ara ho han aconseguit.

Per això TOTS aquests líders aparentment “perseguits” i TOTA la resta de diputats, consellers i dirigents de la Generalitat de Catalunya (i això inclou TOTS els 135 diputats del Parlament de Catalunya, des del PP fins a les CUP) van actuar AMB TOTAL CONEIXEMENT, CONSCIÈNCIA, INTENCIONALITAT I UNANIMITAT:

1.- per tal de censurar la Vaga de Fam d’En David Raventós,

2.- per tal d’obligar-lo a interrompre-la amb internament hospitalari involuntari,

i 3.- per tal de reprimir-la amb tortura química amb psicofàrmacs i amb inducció al suïcidi.

Confio en que si això fos conegut amb detall pels catalans, en poques setmanes la situació canviaria radicalment a Catalunya i els líders processistes serien bandejats. I sense tenir aquí els seus servidors catalans camuflats d’independentistes, des d’allà Madrid poc d’efectiu podria fer, i els catalans per fi recuperaríem la llibertat que els castellans ens van arrabassar el 1714.

 

TOTS ELS DIRIGENTS ENS VAN O BÉ ENGANYAR (els no-processistes) O BÉ TRAIR (els processistes) EL 27-O DEL 2017

I encara més forta seria la reacció del Poble Català si comprengués que igualment TOTS els 135 diputats, des del PP fins a les CUP, van enganyar-nos/trair-nos AMB TOTAL CONEIXEMENT, CONSCIÈNCIA, INTENCIONALITAT I UNANIMITAT el 27-O del 2017 escenificant en la Sessió Plenària del Parlament de Catalunya que proclamaven la República Catalana, quan TOTS ells sabien perfectament que NO ho estaven PAS fent sinó que ens estaven enganyant/traint.

En efecte, com recull l’Acta de la Mesa del Parlament del 27-O que va preparar la dita Sessió Plenària, els representants de TOTS els 135 diputats van acordar que “les propostes de resolució que s’aprovin no tenen efectes jurídics” ja que “només és objecte de votació i aprovació la part dispositiva de les propostes”. En conseqüència, NO va PAS ser “objecte de votació i aprovació” la part resolutiva. Aquest acord implica que TOTS van conxorxar-se per enganyar/trair al Poble Català. Com? Molt senzill (senzill per uns mentiders/traïdors com TOTS ells, és clar!): Na Carme Forcadell va llegir un text dispositiu (“República Catalana…” bla, bla, bla) però VA POSAR A VOTACIÓ LA PART RESOLUTIVA D’UN ALTRE TEXT (en particular, la condemna del famós article 155!).

I pels catalans és especialment important comprendre que TOTS els 72 diputats processistes escollits en llistes independentistes eren absolutament conscients que ens estaven traint, mentre que els 63 diputats no-independentistes “només” ens estaven enganyant. Això queda demostrat per tres fets:

1) que TOTS els 72 van acordar demanar vot secret (en lloc del vot nominal que qualsevol independentista voldria, orgullós de participar en la sessió plenària del Parlament de Catalunya que anava a proclamar la Declaració d’Independència);

2) que TOTS els 72 van decidir que 2 d’ells s’abstindrien (per això va haver-hi 70 “Sí” en lloc de 72, i 2 abstencions);

i 3) que TOTS els 72 van ser còmplices en decidir exactament quins 2 dels 72 s’abstindrien. En efecte, van haver de dir “Tu i tu us abstindreu” o bé “Tu i jo ens abstindrem”, ja que, si no es decidia exactament quins 2 dels 72 diputats s’abstindrien, hi havia el risc que a l’hora de la votació secreta s’abstinguessin 7 … o 18 … o 25 o…, i aleshores hagués esclatat l’escàndol!

I, ¿per què TOTS els 72 diputats “independentistes” van demanar vot secret, i TOTS els 72 van decidir exactament quins 2 s’abstindrien? Per què van actuar així?

La resposta que hi trobo és -i si algú proposa una altra explicació, l’estudiaré atentament- la següent: que TOTS els 72 eren plenament conscients que en realitat NO estaven proclamant CAP “República Catalana”. O sigui que TOTS els 72 sabien perfectament que en realitat estaven traint al Poble Català … i, convé tenir-ho present, també estaven enredant al poble castellà i a tots els pobles no-catalans. I els capitostos de Madrid també sabien molt bé que tot plegat era comèdia, i per aquesta raó van fer la seva part del teatre amenaçant sempre amb l’article 155 quan, si haguessin temut que “el procés d’independència” anava de debò, l’article a aplicar seria el 116.

Per tant, TOTS els 72 sabien molt bé que no feien cap trencament amb Madrid/Castilla/Estado-Español, i que, en conseqüència, la seva actuació intencionadament traïdora perllongava la dependència/espoli/genocidi del Poble Català. I amb el vot secret i les dues abstencions, TOTS els 72 ja preparaven amb anticipació un argument defensiu per quan els cridessin “los Excelentísimos Jueces de los Tribunales de Justicia de Madrid”. Després de fer la maleta, d’acomiadar-se de la família, de deixar gravat un missatge animant al Poble Català a “Construir la República Catalana” (que ells NO havien proclamat; quin cinisme!), van agafar l’AVE de Sants a Atocha per anar a declarar:“Sabe, Señor Juez, todo lo que hicimos era simbólico y no tenía efecto jurídico alguno. Y, además, yo me abstuve”. I estic segur que el fet que mitja dotzena d’acusats utilitzin l’argument “Yo fui uno de los dos que se abstuvo”, no obrirà cap investigació oficial complementària sobre quins diputats van ser realment els dos que es varen abstenir i quins estan utilitzant fraudulentament aquest argument.

Però si TOTS els 72 diputats processistes eren plenament conscients d’aquesta monstruosa traïció al Poble Català, també ho havien de ser TOTES les cúpules de TOTES les entitats processistes: les direccions dels seus respectius partits … i les direccions d’ANC i d’Òmnium … i els serveis jurídics del Parlament … i els directors dels mitjans de comunicació “independentistes”… i tothom “ben situat o ben informat”!

Es comprèn així el que en realitat va passar: la cara de gos com fuig que tenien… i que no hi hagués cap discurs del “nou President de la nova República Catalana independent” … i que no es celebrés cap “Consell dels Ministres de la nova República Catalana” … i que no es publiqués “la Declaració d’Independència” ni en el BOPC ni en el DOGC… i que no es baixés “la bandera española”… i que no es prengués el control del territori … i que no es demanés cap reconeixement internacional … i que … i que … i que … i que … I QUE RES D’INDEPENDÈNCIA/LLIBERTAT.

 

PERÒ LA PRESÓ I L‘“EXILI” CONVERTEIXEN ELS TRAÏDORS EN HEROIS QUE CONTINUEN TRAINT-NOS DES DE LES PRESONS I DES DELS LLOCS D’“EXILI”

I el que és més important d’entendre ara: que, per tal d’evitar que, a mesura que passessin els dies, cada cop més catalans ens adonéssim de la traïció de TOTS els “nostres” dirigents “independentistes” i comencéssim (molts de paraula… però alguns d’obra!) a exigir-los explicacions sobre la seva conducta, els principals responsables traïdors van decidir buscar protecció davant del Poble Català:

—uns, anant voluntàriament a fer-se empresonar a Madrid (enlloc de comportar-se com ho faria qui després passaria a ser un autèntic pres polític: obligar a que “las fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado” els detinguessin en el seu despatx a una Conselleria o al Palau de la Generalitat o al Parlament de Catalunya, amb tot l’escàndol tant intern com internacional que això implicaria; un veritable pres polític no fa centenars de kilòmetres per anar a entregar-se voluntàriament per moltes citacions que rebi… i encara menys quan pretén que el 27-O va dirigir la proclamació de la República Catalana!).

—i els altres, fugint (NO de Madrid SINÓ dels catalans) a l’estranger! I posats a fugir, no can anar a Lapònia (on fa molt fred i queda aïllat) sinó al rovell de l’ou europeu: Bèlgica. I Escòcia. I Suïssa.

I aquestes dues maniobres són molt importants, ja que tant a la presó com a l’“exili”, i protegits com estan del Poble Català, actualment TOTS dos grups de traïdors apareixen convertits en herois, i això els hi permet a TOTS ells “internacionalitzar el procés català”, és a dir, continuar la seva tasca traïdora:

  1. A) enganyant sobre el que realment va passar el 27-O (i abans, des del 2009!);
  2. B) cridant a participar en unes votacions anti-catalanes organitzades per Madrid on l’únic que s’escollia el 28-A va ser quins traïdors ens representarien a Madrid, i l’únic que s’escollirà el 26-M és quins traïdors ens representaran a Brussel·les o en els “Ayuntamientos”;
  3. C) continuant podrint la situació amb les crítiques, friccions, disputes, censures, ganivetades, etc., entre unes i altres suposades “candidatures independentistes”;
  4. D) demanant votar en “un referèndum pactat i vinculant com Escòcia” que seria la trampa definitiva… i per això silencien que a Escòcia li van robar la independència al poble escocès perquè va haver-hi tupinada amb plena complicitat dels dirigents de l’Scottish National Party i dels mitjans de comunicació escocesos que apareixen com independentistes;
  5. E) articulant la “mediació internacional que pressioni a Madrid per a que finalment s’avingui a negociar un referèndum pactat i vinculant com Escòcia”;
  6. F) …

Però tornem a la Vaga de Fam Indefinida d’en David Raventós el maig del 2016:

CONÈIXER ELS LÍDERS PER LA TELE, O BÉ PERSONALMENT DES DE FA 30 ANYS

Per començar a assimilar la importància decisiva del que va passar en aquella Vaga de Fam, cal saber que fa 30 anys que (gairebé) TOTS els principals líders processistes coneixen personalment En David Raventós. Recíprocament i lògica, En David Raventós coneix personalment a (gairebé) TOTS els principals líders processistes. I el que és cabdal: En David també coneix les respectives fosques trajectòries de (gairebé) TOTS els principals líders processistes, amb les continues ziga-zagues polítiques de tots i cadascun d’ells.

A mi mateix m’ha costat prop de dos anys copsar la decisiva importància que aquests trenta anys de coneixença detallada que En Raventós té dels “nostres dirigents catalans independentistes” tenen pel present-i-futur del Poble Català, coneixença que implica una informació importantíssima que NO es troba ENLLOC més.

Jo, com la immensa majoria dels catalans, conec els nostres dirigents a través dels mitjans de comunicació (sobretot, dels catalans, però també dels no-catalans). Més exactament: els coneixem a través del que aquests mitjans volen que coneguem dels nostres dirigents, que és el que ens comuniquen sobre ells seguint les ordres dels qui controlen els dits mitjans. És a dir, sabem el que “alguns poderosos anònims” -a determinar- volen que nosaltres sapiguem, i aquests “alguns” fabriquen, programen i mouen els personatges de la manera que més útils els hi siguin a ells… i més perjudicials ens resultin a nosaltres.

 

PISTES DE COM “ALGUNS” VAN FABRICAR “EL PRESIDENT PUIGDEMONT” PER TAL D’IMPEDIR LA INDEPENDÈNCIA/LLIBERTAT DE CATALUNYA

Poso un exemple que ara tinc clar: el primer engany sobre Puigdemont per tal de fer possible que pogués arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya i que així els dies 10 i el 27 d’octubre del 2017 ens enganyés fent dues traïcions al Poble Català que mai haguéssim permès a Mas, és haver-nos fet creure que, al contrari de Mas, “Puigdemont sí que és dels nostres perquè aquest és independentista des de jove, és de pedra picada, és de soca-rel”. Però en realitat va ser totalment inventat per “alguns poderosos anònims” -a determinar- que van voler catapultar Puigdemont fins a dalt de tot de la Generalitat per tal de ser decisiu traint al Poble Català.

Només cal llegir (algunes de) les 238 pàgines del llibre de Puigdemont publicat el setembre del 2018, “LA CRISI CATALANA. Una oportunitat per a Europa”, per trobar nombroses idees, propostes, frases, expressions, etc., que MAI faria un independentista veterà (ni un de recent; per exemple, dels últims set anys, com és el meu cas). Començant pel títol: a quin independentista de veritat se li ocorreria anomenar “crisi” al que està passant a Catalunya els darrers anys? Cal recopilar-les, transcriure-les, contextualitzar-les, comentar-les i explicar-les, i convertir això en un llibre que serveixi per a la formació d’independentistes de veritat. Però implicaria moltíssim temps i exigiria el triple de pàgines, i jo no arribo a fer-ho. Ajut! De totes formes, En David Raventós en proporciona molts elements i exemples en el capítol 70 de Radio Hadrian, “Desmuntant ‘La crisi catalana’” (també ho trobes a https://www.youtube.com/watch?v=rOj4ORV7GIg, o a https://www.youtube.com/watch?v=f2nz5OD-KCE)

Això anterior ho pot comprovar qualsevol que llegeixi el llibre publicat. Però En David explica en diversos dels fins avui 94 programes d’una hora a l’escocesa Ràdio Hadrian, molts detalls del camí que se li construeix a Puigdemont. Vet aquí un resum dels punts més públics:

—Puigdemont es comença a guanyar un cert espai propi internacional el 2004 amb el diari en anglès Catalonia Today (actualment dirigit per la seva dona, Marcela Topor). Resulta que Puigdemont el va fundar amb un soci, Stephen Burgen qui, en un article seu a The Guardian, afirma que l’independentisme català és racista citant a… Xavier Garcia Albiol! (el lector de The Guardian no sap qui és N’Albiol, però Puigdemont, sí); qui ataca la immersió lingüística en actes públics de Societat Civil Catalana; qui escriu al digital anticatalà Crónica Global i a The Scotsman, diari unionista escocès; …
—el 2007 passa a ser cap de llista per CIU a alcalde de Girona perquè el candidat previst, Carles Mascort, i els seus familiars més directes van rebre amenaces de mort (en un principi, Puigdemont també va fer veure que rebia avisos fins que la investigació dels Mossos d’Esquadra va revelar que qui feia les trucades era el seu home de confiança i amic seu Eduard Berloso, actualment vicealcalde de Girona). Finalment, Puigdemont arribarà a alcalde l’1 de juliol del 2011;

—salta a president de l’AMI el 17 de juliol del 2015 perquè Josep Maria Vila d’Abadal va dimitir perquè “abandonava la política” (això sí, sent poques setmanes després co-fundador i dirigent de Demòcrates de Catalunya);

—arriba a president de la Generalitat el 10 de gener del 2016 gràcies a un empat (miraculós?) de 1515 a 1515 a l’Assemblea Nacional Extraordinària de les CUP a Manresa el 27 de desembre del 2015, que “obliga a Mas a fer un pas al costat”. I, ves per on, Mas designa a Puigdemont el dia 9 de gener, hores abans d’haver de convocar noves eleccions autonòmiques;

—durant aquest camí, les CUP s’obliden que havien denunciat a Puigdemont quan era alcalde de Girona per fer tràfic d’influències.

Sembla que Puigdemont és un home de sort ple de casualitats favorables, oi?

 

LA SORT NOSTRA ÉS TENIR EN DAVID RAVENTÓS VIU

Considero que En David Raventós és un tresor del Poble Català. Per què? Perquè té una trajectòria, una experiència i una memòria privilegiades que li han permès obtenir i recordar unes informacions úniques sobre qui són i què fan en realitat els nostres dirigents actuals, informacions que són imprescindibles per a treure’ns-els de sobre i que aleshores els catalans puguem recuperar la llibertat que ens va ser presa el 1714.

En David els va conèixer (gairebé) a TOTS a finals dels anys 80 a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i a la direcció, als Congressos, a les Assemblees i a les activitats durant diversos anys de la FNEC (Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya). I després es van anar trobant-i-distanciant com actiu militant a CDC, a ERC, a Reagrupament, a Solidaritat, a l’ANC; participant a nombrosos actes, conferències, mítings, manifestacions, …; assistint a moltes negociacions cara a possibilitar l’actuació conjunta; etc. I En Raventós explica que durant 25 anys s’alegrava quan s’assabentava que tal o qual d’aquells companys de la Facultat de Dret, de la FNEC o de militàncies posteriors, assolia un càrrec directiu en els partits catalanistes o bé era anomenat cap d’un Departament, o d’una Direcció General, o d’una Conselleria, o encara més a munt, de la Generalitat de Catalunya. Com ell mateix diu: “Jo he sigut molt més beneit que qualsevol dels que actualment es sorprenen, es molesten o fins i tot s’enfaden amb mi pel que explico a Radio Hadrian i a Ràdio Catalunya Universal, o a les Presentacions de Directe-68, o al FaceBook o a Twitter o en trobades personals: jo he estat enganyat durant 25 anys tot i que els conec personalment i que he conviscut moltíssimes hores amb ells, i perquè els considerava els meus amics… malgrat que sovint no entenia moltes de les seves conductes”.

Tot va canviar radicalment el 12 desembre del 2013 quan Mas:

1) convoca el Referèndum pel 9 de novembre següent … ¡gairebé un any més tard!… quan després del grandiós èxit de la Via Catalana a la Independència de l’11 de setembre tots els catalans esperàvem que el referèndum seria immediat. Certament, una característica dels líders processistes és que han anat allargant les convocatòries (i ara es pot afirmar amb contundència que aquests retards tenien l’objectiu de fer podrir la situació),

i 2) s’inventa (o li inventen) la pregunta doble (convé recordar-la: “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”. I en cas afirmatiu: “Vol que aquest estat sigui independent?”) amb resposta triple (“No” i, en cas de “Sí”, aleshores escollir “Sí-No” i “Sí-Sí”).

En David va comprendre que aquesta pregunta convertia aquell promès REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA en una simple Consulta Popular, una espècie d’enquesta  sense absolutament cap validesa jurídica. Per què? Doncs perquè la pregunta vàlida d’un referèndum ha de ser obligatòriament una pregunta clara (per exemple: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?”) que tingui resposta binària també clara (“Sí” o “No”), que és el que fins el dia anterior afirmaven arreu TOTS (Junqueras, Forcadell, David Fernández i tutti quanti). Però, de sobte, TOTS van canviar: TOTS van passar a aplaudir la pregunta d’En Mas, i TOTS es van col·locar disciplinadament darrere la seva iniciativa traïdora.

En canvi, En David Raventós va començar a explicar a tothom a qui podia arribar -polítics, periodistes, professors,…- el molt inadequat i contraproduent que era aquella doble pregunta que convertia el referèndum en una consulta quan aleshores les enquestes del CEO donaven 40 punts de diferència a favor del “Sí” sobre el “No”. Va començar a rebre silenci, aïllament i menyspreu. Finalment, i per tal de trencar el mur que l’envoltava, dos mesos més tard, el 2 de febrer del 2014, En David va treure el vídeo de 43:16 minuts “La pregunta trampa que mata la independència” https://www.youtube.com/watch?v=z0PjEMGsMZs I tres dies més tard en feia pública una versió més curta (10:40): “La pregunta trampa que mata la independència” (resum) https://www.youtube.com/watch?v=nRcx3lxjP_M&spfreload=5 És molt important veure’ls (o re-veure’ls) ara per copsar millor el que aquelles explicacions representaven en aquells moments… i el que encara signifiquen avui!

Aleshores van multiplicar-se i agreujar-se els atacs que va rebre fets per seguidors dels partits i entitats “independentistes”, amb amenaces, insults i desqualificacions de tot tipus contra ell i contra els seus. Resultats? Família desfeta, ensorrament del seus ingressos econòmics, marginació cada cop més gran… A més, de TOTES les portes a les quals va trucar ell o els seus col·laboradors quan ja estava tancat contra la seva voluntat al psiquiàtric: els partits, grans i petits, i l’ANC; mitjans de comunicació, igualment grans i petits, i també alguns internacionals –The Guardian, diaris escandinaus, TeleSur de Veneçuela,…-; entitats internacionals crítiques –Wikileaks, …-; associacions de Drets Humans -Drets, Sobirania i Justícia, …-; consolats de països aparentment en conflicte amb l’“Estado Español” -Veneçuela, Rússia, Xina,…-; etc., CAP VA OBRIR-SE!

 

LA VAGA DE FAM INDEFINIDA COM A DARRER RECURS

Tement amb raó per la seva vida, En David decideix recórrer a l’eina tradicional i final arreu de la lluita per la justícia i la llibertat: fer una Vaga de Fam Indefinida fins a obtenir l’objectiu. I això amb risc de la pròpia vida, com va passar el 1981 amb En Bobby Sands, mort als 27 anys després de 66 dies de vaga de fam, i altres militants de l’IRA… i d’altres partits i moviments.

Aquí cal recordar, en contrast, que quan l’1 de desembre del 2018 Sánchez, Turull, Rull i Forn van començar una “vaga de fam” NO-INDEFINIDA per la DEPENDÈNCIA (respecte de l’“Audiencia Nacional”), Turull va explicar a RAC1 que prenien sals minerals, glucosa, cafè i sucre, raó per la qual poso les cometes ja que a “això” no se li pot dir vaga de fam. A més, Jordi Sánchez –qui, amb 30 anys, ja havia fet mèrits suficients com per a que Xirinacs li dediqués una dotzena de línies del seu llibre La traïció dels líders– va acabar de definir què feien en realitat quan dos dies després va declarar, també a RAC1: “No és un acte d’irresponsabilitat. No ens hem tornat bojos, no ens anem a immolar. La vaga de fam és una protesta molt protocol·litzada i seguiré aquest protocol. Per fer bé una vaga de fam no cal improvisar. No vull ser el Bobby Sands català”.

Setmanes abans de començar la Vaga de Fam Indefinida fins que es declarés la independència de Catalunya i d’Escòcia, En David va fer públic el text de 23 pàgines Procés al procés. COM PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. Ara, amb aquesta perspectiva de tres anys i del profund significat de la Vaga de Fam Indefinida, és ja un document històric que convé llegir o, millor, estudiar.

Finalment, En David va començar la seva Vaga de Fam Indefinida per la Independència a les 12 del migdia del dimarts 3 de maig del 2016. Estava unes hores a la Plaça de Sant Jaume i unes altres hores davant del Parlament de Catalunya, i va entregar el Manifest on explicava el perquè i els objectius de la seva vaga de fam a (gairebé) TOTS els parlamentaris i consellers, i al propi Puigdemont. Per cert, Junqueras va fugir corrents per no agafar el full. I resulta significatiu que N’Anna Gabriel se li burlés a la cara.

En David confiava que, a mesura que anessin passant els dies de vaga de fam i anés circulant la notícia, es generarien una sèrie de moviments que acabarien forçant als 72 diputats escollits el 27-S del 2015 en llistes independentistes (62 a la de Junts per Catalunya i 10 a la de les CUP) a fer una Declaració Unilateral d’Independència.

Però la realitat va ser molt diferent. Sense entrar aquí en detalls (se’n poden trobar a l’apartat 19 de la pàgina DOCUMENTACIÓ del meu blog LA GOTA CATALANA):

1) la Vaga de Fam va ser totalment censurada des del dia següent, el dimecres 4;

2) el dimarts 17 de maig En David va ser víctima d’un internament involuntari en el Departament de Psiquiatria de l’Hospital del Mar, on va ser obligat a prendre psicofàrmacs;

3) dos dies després de ser tancat, es va veure compel·lit a deixar la Vaga de Fam, impedint així que fos Indefinida, com ell volia fer-la;

4) l’internament involuntari i el tractament quimioteràpic forçat van ser perllongats durant dos mesos més;

5) va rebre l’alta el 18 de juliol, sortint zombi de l’hospital, sense reconèixer amics a pocs metres, amb dos psicofàrmacs (Depakine i Risperidona) prescrits de per vida, i amb l’obligació d’anar quinzenalment a visita psiquiàtrica.

Això és terrorisme d’estat amb segrest, aïllament i silenci forçats, amb sotmetiment a tortura química durant 62 dies, amb intent de destrucció psíquica, i amb inducció al suïcidi.

Afortunadament, En David va anar abandonant aquest camí a la anihilació i a la mort, i va recuperar-se plenament. Fa més d’un any que lidera “Directe-68, el partit polític sense polítics que declararà la independència”. La CENSURA TOTAL va silenciar el 2016 (i ara) la Vaga de Fam d’En David, i, de manera anàloga, també actualment la CENSURA TOTAL està silenciant el partit d’En David i així impedeix que el Poble Català conegui l’existència i les propostes de Directe-68 (com, a un altre nivell, censura l’existència i les propostes de LA GOTA CATALANA, totalment diferents però perfectament complementàries a les de Directe-68).

 

DAVANT DE TOT AIXÒ, VULL SUBRATLLAR:

— 1) que la censura va ser aplicada per TOTS els mitjans de comunicació, tant pels radicats a Barcelona com pels radicats a Madrid. En aquells moments, diversos “independentistes de tota la vida” em van argumentar: “Aquesta vaga de fam és contraproduent perquè Madrid la utilitzarà contra nosaltres”. Els fets van demostrar que això NO va passar, ans el contrari: Madrid, com Barcelona, també va silenciar la Vaga de Fam d’En David. I també la van censurar TOTS els dirigents dels diferents representants polítics de Madrid a Catalunya: PP, PSC, C’s, Comuns,…;

— 2) que la repressió va ser realitzada amb ple coneixement de TOTS els dirigents del procés (inclosos els NO-vaguistes-de-fam Sánchez, Turull, Rull i Forn) i amb plena complicitat de TOTS els dirigents catalans anti-procés. I també de TOTS els dirigents de Madrid;

— i 3) que atès que (gairebé) TOTS els dirigents del procés fa trenta anys que coneixen personalment En David, si el procés de veritat desitgés i actués per la independència de Catalunya, ¿quina hagués estat la reacció adequada, sana, correcte d’aquests dirigents? Convocar una reunió entre ells i tenir una conversa d’aquest tipus: “Us en recordeu de l’eixelebrat d’En David Raventós? Doncs ara resulta que ha començat una vaga de fam indefinida per la independència, i la fa aquí mateix: a la plaça Sant Jaume o davant del Parlament de Catalunya! Dels aquí presents, ¿qui tenia una bona relació amb ell? Considero que el millor per solucionar aquest conflicte és formar entre nosaltres una comissió plural per anar a veure’l i per fer-li entendre que la vaga de fam és contraproduent ja que nosaltres estem fent el millor que realment es pot fer per tal d’assolir la independència l’abans possible. Com que tots reconeixem que En David és una persona intel·ligent, segur que entendrà que la vaga de fam ara és contraproduent, i la deixarà. I també podem quedar per dinar junts aviat i per recordar aquells temps de joventut”. Res d’això, que és el que considero normal que passés, no va ocórrer…

 

ATREVIR-NOS A RECONÈIXER I A DIR LA VERITAT. I TRENCAR LA CENSURA DEMOCRÀTICO-PROCESSISTA PER A QUE LA VERITAT ARRIBI AL POBLE CATALÀ

Fa ja tres anys, aquella Vaga de Fam Indefinida per la Independència hauria pogut canviar tota la situació al nostre país i, bandejant el procés, hauria reorientat la mobilització del Poble Català cap a obtenir la independència/llibertat, i ara ja seriem independents. Però justament per aquest motiu, TOTS els dirigents processistes (i també, cal tenir-ho molt present, TOTS els dirigents anti-processistes, tant els de Barcelona com els de Madrid) la van censurar i represaliar.

Per això afirmo rotundament que la Vaga de Fam Indefinida d’En David Raventós del 2016 és l’acte polític/social/vital més important fet per una persona recentment a Catalunya: posa al descobert la dictadura democràtico-española-processista sobre els catalans que impera a Catalunya al servei de Madrid. Per tant, aquella Vaga de Fam continua assenyalant de manera claríssima que el principal obstacle a la independència/llibertat de Catalunya són TOTS els dirigents processistes, i en especial els dirigents traïdors que estan protegits (insisteixo: respecte i davant del Poble Català) bé a la presó o bé a l’“exili”.

I aquella Vaga de Fam també confirma que la Generalitat de Catalunya emergida el 1977 és una part integral i integrant de l’“Estado-Español”. I, per tant, és anticatalana. L’actual Generalitat de Catalunya usurpa aquest nom històric i en realitat:

1.- és l’ETT (Empresa de Treball Temporal) del Poble Català,

2.- però és una ETT molt especial ja que és l’ETT del Poble Català però actuant no només en interès propi sinó també al servei de l’“Estado-Español”, és a dir, al servei de l’Estat estranger enemic, invasor, ocupant, espoliador i genocida. I per poder fer aquesta funció, l’actual Generalitat de Catalunya ha de ser prèviament la carcellera del Poble Català.

3.- Com a conseqüència, la Generalitat de Catalunya és el principal factor de desnacionalització del Poble Català. Per això dona l’esquena als nostres més de mil anys d’Història: a 30 generacions de catalans que vam ser el poble més lliure d’Europa, i a 12 generacions que han nascut i mort preses. Aquesta Generalitat està impedint la independència/llibertat del Poble Català.

Considero que la veritat i la realitat de tot el que En David Raventós explica amb noms i cognoms, i amb fets concrets donant les respectives dates, dades i, sovint, documents (articles, fotos,…): que TOTS els dirigents del procés actuen intencionadament contra la llibertat/independència del Poble Català, queden confirmades per múltiples fets. Per exemple:

—fins ara, cap d’ells no ha acceptat el cara a cara que En David demana des de fa cinc anys,

—fins ara, cap d’ells no ha presentat una denúncia o una querella o el que sigui contra En David Raventós per difamació, calumnies, atac a l’honor o altri,

—fins ara, a cap de les 16 presentacions públiques que En David Raventós ha fet de Directe-68 a 14 ciutats de Catalunya i a dos barris de Barcelona, i que són convocades amb cartells que s’enganxen (i que, per cert, molts són arrancats selectivament, és a dir, deixant sense treure cartells processistes enganxats al costat) als carrers, a les places i a prop dels locals del partits i de les entitats processistes, no s’ha presentat cap dirigent o regidor o militant a defensar el procés,

—fins ara, ni TV3 (que, per cert, va començar poc després de l’aplicació del 155 un programa especialment renta-cervells de tanta durada com FAQs) ni Catalunya Ràdio ni RAC1 ni cap altre dels mitjans de comunicació processistes no han entrevistat En David Raventós (ni, ho dic de pas i sabent que sóc molt menys conegut que En David, tampoc no m’han entrevistat a mi),

—fins ara, TV3, Catalunya Ràdio, RAC1 i els altres mitjans de comunicació processistes han censurat en els seus programes l’existència de Directe-68 (i, ho dic de pas i sabent que el meu blog és molt menys conegut que Directe-68,  també l’existència de LA GOTA CATALANA),

—…

 

SITUAR AQUELLA VAGA DE FAM, I TAMBÉ EL QUE ARA ESTÀ PASSANT, EN CONTINUÏTAT AMB EL PASSAT. EN PARTICULAR, AMB ELS ANYS 70 I AMB XIRINACS

Per avaluar la importància la Vaga de Fam Indefinida d’En David Raventós, cal situar-la en el seu context històric. I per fer-ho adequadament, cal entendre que les grans mobilitzacions d’un poble no són lineals sinó que són per onades que comencen a causa de la confluència de nombrosos factors que probablement compleixen un ritme històric… i el ritme corresponent a Catalunya sembla ser de 39 anys.

No conec cap estudi sobre les successives onades per la llibertat viscudes i lluitades pel Poble Català des del 1714. Però els seus repetits esforços van obligar als invasors/ocupants/espoliadors/genocides a afirmar significativament que “¡Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para que Cataluña continue sometida!”.

Ja actualment, l’any 2009 el Poble Català es torna a aixecar per recuperar la llibertat. Això s’expressa com a mínim en tres factors que apareixen/suren “de sobte”:

—un moviment popular independentista (les Consultes per la Independència començades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009),

—un partit clarament independentista (Reagrupament, partidari de fer una Declaració Unilateral d’Independència),

—i un poder econòmic independentista (el Cercle Català de Negocis d’En Ramon Carné).

L’anterior aixecament del Poble Català per tornar a ser lliure va ser als anys setanta (i per “casualitat” resulta que 2009 – 39 anys = 1970), i un geni com Lluís Maria Xirinacs va dedicar molta part de mitja dotzena d’anys de la seva intensa vida a deixar un detallat testimoni de com aquella onada va ser portada a la derrota per La traïció dels líders catalans d’aleshores. Els tres volums:

1 – La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976) (publicat abril 1993);

2 – Una pedregada seca (juliol 1976-juny 1977) (publicat abril 1994);

i 3 – La collita perduda (juliol 1977-12 gener 1994) (publicat abril 1997),

sumen gairebé mil pàgines.

Vull ressaltar que, entre moltíssimes informacions i reflexions cabdals que haurien d’estar-se difonen profusament arreu, Xirinacs explica en el volum II que, de les diverses Vagues de Fam Indefinides que va fer, la nit del 5 de maig del 1977 en va començar una nova d’especial atès que, explica (negretes meves), era “La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista. No seria la darrera. A partir d’ara, l’enemic «nacional i de classe» era més a prop. Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita. La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora. També ascendia feréstega des de dintre.”

Sobre aquells líders, en el volum II afirma: ““Els polítics nostrats demostraren en la pràctica no tenir cap sentit de la sobirania nacional. (…) no tenien ni la més mínima idea de la responsabilitat que comporta ésser català.”

Sobre aquells líders però ja enllaçant amb els actuals dirigents, en el volum III escriu: “(…) Qui podria deslliurar-nos de la generació de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys (((NOTA: ara ja 42 anys))), igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular?”.

I Xirinacs acaba: “(…) Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida.

No és cap casualitat que no hi hagi ni un sol dirigent processista que es reclami de Xirinacs. I, en contrast, no és cap casualitat que Xirinacs sigui un referent d’En David Raventós. (I també vull assenyalar que els seguidors de Xirinacs que conec, silencien aquest monumental llibre seu, que considero importantíssim en la situació actual per acabar de comprendre la validesa del que explica, concentrada en el seu títol: La traïció dels líders catalans actuals. També aquí m’interessa molt conèixer les possibles excepcions).

 

CONCLUSIÓ

Si els catalans volem recuperar la llibertat que ens va ser arrabassada el 1714, hem d’atrevir-nos a veure aquesta realitat i a actuar per canviar-la radicalment. LA GOTA CATALANA proporciona un QUÈ, uns continguts elaborats des del Punt de Vista Català, que permeten ressituar-se, i En David Raventós aporta el COM, l’estri per assolir ara, aviat, la independència/llibertat, el partit Directe-68, que permet l’actuació pràctica.

Als líders naturals del Poble Català ens toca impedir que es perdi l’actual “prometedora collita” i assumir la responsabilitat de portar-la a que els catalans recuperem la llibertat.

Per això busco/busquem sinergia amb tothom que vulgui alliberar la nostra terra fent que l’invasor/ocupant/espoliador/genocida marxi, i que així Catalunya sigui de nou lliure!

I considero que la condició imprescindible, sine qua non, per assolir-ho és trencar la censura espanyola/democràtica/catalana/processista. És benvinguda tota proposta en aquest sentit.

 

Visca Catalunya de nou lliure !!!

 

Barcelona, 16 de maig del 2019. Amb lleugers retocs fets el 17.

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras (Barcelona, 1944)

Investigador independent.

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYAarrabassada el 1714 i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA, impedint així EL GENOCIDI CATALÀ que patim des d’abans de 1714

Rubalcaba: un gran enemic dels catalans

PUNT DE VISTA CATALÀ – XLVI

RUBALCABA, D.E.P.

UN GRAN ENEMIC DEL POBLE CATALÀ

A Quin és “el punt de vista català”? – I explico com la lectura de Xirinacs em va portar a fer-me aquesta pregunta cabdal. I porto 45 articles elaborant el Punt de Vista Català. Aquest és el 46.

I a Bastir un pal de paller? vaig escriure que proposo “Col·locar l’adjectiu corresponen en cada moment. També tot canvia. Aquí i ara, no hi ha ‘dret’ o ‘constitució’ o ‘justícia’ o ‘ordre’ o ‘universitat’ o ‘economia’ o el que sigui sense cap adjectiu, sinó que actualment hi ha ‘dret castellà (convertit en ‘derecho español’ o, millor encara, en ‘derecho estadoespañol’) o ‘constitució espanyola’ o ‘justícia o ordre o universitat o economia estadoespañolas aplicades per la força –qui no obeeix o qui protesta o qui s’hi oposa, és marginat i represaliat- en territori català’. Però nosaltres tenim el nostre Dret català i l’hem de recuperar. I les nostres Constitucions catalanes, les primeres del món, que són vigents i proposo aplicar-les. I actualment no existeix ‘Catalunya’ sinó ‘Catalunya ocupada’, ni ‘catalans’ sinó ‘catalans sotmesos’, etc.”.

Aplicant aquest criteri de “Col·locar l’adjectiu corresponen en cada moment” … i a cada personatge, aviat queda clar què era Alfredo Pérez Rubalcaba pels catalans.

He escoltat moltes expressions (que poso en castellà, però algunes també les he escoltat en català) del tipus:

—“Fue un gran hombre de Estado, un fiel servidor del Estado” (fins i tot amb esclariments com “Conspiró, sí, pero nunca perdió de vista los pilares del Estado”)

—“Que era un gran demòcrata, no se lo niega nadie”. “Contribuyó enormement a la recuperación de la democracia”

—“Siempre pensaba en el país antes que en las siglas del partido”. “Tuvo una total dedicación a nuestro país”.

—“Siempre supo que una sociedad sólo puede ser justa si da a todos sus integrantes las mismas oportunidades”

—“Era un gran negociador, y un negociador muy duro. Pero era muy afable. Siempre quería encontrar una solución”

Fent ara cas a la meva proposta de posar (en majúscula, per a que ressalti) l’adjectiu corresponen, aquestes frases queden així:

—“Fue un gran hombre de Estado ESPAÑOL, un fiel servidor del Estado ESPAÑOL” (fins i tot amb esclariments com “Conspiró, sí, pero nunca perdió de vista los pilares del Estado ESPAÑOL.”)

—“Que era un gran demòcrata ESPAÑOL, no se lo niega nadie”. “Contribuyó enormement a la recuperación de la democràcia ESPAÑOLA”

—“Siempre pensaba en el país ESPAÑOL antes que en las siglas del partido”. “Tuvo una total dedicación a nuestro país ESPAÑOL” (aquí pot ser adequat llegir El teu país no és pas el meu país, i fins i tot La meva selecció no és pas la teva selecció)

—“Siempre supo que una sociedad ESPAÑOLA sólo puede ser justa si da a todos sus integrantes ESPAÑOLES las mismas oportunidades”

Queda clar que per a Rubalcaba (i per a qualsevol ESPAÑOL de qualsevol color polític) els catalans no existim. I aquesta és la realitat des del 1714, malgrat que els “nostres líders independentistes” l’amaguin al servei de Madrid: els catalans NO EXISTIM, els catalans NO PODEM EXISTIR MAI en tant que catalans. Per això afirmo que els catalans NO TENIM PAS Drets Humans, ni Drets Fonamentals, ni Drets Civils ni cap tipus de Drets.

Els catalans només podem tenir Drets-de-qualsevol-classe si renunciem a ser catalans, si ens auto-neguem com a catalans i si ens dobleguem a l’obligació de ser “ciudadanos españoles”.

I això permet ara situar el darrer paràgraf:

—“Era un gran negociador, y un negociador muy duro. Pero era muy afable. Siempre quería encontrar una solución”

O sigui: sempre volia trobar una solució AL SERVEI DE L’”ESTADO-ESPAÑOL” I, PER TANT, EN CONTRA DELS CATALANS. Aplicant això, resulta que Rubalcaba era un gran español invasor/ocupant/espoliador/genocida dels catalans però, això sí, AFABLE.

El seu “Socialismo es libertad” queda traduït en “El socialismo ESPAÑOL es libertad PARA LOS ESPAÑOLES”. Per tant, “el socialismo español” és la variant socialista de la invasió/ocupació/espoli/genocidi española del Poble Català.

A més, vaig escoltar a la ràdio que al costat del seu fèretre hi havia aquest lema: “La paz y la libertad son nuestra forma de vida”. Això tan “macu”, ¿en què queda “traduït” aplicant la meva proposta d’adjectivar adequadament? Doncs en “La paz ESPAÑOLA y la libertad ESPAÑOLA son nuestra forma de vida ESPAÑOLA” i, en conseqüència, SÓN LA SEVA FORMA DE MORT ESPAÑOLA DEL POBLE CATALÀ.

Sí, que Rubalcaba descansi en pau.

I quan queda clar que Rubalcaba (d.e.p.) era un gran servidor de l’“Estado-Español” i per tant un gran enemic del poble català, també queda clar amb quin equip juga Iceta (i Batet i Collboni i tot el PSC) quan, molt emocionat, diu: “No volem oblidar al company, a l’amic, a l’Alfredo, un amic de Catalunya”.

Observació final: és significatiu (i lamentable) haver d’escriure un text explicatiu (que deuria ser) elemental com aquest. Però “(…) la covardia dels nostres líders, massificadors del poble” (Xirinacs en el seu acomiadament al retirar-se a morir. Barcelona, 6 d’agost de 2007), i la traïció dels nostres líders processistes els darrers anys impedint la independència/llibertat de Catalunya, obliga a fer-ho.

Barcelona 13 de maig del 2019

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras (Barcelona, 1944)

Investigador independent.

Impulsor de LA GOTA CATALANA per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA arrabassada el 1714 i RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA, impedint així EL GENOCIDI CATALÀ que patim des d’abans de 1714

Segon comentari de “Conèixer els catalans d’abans de 1714”

NOTA: el passat 31 de març vaig publicar Comentari de “Conèixer els catalans d’abans de 1714”, el primer rebut sobre el meu llibre. Ara me n’ha arribat un segon. És aquest:

Comentari rebut sobre

Conèixer els catalans d’abans de 1714

 

UNA NOVA CONSTITUCIÓ

SI JA TENIM

LES CONSTITUCIONS CATALANES

DE SEMPRE?

El llibre d’En Lluís Botinas “Conèixer els Catalans d’abans de 1714” és excepcional. Un text imprescindible per saber com som els catalans, entendre el nostre passat i orientar-nos cap el futur. Al principi, quan vaig llegir l’índex, em va semblar que em trobava davant d’un text jurídic orientat cap a especialistes i que no l’entendria. Però de seguida em vaig adonar que estava escrit per a tothom i que era molt fàcil de llegir. Clar i Català.

Ara, després d’haver-lo llegit, ja no en tinc cap dubte que el Dret Català és el més antic d’Europa i que les nostres Constitucions van inspirar les d’altres nacions i estats occidentals. Unes Constitucions que es van començar a elaborar amb les Assemblees de Pau Treva i els Usatges Catalans. Unes Constitucions que són la base d’un Dret que es va anar fent amb el costum (els usos, els usatges), i que es va anar fent en paral·lel amb la construcció del nostre país, les nostres conquestes i els nostres símbols. Formen, per tant, una part molt important de la nostra idiosincràsia i de la nostra manera de ser. De la nostra personalitat. És per això que en el Dret Català la justícia va per davant de la llei.

I és per tot això que trobo tan valuosa la contribució d’En Lluís Botinas, qui afirma que no cal proposar noves Constitucions Catalanes perquè JA tenim les nostres pròpies Constitucions Catalanes elaborades i actualitzades al llarg de gairebé cinc segles. Són plenament vigents, només cal començar-les a aplicar en la nostra vida quotidiana diària i anar-les actualitzant.

Quan En Lluís em va demanar que escrigués aquestes ratlles, vaig tornar a agafar el seu llibre de la prestatgeria i des d’aleshores que el porto a la butxaca per gravar-me’l a foc. Per llegir-lo i rellegir-lo. No només pel coneixement que ens aporta. També cal llegir-lo com una eina de combat, per recuperar la nostra llibertat i per construir el nostre futur amb els peus ben arrelats en el nostre passat.

Ara més que mai i fins arribar al final, fins a assolir la nostra llibertat, aquest llibre ha de ser una eina imprescindible per tornar-nos a orientar en la delicada situació actual. Una situació en la qual la majoria de catalans hem quedat ben astorats per les falses declaracions d’independència, per la farsa dels judicis i per la incertesa de l’exili. Ara més que mai i fins arribar al final, fins que Declarem la Independència i fins que s’aprovin les noves Constitucions Catalanes de sempre, hem de retornar el poder de les mans dels polítics professionals a les mans del poble.

Xavi Llobet

Abril del 2019