“JUICIO”-4: El concepte català d’autoritat

Convertir el “juicio del procés” en un bumerang

contra els ocupants i també contra els traïdors

 

“JUICIO”-4

El concepte català d’autoritat

 

“(…) la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.”

Lluís M. Xirinacs en el seu acomiadament al retirar-se a morir. Barcelona, 6-8-2007

 

Els qui estem per la independència/llibertat de Catalunya respecte de Madrid/Castilla/Estado-Español, hem de trobar la manera de transformar els objectius anti-catalans del “juicio al procés” i aconseguir posar-lo al servei del nostre objectiu: recuperar la llibertat. Per fer-ho, cal precisar quins són els objectius anti-catalans del “juicio”.

A “JUICIO”-1: Som el Principat de Catalunya ocupat des de 1714 explicava que “(el “juicio”) està concebut per A) protegir als traïdors convertint-los en herois i que així puguin continuar traint als catalans (p. ex., portant-nos cap a la trampa mortal “referèndum pactat i vinculant, obtingut gràcies a la mediació internacional, per tal d’exercir el Dret d’Autodeterminació”); B) atemorir encara més al poble català; C) reforçar l’”Estado-Español” (encara que sigui convertint-lo en “la III República Española”); D)…”. M’agradaria rebre precisions, ampliacions, …

I també deia que la manera adequada d’actuar per aconseguir posar “el juicio” al servei de “Catalunya DE NOU lliure” és “Senzillament, dient la veritat”.

I, entre altres “coses”, dir la veritat exigeix fer un seguiment acurat de les sessions del judici i una selecció de les “millors” preguntes fetes (i, per cert, també assenyalar les preguntes no fetes) i de les “millors” respostes donades. I aclareixo que el criteri que considero més adequat per qualificar com “millor” és el d’anar a favor o en contra d’assolir la llibertat/independència de Catalunya. Però aquest criteri és justament el que considero que NO s’aplica a l’hora de seleccionar les millors cites que fan els mitjans de comunicació als que fins ara he accedit… I de nou demano ajut per compartir la selecció de “millors” cites que puguis estar fent tu.

Mentre vaig completant la selecció de cites adequades, de les respostes evasives que he escoltat dels dirigents dels dos costats (aparentment) enfrontats, m’ha anat sorgint una reflexió sobre una de les importants característiques diferencials catalanes que tenien els nostres avantpassats del Principat encara independent (ara SOM el Principat però ocupat des de fa 304 anys): la manera d’entendre l’autoritat.

En el llibret que vaig treure per la Diada del 2018, Conèixer els catalans d’abans de 1714 (agraeixo moltíssim que se’m faci arribar cites, articles, llibres,…, que permetin aprofundir com érem els catalans quan érem lliures) titulo l’apartat 14 “Concepció catalana d’autoritat”. Aquest apartat, com tots els que van del 7 fins al 33 dels 53 apartats que té, són extractes gairebé literals dels capítols del mateix nom del lluminós llibre d’En Francesc Maspons i Anglasell (1872-1966) titulat L’esperit del Dret Públic Català (1932), que recomano a cegues.

Aquest apartat 14 diu:

D’acord amb la concepció que hi havia aleshores a tots els estats europeus, també al Principat el Rei, que encarna l’autoritat, és el representant de Déu.

            Però mentre a Castella això va portar a l‘absolutisme del Rey per a imposar-se i fer-se obeir cegament per tots els seus súbdits, aquí, al contrari, s’interpretà com l’obligació del Rei a assemblar-se a Déu en la recta administració de les seves facultats, principalment no sent injust. La fe, la justícia i el respecte a la veritat que el Príncep està obligat a servar, són de més alta estima que els seus drets al regne. Només pot plaure a l’autoritat allò que és possible, honest, just i vertader.

            La missió de l’autoritat no és considerada com un exercici de drets superiors sinó com un càrrec d’obligacions. L’autoritat existeix per acomplir allò que “li és llegut”, i les coses que els governats li poden demanar constitueixen les seves obligacions. El Rei ha de garantir-los les llibertats; ha d’assegurar-los un règim de justícia; ha de defensar-los la pacífica possessió de llurs béns; en resum: no pot trepitjar les prerrogatives que tenen per Dret natural i per llei. És a dir: pertoca al Rei afavorir les llibertats dels ciutadans i respectar llurs immunitats.

I abans, a l’apartat 12 titulat “Igualtat social – Immunitas plebis” explico:

Ja un dels primers Usatges recull que el Príncep, qui encarna la suprema autoritat de l’Estat, ha d’ésser escrupolós i fidel complidor dels seus deures “de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, Reis i prínceps, e magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure”.

Així, doncs, en la concepció catalana, l’autoritat ha d’actuar de manera que es guanyi la confiança i la credibilitat de tothom: dels seus, de les diferents parts o capes o sectors o estaments del poble propi, és a dir, dels “amics”, però també s’ha de guanyar la confiança i la credibilitat… ¡dels enemics! Em sembla genial, i quelcom a recuperar i aplicar!

Pel contrari, la concepció castellana d’autoritat la resumeixo en la frase (que, si calgués, estic disposat a matissar): “¡Corto cabezas y robo mientras puedo, y cuando no puedo, huyo llevándome el tesoro!”.

I, lògicament, també eren diferents els conceptes catalans de tots els demés aspectes de la vida i de les relacions humanes: de llei, de dret, de justícia, de llibertat, d’inviolabilitats, d’honor, de responsabilitat, de professionalitat, d’economia, de pobresa, de càstig, de fiança, de possessió d’armes, de ciutadania, de comunitat, de societat,.., de TOT. Senzillament, no tenien res a veure amb els respectius conceptes castellans que des de 1714 ens han estat imposats amb l’ocupació militar i civil, i que ara “compartim” com exemple del genocidi que patim ja des d’abans de 1714.

Reaccionem i recuperem els nostres conceptes catalans!

Això ens ajudarà a viure millor… i a recuperar la llibertat!

Lluís Botinas

Barcelona, 4 de març del 2019