LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS

LLUÍS MARIA XIRINACS

EXTRACTES DE LES CONCLUSIONS DEL TERCER VOLUM:

3 – La collita perduda (juliol 1977-12 gener 1994). Publicació: abril 1997

(…) què pretenia l’oposició rupturista? Per què es va estendre un desencís pesant com un plom? Per què es va veure ofegada tota participació popular en la política, exactament a l’inrevés que en els anys turbulents de la sortida del franquisme? Per què els socialistes hagueren de prometre un «canvi» per tal que la gent els votés? Per què ara hi ha un nou desencís sobre el canvi promès pels socialistes? La raó adduïda sempre ha estat la por. Manuel Trallero, citat més amunt, després de titllar de traïdors els líders, els justifica: «mercès a ells, sovint hem evitat matar-nos els uns als altres com a simples conills». Jo diria que cal filar prim en el moment de repartir floretes. Alguns no es cansen d’invocar el «soroll de sabres» tractant, així, d’endossar als militars una culpa que és exclusivament d’ells. Jo he recollit el plany desencisat de policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, soldats i oficials militars d’esperit verament democràtic. Els líders polítics volien heretar l’autoritarisme franquista intacte. Se l’han repartit ignominiosament uns quants franquistes i uns quants antifranquistes; uns i altres fa més de vint anys que manen, i manen amb defallences només episòdiques. Per mantenir-se en el poder, els franquistes han acceptat els antifranquistes com a còmplices, i viceversa.

(…)

La realitat és que en els anys 70 anàvem creixent en força democràtica i, tot d’una, com he deixat detalladament escrit, els líders antifranquistes retiraren descaradament el peu de l’accelerador de la lluita popular. Per conservar llur poder ja no necessitaven el poble. El desmobilitzaren, l’arraconaren, el castraren amb arts més fines que les del franquisme. Tot a partir d’aleshores esdevingué secret; els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. Aconsellaren el poble de seguir la legalitat de don Torcuato. I de legalitat en legalitat, la voluntat democràtica popular -que depassava el marc legal aleshores vigent fou segrestada, i l’abundosa caça del 18 de julio del vell lleó franquista, moribund, fou repartida entre un estol de joves hienes.

Qui podria deslliurar-nos de la generació de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys, igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular? Si fins i tot les carrosses de les festes majors, que abans dissenyava i preparava il·lusionadament la gent dels diferents barris o municipis, ara són encarregades pels ajuntaments a empreses especialitzades amb diners de l’erari públic i rèdits electorals partidistes. «Tot ho fem per al poble: carrosses, focs artificials, pa i circ. I infinits llocs de treball administratiu ben protegits contra l’augment del cost de la vida. I subvencions, subvencions fins i tot a la més pura ociositat i a la inèpcia. Coses, aquestes darreres, que ni el general Franco havia arribat a fer.»

Aquests líders desaprensius guardaven un roc a la faixa: el favor calculat de la mà dreta d’Occident. La vella Europa gaudia d’una «democràcia» si fa no fa com la que ells necessitaven. I a la vella Europa li convenia anar preparant, per al seu flanc sudoccidental, una «democràcia» com la pròpia. Mai no pensem prou que els Estats Units, Europa i el Japó lideren un món mantingut deliberadament i escandalosament desigual en l’economia i colonitzat en la cultura. En el segle passat, les desigualtats econòmiques i els colonialismes culturals eren escandalosament palpables a tots els estats occidentals. En el curs d’un segle, el sistema dominant ha anat exportant la misèria estructural, material i espiritual a l’anomenat Tercer món bo i cercant la complicitat de la classe treballadora i els intel·lectuals (clercs, «clergues») del capdavanter primer món. L’eurocomunisme i el postmodernisme en són exemple. Si aquesta intel·lectualitat política i aquesta classe treballadora domesticades fan bondat i no desestabilitzen la desigualtat mundial imperant, adquireixen la condició de copartícips del sistema, és a dir, en reben com a premi la seva integració en un ordre i una estructura d’aparença democràtica, el «menys dolent dels sistemes». Aquesta mena de premi és impensable per al Tercer món, titllat hipòcritament pel primer d’antidemocràtic.

Com deia més amunt, però, els catalans, la nostra gent considerada en el sentit més ample, desitjava d’un mode inequívoc la democràcia. Durant el procés de sortida del franquisme, vaig tenir ocasió de constatar, per exemple, com a la gent senzilla d’Àustria o de Suïssa se’ls encenien les galtes davant la nostra Marxa de la llibertat. «Si tinguéssim això al nostre país!». En uns anys de descontrol sorgí, entre els catalans, una revolució democràtica de veritat, revolució amorosa del perdó i l’amnistia (no violenta, en què tota semblança amb Sèrvia, Croàcia o Txetxènia fóra mera casualitat), però també una revolució valenta dels drets i deures individuals, de les llibertats i coresponsabilitats nacionals i de la justícia econòmica i cultural internacionals. Que calia fer-la amb prudència? Certament. Però calia i encara cal fer-la.

Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida.

Sí, no permetem que l’actual collita es perdi. Considero que, gràcies també a En Xirinacs, estem en la millor situació des de 1714 -millor que els anys 30 i també que els anys 70- de RECUPERAR ARA LA LLIBERTAT que ens va ser arrabassada el 1714.