La meva selecció no és pas la teva selecció

PUNT DE VISTA CATALÀ – XXIV

¡Quiero que nuestra selección gane!

 

La nostra selecció?

Perdona, però cal que quedi molt clar que

LA MEVA SELECCIÓ

NO ÉS PAS LA TEVA SELECCIÓ.

 

I que jo vull que la teva selecció perdi!

 

Tu vols que guanyi la teva selecció, la “Selección Española”, la que des de fa molts pocs anys anomeneu “La Roja”, oi?

Jo també vull que guanyi la meva selecció. La diferència és que la meva selecció és la Selecció Catalana.

Sí, no cal que m’ho diguis: ja sé que la meva selecció, la Selecció Catalana, no juga.

El que sí et dic jo perquè segurament no n‘ets conscient i cal que en siguis, és que si la Selecció Catalana no juga és perquè no existeix i si no existeix és perquè ens ho impedeix la “Selección Española”, és a dir, la teva selecció. O, dit més exactament, ho prohibeix l’“Estado Español” que és representat per la teva selecció.

És més: el teu “Estado Español” impedeix que Catalunya aparegui en els mapamundis com hi vam ser en tant que Estat Europeu, el primer constitucional, independent fins l’11 de setembre de 1714, i impossibilita que els catalans siguem coneguts en el món com a poble diferenciat i independent. I això a causa de que l’“Estado Español és l’estat invasor i ocupant de la meva/nostra terra de 1714 ençà, i és genocida del meu/nostre poble des de molt abans. I per genocidar-nos cal impedir tot el possible que apareguem internacionalment.

I ara probablement ja pots entendre que jo vull que la teva selecció perdi, és a dir, que perdi la selecció de l’estat que impedeix que existeixi la meva Nació Catalana en general i la meva Selecció Catalana en particular.

No faries tu el mateix?

Imagina’t per un moment que la situació fos a l’inrevés… encara que ja sé que et costarà molt imaginar-t’ho perquè tu (com tots els estadoespañoles, rics i pobres, de dretes i d’esquerres, i malgrat que potser no en siguis/sigueu conscient/s) has estat educat com a vencedor dels catalans. Suposa per un instant (vols-i-pots fer l’esforç?) que en aquest Campionat Mundial jugués la Selecció Catalana, i que la presència de la nostra selecció signifiqués no només la inexistència de la “Selección Española” sinó que no hi hagués “Reino de España” en els mapes, i que la terra castellana (o la terra no-catalana en general) estigués ocupada, que els castellans (o els no-catalans en general) estiguéssiu presos i fóssiu víctimes d’un genocidi. No desitjaries que la Selecció Catalana no guanyés? És més: no desitjaries que la Selecció Catalana fos eliminada l‘abans possible?

En realitat -però, en aquest supòsit imaginatiu, segurament no t’atreviries a dir-ho per por a les represàlies- voldries que la Selecció Catalana (malgrat que oficialment també et representaria a tu i als castellans i, en general, a tots els no-catalans) no guanyés ni un sol partit, perquè ja hauries après a cops que cada victòria de la Selecció Catalana reforça als qui (insisteixo, en aquest supòsit imaginatiu) et/us tenen sotmès/sos. I molt més en cas de guanyar el Campionat Mundial o només que fos el Campionat Europeu, perquè et resultaria insuportable l’onada de patrioterisme català que implicaria una victòria de la Selecció Catalana d’aquest abast.

I saps el que encara és mes irònic i xocant? Doncs… que qui va generar “la enorme ola de patrioterismo español de entusiasmo por La Roja” va ser… el Barça, justament l’equip català contra el que aneu “por tierra, mar y aire”!

Sí, des de l’existència de la “Selección Española” a partir del 1920, i havent-hi Campionats del Món des de 1930 i Campionats d’Europa des de 1960, només havíeu guanyat la Copa d’Europa de 1964, la segona (la primera es va finalitzar el 1960 a França, i la va guanyar la Unió Soviètica). I de cop i volta, la teva “Selección Española” guanya tres campionats seguits: l’Europeu de 2008, el Mundial de 2010 i un altre cop l’Europeu de 2012. I res més fins l’actual.

Sorprenent, no?

Vegem-ho més de prop.

Del Campionat Europeu de 1964 vull subratllar dos elements:

—que la fase final es va jugar a la España de Franco en la modalitat d’aleshores: només hi participaven els quatre equips que hi havien arribat. Es van jugar dos partits al Camp Nou: Unió Soviètica 3-Dinamarca 0, i pel tercer i quart lloc: Hongria 3-Dinamarca 1; i dos partits “en el Estadio Santiago Bernabéu”: España 2-Hongría 1, i la final: España 2-Rússia 1. O sigui que l’ambient era molt favorable a la “Selección Española”.

—i que va haver-hi un exemple més de fins a quin punt arriba la catalanofòbia i l’afany anti-Barça de totes les “camarillas parasitarias de Madrid” (en aquest cas, la camarilla franquista). El primer gol el va marcar Chus Pereda (Medina de Pomar, Burgos, 1938-Barcelona, 2011), i el gol del desempat el jugador del Saragossa Marcelino en el minut 84. Doncs bé (i les cites que segueixen les deixo en castellà i amb els corresponent enllaços per evitar sospites de trampa catalanista):

*** “Curiosamente, durante más de 43 años mucha gente tuvo la convicción de que Amancio realizó el pase del gol, cuando en realidad fue Pereda. Esta creencia se debió a que la imagen del centro no fue grabada por la televisión, y se montaron las imágenes sobre un centro de Amancio.” (https://es.wikipedia.org/wiki/Eurocopa_1964).

*** A l’entrada “Chus Pereda” (https://es.wikipedia.org/wiki/Chus_Pereda) s’explica: “Chus Pereda formó parte del equipo que ganó el primer título internacional de la selección, la Eurocopa 1964. En la final jugada en Madrid contra la URSS, Pereda marcó el primer gol y dio la asistencia para que Marcelino marcara el gol de la victoria (2-1), pero las cámaras de Televisión Española no pudieron captar ese momento y el montador del NO-DO completó la jugada con un centro al área de Amancio Amaro. Pese al testimonio de la retransmisión radiofónica, de los espectadores del estadio Santiago Bernabéu y de los propios futbolistas, la filmación hizo pensar a los españoles que la jugada no había sido de Pereda. A comienzos del siglo XXI, las imágenes de la televisión soviética llegaron a España y se pudo ver la jugada tal y como sucedió”. ​

***Aquesta versió és ratificada pel diari esportiu de Madrid Marca: http://www.marca.com/2011/09/27/futbol/1317124391.html

Quina és la causa d’aquesta descarada i persistent manipulació? A falta d’una explicació millor, la següent: que el gallec Amancio era un jugador insígnia del Real Madrid de 1962 a 1976, mentre que el burgalès Pereda va jugar al Barça de 1961 a 1968. Els dirigents estadoespañolistas d’aleshores no van poder falsejar que el barcelonista Pereda fes el primer gol, però sí van censurar i falsificar que el barcelonista Pereda també va fer l’assistència del gol de la victòria de la “Selección española”. Insisteixo: si algú té una explicació millor, me’n faré ressò.

 

En quan a les tres victòries de 2008, 2010 i 2012, “casualment” coincideixen amb que Pep Guardiola va ser entrenador del Barça B el 2007 i del primer equip del Barça del 2008 al 2012, i dels èxits abassegadors del F. C. Barcelona; amb que la immensa majoria dels titulars de la “selección española” eren del Barça; amb que gairebé tots els gols van ser marcats per jugadors del Barça; amb que l’estil de joc era el del Barça (només que rebatejat en “tiquitaca sublime” enlloc de ser considerat “un estilo de juego afeminado”); amb que l’entrenador de la “Selección Española”, Vicente del Bosque, es va saber adaptar al joc del Barça i de la majoria dels seus jugadors barcelonistes;… Resumint: els tres grans èxits van passar quan la “Selección Española” en realitat era el Barça vestit de “Selección Española”. Però ni això tan clar i senzill va ser reconegut en el seu moment ni ha estat reconegut després. És un exemple més de l’espoli permanent en tots els àmbits (sí, també en l’esportiu) del que la Nació Catalana és víctima des de molt abans de 1714.

 

Per acabar: és un exemple més de que estem sotmesos i o bé de la covardia, o bé de la complicitat, o bé de que (així com “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”) “la marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant”, que CAP actual dirigent català en CAP àmbit faci declaracions en el sentit aquí exposat.

És greu que Josep Maria Bartomeu, actual president del Barça i destructor de La Masia, s’hagi limitat a dir “M’agradaria que guanyés l’Argentina de Messi”.

Però molt més greu és que el dirigent d’ERC i actual President del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, digués aquest dissabte 16 de juny poc abans de les 10 del matí a RAC1: “Desitjo que li vagi molt bé a Espanya”, i poc després ho ampliés, per si no havia quedat prou clar: “Desitjo que li vagi molt i molt bé a la selecció espanyola”.

Sobre aquest tema, molt més interessant és que cap mitjà EN català (ja que mitjà CATALÀ, és a dir, al servei del poble català, no n’hi ha cap ni un) retransmetés el Portugal-España, i que “el 50,7% de catalans el van veure”, percentatge significativament baix si es té en compte que N’Arrimadas va dir que “el 75% de catalanes no somos de origen catalán”. (Arrimadas i similars: no sou catalans; sou ocupants! Bon vent i barca nova!).

Quan aviat els catalans recuperem la llibertat, la selecció de la República del Principat de Catalunya jugarà per guanyar campionats europeus i mundials, tant en futbol com en molts altres esports. I jugarà per eliminar la selecció de “Lo-que-quede-del-Reino-de-España” si arriba el cas, és a dir, si la vostra mala sort fa que ens trobem en alguna eliminatòria.

Barcelona, 18 de juny de 20118

Lluís Botinas    lagotacatalana@gmail.com    Impulsor de www.lagotacatalana.cat