“LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS”. No permetem que l’actual collita es perdi.

 PUNT DE VISTA CATALÀ – XXV

LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS

LLUÍS MARIA XIRINACS

EXTRACTES DE LES CONCLUSIONS DEL TERCER VOLUM:

 3 – La collita perduda (juliol 1977-12 gener 1994). Publicació: abril 1997

 (…) què pretenia l’oposició rupturista? Per què es va estendre un desencís pesant com un plom? Per què es va veure ofegada tota participació popular en la política, exactament a l’inrevés que en els anys turbulents de la sortida del franquisme? Per què els socialistes hagueren de prometre un «canvi» per tal que la gent els votés? Per què ara hi ha un nou desencís sobre el canvi promès pels socialistes? La raó adduïda sempre ha estat la por. Manuel Trallero, citat més amunt, després de titllar de traïdors els líders, els justifica: «mercès a ells, sovint hem evitat matar-nos els uns als altres com a simples conills». Jo diria que cal filar prim en el moment de repartir floretes. Alguns no es cansen d’invocar el «soroll de sabres» tractant, així, d’endossar als militars una culpa que és exclusivament d’ells. Jo he recollit el plany desencisat de policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, soldats i oficials militars d’esperit verament democràtic. Els líders polítics volien heretar l’autoritarisme franquista intacte. Se l’han repartit ignominiosament uns quants franquistes i uns quants antifranquistes; uns i altres fa més de vint anys que manen, i manen amb defallences només episòdiques. Per mantenir-se en el poder, els franquistes han acceptat els antifranquistes com a còmplices, i viceversa.

(…)

La realitat és que en els anys 70 anàvem creixent en força democràtica i, tot d’una, com he deixat detalladament escrit, els líders antifranquistes retiraren descaradament el peu de l’accelerador de la lluita popular. Per conservar llur poder ja no necessitaven el poble. El desmobilitzaren, l’arraconaren, el castraren amb arts més fines que les del franquisme. Tot a partir d’aleshores esdevingué secret; els líders antifranquistes acabaven de transformar-se en enemics del poble, i això no es podia dir. En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant. Aconsellaren el poble de seguir la legalitat de don Torcuato. I de legalitat en legalitat, la voluntat democràtica popular -que depassava el marc legal aleshores vigent fou segrestada, i l’abundosa caça del 18 de julio del vell lleó franquista, moribund, fou repartida entre un estol de joves hienes.

Qui podria deslliurar-nos de la generació de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys, igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular? Si fins i tot les carrosses de les festes majors, que abans dissenyava i preparava il·lusionadament la gent dels diferents barris o municipis, ara són encarregades pels ajuntaments a empreses especialitzades amb diners de l’erari públic i rèdits electorals partidistes. «Tot ho fem per al poble: carrosses, focs artificials, pa i circ. I infinits llocs de treball administratiu ben protegits contra l’augment del cost de la vida. I subvencions, subvencions fins i tot a la més pura ociositat i a la inèpcia. Coses, aquestes darreres, que ni el general Franco havia arribat a fer.»

Aquests líders desaprensius guardaven un roc a la faixa: el favor calculat de la mà dreta d’Occident. La vella Europa gaudia d’una «democràcia» si fa no fa com la que ells necessitaven. I a la vella Europa li convenia anar preparant, per al seu flanc sudoccidental, una «democràcia» com la pròpia. Mai no pensem prou que els Estats Units, Europa i el Japó lideren un món mantingut deliberadament i escandalosament desigual en l’economia i colonitzat en la cultura. En el segle passat, les desigualtats econòmiques i els colonialismes culturals eren escandalosament palpables a tots els estats occidentals. En el curs d’un segle, el sistema dominant ha anat exportant la misèria estructural, material i espiritual a l’anomenat Tercer món bo i cercant la complicitat de la classe treballadora i els intel·lectuals (clercs, «clergues») del capdavanter primer món. L’eurocomunisme i el postmodernisme en són exemple. Si aquesta intel·lectualitat política i aquesta classe treballadora domesticades fan bondat i no desestabilitzen la desigualtat mundial imperant, adquireixen la condició de copartícips del sistema, és a dir, en reben com a premi la seva integració en un ordre i una estructura d’aparença democràtica, el «menys dolent dels sistemes». Aquesta mena de premi és impensable per al Tercer món, titllat hipòcritament pel primer d’antidemocràtic.

Com deia més amunt, però, els catalans, la nostra gent considerada en el sentit més ample, desitjava d’un mode inequívoc la democràcia. Durant el procés de sortida del franquisme, vaig tenir ocasió de constatar, per exemple, com a la gent senzilla d’Àustria o de Suïssa se’ls encenien les galtes davant la nostra Marxa de la llibertat. «Si tinguéssim això al nostre país!». En uns anys de descontrol sorgí, entre els catalans, una revolució democràtica de veritat, revolució amorosa del perdó i l’amnistia (no violenta, en què tota semblança amb Sèrvia, Croàcia o Txetxènia fóra mera casualitat), però també una revolució valenta dels drets i deures individuals, de les llibertats i coresponsabilitats nacionals i de la justícia econòmica i cultural internacionals. Que calia fer-la amb prudència? Certament. Però calia i encara cal fer-la.

Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida. 

 

Sí, no permetem que l’actual collita es perdi. Considero que, gràcies també a En Xirinacs, estem en la millor situació des de 1714 -millor que els anys 30 i també que els anys 70- de RECUPERAR ARA LA LLIBERTAT que ens va ser arrabassada el 1714.

Però això implica assumir nosaltres

la responsabilitat d’aconseguir-ho!!!

Barcelona, 25 de juny de 2018

Lluís Botinas       lagotacatalana@gmail.com      Impulsor de www.lagotacatalana.cat

Dt. 26: “Shakespeare és Cervantes”

Dimarts, 26 de juny 2018, a dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Activitat gratuïta

Conferencia

SHAKESPEARE ÉS CERVANTES.

Joan Miquel Sirvent, el dramaturg emmascarat.

És possible que l’autor de les obres de Shakespeare i de Cervantes conegués l’original del Tirant lo Blanch? És possible que les signatures i les obres de Shakespeare i de Cervantes foren fetes per la mateixa mà? És possible amb Joan Miquel Sirvent resoldre enigmes de la vida i de l’obra de Shakespeare i de Cervantes que fa 400 anys que romanen sense solució?

TIRANT LO BLANCH, FLETCHER I LES NOVEL·LES EXEMPLARS. ESTUDI GRAFOLÒGIC: ÉS EL MATEIX AUTOR.

Per MIQUEL IZQUIERDO, autor del llibre SHAKESPEARE ÉS CERVANTES. Joan Miquel Sirvent, l’escriptor emmascarat (Llibres de l’Índex)

La meva selecció no és pas la teva selecció

PUNT DE VISTA CATALÀ – XXIV

¡Quiero que nuestra selección gane!

 

La nostra selecció?

Perdona, però cal que quedi molt clar que

LA MEVA SELECCIÓ

NO ÉS PAS LA TEVA SELECCIÓ.

 

I que jo vull que la teva selecció perdi!

 

Tu vols que guanyi la teva selecció, la “Selección Española”, la que des de fa molts pocs anys anomeneu “La Roja”, oi?

Jo també vull que guanyi la meva selecció. La diferència és que la meva selecció és la Selecció Catalana.

Sí, no cal que m’ho diguis: ja sé que la meva selecció, la Selecció Catalana, no juga.

El que sí et dic jo perquè segurament no n‘ets conscient i cal que en siguis, és que si la Selecció Catalana no juga és perquè no existeix i si no existeix és perquè ens ho impedeix la “Selección Española”, és a dir, la teva selecció. O, dit més exactament, ho prohibeix l’“Estado Español” que és representat per la teva selecció.

És més: el teu “Estado Español” impedeix que Catalunya aparegui en els mapamundis com hi vam ser en tant que Estat Europeu, el primer constitucional, independent fins l’11 de setembre de 1714, i impossibilita que els catalans siguem coneguts en el món com a poble diferenciat i independent. I això a causa de que l’“Estado Español és l’estat invasor i ocupant de la meva/nostra terra de 1714 ençà, i és genocida del meu/nostre poble des de molt abans. I per genocidar-nos cal impedir tot el possible que apareguem internacionalment.

I ara probablement ja pots entendre que jo vull que la teva selecció perdi, és a dir, que perdi la selecció de l’estat que impedeix que existeixi la meva Nació Catalana en general i la meva Selecció Catalana en particular.

No faries tu el mateix?

Imagina’t per un moment que la situació fos a l’inrevés… encara que ja sé que et costarà molt imaginar-t’ho perquè tu (com tots els estadoespañoles, rics i pobres, de dretes i d’esquerres, i malgrat que potser no en siguis/sigueu conscient/s) has estat educat com a vencedor dels catalans. Suposa per un instant (vols-i-pots fer l’esforç?) que en aquest Campionat Mundial jugués la Selecció Catalana, i que la presència de la nostra selecció signifiqués no només la inexistència de la “Selección Española” sinó que no hi hagués “Reino de España” en els mapes, i que la terra castellana (o la terra no-catalana en general) estigués ocupada, que els castellans (o els no-catalans en general) estiguéssiu presos i fóssiu víctimes d’un genocidi. No desitjaries que la Selecció Catalana no guanyés? És més: no desitjaries que la Selecció Catalana fos eliminada l‘abans possible?

En realitat -però, en aquest supòsit imaginatiu, segurament no t’atreviries a dir-ho per por a les represàlies- voldries que la Selecció Catalana (malgrat que oficialment també et representaria a tu i als castellans i, en general, a tots els no-catalans) no guanyés ni un sol partit, perquè ja hauries après a cops que cada victòria de la Selecció Catalana reforça als qui (insisteixo, en aquest supòsit imaginatiu) et/us tenen sotmès/sos. I molt més en cas de guanyar el Campionat Mundial o només que fos el Campionat Europeu, perquè et resultaria insuportable l’onada de patrioterisme català que implicaria una victòria de la Selecció Catalana d’aquest abast.

I saps el que encara és mes irònic i xocant? Doncs… que qui va generar “la enorme ola de patrioterismo español de entusiasmo por La Roja” va ser… el Barça, justament l’equip català contra el que aneu “por tierra, mar y aire”!

Sí, des de l’existència de la “Selección Española” a partir del 1920, i havent-hi Campionats del Món des de 1930 i Campionats d’Europa des de 1960, només havíeu guanyat la Copa d’Europa de 1964, la segona (la primera es va finalitzar el 1960 a França, i la va guanyar la Unió Soviètica). I de cop i volta, la teva “Selección Española” guanya tres campionats seguits: l’Europeu de 2008, el Mundial de 2010 i un altre cop l’Europeu de 2012. I res més fins l’actual.

Sorprenent, no?

Vegem-ho més de prop.

Del Campionat Europeu de 1964 vull subratllar dos elements:

—que la fase final es va jugar a la España de Franco en la modalitat d’aleshores: només hi participaven els quatre equips que hi havien arribat. Es van jugar dos partits al Camp Nou: Unió Soviètica 3-Dinamarca 0, i pel tercer i quart lloc: Hongria 3-Dinamarca 1; i dos partits “en el Estadio Santiago Bernabéu”: España 2-Hongría 1, i la final: España 2-Rússia 1. O sigui que l’ambient era molt favorable a la “Selección Española”.

—i que va haver-hi un exemple més de fins a quin punt arriba la catalanofòbia i l’afany anti-Barça de totes les “camarillas parasitarias de Madrid” (en aquest cas, la camarilla franquista). El primer gol el va marcar Chus Pereda (Medina de Pomar, Burgos, 1938-Barcelona, 2011), i el gol del desempat el jugador del Saragossa Marcelino en el minut 84. Doncs bé (i les cites que segueixen les deixo en castellà i amb els corresponent enllaços per evitar sospites de trampa catalanista):

*** “Curiosamente, durante más de 43 años mucha gente tuvo la convicción de que Amancio realizó el pase del gol, cuando en realidad fue Pereda. Esta creencia se debió a que la imagen del centro no fue grabada por la televisión, y se montaron las imágenes sobre un centro de Amancio.” (https://es.wikipedia.org/wiki/Eurocopa_1964).

*** A l’entrada “Chus Pereda” (https://es.wikipedia.org/wiki/Chus_Pereda) s’explica: “Chus Pereda formó parte del equipo que ganó el primer título internacional de la selección, la Eurocopa 1964. En la final jugada en Madrid contra la URSS, Pereda marcó el primer gol y dio la asistencia para que Marcelino marcara el gol de la victoria (2-1), pero las cámaras de Televisión Española no pudieron captar ese momento y el montador del NO-DO completó la jugada con un centro al área de Amancio Amaro. Pese al testimonio de la retransmisión radiofónica, de los espectadores del estadio Santiago Bernabéu y de los propios futbolistas, la filmación hizo pensar a los españoles que la jugada no había sido de Pereda. A comienzos del siglo XXI, las imágenes de la televisión soviética llegaron a España y se pudo ver la jugada tal y como sucedió”. ​

***Aquesta versió és ratificada pel diari esportiu de Madrid Marca: http://www.marca.com/2011/09/27/futbol/1317124391.html

Quina és la causa d’aquesta descarada i persistent manipulació? A falta d’una explicació millor, la següent: que el gallec Amancio era un jugador insígnia del Real Madrid de 1962 a 1976, mentre que el burgalès Pereda va jugar al Barça de 1961 a 1968. Els dirigents estadoespañolistas d’aleshores no van poder falsejar que el barcelonista Pereda fes el primer gol, però sí van censurar i falsificar que el barcelonista Pereda també va fer l’assistència del gol de la victòria de la “Selección española”. Insisteixo: si algú té una explicació millor, me’n faré ressò.

 

En quan a les tres victòries de 2008, 2010 i 2012, “casualment” coincideixen amb que Pep Guardiola va ser entrenador del Barça B el 2007 i del primer equip del Barça del 2008 al 2012, i dels èxits abassegadors del F. C. Barcelona; amb que la immensa majoria dels titulars de la “selección española” eren del Barça; amb que gairebé tots els gols van ser marcats per jugadors del Barça; amb que l’estil de joc era el del Barça (només que rebatejat en “tiquitaca sublime” enlloc de ser considerat “un estilo de juego afeminado”); amb que l’entrenador de la “Selección Española”, Vicente del Bosque, es va saber adaptar al joc del Barça i de la majoria dels seus jugadors barcelonistes;… Resumint: els tres grans èxits van passar quan la “Selección Española” en realitat era el Barça vestit de “Selección Española”. Però ni això tan clar i senzill va ser reconegut en el seu moment ni ha estat reconegut després. És un exemple més de l’espoli permanent en tots els àmbits (sí, també en l’esportiu) del que la Nació Catalana és víctima des de molt abans de 1714.

 

Per acabar: és un exemple més de que estem sotmesos i o bé de la covardia, o bé de la complicitat, o bé de que (així com “la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo”) “la marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant”, que CAP actual dirigent català en CAP àmbit faci declaracions en el sentit aquí exposat.

És greu que Josep Maria Bartomeu, actual president del Barça i destructor de La Masia, s’hagi limitat a dir “M’agradaria que guanyés l’Argentina de Messi”.

Però molt més greu és que el dirigent d’ERC i actual President del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, digués aquest dissabte 16 de juny poc abans de les 10 del matí a RAC1: “Desitjo que li vagi molt bé a Espanya”, i poc després ho ampliés, per si no havia quedat prou clar: “Desitjo que li vagi molt i molt bé a la selecció espanyola”.

Sobre aquest tema, molt més interessant és que cap mitjà EN català (ja que mitjà CATALÀ, és a dir, al servei del poble català, no n’hi ha cap ni un) retransmetés el Portugal-España, i que “el 50,7% de catalans el van veure”, percentatge significativament baix si es té en compte que N’Arrimadas va dir que “el 75% de catalanes no somos de origen catalán”. (Arrimadas i similars: no sou catalans; sou ocupants! Bon vent i barca nova!).

Quan aviat els catalans recuperem la llibertat, la selecció de la República del Principat de Catalunya jugarà per guanyar campionats europeus i mundials, tant en futbol com en molts altres esports. I jugarà per eliminar la selecció de “Lo-que-quede-del-Reino-de-España” si arriba el cas, és a dir, si la vostra mala sort fa que ens trobem en alguna eliminatòria.

Barcelona, 18 de juny de 20118

Lluís Botinas    lagotacatalana@gmail.com    Impulsor de www.lagotacatalana.cat

El teu país no és pas el meu país

PUNT DE VISTA CATALÀ – XXIII

Nuestro país…”.

 El nostre país? 

Perdona, però cal que et quedi ben clar que

EL TEU PAÍS NO ÉS PAS EL MEU PAÍS.

 

Els catalans (bé per família, bé per haver-ho escollit lliurament) que sabem que del que es tracta ARA és de RECUPERAR LA LLIBERTAT arrabassada el 1714, hem d’esforçar-nos en explicar de mil maneres diferents-i-complementàries que el nostre país és Catalunya o, millor, el Principat de Catalunya, i no pas “España”.

És més, els catalans hem de fer entendre arreu no només que l’“Estado-Español” ara en forma de “Reino de España” és un altre país, sinó que des de fa 303 anys és el país invasor de la nostra terra que ens manté presoners a casa nostra, i que ja molt temps abans, quan només era “el Reino de Castilla”, va començar un genocidi contra el poble català que prossegueix avui en dia. I la nostra vida actual com a catalans és tan lamentable que un no-català, i sobre tot un castellà, no aguantaria ni 12 hores si de sobte visqués com vivim els catalans.

En realitat, el “Reino de España” no només NO és “una nación de naciones” ni “un pueblo de pueblos”, sinó que l’”Estado-Español” es va  construir com una presó de nacions i com genocida de pobles. I per això l’“Estado-Español” és irreformable.

Però encara que “el Reino de España” es transformés (es transsubstanciés!) en “la III República Española” i per uns canvis miraculosos passés a tenir “una Nueva Constitución Española envidiada en el mundo entero” i a ser realment “un país democrático ejemplar y un Estado de Derecho perfecto con una inmejorable división de poderes, que garantizase una justicia gratuita, rápida y justa, y que satisfaciese totalmente los derechos sociales y las necesidades emocionales de todos los ciudadanos españoles”, pels catalans continuaria sent l’“Estado-Español” construït destruint l’Estat Català independent fins 1714, i, per tant, continuaria sent l’Estat d’un altre país enemic invasor i ocupant del nostre país i genocida dels catalans.

Hem d’explicar incansablement això bàsic i essencial. I hem d’explicar-ho en primer lloc als demés catalans. I després, a tothom: als ocupants civils i militars de la nostra terra, a la resta d’“estadoespañoles”, als europeus de la CEE, als europeus que no estan a la CEE,…, i als habitants de tot el món.

Però per arribar als habitants de tot el món, el primer que cal formar és un pal de paller fonamentat en el Punt de Vista Català. Aquest sòlid pal de paller ja anirà a continuació, en cercles concèntrics expansius, pas a pas, GOTA CATALANA A GOTA CATALANA, arribant arreu. Eixamplarà la nostra base.. i reduirà la seva!

Et convido a fer aquesta tasca imprescindible que ningú més farà per nosaltres.

I els qui menys faran aquesta tasca, són els actuals dirigents catalans independentistes (excepte els que tinguin el coratge de fer una profundíssima autocrítica). En efecte, dia a dia, i amb total complicitat entre ells per sobre de les disputes divisionistes entre sigles partidistes) estan demostrant

—que donen l’esquena a la nostra Historia mil·lenària;

—que abandonen els nostres Drets Històrics i molts altres dr renuncien a la força de la raó;

—que ens fan cridar “Marxem!” quan els que han d’anar-se són els ocupants;

—que ens porten a votar un cop i un altre (enfotent-se dels resultats) quan nosaltres NO hem de posar a votació ni si som una nació ni si volem tornar a ser lliures;

—que ens porten a “demanar la mediació internacional per poder votar en un referèndum pactat i vinculant, com Escòcia”, és a dir, per a perdre’l;

—…

I demostra que aquesta proposta central “referèndum pactat i vinculant com Escòcia” és contra el poble català que TOTS els dirigents independentistes i TOTS els mitjans de comunicació independentistes ens amaguen que el 2014 a Escòcia el referèndum es va perdre per tupinada. I que aquest frau electoral a escala de tota Escòcia només es va poder fer amb plena complicitat del Partit Nacionalista Escocès (SNP) i dels mitjans de comunicació independentistes escocesos, amb els que tenen “fraternals relacions” TOTS els dirigents independentistes catalans i els mitjans de comunicació independentistes catalans.

Per això a nit TV3 va treure l’entrevista amb el traïdor Alex Salmond per a que pogués explicar-nos que “a Escòcia vam lluitar durant 60 anys per aconseguir el referèndum, però els catalans voleu anar molt ràpid”.

I cap dirigent independentista aquí li contesta que els catalans portem 303 anys lluitant per RECUPERAR LA LLIBERTAT; que per aquest motiu “¡Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantener Cataluña sometida!”; que ja 12 generacions de catalans han nascut i mort preses; que cada dia 185 catalans continuen morint presos (em sap greu en especial per, cronològicament aquest any, Aureli, Kim, Nicolau, Toni i Yolanda); que volem viure lliures fins a morir lliures, i que no podem esperar ni 303 anys (actuals dirigents independentistes catalans!) ni 60 anys (Alex Salmond!) més per tornar a aparèixer en els mapamundis.

Ara tenim la millor oportunitat des de 1714 per RECUPERAR LA LLIBERTAT.

Assumim la responsabilitat d’assolir-la?

VISCA CATALUNYA DE NOU LLIURE !!!

Barcelona, 11 de juny de 2018

Lluís Botinas    lagotacatalana@gmail.com    Impulsor de www.lagotacatalana.cat

Dt. 12: ELS JUEUS CATALANS

Dimarts, 12 de juny 2018, a dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Activitat gratuïta

Organitzen l’ARHLC i LA GOTA CATALANA

Conferencia

ELS JUEUS CATALANS

La destrucció del Temple. L’emigració a Babilònia. L’arribada a la Septimània-Tarraconense. Diferències del culte dels jueus catalans. Les figures jueves medievals: Sheshet Benvinist i Beniamín de Tudela. L’exili a Algèria. El minag català. El segon exili: Orient (Salònica). El tercer exili: Liorna. El Nussakh català: els usos catalans diferenciats.

Per KAHÏM GRAU

Nosaltres no hem de votar res

PUNT DE VISTA CATALÀ – XXII

 

NOSALTRES NO HEM DE VOTAR RES DE RES

JA QUE EL NOSTRE CAS ÉS ÚNIC

 Canviar Rajoy-PP per Sánchez-PSOE és un pas més cap a la trampa del ‘Referèndum pactat i vinculant amb mediació internacional’ a que ens porten TOTS els actuals dirigents catalans independentistes

NOSALTRES NO HEM DE VOTAR RES DE RES…

Els catalans no hem de votar si som una nació i si volem tornar a ser lliures. Demanar votar (fos el que fos i en la forma que sigui, Dret d’Autodeterminació inclòs) com ens empenyen a fer els actuals dirigents catalans, és senzillament renunciar nosaltres mateixos els nostres més de mil anys d’història, i és abandonar nosaltres mateixos els drets històrics que (lògicament, per tal de mantenir-nos sotmesos com és la seva obligació) ens neguen els nostres ocupants i genocides.


Corol·lari-1:
Anar a votar abans de ser independents i haver recuperat la llibertat arrabassada el 1714, és lliurar-nos nosaltres mateixos als nostres botxins, és anar a l’escorxador, és anar a la derrota, és prolongar el nostre sotmetiment i aprofundir el nostre genocidi.

Corol·lari-2: La proposta de l’establishment mundial per evitar que el poble català torni a ser lliure és un referèndum pactat i vinculant obtingut gràcies a la mediació internacional. A més, tots (New York Times, Finantial Times, The Guardian, Le Monde, Allgemeine Zeitung, Ban Ki-moon, Merkel, Macron,…) afegeixen sense cap rubor: “com a Escòcia”, és a dir, per a què es perdi. Per això TOTS (grans i petits) CENSUREN que el 2014 a Escòcia va haver-hi una tupinada espectacular, i TOTS (grans i petits) AMAGUEN que aquest enorme frau electoral a tota Escòcia només es va poder fer amb la plena complicitat de les direccions tan del SNP com de tots els mitjans de comunicació independentistes escocesos, amb els quals -¡casualment! – tenen estretes i fraternals relacions TOTS  els actuals partits i mitjans de comunicació independentistes catalans, i s’intercanvien “observadors internacionals que vetllen les eleccions”.

Corol·lari-3: Arribar a un referèndum pactat i vinculant obtingut gràcies a la mediació internacional exigeix canviar en els dos bàndols els dirigents i partits que, amb diferents argumentacions, s’han oposat frontalment a aquesta solució anti-catalana. Calia “pujar” els capitostos de Madrid que ni volien assabentar-se de les mobilitzacions catalanes, i calia “baixar” els subcapitostos independentistes de Barcelona que deien que volien la Declaració Unilateral d’Independència. La caiguda (això sí, després d’haver aprovat els pressupostos) “per sorpresa” de Rajoy-PP i la seva rapidíssima substitució per Sánchez-PSOE, així ho confirma. I també la creixent marginació de Puigdemont i la seva designació d’un Torra que l’únic que hauria de dir dels que anomena “bèsties” és el que cap dirigent actual independentista diu: que són ocupants de la nostra terra i que volem que marxin. Tant el nou govern de Madrid com el nou govern de Barcelona són febles. I no sé si els que mouen els fils ho fan intencionadament, però les respectives preses de possessió han estat el dissabte gairebé a la mateixa hora, i el numeral que els correspon tan a Sánchez com a Torra és el mateix: els dos són el setè respectiu president després de la mort de Franco…

 

… JA QUE EL NOSTRE CAS ÉS ÚNIC

El cas català és únic, i això és el que cal reconèixer nosaltres, i explicar i argumentar jurídicament arreu, a fi que no se’ns vulgui aplicar solucions que corresponen a d’altres situacions.
* No volem només “ser un Estat independent”, ni només “ser un poble lliure”). Volem “TORNAR A SER un Estat independent”, i volem “TORNAR A SER un poble lliure” … per cert, el poble més lliure d’Europa. I tornarem a ser-ho, al servei no només del catalans sinó al servei de tots els pobles del món.
* Som una Nació Europea que
-s’ha anat configurant des de finals del primer mil·lenni
-va anar adoptant unes formes de funcionament social comunitari i de govern excepcionals, basades en la llibertat i en l’intercanvi

-això es va traduir en formes catalanes especials -no sé si úniques, però en tot cas molt diferents a les formes castellanes– de concebre: el dret (de baix cap a dalt, i en absolut “el Rey es la ley”) i la justícia (les lleis no eren per a complir-les sinó per ajudar a fer justícia); l’autoritat (l’autoritat catalana havia de guanyar-se el respecte no només dels seus sinó també dels enemics); la disponibilitat de les armes (tot català posseïa “armes ofensives i defensives a casa, de dia i de nit, sense cap impediment”) i del seu ús en la defensa i en la guerra (aquí no hi havia lleves); de relacions amb les altres nacions (avant la lettre, vam ser una Commonwealth o el que va dir Pau Casals al seu discurs a l’Assemblea General de l’ONU el 24 d’octubre de 1971); …
-encara que amb un esperit de confederació i no-imperialista, va construir el que després els castellans es van apoderar i van denominar “l’imperi on mai es posava el sol”
-vam ser (i volem tornar a ser) una NACIÓ-estat (i no un ESTAT-nació, com des 1714 ha volgut ser Madrid/Castilla/Estado-Español, i són tots els Estats constitucionals)
-no vam ser (i no volem ser) un “Estat de Dret” sinó un “Dret amb Estat” (que volem tornar a ser)
-vam generar l’art i la literatura en català (art fet i literatura escrita per catalans, valencians, mallorquins i ciutadans catalans dels Virregnats italians i americans) que després va ser manipulat, traduït i espoliat pel Regne de Castella, fabricant inquisitorialment “El Siglo de Oro Español”
-en català i pels ciutadans i ciutadanes lliures de la Nació Catalana, van ser escrits a Europa els primers llibres en nombrosos i variats camps. Cal precisar més, però probablement alguns van ser: compilacions de lleis -Assemblees de Pau i Treva, Usatges, Consolat de Mar, Decretals, Constitucions, … -, esgrima, hípica, erotisme, escacs amb dama, cuina,…

-…

* Tot això, i més que encara no ha estat recuperat o que jo desconec, en resum, la nostra Història amb tot el que d’impressionant i de creatiu vam fer al llarg de més de 700 anys, ens ha estat negat i ens ho han espoliat. I ja he esmentat els dos exemples més espectaculars: l’anomenada “Conquista de América” i l’anomenat “Siglo de Oro Español”.

No crec que hi hagi un altre cas de “Procés d’independència” o d’”Exercici del Dret d’Autodeterminació” que s’assembli al nostre.

Per tant, no podem acceptar que se’ns apliqui les solucions que han funcionat en d’altres casos. I molt menys encara hem d’acceptar solucions tipus “Referèndum pactat i vinculant com Escòcia” que han portat a la desfeta.

També en aquest camí,

on ens juguem

RECUPERAR LA LLIBERTAT que ens van prendre el 1714

i

FRENAR DEFINITIVAMENT EL GENOCIDI que patim des d’abans de 1714,

hem de ser exigents i innovadors!

Barcelona, 4 de juny de 2018

Lluís Botinas    lagotacatalana@gmail.com    Impulsor de www.lagotacatalana.cat

PD: A més, TOTS els actuals dirigents independentistes censuren i amaguen que l’empresa INDRA té plets en diversos països acusada de fer frau electoral amb els seus sistemes informàtics d’efectuar el recompte de vots. És un altre important fil del que estirar. Ajut!