“EL SHOW DE TRUMAN”

EL SHOW DE TRUMAN

Dirigida per Peter Weir, 1998

Una molt interessant pel·lícula ja que implícitament il·lustra el que -per ara- els catalans estem vivint des de que naixem presos a casa nostra. Per aquest motiu LA GOTA CATALANA l’hem passat dos cops i tornarem a programar-la.

Buscant al Google m’he trobat el que he enganxat a sota. Redactat en català (NOTA: Els subratllats són meus), no sembla que qui ho hagi escrit hagi fet cap associació amb el que vivim els catalans. Potser per això el seu subconscient l’impedeix dir un punt que és essencial: que Truman és posat en la situació en que es troba des de naixement. I nosaltres fa dotze generacions que naixem presos. Des de 1714, CADA DIA 185 CATALANS MOREN PRESOS DE MADRID. Però els catalans ara vius tenim la meravellosa (i per mi, fins fa poc inesperada) no només possibilitat sinó probabilitat de morir lliures. O millor encara: de VIURE LLIURES FINS A MORIR LLIURES.

Argument

Truman Burbank fa una vida tranquil·la. Casat amb Meryl, infermera, viu a la ciutat paradisíaca de Seaheaven, plena de gent simpàtica i de jardins ben mantinguts. I tanmateix Truman té ganes de veure el món, de descobrir noves coses, i sobretot de trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però tot sembla obligar Truman a quedar-se allà on és.

Comentari

The Truman Show és una pel·lícula que és coneguda per la crítica que fa dels programes de telerealitat contemporanis. Tanmateix, la visió d’un home en un sistema molt poderós, vivint en la ignorància i en la banalitat, no és cosa nova. No obstant això, la pel·lícula no és una simple repetició i planteja preguntes inèdites.

Anàlisi de la pel·lícula

Aquesta pel·lícula denuncia la vida de Truman amb un to de comèdia, més que de ciència-ficció. És tancat en un món on una sola persona ho controla tot (el director). Aquest és col·locat tot dalt de l’estudi, a la lluna. S’hi pot doncs veure una al·legoria de Déu totpoderós.

D’altra banda, l’amo de Truman sembla també ser l’espectador i la publicitat. En efecte, l’espectador determina per la tria la seva cadena del futur del programa i per tant del de Truman. Però la publicitat té també un paper molt important en la seva vida. Els seus parents se li adrecen regularment utilitzant eslògans publicitaris.

L’omnipresència de les càmeres i la presència d’actors aconsegueixen una atmosfera sufocant, prop del Big Brother. El realitzador té tots els poders sobre la vida de Truman. Quan Truman decideix anar-se de la ciutat en vaixell, s’adona que és «tancat», i que el cel de l’horitzó és de fet una paret pintada. Troba una porta per sortir de l’immens estudi. El realitzador li parla llavors, com ho faria Déu, per una veu que baixa del cel i li revela la realitat, després li proposa quedar-se per evitar sofrir les dificultats del món exterior. Tanmateix, Truman s’atura. Aquesta part de la pel·lícula és un elogi a la llibertat de pensament i de decisió. Aquest costat recorda el llibre Un món feliç d’Aldous Huxley, amb el mateix combat entre d’un costat una vida controlada, vigilada, però sense riscs, i de l’altre la llibertat i els seus problemes inherents. Per acabar, la pel·lícula sembla també tractar de l’impossible control total dels individus. (…)