Com saber si un dirigent català actua a favor dels catalans?

PUNT DE VISTA CATALÀ – XVII

 

Com saber si un dirigent català

actua realment a favor del poble català?

 

“La marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo” Tàcit (c. 55-c. 120 d.C.)

Corol·lari: La marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant

Estem en temps que considero molt prometedors però també molt confosos. Per això, i en relació al que vaig/anem vivint i al que vaig llegint, veient, escoltant i conversant (i somniant), i tenint en compte que per a que puguin aparèixer respostes diferents és necessari fer preguntes també diferents, darrerament m’he plantejat preguntes que jo no m’havia fet mai però que actualment considero cabdals, com “Quin és El punt de vista català?” i com “Què és ser català?”.

Fa ja més d’un any vaig escriure que L’obligació de Madrid és mantenir-nos presos i espoliar-nos tot el que ens deixem espoliar fins a culminar el nostre genocidi, que estan executant conscientment i planificada des de molt abans de 1714. Per tant, no em queda cap il·lusió en ells perquè ja he aprés que siguin quins siguin els capitostos de Madrid, la seva actuació -adaptada al que les condicions “climàtiques” els obligui- serà, sempre i en tots els àmbits, en contra nostra.

El que em preocupa cada cop més és l’actuació dels nostres dirigents. I per això considero que una tercera pregunta cabdal a fer-se ara és: Com saber si realment un dirigent polític català actua a favor o en contra del poble català i de Catalunya? I això al marge de si té “vuit cognoms catalans” o de si no té cap cognom català.

Pensant en quina pot ser la qüestió de referència fonamental que permeti contestar adequadament (és a dir, catalanament) aquesta pregunta, la “casualitat” ha fet que m’hagi trobat una frase de N’Àngel Guimerà (1845-1924) que ja he emprat altres vegades però que ara no tenia present: “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”.

Una mostra de l’enorme força del poble català malgrat 303 anys d’estar empresonats a casa nostra per Madrid/Castilla/Estado-Español, i malgrat la seva permanent actuació genocida en particular de la llengua catalana, és que cap dirigent polític pot pretendre tenir una influència  important sobre els catalans (es sigui català bé per origen familiar, o bé per elecció voluntària) si no parla -encara que sigui amb dificultats- en català. Això ja deixa clarament assenyalat que quan polítics com N’Arrimadas, En García Albiol o En Rivera parlen en castellà, amb tota la intenció busquen: 1) tenir influència entre els ocupants i els seus col·laboradors per organitzar-los com a força de xoc contra nosaltres; i 2) recordar-nos que els castellans són els nostres invasors.

Com a qüestió de referència queda, doncs, la Història. I estic insistint des de fa temps en la nostra Història (i en els nostres avantpassats) com a la millor inspiradora de la nostra vida i acció actuals. En efecte, sense conèixer d’on venim no podem decidir conscientment on volem anar, i sense saber com érem no podem decidir adequadament com volem ser.

Considero, doncs,  que el criteri que hauríem d’aplicar és senzill però contundent: posar els nostres més de mil anys d’Història com a eix vertebrador de la nostra actuació avui. A més, la força de la nostra autèntica Història és el que considero explica la nostra sobrevivència fins avui com a poble diferenciat, i és el que ens dona l’alè per a tornar a estar dempeus. O sigui que: – un dirigent que actua en continuïtat amb la Història de Catalunya, és català; – i un dirigent que actua donant l’esquena a la nostra Història, no és català sinó anti-català. Dit d’una altra manera: – si un dirigent català actua ara inserint-se en la nostra Història per tal d’aplicar-la a l’actualitat  i de prolongar-la, és un dirigent català; – i si un dirigent català actua ara negant o amagant la nostra Història, és un dirigent anti-català… per molt que pugui proclamar-se independentista.

És més: un dirigent independentista de soca-rel que ara actua negant o amagant la nostra Història és també un dirigent anti-català per molt que pugui actuat adoptant formes que tinguin una aparença molt radical: cremar banderes del “Reino de España” o fotos del Rey Felipe-VI-del-Estado-Español, cridar “Puta España!” i semblant, xiular l’himne estadoespañol,  tallar carreteres,… I en particular és anti-català un independentista que fa l’acte de desobeir les lleis de Madrid com un acte de rebel·lia per sí mateix, enlloc de simplement ignorar les lleis castellano/estadoespañolas o, millor, rebutjar-les per ser lleis il·legals a terra nostra ja que no han sigut paccionades a les Corts Catalanes, i perquè nosaltres ja tenim les nostres lleis “des de sempre”: el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes, la nostra VETERANA República del Principat de Catalunya ocupada de 1714 ençà, etc.

Mentre ningú no proposi algun criteri millor, invito a aplicar aquest, que de moment és l’únic que conec… ja que sembla que ningú s’hagi fet pas aquesta pregunta.

Així cadascú podrà tenir clar quin dirigent català actua a favor de Catalunya i dels catalans.

I… ¡¡¡ que ningú no es maregi si arriba a la mateixa conclusió que he arribat jo… i que compartiré en el proper enviament, incloent-hi les aportacions que rebi  !!!

Barcelona, 29-3-2018

Lluís Botinas     lagotacatalana@gmail.com    www.lagotacatalana.cat

“Qui no es mou, no sent les cadenes” Rosa Luxemburg (1871-1919)

 “L’home no és lliure si no és lliure el poble al que pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)

NOTA SINÈRGICA: Aquest text serà discutit, esmenat, ampliat, millorat, etc., és a dir, convertit en un estri per a redreçar la situació cap a RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA , a la Trobada de LA GOTA CATALANA del proper dimarts, 3 d’abril, a dos quarts de vuit del vespre, al local de c. Cartagena, 230, 5è. 1a. (tocant a c. Mallorca).

“EL SHOW DE TRUMAN”

EL SHOW DE TRUMAN

Dirigida per Peter Weir, 1998

Una molt interessant pel·lícula ja que implícitament il·lustra el que -per ara- els catalans estem vivint des de que naixem presos a casa nostra. Per aquest motiu LA GOTA CATALANA l’hem passat dos cops i tornarem a programar-la.

Buscant al Google m’he trobat el que he enganxat a sota. Redactat en català (NOTA: Els subratllats són meus), no sembla que qui ho hagi escrit hagi fet cap associació amb el que vivim els catalans. Potser per això el seu subconscient l’impedeix dir un punt que és essencial: que Truman és posat en la situació en que es troba des de naixement. I nosaltres fa dotze generacions que naixem presos. Des de 1714, CADA DIA 185 CATALANS MOREN PRESOS DE MADRID. Però els catalans ara vius tenim la meravellosa (i per mi, fins fa poc inesperada) no només possibilitat sinó probabilitat de morir lliures. O millor encara: de VIURE LLIURES FINS A MORIR LLIURES.

Argument

Truman Burbank fa una vida tranquil·la. Casat amb Meryl, infermera, viu a la ciutat paradisíaca de Seaheaven, plena de gent simpàtica i de jardins ben mantinguts. I tanmateix Truman té ganes de veure el món, de descobrir noves coses, i sobretot de trobar una noia, Sylvia, la mirada de la qual el va embruixar en la seva joventut. Però tot sembla obligar Truman a quedar-se allà on és.

Comentari

The Truman Show és una pel·lícula que és coneguda per la crítica que fa dels programes de telerealitat contemporanis. Tanmateix, la visió d’un home en un sistema molt poderós, vivint en la ignorància i en la banalitat, no és cosa nova. No obstant això, la pel·lícula no és una simple repetició i planteja preguntes inèdites.

Anàlisi de la pel·lícula

Aquesta pel·lícula denuncia la vida de Truman amb un to de comèdia, més que de ciència-ficció. És tancat en un món on una sola persona ho controla tot (el director). Aquest és col·locat tot dalt de l’estudi, a la lluna. S’hi pot doncs veure una al·legoria de Déu totpoderós.

D’altra banda, l’amo de Truman sembla també ser l’espectador i la publicitat. En efecte, l’espectador determina per la tria la seva cadena del futur del programa i per tant del de Truman. Però la publicitat té també un paper molt important en la seva vida. Els seus parents se li adrecen regularment utilitzant eslògans publicitaris.

L’omnipresència de les càmeres i la presència d’actors aconsegueixen una atmosfera sufocant, prop del Big Brother. El realitzador té tots els poders sobre la vida de Truman. Quan Truman decideix anar-se de la ciutat en vaixell, s’adona que és «tancat», i que el cel de l’horitzó és de fet una paret pintada. Troba una porta per sortir de l’immens estudi. El realitzador li parla llavors, com ho faria Déu, per una veu que baixa del cel i li revela la realitat, després li proposa quedar-se per evitar sofrir les dificultats del món exterior. Tanmateix, Truman s’atura. Aquesta part de la pel·lícula és un elogi a la llibertat de pensament i de decisió. Aquest costat recorda el llibre Un món feliç d’Aldous Huxley, amb el mateix combat entre d’un costat una vida controlada, vigilada, però sense riscs, i de l’altre la llibertat i els seus problemes inherents. Per acabar, la pel·lícula sembla també tractar de l’impossible control total dels individus. (…)

Sóc català i vull morir lliure !

PUNT DE VISTA CATALÀ – XVI

 

SÓC CATALÀ I VULL MORIR LLIURE!

Millor dit: Vull viure lliure fins a morir lliure!

 

Tu, català,

¿vols morir pres com han mort

12 generacions dels teus avantpassats?

 

Tu, no-català,

¿vols que els catalans continuem morint presos

com morim de 1714 ençà?

 

SÍ, EL QUE ESTÀ PASSANT ÉS MOLT GREU !

 

 

 “Lluís, costa molt reconèixer que estem presos i que ens estan genocidant”,

em va dir un historiador conegut i amb àmplia producció literària,

després que parléssim intermitentment al llarg de gairebé tot un dia.

Dites aquestes paraules tan significatives,

es girà

i se’n va anar sense ni deixar-me el seu correu electrònic.

 

El que de nou està en joc en les grans mobilitzacions del poble català des de 2009 ÉS MOLT IMPORTANT.

El passat 8 d’octubre publicava en el meu blog LA GOTA CATALANA PER RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA  (www.lagotacatalana.cat) l’article Cada dia 185 catalans moren presos de Madrid. LLI-BER-TAT !!!

Amb el que he aprés aquests darrers sis anys, ara sé -entre altres “coses” importants- que la meva germana, els meus pares, els meus avis i les deu generacions anteriors d’avantpassats meus han mort presos. I, ben segur, sé que això no és pas “un problema familiar”. El meu és simplement un exemple concret de que fa dotze generacions que els catalans naixem i morim presos de Madrid/Castilla/Estado-Español. I, efectivament, AIXÒ ÉS MOLT GREU!!!

Això tan greu que jo desconeixia fa 6 anys però que he anat “descobrint” pas a pas, gota a gota, continua sent ignorat per la immensa majoria de catalans (catalans bé per família, o catalans bé nouvinguts que per lliure decisió es consideren catalans).

En canvi, sé que això tan greu, aleshores jo ja ho SENTIA, i estic convençut que, anàlogament, la immensa majoria de catalans ara ja ho SENT. Però tinc molt clar que jo no ho SABIA pas, i estic convençut que la immensa majoria de catalans ara encara tampoc no ho SAP.

He trigat sis anys en atrevir-me a escriure “JO VULL MORIR LLIURE!” i a continuació millorar-ho en “JO VULL VIURE LLIURE FINS A MORIR LLIURE!”.

Ha estat un procés gradual en que, com les capes d’una ceba, he hagut d’anar traient els obstacles que impedeixen arribar a veure la nostra real situació de poble sotmès des de 1714 i en procés accelerat de genocidi, a fer-me’n conscient, a atrevir-me a compartir-ho i a trobar una forma relativament adequada de fer-ho.

I… quins són aquest obstacles?

 

A ESCALA PERSONAL, i com em va dir l’historiador que poso com entrada, “costa molt reconèixer que estem presos i que ens estan genocidant”.

Però també costa reconèixer la veritat en situacions més “suaus” que estar pres i ser víctima d’un genocidi. Fa un parell d’anys em vaig trobar aquesta cita atribuïda a En Carl Sagan (1934-1996):

“Una de les lliçons més tristes de la història és aquesta: si estem sotmesos a un engany massa temps, tendim a rebutjar qualsevol prova que mostri que estem enganyats. Trobar la veritat deixa d’interessar. L’engany ens ha engolit. Simplement, és massa dolorós reconèixer, fins i tot davant nosaltres mateixos, que hem caigut en l’engany. Quant donem poder a algú sobre nosaltres mateixos, gairebé mai el podem recuperar.”

Per comprendre millor el què passa, vaig voler completar aquesta important observació de Carl Sagan aportant elements des de la part activa de l’engany, i vaig afegir-hi:

“Però l’enganyador que ens ha enredat sí que sap la nostra situació, i sí que té present tots els components de l’engany, que en canvi nosaltres ignorem. Per això s’esforça a amagar, a esborrar, i fins i tot a falsificar, les proves de la seva ensarronada. I actua amb tota la duresa que consideri necessària per contrarestar qualsevol petita reacció que tinguem, doncs ell sí està molt amatent i veu els signes que revelen el risc que comencem a adonar-nos del que passa i acabar descobrint l’engany, i de seguida actua per neutralitzar-los. La seva pressió augmentarà a mesura que més temi que descobrim la veritat. I ens saltarà a sobre, pressionant, ridiculitzant-nos, amenaçant-nos, no permetent que respirem, que avancem en la comprensió de la nostra situació real. I sembla clar que com més gran sigui el benefici que treu de la nostra condició d‘enganyats, més i més intensament actuarà per mantenir-nos en la nostra situació d’ignorants de la realitat, de la veritat.”

 

I si ara ho estenem A ESCALA NACIONAL, la “cosa”, per una part, s’agreuja, però per l’altre -i confio en que no sigui només un desig meu-, la solució pot ser més “senzilla” i més “ràpida”.

S’agreuja perquè

—l’enganyador és un “Estado-Castellano/Español” de molt més de tres segles d’experiència, ja que (segons la versió històrica imperant) va ser el continuador i l’expandidor del ja veterà “Estado del Reino de Castilla”, i això és enormement perillós

—la situació dura ja 303 anys

—l’engany va ser imposat a partir de l’11 de setembre de 1714 amb una ocupació militar i funcionarial brutals, amb matances massives i amb altres matances selectives i alliçonadores (“ley del diezmo”,…) i altres terribles mesures repressives, de forma tal que

“En definitiva, en vista de la documentació utilitzada, pensem que hem de retre’ns a l’evidència que la repressió borbònica, perfectament planificada i sistemàtica des dels seus orígens, va ésser un dels primers intents a nivell europeu d’imposar una dictadura militar persistent sobre un territori considerat rebel i irreductible. (…) L’estudi minuciós d’aquest procés de sotmetiment de Catalunya a la dinastia borbònica confirma que, quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta, i el procés de desnacionalització de Catalunya, amb extermini de la dissidència, devastació econòmica i dominació política i institucional, era ja irreparable”.

(subratllat meu; J. M. TORRAS, Felip V contra  Catalunya, pàgines 19 i 20, Rafael Dalmau, Editor).

—aquella ocupació militar i funcionarial s’ha renovat/reforçat diverses vegades (que em cal documentar; ajut!)

—la darrera, la franquista, va anar, a més, seguida d’una planificada invasió i ocupació amb tropes civils que ha convertit el poble català en (probablement; caldria confirmar-ho) el poble  més envaït (com a mínim, europeu): més que duplicat la població de 1940 a 1980.

—la nostra ocupació militar i civil s’ha empitjorat enormement amb la gran invasió mediàtica que Madrid dirigeix estrictament controlant la minuciosa concessió de tota freqüència de ràdio, de televisió i de qualsevol sistema d’emissió i recepció. D’això no hi entenc ni gota, però segur és molt important; ajut!

—a més, anar veient al llarg de les dècades com se’ns ha enganyat en totes les qüestions importants (agafant alguns exemples recents: “Síndrome Tóxico Español” i “23-F” el 1981; “muntatge SIDA” el 1981… i continua!; “11-S” de 2001 als USA; “11-M” de 2004 a Madrid; “7-J” de 2005 a Londres; “Grip A” el 2009; tupinada al referèndum d’Escòcia el 2014; “17-A” de 2017 a Barcelona; etc.), m’atreveixo a afirmar que la democràcia és la negació de la veritat i de la llibertat, i resulta ser la forma més eficaç de control i de censura. I la democràcia, aplicada al poble català tan pels capitostos de Madrid com pels subcapitostos de Barcelona, s’està mostrant una forma molt més eficaç que el franquisme de dissolució de consciència nacional.

I l’agreujament s’agreuja encara més quan vas adonant-te que el problema principal no és Madrid (ja que la seva obligació és mantenir-nos sotmesos) sinó sobre tot, i amb conseqüències molt més subtils i molt més profundes, Barcelona.

M’ha ajudat a arribar a aquest plantejament tres experiències. Em primer lloc, i lògicament, la meva personal, que he anat escrivint a partir de juny del 2015 al meu blog www.lagotacatalana.cat, i que, resumidament, em porta a tres conclusions fonamentals: 1) la necessitat de restablir la continuïtat amb els nostres més de mil anys d’Història començant a Conèixer els catalans d‘abans de 1714; 2) a buscar Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara; i 3) com a conseqüència, els catalans NO hem de posar a votació si son una nació i si volem tornar a ser lliures.

En aquest camí meu s’hi van incorporar les altres dues experiències:

— el maig del 2016, la vaga de fam indefinida per la independència començada el dia 3 per En DAVID RAVENTÓS, i que va ser censurada, truncada i represaliada per TOTS els dirigents i media independentistes. Considero que aquesta vaga de fam per la independència i la conducta tinguda per TOTS (i si hi m’arriben excepcions, corregiré aquesta afirmació tan contundent) els independentistes-processistes, és l’acte polític/social/vital més important hagut a Catalunya a més, és clar, de les grans mobilitzacions del poble català, en particular la resposta donada l’1-O. Amb la seva experiència de fa 30 anys com a militant independentista, En David Raventós coneix personalment a gairebé tots els dirigents actuals, sap les seves tèrboles carreres polítiques que no dubta en afirmar són en contra de la independència de Catalunya i els repte a un debat públic. Té una informació única a la que es pot accedir escoltant els seus -amb el d’ahir- ja 40 programes “De Barcelona a la Catalunya lliure”, d’una hora cadascun, a una ràdio escocesa; es troben posant “Radio Hadrian” en un buscador. Recentment ha constituït el partit “Directe 68”.

—i, com ja he anat dient els darrers mesos, està jugant un paper molt-molt-molt important en la meva evolució la llarga i intensa experiència de LLUÍS MARIA XIRINACS, explicada de manera concentrada en les a prop de 900 pàgines del seu importantíssim llibre La traïció dels líders. En els seus tres volums: I – La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976); II – Una pedregada seca (juliol 1976 –juny 1977); i III – La collita perduda (juliol 1977 – anys 80), publicats entre 1993 i 1997, una detallada descripció de la conducta dels líders polítics (i de molts líders no-polítics). I la valoració final a que arriba des del punt de vista català, queda contundentment explicitada en el títol escollit: LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS.

El passat 19 de febrer vaig incloure en l’article Què és ser català? aquests paràgrafs extrets de la pàgina 209 dels III volum (versió electrònica; subratllats meus):

“Els líders polítics volien heretar l’autoritarisme franquista intacte. Se l’han repartit ignominiosament uns quants franquistes i uns quants antifranquistes. (…) Per mantenir-se en el poder, els franquistes han acceptat els antifranquistes com a còmplices, i viceversa. (…) La realitat és que en els anys 70 anàvem creixent en força democràtica i, tot d’una, com he deixat detalladament escrit, els líders antifranquistes retiraren descaradament el peu de l’accelerador de la lluita popular. Per conservar llur poder ja no necessitaven el poble. El desmobilitzaren, l’arraconaren, el castraren amb arts més fines que les del franquisme. (…) En realitat, esdevingueren els pitjors enemics del poble, per tal com havien estat els seus amics i ho continuaven aparentant.

(…)

Qui podria deslliurar-nos de la generació de la dita transició? I qui la podrà substituir, si ells han practicat durant els darrers vint anys (((NOTA LLUÍS: cal recordar que aquestes línies van ser publicades el 1997; ara probablement diria “els darrers quaranta-un anys”))), igual que el general Franco, una política de terra calcinada per a tot allò que pogués significar la més mínima expressió de voluntat popular?

Ara hi n’afegeixo aquests dos paràgrafs, impactants i molt clarificadors (els subratllats són meus):

El primer paràgraf és del 14 de gener de 1977 (pg. 153 i 154 del II volum):

“Tot això representava un enorme potencial de poder que calia que jo em jugués a favor del poble que me l’havia donat. Sempre he pensat que tots tenim una mica de poder i que de vegades espontàniament o institucionalment -en les eleccions- el cedim a mans d’un o de pocs. Això encara no és dolent. Dependrà de l’ús que facin els electes d’aquest poder que no és seu i de l’abandó de la vigilància per part del poble d’aquest ús. Jo tenia molt poder en les mans. Fins aquell moment havia fruït de la benvolença del poble i dels partits de l’oposició. Com es veurà tot seguit, me’l vaig jugar, aquest poder. A partir d’aleshores em continuà el favor del poble, però començà el declivi del suport que fruïa de la majoria dels partits. Abans la guerra era contra els franquistes. En aquell moment començà la guerra contra els meus. Hauria de sentit moltes vegades: «Tu no hi entens, en política. No t’hi has de ficar». De vegades els partits els sembla que la política només és cosa dels professionals, en contra del parer de Plató, que deia: «La política és una cosa massa important per abandonar-la a mans dels polítics».

I jo afegeixo: «I encara més quan del que es tracta és de recuperar la llibertat, que no és una qüestió simplement política encara que, lògicament, tingui aspectes polítics i també impliqui temes econòmics».

El segon paràgraf  correspon a quatre mesos més tard, el 15 de maig  de 1977 (pg. 244 i 245 del II volum):

“Aquella mateixa nit vaig emprendre una irreflexiva, absurda, dolorosa i desesperada vaga de fam. La primera acció meva en què els adversaris eren els meus antics companys de lluita antifranquista. No seria la darrera. A partir d’ara, l’enemic “nacional i de classe” era més a prop. Aquest dia marcava un canvi fonamental de la lluita. La mort en la nostra societat no només amenaçava des de fora. També ascendia feréstega des de dintre”.

Posa els pels de punta, oi? Doncs especialment clarificador és el seu curt acomiadament.

ACTE DE SOBIRANIA

“He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!”                       

Barcelona, 6 d’agost de 2007, Lluís Maria Xirinacs i Damians

 

I el llibre acaba amb aquesta invitació:

“Amic lector, no vull acabar aquest llibre com manen les ordenances. Em limito a suspendre’l de mode intencionadament sobtat. Resta ben obert. En algunes coses et podria servir de manual de reflexió i d’acció. Es va perdre una prometedora collita. Preparem-nos per a la següent. Agafa tu aquesta crònica i continua-la amb la teva pròpia vida.”.

I aquí recupero el que abans he deixat apuntat en l’aire: A ESCALA NACIONAL, la solució pot ser més “senzilla” i més “ràpida” que no pas a escala personal.

Per què? Doncs justament perquè, malgrat estar sotmesos i presos des de fa 303 anys, i de patir un genocidi des de molt abans de 1714, CONTINUEM SENT UN POBLE, i no qualsevol poble sinó un poble molt especial: EL POBLE CATALÀ. I ho sento per a qui, català o no-català, consideri que això és suprematisme o racisme o el substantiu desqualificador que es vulgui utilitzar. Pel contrari: és tan sols una conclusió lògica derivada de COMENÇAR a superar la baixíssima autoestima (i, paral·lelament, l’altíssim autoodi) que Madrid/Castilla/Estado-Español ens ha inculcat SISTEMÀTICAMENT des de molt abans de 1714 (i cada dia en tenim nombrosos exemples que són silenciats pels nostres líders actuals).

Considero que el simple fet de que encara estiguem dempeus (molt degenerats, però dempeus) malgrat la persecució sistemàtica rebuda i que continuem rebent (sense necessitat d’esperar a la recent implantació del 155), només es por explicar pel molt forts que érem en tots els sentits i en tots els àmbits.

I l’actuació decidida d’una minoria que, resumint-ho, VOLEM QUE EL PRINCIPAT DE CATALUNYA RECUPERI ARA LA LLIBERTAT, obre la immediata perspectiva personal i vital d’experimentar LA LLIBERTAT de la que han estat només un tast les Consultes sobre la Independència fetes des del 2009, o el “ficar un paper mullat en una caixa de cartró” el 9-N, o participar en les massives Diades o en els concerts, o enfrontar-se a les porres l’1-O, o altres.

Aquestes experiències recents (i d’altres no tan recents) i el fet que SENTIM la nostra situació REAL malgrat les cortines de fum independentistes-processistes i els Enfrontaments que amaguen la veritat, fa que jo sigui optimista però també realista, i afirmi que si comencem a fer circular amb força les tres experiències que he mencionat, en poc temps, en molt poc temps, el SENTIR passarà al SABER, i TOTA LA SITUACIÓ POT GIRAR RÀPIDAMENT.

I la nostra activitat passarà del camp no-català de “Independència = qüestió política”, al camp català de “Recuperar la llibertat = qüestió vital”. I això ens farà invencibles, i aleshores demostrarem que el pronòstic d’En J. M. Torras era equivocat, I RE-NACIONALITZAREM LA NACIÓ CATALANA.

Barcelona, 20 de març de 2018

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

PD: Tinc molt interès en saber la teva reacció quan llegeixis aquest text.

 

Igualtat home-dona? Ja la teníem!

PUNT DE VISTA CATALÀ – XV

Igualtat homes–dones ???

Però… si nosaltres ja la teníem !!!

 

Pels catalans, la igualtat homes–dones

no és quelcom a aconseguir sinó a recuperar.

Com és a recuperar la nostra llibertat. O la corrupció zero.

O com ser DE NOU un estat europeu independent

i TORNAR a estar en els mapamundis.

“El nostre dret parteix de la idea de la llibertat.

Basada al seu torn en la idea de la plena autonomia

dels homes i les dones (un altre particularitat

del nostre dret és la igualtat dels dos sexes)

un cop arribats a la majoria d’edat”

Pàgina 228 de Què cal saber del dret català, capítol sisè del llibre de

FERRAN SOLDEVILA (1894-1971) Què cal saber de Catalunya (1968)

 

Malgrat el poc que encara sé sobre Com érem els catalanes d’abans de 1714, considero que també “per acabar amb les desigualtats i les discriminacions entre homes i dones” que a partir de 1714 ens van imposar els castellans (com ens van imposar la corrupció social que ara tan utilitzen contra nosaltres), el millor que podem fer els ‘catalans’ actuals és inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara, és a dir, inspirar-nos en els catalans (catalans-sense-cometes-simples) de fa més –fins i tot molt més– de 303 anys.

I malgrat no tenir ara les referències (moltes gràcies si algú me les fa arribar!), en relació al que acabo d’escriure vull mencionar dos llibres dels que he sentit parlar i que il·lustren la bona situació social de la dona a Catalunya fins 1714, i que era molt-molt-molt diferent de la que la dona tenia a Castella.

Un és el primer llibre escrit en el món sobre el joc dels escacs-amb-Dama. Resulta que en els llibres de la Índia sobre escacs no existia la figura de la Dama. Doncs bé, el primer llibre d’escacs que inclou el determinant paper que a partir d’aleshores té la Dama, va ser escrit en català per un valencià. I em sembla molt probable que, anàlogament a que la llei catalana era el costum del poble escrit i era per preservar-li la llibertat, aquesta “innovació” va ser simplement el reflex de la forta situació real, i de l’important pes social, que tenia la dona en la societat catalana. (Sembla ser que) En cap altre poble europeu fins aleshores se’ls havia ocorregut donar tant de pes a la figura femenina…

I el segon llibre que vull mencionar, me’l va comentar un conegut que acabava de tornar de França i havia comprat un llibre en francès sobre l’erotisme. La introducció feia una breu història de l’erotisme i explicava que el primer llibre a Europa sobre erotisme havia estat escrit en català, i que uns anys després n’havia sortit un altre en castellà. Però hi havia una diferència molt significativa en l’enfocament dels dos llibres: mentre que el títol del llibre català era del tipus “Del plaer entre l’home i la dona”, el títol del llibre castellà era de l’estil “Del uso placentero de la mujer”.

I, a més, ara recordo que en una conferència vaig escoltar que durant alguns segles, després dels festivals de joglars i trobadors, les dones occitanes i catalanes es disputaven i escollien quin home dels que hi havien participat s’emportaven… a cantar i a jugar.

Tot això em fa llençar aquesta HIPÒTESI (per tant, com tota hipòtesi, pendent de confirmació o de refutació): mentre al Principat i a la Nació Catalana les dones anaven vestides de blanc, al Reino de Castilla les dones vestien de negre. Moltes gràcies si algú…

En qualsevol cas, els sens dubte enfosquidors canvis imposats brutalment pels exèrcits castellans (quedi clar que a remolc de les tropes franceses) a partir de 1714 fent-nos passar de catalans a ‘catalans’, són un exemple més del que cal per fi atrevir-se a anomenar EL GENOCIDI CATALÀ.

I cada vegada em sembla més clar que:

—Per a que els ‘catalans’ tornem a ser catalans, no serveixen -ans tot el contrari: són un obstacle frontal a enderrocar- les propostes que els partits autonomistes-reciclats-en-processistes han anat imposant al més dels dos milions de ‘catalans’ (bé per família o bé per decisió voluntària) que ens estem mobilitzant molt massivament a partir del 10 de juny de 2010. Aquell dia els manifestants van agafar per sorpresa a tots els partits autonomistes i entitats convocants al cridar senzillament i directa “IN-INDE-INDEPENDÈNCIA JA!” en lloc de demanar “Pacte fiscal!”, “Retallades, NO!” i altres consignes autonomistes per l’estil. I ho van fer amb una força tal, que els serveis de seguretat van haver de protegir al President Montilla i als seus consellers, i emportar-se’ls precipitadament.

—En efecte, tota orientació que sigui del tipus: “Cal actuar per fer pressió a fi d’aconseguir negociar amb Madrid poder exercir el dret a decidir mitjançant un referèndum pactat i vinculant que, guanyant-lo, ens permeti ser independents i així podrem construir una Catalunya més lliure, més avançada, més culta, més rica i millor”

(((NOTA: Per cert, ¿algú ha sentit mai un partit dels ocupants-i-col·laboracionistes-directes que proposi “una Catalunya menys lliure, menys avançada, menys culta, més pobra i pitjor”?))),

només pot ser en contra de recuperar la llibertat del poble català. I això queda demostrat per un fet molt senzill però decisiu: els mateixos partits i “mitjans de comunicació” independentistes-processistes, tan els grans com els petits, que han demanat i segueixen demanant acordar amb Madrid “Un referèndum com a Escòcia”, HAN SILENCIAT ABSOLUTAMENT que el 2014 els escocesos van perdre el referèndum escocès posat com exemplar “referèndum pactat amb Londres i vinculant” degut a que a Escòcia va haver-hi tupinada, és a dir, frau electoral. En efecte, un 70% REAL de vots “SÍ” va  ser enganyosament convertit en un 54,5% OFICIAL de vots “NO”. Les múltiples protestes populars que van haver-hi, van ser silenciades pel SNP (Partit Nacional Escocès) i pels “mitjans de comunicació independentistes” escocesos, còmplices necessaris per poder-se fer la tupinada… i que estan estretament relacionats amb els partits i “mitjans de comunicació” independentistes, grans i petits, d’aquí.

—Al revés que pels castellans, pels catalansaixò de “millorar”, d’“avançar”, de “prosperar”, de “ser més lliures”, d’“aconseguir la igualtat home-dona”, etc., NO significa inventar-se quelcom de nou SINÓ recuperar el que ja teníem durant segles i simplement actualitzar-ho, i per això cal re-enllaçar amb el nostre passat, és a dir, amb els catalans d’abans de 1714. Com a mínim, i fins ara, no he trobat un model occidental millor en el que els ‘catalans’ actuals puguem inspirar-nos. I tenim l’enorme avantatge que malgrat més de 303 anys de genocidi, quelcom d’allò que érem ens queda en el nostre interior personal, perviu en el cor, en el record i en el subconscient de cada català. I queda també en la nostra memòria històrica catalana col·lectiva. I aquesta és la raó de fons que explica que tornem a estar dempeus!

—Encara que a la nostra tri-secularment imposada baixa autoestima li sembli impossible, nosaltres NO hem d’inventar res de nou ni copiar res d’altres pobles occidentals, SINÓ restablir la continuïtat amb els nostres avantpassats, recuperar el que ja teníem i, d’acord amb l’esperit jurídic i social comunitari català, actualitzar-ho en la pràctica diària col·lectiva. Per aconseguir-ho, de seguida hauríem de començar a aplicar tot el possible, AQUÍ I ARA, el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes i les formes de Govern Catalanes. Cadascú de nosaltres, SENSE ESPERAR EL PERMÍS DE NINGÚ (certament, TOT DEPÈN DE NOSALTRES… però NO de la manera com fins ara s’ha dit i s’ha fet), en quan ho entengui bé pot individualment començar a retornar de ‘català’ a català, i així anar creant les condicions per a que sigui tot el poble el que aviat passi de POBLE ‘CATALÀ’ a POBLE CATALÀ.

—Actualment, desenes de milers d’independentistes afirmen que s’ha de consolidar la NOVA República Catalana que consideren que el President Puigdemont i els demés (encara) dirigents van proclamar l’octubre passat… malgrat que molts dels suposats proclamadors ja han declarat (això sí, molt educadament i en castellà, per a no posar-los nerviosos, no fos que es posessin encara més “ufans i superbs”) davant dels jutges castellans del “Tribunal Supremo” i de la “Audiencia Nacional” de l’ “Estado-extranjero-enemigo-invasor-y-aun-ocupante” del que suposadament havien dirigit la independització unes setmanes abans, que en realitat no van proclamar res de res, i que tot va ser simbòlic.

—Desenes de milers d’independentistes diuen: “Sóc republicà i hem de fer República” referint-se a “allò” que van fer confusament en el Parlament el 27 d’octubre els que, per decisió individual

(((NOTA com membre que vaig ser del Buró Polític d’un petit partit d’extrema esquerra a la clandestinitat: els membres d’un suposat Govern que suposadament han declarat una suposada NOVA República Catalana suposadament trencant amb l’Estado-Español del que suposadament volien separar-se, són com a mínim uns irresponsables absoluts al, entre altres “coses”, ser incapaços de fer ni una sola reunió del suposat Govern del suposat NOU Estat “República Catalana” que suposadament acaben d’independitzar, “reunió històrica” en la que col·legiadament com a mínim haurien d’haver: 1) llençat al poble català i a tot el món una “Proclamació formal de la NOVA República Catalana”, acompanyada d’ordres de publicar-la en el DOGC; de baixar immediatament la “bandera espanyola”; etc.; 2) fet una “Declaració” també formal convidant a tots els Estats del Món al ràpid reconeixement de la nounata “República Catalana”; 3) redactat un “Primer (i Darrer) Acord del Govern de la NOVA República Catalana” donant al “seu poble català ja independitzat” instruccions sobre “com actuar per continuar fent República Catalana independent”; i 4) decidit estratègicament què era el més beneficiós pel poble de la NOVA República Catalana que fes cadascú dels membres del Govern a l’hora de deixar de ser “Govern de la República Catalana”. Si s’hagués fet quelcom una mica responsable i planificat, a mi em sembla clar, per exemple, que el lloc on anar el que durant dos anys havia estat el “Conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència”, havia de ser precisament… ¡l’exterior!)))

*o bé van, obeint les ordres d’un Poder Jurídic estranger, viatjar voluntàriament a Madrid, la capital de l’Estat enemic del que s’acabaven d’“independitzar simbòlicament”, per tal de fer-se empresonar pel seu “Tribunal Supremo de Justicia”, lògicament de “justicia estadoespañola”,

*o bé van fugir de la repressió de Madrid. I posats a fugir, és clar que dona-més-joc presentar-ho com un exili, així com anar a Bèlgica en lloc de, per exemple, anar a Lapònia. I dona-més-joc encara que només fos perquè a Bèlgica hi ha el símbol mundial de les desfetes, Waterloo, que, justament des d’un punt de vista simbòlic, sembla el millor lloc on anar a instal·lar-se després de proclamar la Primera República Simbòlica del Món….

—Però, posats seriosament a denunciar empresonaments i a internacionalitzar “el cas dels catalans”, caldria explicar A TOTHOM I ARREU:

Primer: que tancats en presó preventiva hi són no només els quatre polítics engarjolats ara a Madrid després d’haver-hi viatjat voluntàriament, sinó també En Sandro Rosell, que està detingut per ser independentista. Curiós que l’engarjolament de l’expresident del Barça fos ordenat per la mateixa jutgessa de l’“Audiencia Nacional”, Carmen Lamela. Sandro Rosell ja porta més de nou mesos després, en aquest cas sí, d’anar la “Policía Nacional y la Guardia Civil en una operación conjunta” a detenir-lo el 23 de maig del 2017 a casa seva prèvia convocatòria de tota la premsa, que va arribar molt abans que els agents. I cal recollir més informació sobre si són a la presó o si bé estan exiliats -aquests sí- possibles independentistes dels d’abans que ser independentista-processista fos la moda oficial dels sub-mandamasos de Barcelona.

Segon: que en realitat la presó i la repressió són CONTRA TOT EL POBLE CATALÀ, empresonat des de 1714 a la TERRA CATALANA OCUPADA i víctima d’un GENOCIDI CATALÀ des de molt abans, i no només contra els polítics que estan ara a Madrid, a Brussel·les, a Suïssa o a Escòcia.

Tercer: que, per tant, és a tot el poble català i a tots els catalans, i no només a alguns polítics dirigents processistes, que se’ns NEGUEN TOTS ELS DRETS HUMANS, ja que els primers Drets Humans són a la vida i a la llibertat, que ambdues ens són negades per Madrid/Castilla/Estado-Español des (d’abans) de 1714.

Quart: que encara que (pura política-ficció, ja ho sé) en el “Reino de España” hi hagués “una democracia de altísima calidad” amb “una división de poderes perfecta” i un “Estado de Derecho ejemplar” on “una justícia ràpida, gratuita y justa” garantís que “todos los Derechos Humanos son escrupulosamente respetados”, “això” seria la forma concreta actual de l’“Estado-Español”, que és una potència estrangera enemiga “de sempre” invasora i ocupant, que adoptaria per a continuar sotmetent-nos i per acabar de genocidar-nos. Mossèn Josep Armengou (1910-1976) deia: “Els Drets de l’Home no poden estar per sobre dels Drets de l’Home Català”. Jo ho concreto a “Els Drets de l’Home Castellano-Estadoespañol, encara que fossin meravellosos, no poden estar per sobre dels Drets de l’Home Català, i en realitat significarien la nostra radical negació ja que no podrien ser sinó mesures genocides contra nosaltres”.

—De les desenes de milers d’independentistes que diuen: “Sóc republicà i hem de fer República”, molts són conscients que aquesta “República Catalana” de que parlen i que volen, en realitat només viu en el seu cor i en la seva voluntat.

—Doncs bé, jo també sóc republicà. Però, i encara que per ara estigués sol sent-ho, “Jo sóc republicà de la República del Principat de Catalunya”, que és com ja el Principat de Catalunya és anomenat diverses vegades en les darreres Corts Catalanes de 1705-1706 a Barcelona. D’En Miquel Manubens vaig aprendre que en la denominació “República del Principat de Catalunya” NO hi ha CAP contradicció, sinó UNA ABSOLUTA COHERÈNCIA HISTÒRICA que connecta la nostra mil·lenària Història amb el nostre present, i que ens dóna moltíssima força: la força de més de 30 generacions de catalans que van néixer i morir lliures, i també la força de les 12 generacions següents, que hem nascut i mort preses però que hem viscut lluitant per recuperar la llibertat, explicació de que “¡Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantener Cataluña sometida!”. De fet, cada dia 185 ‘catalans’ moren presos. Però JO VULL MORIR LLIURE. Millor dit: JO VULL VIURE LLIURE FINS A MORIR LLIURE. I estic convençut que (gairebé) tots els demés ‘catalans’ presos a terra nostra, també voldrien viure i morir catalans lliures SI (i aquesta és una condició imprescindible) aquest objectiu es plantegés de manera clara i obertament. I això ens donaria una força invencible per RECUPERAR LA LLIBERTAT ARA.

—En efecte: “República” vol dir “Govern del poble”. “Principat” vol dir “Nació Sobirana”. “República del Principat de Catalunya” no és gens contradictori, ans el contrari ja que de manera clara INDICA: “Govern exercit pel conjunt del poble sobre la Nació Sobirana anomenada Principat de Catalunya”.

—Saber (com estic començant a “descobrir” i cal anar aprofundint: AJUT!) que la VETERANA República del Principat de Catalunya

1) va existir en els mapamundis com important Estat Europeu independent fins 1714;

2) té una autèntica Història impressionant de més de mil anys, Història que ens ha sigut totalment robada per Madrid/Castilla/Estado-Español, que se l’ha apropiada presentant-la com si fos la seva, i que cal recuperar (afortunadament, INH, CCH, CEC, Histocat, Vaca cega, ARHLC, Memorial 1714, més?, estan fent, contra corrent de les institucions catalanes dominants aquí, una feina enorme per recuperar la nostra autèntica Història);

3) era influent en tots els camps, començant pel jurídic;

4) era respectada a Europa i a tot el món;

5) durant dos o més segles, la moda era casar-se amb Prínceps catalans o amb Princeses catalanes;

6) el primer llibre en molts camps va ser escrit en català. A més dels ja mencionats en escacs-amb-Dama i en erotisme, probablement també en Dret marítim -Consulats de Mar!-, en hípica, en esgrima, en cuina,… Més?;

7) … (altres dimensions bé a assabentar-me’n o a bé encara a “descobrir”)…;

i 8) sobre tot, saber que ara mateix la nostra VETERANA República del Principat de Catalunya continua existint però que està ocupada per Madrid/Castilla/Estado-Español de 1714 ençà i que “només” cal alliberar-la, implica MOLTS AVANTATGES respecte d’una suposada NOVA República Catalana no estrenada ja que mai va ser realment ni jurídicament proclamada i que, per tant, no ha arribat a existir ni un sol instant com a subjecte de dret internacional, i que en realitat només existeix –però, compte!, que això és molt importat, i no ho menystinc en absolut, sinó tot el contrari!– en el cor de les desenes de milers d’independentistes que, amb tot la raó del món, la volen ara, de seguida.

—En efecte, LA REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA té els avantatges:

1) JA TÉ MÉS DE MIL ANYS D’HISTÒRIA: més de set segles com a Estat Europeu independent, el primer constitucional i el més poderós durant segles; i els darrers tres segles com a estat dependent/ocupat/sotmès a Madrid/Castilla/Estado-Español.

2) HA ESTAT PRESENT EN TOTS ELS MAPAMUNDIS FINS 1714, i hi tornarà a aparèixer automàticament en quan aconseguim alliberar-la. Si aquests darrers temps als ‘catalans’ ens fa joia veure mapes d’Europa on algú ha dibuixat una fictícia “República Catalana”, és molt més enfortidor gaudir del plaer que produeix veure mapamundis (com el de Domingos Teixeira, fet a Portugal el 1573) on apareixen banderes catalanes arreu.

 3) SERÀ DE NOU ESTAT D’EUROPA EN QUAN L’ALLIBEREM, senzillament com ja ho era, i no haurà de pidolar ser acceptada com “un nou Estat d’Europa”.

 4) POT EXIGIR TOTS ELS SEUS DRETS HISTÒRICS, mentre que “República Catalana” que s’ha proposat, al presentar-se com un eventual Estat Europeu NOU, renuncia voluntàriament (fent en particular -però no només- el joc als interessos de  Madrid/Castilla/Estado-Español, que ens els nega perquè se’ls ha apropiat) A TOTS I CADASCUN del nostres Drets Històrics. En particular:

4.1) TERRITORI: mentre el Principat de Catalunya englobava la Franja i la Catalunya del Nord, i era el pal de paller de tota la Nació Catalana (“reunió dels pobles que parlen l’idioma català; el seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya; el Regne de València i el Regne de Mallorca, que estan confederats entre si i amb el Regne d’Aragó”), la “República Catalana” proposada queda reduïda a només “las cuatro provincias estadoesespañolas nororientales catalanas” derivades del esquarterament genocida realitzat per l’Estado-Español amb la reorganització territorial de Javier de Burgos el 1833.

4.2) CIUTADANIA: segons les Constitucions Catalanes, els mallorquins eren automàticament ciutadans catalans, i els valencians podien ser-ho bé per ius solis i per ius sanguinis, és a dir, els valencians, si ho volien, eren ciutadans catalans bé per residir al Principat o bé per tenir avantpassats catalans. La “República Catalana” nega aquests drets als nostres germans mallorquins i valencians (l’enfrontament entre nosaltres ha estat atiat sistemàticament pels castellans-estadoespañoles com una part del genocidi català), i només alguns dels seus partidaris parlen d’uns eventuals “Països Catalans”.

4.3) COMPENSACIONS: podríem demanar reparacions, condemnes, indemnitzacions, rescabalaments,…, al “Reino de España” (i a altre Estats Europeus) per les enormes matances, desterraments i empresonaments en garjoles (a quantificar) de catalans a mans de castellans fins a 1714 i a mans de estadoespañoles a partir de 1714; pels successius exilis i l’enorme pèrdua de capacitats que cadascun d’ells ha implicat; per l’empresonament de 1714 ençà a casa seva de tots els catalans no-morts, no-desterrats, no-exiliats i no-tancats-de-Catalunya, vivint en unes condicions que un castellà que les visqués de sobte no resistiria ni 12 hores.

4.4) DIPLOMÀCIA: podríem exigir el compliment dels Tractats Internacionals que vam signar nosaltres fins 1714 (con el de Gènova el 1705 amb Anglaterra) o bé es van signar en contra nostra sense poder-hi participar (com el d’Utrecht el 1713), i compensacions bé als Estats Europeus que directament els van incomplir o bé als seus respectius Estats successors.

4.5) JA HO TENIM (GAIREBÉ) TOT… I ÉS NOSTRE!: Dret, Constitucions, Legalitat, Justícia, Tribunal Constitucional,…  No hem ni d’obeir ni de desobeir ni violentar res seu; SIMPLEMENT HEM D’OBEIR LO NOSTRE. I si amb seguretat i contundència comencem a fer el que és nostre i els hi diem (a ells però també a tothom i arreu, i de diferents formes començant per la jurídica internacional) que són uns ocupants i uns genocides, i que volem que marxin, l’únic argument que els hi queda és actuar justament com els ocupants i els genocides que són… i aviat hauran de marxar!

4.6) …

5) POT ACTUAR DAVANT DELS TRIBUNALS INTERNACIONALS: podríem portar el “Reino de España” a tots els Tribunals Internacionals denunciant:

5.1) que som víctimes de “EL GENOCIDI CATALÀ conscientment desitjat i planificat pels castellanos-estadoespañoles des de molt abans de 1714 i agreujat a partir de 1714. Dels 5 delictes de genocidi i els 4 delictes similars a genocidi que combat la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de l’ONU de 1948, considero que 8 ens són aplicables als catalans i a la Nació Catalana.

5.2) DE LA NEGACIÓ DE TOTS ELS NOSTRES DRETS HUMANS EN TANT QUE SER HUMANS CATALANS. Aplicat a nosaltres, el seu “todos libres e iguales” és genocida contra nosaltres.  

5.3) DE LA NEGACIÓ DE TOTS ELS DRETS DELS POBLES, ja que els catalans constituïm un poble: el poble català.

5.4) DE LA NEGACIÓ DE TOTS ELS DRETS DELS POBLES INDÍGENES, ja que els catalans som els indígenes de Catalunya.

5.5) DE SER VÍCTIMES DE CRIMS CONTRA LA HUMANITAT, CRIMS DE LESA HUMANITAT, CRIMS DE GUERRA,…

5.6) …

6) PERMET LA IMPRESCINDIBLE RECUPERACIÓ ANÍMICA DEL POBLE CATALÀ:

6.1) PUJARIA RÀPIDAMENT LA NOSTRA AUTOESTIMA que està sota mínims després no només de tenir a sobre fa 303 anys la bota castellano-estadoespañola, sinó de ser víctimes d’un espoli en tots els àmbits del que l’espoli econòmic és el menys important. Ja tenim Dret. Ja tenim Constitucions. Ja tenim la nostra legalitat. Ja tenim República del Principat de Catalunya, per ara encara ocupada i que ens toca alliberar-la!

6.2) EN PARAL·LEL, REDUIRIA EL NOSTRE AUTOODI, autoodi que per ara no cal exemplificar donant alguns noms i cognoms concrets…

(((NOTA: com que sóc lent i pensar-ho, redactar-ho, posar els enllaços corresponent, etc., em pren molt de temps, i s’està allargant i retardant molt, i en tot cas cal desenvolupar-ho, els següents punts amb prou feines els enumero i tindran pocs enllaços. AJUT PER AMPLIAR QUINES SÓN LES AVANTATGES I PER APROFUNDIR-NE LES EXPLICACIONS!)))

7) ENS FACILITA ELIMINAR LA CORRUPCIÓ SOCIAL JA QUE AQUÍ NO N’HI HAVIA.

8) INCREMENTA MOLT LA NOSTRA FORÇA, ja que enfortiria la nostra ja gran força de la raó… que els nostres dirigents NO utilitzen!

9) AUGMENTA ENORMEMENT LA NOSTRA CAPACITAT NEGOCIADORA. Tot això (i més a detectar i a concretar) ens donaria moltíssima més força negociadora en qualsevol taula internacional.

10) FACILITA ENTENDRE QUE NOSALTRES NO HEM DE POSAR A VOTACIÓ RES: ni si som una nació-estat ni si volem tornar a ser lliures. I assimilar que no posar res a votació és el Punt de Vista Català. I, com a conseqüència immediata, permet adonar-se que posar a votació què som i què volem ser, és un Punt de Vista No-Català i, molt probablement, és un Punt de Vista Castellà.

 11) EXIGEIX I FACILITA LA UNITAT DEL POBLE CATALÀ PER PODER RECUPERAR IMMEDIATAMENT LA LLIBERTAT, i col·loca en un segon lloc als partits, entitats socials, organitzacions de tot tipus, etc., que: 1) donen prioritat als seus interessos partidistes, locals o sectorials; 2) la majoria, es limiten al marc autonomista; 3) TOTS, donen l’espatlla a la nostra més que mil·lenària Història; 4)

 12) ENS PERMET ACTUAR EFICAÇMENT NO NOMÉS SOBRE “LA BASE” SINÓ SOBRE “LES BASES”

12.1) EIXAMPLANT LA NOSTRA BASE

12.2) EN PARAL·LEL, REDUINT LA BASE DELS OCUPANTS I GENOCIDES ja que només quedarien els qui s’atrevissin a dir públicament el que fan d’amagatotis: que volen continuar mantenint-nos sotmesos i espoliar-nos tot el que ens deixem espoliar fins a acabar amb nosaltres, és a dir, fins a culminar el genocidi que ens estan aplicant des de molt abans de 1714.

13) PERMET COMPRENDRE QUE EFECTIVAMENT TOT DEPÈN DE NOSALTRES I ACTUAR EN CONSEQÜÈNCIA. I ho fa de manera real i efectiva, i no pas con l’eslògan que han emprat l’ANC (i altres) utilitzant-nos com a trampolí per la seva carrera política: Carme Forcadell, a Presidenta del Parlament (i a reconèixer en castellà davant de la jutgessa Lamela que res anava en serio); Gabriel Rufián a cap de llista d’ERC i diputat a Madrid; Jordi Sánchez, a candidat a President de la Generalitat (i en aquest cas, ja anticipadament ha ratificar davant del jutge Llarena que, efectivament, res anava en serio); ???

14)…

COM A CONSEQÜÈNCIA D’AQUESTES “EXPLICACIONS”,

convido a les desenes de milers d’independentistes que amb unes (in)certes raons es consideren “republicans de la República Catalana”, a que pensin-avaluïn-i-sentin si seria molt més potent per alliberar-nos que, honorant a tots els nostres avantpassats, els que van ser lliures, els que han mort sotmesos i els que continuen ara sotmesos, passessin a considerar-se “republicans de la República del Principat de Catalunya”.

I, PER ACABAR AVUI, ENLLAÇAR AMB EL COMENÇAMENT:

Com un exercici d’entrenament entre tots en relació al tema inicial d’aquest text, “Igualtat homes–dones”, proposo preguntar, buscar documentació, debatre, etc., i també mirar de reconstruir/imaginar a partir dels elements que exposo aquí i en altres texts de LA GOTA CATALANA, com érem els catalans d’abans de 1714.

I com a la República del Principat de Catalunya podia ser una il·luminadora realitat el que ara es veu tan difícil d’aconseguir, i que Ferran Soldevila concentra en la breu frase que està entre parèntesi: “un altre particularitat del nostre dret és la igualtat dels dos sexes”. I que això tan… xocant, només era una conseqüència lògica, social i convivencial de que, com diu: “El nostre dret parteix de la idea de la llibertat. Basada al seu torn en la idea de la plena autonomia dels homes i les dones un cop arribats a la majoria d’edat”.

I CONSIDERO PAGA LA PENA ACTUAR DECIDIDAMENT PER A QUE AVIAT HO TORNEM A TENIR!

Barcelona, 12 de març de 2018

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

 

Dt. 13: “CARÀCTER I INDEPENDÈNCIA”

Dimarts, 13 de març, a dos quarts de vuit del vespre

Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca)

Conferència. Activitat gratuïta

Segona sessió de les dues programades

(la primera, I ARA… QUÈ DE QUÈ?, per FRANK DUBÉ, es va celebrar el passat 6)

In memorian: APRENDRE DE CARLES M. ESPINALT

CARLES M. ESPINALT (1920-2 de març de 1993) és un dels pocs autors catalans de referència per a qui vulgui aprofundir en EL PUNT DE VISTA CATALÀ. Grafòleg, psicòleg i pensador. Autor de 44 llibres, i de centenars de conferències i cursos. La seva obra és importantíssima per abordar les conseqüències psicològiques, caracterològiques, socials i polítiques de 303 anys de sotmetiment del poble català, una qüestió cabdal però menystinguda per l’independentisme-processista.

CARÀCTER I INDEPENDÈNCIA

Conferència per ENCARNA PARREÑO. Filla de murcians i de llengua materna castellana. Deixeble destacada del Prof. Carles M. Espinalt. Autora dels llibres Converses amb Carles M. Espinalt i Combat Patriòtic, i dels opuscles Homenatge a Batista i Roca i Us presentem la Psicoestètica. Coautora dels llibres Psicoestètica del líder polític, La imatge d’un Estat, Sobre la integració dels immigrats, Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya?, i Front pel Plebiscit per la Independència de Catalunya. Ha pronunciat infinitat de conferències arreu dels Països Catalans, com: La psicoestètica i la futura formació dels dirigents de Catalunya, Psicoestètica de l’oratòria catalana, Psicoestètica del Sr. Esteve i del Sr. Mirambell, o Sobre la integració dels immigrats, per citar-ne algunes. I ha escrit i publicat infinitat d’articles.

Especialista en Psicoestètica Directiva, en especial aplicada a la política. L’any 1979 es va presentar com a diputada al Congrés per Estat Català. Presidenta del Partit Espinaltià fundat a la mort del Prof. Espinalt. Entre 1993 i 2000 aconseguiren l’adhesió de 52 ajuntaments del Principat que aprovaren en els seus respectius plenaris l’exigència al Parlament de Catalunya, que convoqués de forma immediata un Plebiscit on els catalans poguessin respondre la pregunta que Carles M. Espinalt deixà redactada: “Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa, bo i separant-se d’un estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”. Davant el pacte de silenci a l’entorn del Plebiscit, crearen la revista INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA que es publicà durant els anys 1998-1999, i es presentaren a les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 1999 amb la missió de portar el debat del Plebiscit a aquell hemicicle. En cap de les dues ocasions no van obtenir representació. Amb tot, la sembra que és féu des de l’any 1989, és el rebrot d’avui?

Carles M. Espinalt es mantingué al marge del pseudo-govern i de la pseudo-democràcia, combatent-los, per tal de complir l’última voluntat de l’insigne compatriota Josep Ma. Batista i Roca (1895-1978) quan ja malalt de mort, li demanà: “Si veieu que Catalunya va fent la viu-viu -es referia al règim autonòmic- deixeu-los fer, però, quan veieu que atempten contra la seva supervivència, ARREMETEU contra tots ells!”. Aquestes paraules les pronuncià un estiu al seu despatx de Barcelona davant de Miquel Macià de Vic, Doctor Furriols de Vic, Josep Anglada de Sant Quirze de Besora, Jordi Fàbrega de Sant Pere de Torelló i Encarna Parreño.

Igualtat homes – dones

PUNT DE VISTA CATALÀ – XIV

AL PRINCIPAT, IGUALTAT HOMES – DONES.

 I AVIAT, UN ALTRE COP!

“El nostre dret parteix de la idea de la llibertat. Basada al seu torn en la idea de la plena autonomia dels homes i les dones (un altre particularitat del nostre dret és la igualtat dels dos sexes) un cop arribats a la majoria d’edat”.

Pàgina 228 de Què cal saber del dret català, capítol sisè del llibre de FERRAN SOLDEVILA (1894-1971) Què cal saber de Catalunya (1968).

 

Malgrat el poc que encara conec Com érem els catalanes d’abans de 1714, considero que també per acabar amb les desigualtats entre homes i dones que els castellans ens van imposar (com la corrupció social) a partir de 1714, el millor que podem fer els ‘catalans’ actuals és inspirar-nos en nostres avantpassats per actuar adequadament ara, és a dir, en els catalans-sense-cometes-simples de fa més –fins i tot molt més– de 303 anys.

Justament perquè érem el poble més lliure d’Europa, encara estem dempeus. I si posem en el centre de les nostres enormes mobilitzacions que VOLEM RECUPERAR LA LLIBERTAT, aviat ho tornarem a ser!

Barcelona, 8 de març de 2018

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

M’oposo a Sánchez President

M’OPOSO A QUE JORDI SÁNCHEZ

 SIGUI PRESIDENT DE LA GENERALITAT

Fins avui mai no havia fet res d’especial en relació a la designació d’un President de la “Generalitat de la Comunidad Autonómica de Cataluña”. M’havia limitat a abstenir-me durant més de 20 anys, i a anar a votar alguna de les “candidatures independentistes” en les darreres ocasions.

Ara, com que proposo un canvi radical d’orientació aplicant el Punt de Vista Català que nosaltres NO hem de posar res a votació sinó plantejar i aconseguir que l’invasor Madrid/Castilla/Estado-Español se’n vagi de la nostra terra, això exigeix un canvi d’actitud que m’implica intervenir moltíssim més, ja que sóc un dels que fem un pas endavant per assumir responsabilitats.

I mentre acabo el text que estic escrivint sobre que cap dels actuals dirigents (inclosos els de la CUP) mereix continuar dirigint-nos, i donat que el nom que ara més circula com a possible President és JORDI SÁNCHEZ, vull prendre posició pública en contra del seu nomenament.

A més de l’oposició conseqüència de que, com a principal “líder social de masses”, comparteix, en la part alíquota però important que li correspon, la responsabilitat del que ha passat i del que està passant, i que detallaré en el text que escric, la meva oposició a Jordi Sánchez deriva, cronològicament, de tres fets, reforçant molt el tercer els dos primers (i n’hi ha molts més en els que no entro  perquè ja estan circulant… alguns, com a mínim: com va prosseguir la seva “carrera” que ja assenyalava Xirinacs el 1994; doble presidència consecutiva del trampolí ANC malgrat no quedar primer; etc.):

 

1) UN CONTACTE MEU AMB JORDI SÁNCHEZ A TRAVÉS D’UN INTERMEDIARI

El març del 2016 vaig ser invitat, com impulsor de LA GOTA CATALANA, a assistir a la reunió de la Sectorial de Jubilats de l’ANC. Quan proposo que, donat que nosaltres ja vam ser Estat Europeu fins 1714, l’ANC reivindiqui “Catalunya, DE nou Estat d’Europa” en lloc de “Catalunya, nou Estat d’Europa”, el responsable de la Sectorial salta content dient: “Molt bona idea! Ara mateix li dic En Jordi Sánchez -mira, ho escric davant teu-, i abans d’acabar la reunió ja tindrem la seva resposta!”. Però… no va arribar cap resposta. Es més: malgrat que mitja dotzena de la quinzena de jubilats presents em van comprar material de LA GOTA CATALANA i la resta van agafar els fulls que havia portat, i que el responsable va dir davant de tothom que m’invitarien a les properes reunions, no vaig rebre resposta als diversos recordatoris que vaig haver d’escriure al responsable. Senzillament em van curtcircuitar.

 

2) UN CONTACTE MEU AMB JORDI SÁNCHEZ DIRECTE

Des de feia 15 anys, l’associació GENT DE LA TERRA organitzava cada 11 de setembre una “Mostra d’entitats dels Països Catalans” des de l’Arc de Triomf i per Passeig de Lluís Companys fins al Parc de la Ciutadella. Doncs bé, el 2016, amb una prepotència inacceptable, l’ANC va decidir que pels seus actes de l’11S ocupava tota aquella zona i que la Mostra es celebrés en un altre lloc. Després de nombroses expressions de rebuig, i quan ja molts dels participants d’anys anterior havien canviat els seus plans de sobrevivència, pocs dies abans de l’11 va arribar una carta de l’ANC convocant a una reunió. En Jordi Sánchez va demanar disculpes i va oferir, com a compensació als assistents, poder tenir gratuïtament encara un lloc a la part dels Jutjats. Va deixar la continuació de la reunió en mans de col·laboradors. Però jo vaig decidir anar a parlar amb ell. Em va mirar diverses vegades mentre ell parlava i donava instruccions a una rotllana de persones (suposo) totes conegudes. Al acabar, i malgrat que havia quedat claríssim que jo m’esperava per parlar amb ell, es va girar per marxar. (Jo, en una situació similar, hagués mostrat interès precisament per la persona desconeguda). Vaig dir el seu nom, i al mirar-me em va dir que tenia presa. Després de ràpidament demanar-li que posessin en el centre la llibertat de Catalunya i que millor proposar “Catalunya, DE nou estat d’Europa”, li vaig deixar diversos quaderns i documentació que ell havia vist perfectament que jo preparava sobre una taula mentre l’esperava. Em va dir: “No pretendràs que em llegeixi tot això aquests dies!”. Li vaig contestar: “Ja suposo que estàs molt enfeinat amb l’11 de Setembre, però sí m’agradaria saber la teva opinió i parlar-ne després”. Doncs bé, divuit mesos més tard, encara l’espero…

 

I 3) EL QUE VA ESCRIURE XIRINACS SOBRE JORDI SÁNCHEZ EN EL SEU LLIBRE LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS  (i que ja vaig publicar ahir)

NOTA PRÈVIA: En el moment de publicar aquesta valoració l’any 1994, Lluís Maria Xirinacs (Barcelona, 1932 – Ogassa, Girona, 11 d’agost de 2007) ja tenia 62 anys, i Jordi Sánchez (Barcelona, 1964) només tenia 30 anys… però ja s’havia guanyat un petit lloc propi al llibre!

“Jordi Sánchez, que seguí la petja de (((Àngel))) Colom (((i Colom))) dins la Crida fins a ocupar-ne la cúspide a l’ombra d’aquest, arribaria finalment -com, en efecte, ha succeït en 1992- a dissoldre la Crida ell mateix contra el parer de molts. Sánchez després no ha dubtat en articles de premsa a dedicar la crítica més despietada a tota acció de base, especialment a l’actuació de l’Assemblea d’unitat popular dels Països Catalans acabada de crear. La considera anacrònica i ineficaç. Que la dreta, per exemple Manuel Ortínez, consideri el poble un destorb ineficaç és comprensible, però que gent esquerrana de sempre digui la mateixa cosa, em fa pensar que aquesta gent han basculat cap a la dreta o s’ha enlluernat pels exemples de connexió esquerrana amb el poder. Fer partit és democràcia. Però tallar les arrels per on ha de pujar la saba democràtica de la base és radicalment antidemocràtic”.

(((Final de la pàgina 85 i començament de la 86 d’Una pedregada seca (juliol 1976-juny 1977), segon volum, publicat l’abril de 1994, de la importantíssima, extensa (unes 900 pàgines) i reveladora trilogia La traïció dels líders (Vol. I: La sembra laboriosa (gener 1971-juny 1976), publicat l’abril de 1993, i Vol. III: La collita perduda (juliol 1977-12 gener 1994), publicat l’abril de 1997), de LLUÍS MARIA XIRINACS.)))

Lluís Botinas

Barcelona, 5/3/2018