Estem dividits els catalans?

EL PUNT DE VISTA CATALÀ – VIII

Estem dividits els catalans?

Quina és la divisió real que hi ha en terra catalana?

Fa més de tres anys que Madrid/Castilla/Estado-Español afirma de manera creixent que “Cataluña està dividida en dos mitades”, i que aquí, amb bona o mala intenció -a verificar en cada cas-, molts se’n fan ressò. Diuen coses d’aquest estil: “Los catalanes estan divididos en dos bloques iguales por culpa de los independentistas. Para bien de todos, ya que ‘mejor juntos’, hay que volver a la normalidad, a la unión, a la convivencia anteriores. Y confiemos que el gobierno que finalment se forme tras las elecciones del 21-D, vaya en este sentido”. Aquests tipus de frases són cada cop més repetides. Què signifiquen?

En realitat, i com veurem, no és cert en absolut que els catalans (català bé per ser de família catalana -aquests, segons vaig escoltar en discursos electorals independentistes-processistes, som només el 30% dels actuals “ciudadanos catalanes”-, català bé per ser una persona nouvinguda des de qualsevol lloc de fora de Catalunya que, després de dècades/lustres/anys de viure aquí, ha decidit lliurement que “sóc català”) estiguem dividits en dos parts similars.

Els que en canvi sí estan dividits en dos blocs són “los ciudadanos estadoespañoles residiendo en territorio catalán”, i això és quelcom totalment i qualitativa diferent.

Efectivament, dins dels actuals 7,5 milions dels anomenats “ciudadanos catalanes” sí hi ha dos blocs[1]: els invasors i els envaïts; els ocupants i els ocupats; els opressors i els oprimits; els repressors i els reprimits; els carcellers i els presos; els espoliadors i els espoliats; els que roben (i tant que “¡España nos roba!”; i no ens roba només diners, sinó moltes altres “coses”: Historia, conquestes, literatura, art, mística, arxius, biblioteques,…; èxits esportius,…; i en primer lloc el que és més important: “España nos roba” la llibertat) i els robats; els depredadors i els depredats; els rapinyaires i els rapinyats; els botxins i les víctimes;… En resum: els genocides i els genocidats.

I tant que hi ha dos blocs!

I l‘única manera d’“estar juntos, unidos y conviviendo” seria que els catalans continuéssim suportant resignadament estar envaïts, ocupats, oprimits, reprimits, presoners, espoliats, robats, depredats, rapinyats, victimats,…, genocidats, sofrint tot això que ens imposa militarment i civil Madrid/Castilla/Estado-Español des de 1714, i que ens segueix imposant cada dia que passa. Hauríem de continuar acceptant-t’ho i patint-t’ho… això sí, ¡“con toda normalidad”! Aquesta és la “normalidad” dels invasors, ocupants, opressors, repressors, carcellers, espoliadors, lladres, depredadors, rapinyaires, botxins,…, i genocides, en el marc del seu “Estado de Derecho de conquista” legalitzat per la seva “Constitución Española de Derecho Castellano” imposada el 1978, i la seva “justícia estadoespañola” basada en el criteri de “Derecho castellano” que afirma que “las leyes son para cumplirlas”, i garantitzat per les seves “Fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado”. Quina profitosa “convivència” per a ells… i quin horror per a nosaltres!!!

 

El primer bloc el formen, d’una part, els castellans i els-nadius-d’altres-nacions-de-la-peninsula-anteriorment-assimilades-pels castellans-i-convertits-en-estadoespañoles que ens han anat envaint successivament (insisteixo: militarment però també civilment) des de fa temps (com a mínim, des de 1714) i els seus descendents ja nascuts en territori català i que s’han quedat a viure com ocupants aquí, i, d’altra part, els  castellans-i-assimilats-estadoespañoles “de primera generació”, és a dir, els actualment destinats aquí, sobre tot els que ho són permanentment però també els que venen temporalment a reforçar-los.

El primer bloc es pot, doncs, classificar en dos sub-blocs o grups:

1) el grup menys nombrós, format pels ocupants recents i immediats, que caldria quantificar (ajut, siusplau!). Com orientació: “el Ministro catalán del Interior” Jorge Fernández Díaz (per cert fill de militar franquista re-invasor el 1939 i que es va establir –millor “afincar”- en territori re-ocupat), va recordar el

3 de novembre de 2015 que “las fuerzas de orden público no tienen que ir a Cataluña porque nunca se han marchado de allí. Hay 3.200 Guardias Civiles y 3.400 Policías Nacionales en Cataluña”. Malauradament, no va precisar quan començava el seu “nunca” ni, ¡llàstima!, no va donar números sobre els membres de l’exèrcit, de serveis secrets, d’infiltrats, de funcionaris de molts altres tipus (judicials, fiscals,…), etc. Sempre que Madrid ho considera necessari, augmenta temporalment aquestes forces armades d’ocupació, com s’ha vist els darrers mesos amb els milers (quants en realitat?) de participants en la “Operación Copérnico”. Els components d’aquest primer grup estan destinats aquí per períodes més o menys llargs, i estan manats i pagats directament per Madrid. I, lògicament ja que amb aquestes finalitats són enviats, mentre estan aquí: a) actuen obertament contra els catalans, i b) protegeixen, recolzen, potencien i participen en les activitats anti-catalanes (per exemple, manifestacions anti-independentistes més menys violentes, arrancada d’estelades, etc.) de l’altre sub-bloc o segon grup.

2) i el segon grup molt més gran, els ocupants mediats, que són moltíssims més i que també caldria quantificar (ajut, siusplau!). Aquests o bé ja han nascut aquí -fins i tot de varies generacions- o bé porten dècades vivint aquí permanentment. Són “ciudadanos catalanes” que no es consideren catalans o, dit amb més rigor, que diuen que no es consideren només catalans sinó que afirmen públicament que son “catalanes y españoles” (o fins i tot “catalanes, españoles y europeos”, afegint “europeos” per suavitzar la polarització “catalanes — españoles”). Aquesta acostuma a ser la manera dissimulada de, en realitat, afirmar “¡¡¡Soy español, español, espanyol!!!”, com van cantar a una sola veu els participants a “la fiesta de Ciudadanos” la nit del 21-D, i com criden molts dels assistents a les manifestacions on es barregen banderes del “Reino de España” i banderes franquistes amb senyeres. Aquesta part important del segon grup, arribada per via militar o funcionarial, també són manats i pagats per Madrid però indirectament, en particular la part formada pels que s’han reconvertit en “funcionaris de la Generalitat”.

L’altre part d’aquest segon sub-bloc són els centenars de milers (o potser fins i tot un o més milions? Ajut per quantificar!) de famílies pobres sense feina que els cacics, terratinents, hisendats, “nobles y grandes de España”, “mandamases”,…, i els successius “gobiernos del Estado Español” s’han tret de sota, evitant així riscs d’explosions socials, i els han enviat “a trabajar y a crear riqueza y pluralidad en Cataluña”, el treball i la riquesa que “los mandamases castellano/estadoespañoles” han sigut incapaços de generar allà on manen, i la pluralitat que no volen en absolut que existeixi a casa seva. Malgrat que la gran majoria d’aquestes famílies humils no en siguin conscients, han estat enviades aquí com a tropes civils d’ocupació i una part considerable d’elles van arribar subconscientment amb actitud d’ocupants, i veurem que han estat enviades de manera intencionada per part dels capitostos de “la España gloriosa y eterna”.

Deu d’haver-n-hi, però no he trobat cap estudi de conjunt sobre els fluxos de població estadoespañola cap a territori català els últims 303 anys (ajut, siusplau!). Segur que dos períodes intensos van ser abans de les Exposicions Universals de Barcelona de 1888 i de 1929. I sobre tot durant la dictadura d’En Franco, un cop fracassat el seu pla de desterrar tot el poble català al Nord d’Àfrica per després repoblar amb castellanoparlants els territoris acabats de despoblar. Aquesta intencionalitat genocida ha continuat després de la mort el 1975 del dictador, en formes no tan definitives i que cal precisar. Sembla -he trobat la cita a diversos llocs però no la referència exacta; si algú la té, moltes gràcies!- que en data tan recent com 1983, el Presidente Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo va afirmar que “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que ello comporta”.

 

El segon bloc el constituïm els catalans que, molt majoritàriament -el 100% probablement no ha existit mai en cap poble una mica gran-, estem resistint la destrucció que dirigeix Madrid/Castilla/Estado-Español i que apliquen els seus representants directes i indirectes aquí. Em refereixo a EL GENOCIDI CATALÀ, tema tabú a Catalunya quan explicitar-lo arreu ens donaria una gran força, en primer lloc, interna, i després, internacional. Gràcies a la nostra gran capacitat de resistència, que és un reflex del molt forts i potents que vam ser mentre érem lliures durant segles fins a 1714, encara estem dempeus. Molt degenerats, sí, però dempeus.

Cal fer un estudi DES DEL PUNT DE VISTA CATALÀ (punt de vista català que és cabdal precisar i també aprofundir) de l’evolució de la demografia del poble català (no només del Principat sinó de tota la Nació Catalana) fins a 1714, i, urgent!, a partir de 1714. Però ara no dedicaré temps ni allargaré aquest text buscant dades i fent càlculs, atès que el que aquí tracto es quelcom QUALITATIU i no quantitatiu.

Ja vaig començar a detectar i a explicar aquesta greu dimensió de la nostra realitat en el text Qui són els invasors als que expulsar que vaig escriure el 24 de gener del 2016. Fent referència a la sessió d’investidura del MHP Carles Puigdemont l’anterior 10 de gener,

1) hi assenyalava que els 25 diputats de Ciudadanos i els 11 del PP:

1.1) “no es van sumar a l’aplaudiment que va sorgir de tots els altres diputats com a expressió de rebuig del feixisme”;

1.2) “tampoc al final de l’acte varen cantar ‘Els segadors’”;

1.3) “Inés Arrimadas García va parlar únicament i exclusiva en castellà (en “español”, diria ella, i no per casualitat)”, i “Xavier García Albiol va utilitzar les dues llengües, però va parlar molt majoritàriament en castellà (en “español”, diria ell, i tampoc per casualitat)”;

1.3.1) jo apuntava que “Probablement cap dels dos és plenament conscient d’això, però recorren a la llengua dels vencedors per recordar-nos als catalans que vam ser vençuts el 1714 i que portem tres segles de submissió.”;

i 2) hi comentava la votació d’investidura de Puigdemont: “Finalment el resultat va ser: 70 SÍ, 63 NO i 2 abstencions, que sumen els 135 escons, de manera que la majoria absoluta és 68. Doncs bé, en veure que anaven cridant a votar un a un a cada diputat pel seu nom i cognom (només el primer en gairebé tots els casos), se’m va acudir agafar un full, fer una doble columna i sota la columna del SÍ posar en una línia un palet quan el cognom era d’origen català i, en una altra línia, també un palet quan el cognom era d’origen no-català, en moltes ocasions d’origen castellà. I anàlogament a la columna del NO: un palet en una línia per cada cognom no-català, i en una altra línia quan el cognom era català. Per poder donar números i percentatges exactes, ho hauria de veure de nou lentament i anotar rigorosament, cosa que ara no faré. Però, de tota manera, les conclusions a grans trets a què vaig arribar van ser, i em sembla que són, concloents: 1) Clarament, la gran majoria dels SÍs van ser dits per persones amb cognom català; 2) Clarament també, la gran majoria dels NOs van ser donats per persones amb cognom no-català; 3) Hi va haver més (gairebé el doble) diputats de cognoms catalans que van votar NO (molts d’aquests, partidaris de la “tercera via”) que no pas cognoms no-catalans que votessin SÍ.”. I afegia que “Jo mateix em sorprenc del que va apareixent davant meu, i de les conclusions que comencen a sorgir (…)”.

Tornant al 21-D: aquella primera observació-sobre-els-cognoms feta en relació al debat d’investidura del 10 de gener de 2016, m’ha portat el 21-D a recollir les paperetes amb els 85 noms dels candidats de les set llistes per Barcelona que han obtingut representació parlamentària, i hi he afegit la candidatura Recortes cero. Grupo Verde perquè, sent la més forana, i jo diria que sense cap necessitat de fer-ho, es declara obertament “contra la independencia de Cataluña”. He subratllat amb un color els cognoms d’origen clarament català, i amb un altre color els cognoms d’origen clarament castellà. D’entre els 170 cognoms que apareixen a cada papereta (no he inclòs els cognoms dels cinc suplents perquè la candidatura de Junts per Catalunya no en té), i desitjant que algú ho faci amb més temps i rigor fixant els marges d’error (error degut, per exemple, a que “Garcia” pot ser tan català com castellà; a que hi ha cognoms clarament d’origen tercer; a que puc haver-me equivocat; etc.), els resultats que em surten ordenant-los segons el percentatge decreixent de cognoms catalans (o, el que és equivalent, creixent de cognoms castellans) són aquests:

                                                                                                           Demarcació de Barcelona
                                                                                             85 candidats x 2 cognoms = 170 cognoms
Cognoms que surten a les paperetes                    Catalans             %                 Castellans          %
Junts per Catalunya (JuntsxCat)                                153                  90                         17                 10
Esquerra Republicana-Catalunya SÍ                         140                  82,4                      30               17,6
Candidatura d’Unitat Popular (CUP)                        121                  71,2                       49                28,8
Catalunya en comú-Podem                                             84                  49,4                       86               50,6
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC)                83                   48,8                      87                51,2
Partit Popular-Partido Popular (PP)                          72                   42,4                      98                 57,6
Ciutadans-Partido de la ciudadania (C’s)                 28                   16,7                      142               83,5
Recortes Cero-Grupo Verde                                          19                    11,2                      151              88,2

Comentaris:

1.- Els resultats obtinguts fitxant-me en els dos cognoms dels candidats per la circumscripció de Barcelona a les eleccions autonòmiques del 21-De desembre de 2017, confirmen els resultats aconseguits mirant el primer cognom dels parlamentaris que van escollir el MHP Puigdemont el 10 de gener de 2016, i els concreten una mica més.

2.- Situant el problema en els termes que han imposat els dirigents independentistes-processistes actuals, és a dir, si s’està a favor o en contra de la independència, queda clar que els cognoms dels avantpassats tenen un pes considerable, per no dir molt important… o fins i tot determinant.

2.1.- les 7 + 1 = 8 candidatures queden (perfectament?) ordenades en funció de la importància que cadascuna dóna al “tema independència”: la quantitat de cognoms catalans baixa quant més decreix el desig d’independència, i la quantitat de cognoms castellans puja com més creix el grau de rebuig a la independència.

2.1.1.- aquesta conclusió queda especialment ressaltada agafant les dues candidatures que donen percentatges extrems: el 90% de cognoms dels candidats de JuntsxCat són catalans mentre que només són catalans el 16,7% dels cognoms dels candidats de Ciudadanos. O mirant-ho des dels cognoms castellans: ho son el 83,5% dels de Ciudadanos mentre només són castellans el 10% dels de JuntsxCat.

3.- queda clar que Ciudadanos és molt més castellana (83,5%) que las dues altres candidatures també ocupacionistes i genocides (considero enganyós que els propis independentistes incomprensiblement les anomenin “unionistes” o “constitucionalistes”, ajudant així a camuflar la seva veritable funció anti-catalana): PP (57,6%) i PSC (51,2%).

4.- és gairebé simbòlic que la candidatura “ni DUI ni 155” de Catalunya en comú-Podemos distribueixi els cognoms de manera gairebé exacta mitat i mitat, amb lleugera majoria de cognoms castellans: 50,6% a 49,4%.

4.1.- de fet el PSC, que ha jugat sovint a “ni carn ni peix” (En Miquel Iceta va publicar el 2017 La Tercera Vía: Puentes para el acuerdo), te gairebé el mateixos cognoms castellans (51,2%) que els Comuns (50,6%).

5.- trobo interessant que el PP tingui un percentatge de cognoms catalans (42,6%) molt més distanciat del de Ciudadanos (16,7%) que no pas del PSC (48,8%) i dels Comuns (49,4%): a 25,9 punts (42,6–16,7) de Ciudadanos enfront de a 6,2 punts (48,8-42,4) respecte del PSC i a 7 punts (49,4-42,4) en relació a Catalunya en comú-Podem. Al marge de quina en sigui l’explicació (famílies catalanes que van col·laborar amb el franquisme del Franco encara viu?), sembla clar que el pes del castellanisme familiar és més de quatre vegades més gran a Ciudadanos que en el PP

6.- la candidatura-control de Recortes Cero-Grupo Verde mostra (demostra?) que com més allunyat físicament s’està de la terra catalana, més fàcil és ser anti-català: 88,2%, per sobra del 83,5 de Ciudadanos.

6.1.- en aquest sentit, la candidatura de Ciudadanos mostraria (demostraria?) que com menys temps es porta estant sobre la terra catalana, més fàcil és ser anti-català.

6.1.1.- i la del PP que l’atracció del catalans col·laboradors en temps de Franco i després de la seva mort (1975) sobre el primer grup del conjunt dels “ciudadanos catalanes” actuals, en particular sobre els ocupants mediats (subgrup 2), és molt més reduïda que l’atracció de Ciudadanos.

7.- si Ciudadanos és actualment l’opció de l’Ibex-35 i d’influents fraccions de la camarilla de Madrid/Castilla/Estado-Español per perpetuar el seu domini sobre la Catalunya ocupada, ho és perquè dinamitza i enquadra molt millor les tropes civils estadoespañolas d’ocupació.

8.- ????

OBSERVACIONS (PROVISIONALS?): 1) la gran majoria dels qui estem a favor de la independència som catalans (per família o per elecció); 2) la gran majoria dels qui estan en contra de la independència, són d’ascendència castellana-estadoespañola; i 3) els ni-ni o terceristes, són gairebé la mitat exacta de cada origen.

HIPÒTESI: el resultat encara seria més contundent i el contrast més esclatant si es canviés “independència” per “recuperar la llibertat” o, dit d’un altra manera, si els dirigents i entitats independentistes-processistes enlloc de portar tots aquests anys (des de 2009?) dient que està en joc “una qüestió política que han de resoldre els polítics” (és a dir, ells mateixos), haguessin explicat que es tracta de “recuperar la llibertat i, per tant, això és una qüestió vital, de dignitat i de sobrevivència, que exigeix de l’esforç de tothom”, que és tal com -considero- ho sent el poble català. I confio que aviat ho sabrà conscientment! A això contribueixo tot el que puc…

CONCLUSIONS (DEFINITIVES?):

1) Els catalans NO estem dividits, sinó que estem MOLT-MOLT-MOLT majoritàriament per tornar a ser lliures, desig que per ara queda desvirtuat, afeblit, desviat, desnaturalitzat,…, per l’encara dominant discurs independentista-processista.

2) Els que SÍ estan dividits són “los ciudadanos catalanes” o, millor, dient-ho de manera més clara: “los ciudadanos estadoespañoles en territorio catalán”. En efecte, hi ha una clara divisió entre catalans a una banda, i, a l’altre, les tropes armades i civils d’ocupació intencionadament enviades per Madrid/Castilla/Estado-Español des de fa segles i massivament les darreres set o vuit dècades.

3) Acceptant la dada que només el 30% dels actuals “ciudadanos catalanes” som de família catalana, descomptant el percentatge de catalans de família catalana que per raons diverses recolzen (per ara) l’status quo de sotmetiment i que hipotèticament situo en el 15% (suggeriments?), quedaríem 25,5% dels actuals “ciudadanos catalanes” que seríem catalans de família catalana partidaris de canviar profundament l’status quo. I cal assenyalar que quan Madrid/Castilla/Estado-Español afirma que “Cataluña està dividida en dos mitades”, involuntàriament ressalta la força que té la nostra terra i que tenim el poble català, ja que s’ha traduït en la voluntària catalanització d’una part important dels nouvinguts. Imaginant una distribució igualitària i homogènia, aproximadament cada català de família ha catalanitzat un nouvingut no-català. Pas mal! I això queda gairebé confirmat perquè el 25,5% de 5,5 milions de votants és 1,40 milions, i el 25,5% dels 4.392.891 de vots emesos és 1,12 milions, quantitat quasi doblada pel nombre de “vots  independentistes” que hi ha hagut el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D.

4) No hi haurà cap “vuelta a la normalidad” com la que desitja Madrid/Castilla/Estado-Español, ja que els catalans estem perdent la por que ells ens han ficat al cor amb el seus tres segles de domini genocida. Costa adonar-se que portem 12 generacions naixent presoners d’ells a casa nostra, i que cada dia 185 “ciudadanos catalanes” segueixen morint presos de Madrid/Castilla/Estado-Español. Però aquest cop, gràcies a que no poden bombardejar-nos i a que creix ràpidament el nombre de catalans que volem recuperar la llibertat (i a que els no-catalans que entenen que els catalans no volem tenir més diners sinó tornar a ser lliures, ens donen suport o com a mínim ens ho respecten), aquest cop alliberarem la nostra República del Principat de Catalunya, que està ocupada de 1714 ençà.

5) Aquest camí de recuperació de la llibertat serà tant més ràpid com menys triguin els dirigents independentistes-processistes actuals en canviar d’orientació, passant de “queixar-se perquè Madrid no vol negociar per poder votar en un referèndum pactat i vinculant” a afirmar arreu que volem que els ocupants-genocides marxin i així automàticament recuperar aleshores la continuïtat amb la nostra història de poble lliure. En particular, i posant com exemple aquest text, és important que enlloc d’amagar-la com fan, expliquin a bastament la aquí explicada divisió real que hi ha entre els “ciudadanos catalanes” i, per contrast, revelin que existeix una gran unió entre els catalans. Dit d’un altre manera: cadascun dels actuals dirigents independentistes-processistes ha de decidir si bé adopta el punt de vista català d’enllaçar amb els nostres avantpassats i així continuar la nostra història de poble lliure, o si bé es queda enganxat al seu actual punt de vista no-català (castellà?) i es situa clarament en el bàndol enemic.

ADVERTÈNCIA FINAL:

Per acabar, i per situar adequadament aquest text, vull recordar que des del punt de vista català que estic elaborant (ajut!) i que cal enfortir (ajut!), nosaltres no hem de posar a votació res de res, ja que no té cap sentit que nosaltres posem a votació si som una nació i si volem recuperar la llibertat que ens va ser arrabassada el 1714. El que ens correspon fer és afirmar i demostrar, a tothom i a tot arreu: 1) que la nostra terra està ocupada i nosaltres estem presos des de 1714; 2) que estem sent víctimes d’un genocidi per part de Madrid/Castilla/Estado-Español des de fa més de cinc segles; 3) per tant, que tots els nostres Drets Històrics, Drets Humans, Drets del Pobles i Drets del Pobles Indígenes ens són negats des de fa 303 anys, i que som víctimes d’un crim de lesa humanitat; 4) que senzillament volem recuperar la nostra llibertat i els nostres Drets, i que per això hem d’aconseguir que els ocupants marxin; 5) en quan se’n vagin, automàticament la República del Principat de Catalunya tornarà a ser lliure i a aparèixer en els mapamundi, i recuperarem i actualitzarem el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes i les nostre Formes pròpies de Govern que, entre altres coses, garantien la llibertat del poble i la seva immunitat davant de qualsevol autoritat catalana, i a més eren un preventiu perfecte de la corrupció social.

Però pels que estan capficats en el punt de vista no-català (i molt probablement castellà) de votar i estan atrapats en “eixamplar la base” per guanyar “referèndums pactats i vinculants”, les anteriors consideracions els mostra (demostra?) que s’estan ficant a dins d’un parany del que, en l’improbable cas de sortir-ne, ho farien donant l’espatlla els nostres més de mil anys d’història i negant els nostres avantpassats de més de 40 generacions. Per tant, cas de sortir-se’n a base de continuar desorientant les aspiracions profundes del poble català, seria una “victòria pírrica” que significaria un pas més -i probablement definitiu, bilingüisme inclòs- en el genocidi del poble català.

(Per cert, he trobat -referència i text sencer, siusplau!- aquesta frase: “Als països bàltics només van votar els descendents dels d’abans de 1940. Si ho féssim aquí amb els d’abans de 1936, el resultat seria 95-5”. Els qui ens estan portant repetidament a caure en el parany “votar”, com a mínim podrien tenir en compte experiències com aquesta i aplicar-les. I també haurien de deixar de censurar que el 2014 a Escòcia va haver-hi tupinada: un 70% REAL de vots “SÍ” va ser convertit en un 54,4% OFICIAL de “NO”).

Barcelona, 15 de gener de 2018             Lluís Botinas             impulsor de   www.lagotacatalana.cat

[1] Cal fer una anàlisi molt més detallada d’ambdós blocs que el que ara faré, però això no és necessari per l’essencial d’aquest text.

SOL·LICITO ARTICLES QUE AJUDIN A AFINAR L’ANÀLISI SOBRE ELS OCUPANTS

ARRIBAT (Gràcies!!!):

PUIGDEMONT A LA PRISIÓN

http://alfdurancorner.com/articulos/PUIGDEMONT-A-LA-PRISION.html

 

“Compromiso de España con la paz y la libertad”

“(…) EL COMPROMISO DE ESPAÑA CON LA PAZ Y LA LIBERTAD”

Regal de Reis als catalans de part del “Rey Felipe-VI-de-España”

NOTA PRÈVIA: els catalans (bé per família, bé per elecció) estem en un camí

no només d’“independència – qüestió política” sinó de “recuperar la llibertat – qüestió vital”.

I recuperar la nostra República del Principat de Catalunya ocupada des de 1714

aconseguint que els invasors castellans-estadoespañoles se’n vagin,

exigeix que cadascú de nosaltres aportem el millor del que sabem i del que tenim.

BENVINGUT/DA A AQUESTA TASCA VITAL APASSIONANT !!!

 

En el seu discurs del 6 de gener amb motiu de “la Pascua Militar del ejército castellano-estadoespañol” d’ocupació, el “Rey Felipe-VI-de-España” va ressaltar l’actuació de (més de 2.500) membres de “las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado Español” en diferents punts del planeta (segons diu literalment “El Mundo” del passat 24 de desembre, Rajoy va felicitar a “tropas españolas destinadas en Líbano, Irak, Bagdad, Kabul (Afganistán), Mali, Turquía, Dakar, Yibuti, Sicilia, Letonia, Base Antártica Gabriel de Castilla, buque de investigación Hespérides, República Centroafricana, Somalia, Colombia, Bosnia y Herzegovina y desde aguas del Índico, el Mediterráneo y el Atlántico”), i va afirmar que això demostra “(…) el compromiso de España con la paz y la libertad”.

Quin millor regal de Reis podíem rebre els catalans que aquesta afirmació

tan clara i positiva de “SM el Rey Don Felipe-VI-de-España”

d’estar compromès amb la pau i la llibertat?

Ara és feina dels catalans fer-li entendre que l’únic que nosaltres volem és precisament ser de nou lliures i que, per tant, confiem que, complint “(…) el compromiso de España con la paz y la libertad”, facilitarà que, en pau, puguem recuperar la nostra llibertat.

A fi que Felipe-VI-de-España ho entengui bé (i potser que fins i tot li serveixi d’inspiració pel seu regnat sobre el que li quedi), els catalans hem d’explicar-li amb molta paciència i abundant documentació, entre altres coses:

—que durant més de 700 anys vam ser el poble més lliure d’Europa, amb un Dret Català en el que la llei era la costum del poble escrita (Usatges) i que, per tant, anava de baix cap a dalt, del poble cap a l’autoritat

—que vam tenir les primeres Corts (1214) i generar les primeres Constitucions (1283), i que n’és prova que d’aquests mots catalans han derivat els noms equivalents en nombroses llengües: anglès, francès, italià, portuguès,…, i fins i tot en castellà

—que la funció de les Constitucions Catalanes és preservar la llibertat del poble, i prevenir i sancionar els abusos de l’autoritat

—que en el Dret Català les lleis han de contribuir a fer justícia, i en absolut “las leyes son para cumplirlas”, que és el que oficialment s’afirma ara

—que el concepte català d’autoritat fa que, en l’exercici de les seves funcions, el Rei, els seus representants i qualsevol autoritat s’han de comportar de manera tal que es guanyin el respecte no només de tots els estaments i membres de la pròpia comunitat, sinó fins i tot han de guanyar-se el respecte dels enemics

—que en el Principat de Catalunya hi havia immunitas plebis, és a dir, immunitat del poble davant de qualsevol autoritat, inclòs el Rei

—que el Principat era més res publica que totes les Repúbliques d’aleshores i que totes les Repúbliques d’ara

—que per aquet motiu a les darreres Corts de 1705 es parla nombroses vegades de la República del Principat de Catalunya

—que durant aquests més de 700 anys el Principat de Catalunya va generar la Nació Catalana i que va tenir una gran influència internacional, construint una xarxa mundial de Virregnats i de Consulats de Mar

—que aquesta societat catalana, constituïda per homes i per dones lliures en igualtat de condicions, va ser la més lliure d’Europa fins que el Rey Felipe-V-de-Castilla (que durant només quatre anys, de 1701 a 1705, també va ser simultàniament Felip-IV-de-Catalunya), amb l’actuació sine qua non dels exèrcits del Royaume de France, la va destruir dins de la Guerra de Successió a les Corones de Castella i de Catalunya entre 1700 i 1713, i, sobre tot, en acabar la Guerra dels Catalans de 1713 i 1714

—que l’actuació de les tropes castellanes d’ocupació des de l’11 de setembre de 1714 (bé, en realitat des de molt abans) va ser tan destructiva que quan va promulgar-se “el Decreto de Nueva Planta” el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta, amb extermini de la dissidència, devastació econòmica i dominació absolutista política i institucional

—que el procés d’anorreament de Catalunya i de destrucció del poble català ha prosseguit mitjançant un doble mecanisme de genocidi aplicat:

***periòdicament des del segle XIV (invasió de l’exèrcit castellà el 1356 però sent finalment obligat a retirar-se; ídem el 1640; invasió dels exèrcits francès i castellà des de 1700 però quedant-se l’exèrcit castellà a ocupar permanentment la terra catalana; “Hay que bombardear Barcelona cada 50 año para mantener Cataluña controlada”) amb

1.- “Matança de membres del grup” (Article II.1 de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de l’ONU de 9 de desembre de 1948)

2.- “Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup” (Article II.4)

***i permanentment des de l’ocupació constant a partir de l’11 de setembre de 1714 i que prossegueix actualment amb

3.- “Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup” (Article II.2)

4.- “Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial” (Article II.3)

5.- “L’associació per a cometre genocidi” (Article III.b)

6.- “La instigació directa i pública al genocidi” (Article III.c)

7.- “La temptativa de genocidi” (Article III.d)

8.- “La complicitat en el genocidi” (Article III.e)

NOTA: no descarto que també se’ns hagi aplicat el “Trasllat per força de nens del grup a un altre grup” (Article II.5), però -per ara- no he trobat documentació probatòria. Dels 8 sub-articles aquí mencionats, hi ha uns primers 33 documents que sumen 101 pàgines en el Cinquè Dossier EL GENOCIDI CATALÀ (apartat “Encontrado/recibido” del meu blog www.lagotacatalana.cat). Gràcies pels documents, dades, testimonis, articles, llibres, etc. que se’m faci arribar cara a fer entre tots una BIBLIOTECA DEL GENOCIDI CATALÀ

—que quan el poble català ha volgut recuperar la seva llibertat, l’“Estado Español” ha reforçat la seva ocupació permanent des de 1714 de la terra catalana per tal de tornar-lo a abatre. Aquesta és l’explicació profunda del cop militar de Franco el 1936, ja que canvia el nom “Ejército de liberación” que tenia en territori no-català per la denominació “Ejército de ocupación de Cataluña” quan entra en territori català

—que, afortunadament pels catalans, amb la pertinència del “Reino de España” a la Comunitat Europea i a l’OTAN, “las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado” establertes en terra catalana, actualment no poden disparar contra el poble català, de nou mobilitzat des del 2009 per recuperar la llibertat. Però sí -i parlant estrictament d’aquest àmbit- que Madrid/Castilla/Estado-Español: 1) ha reforçat les forces armades d’ocupació que ja té permanentment aquí (i les ha reforçat no només amb les que varen participar en l’“Operación Copérnico” i que, com a mínim així s’ha dit, les han retornat a les seves bases); 2) ha insistit en que “el Ejército Español” estava preparat per complir, de totes les maneres que es considerés necessari, “su tarea constitucional de preservar la unidad de la patria”; 3) va mostrar l’1O un tast del que estan disposats a fer per tal de continuar mantenint sotmès al poble català; 4) segur que ha pres altres mesures que desconec ja que, lògicament -en la lògica de l’ocupant, és clar-, no s’han fet públiques

—que la República del Principat de Catalunya és actualment un Estat Europeu, el primer constitucional, que, havent estat independent fins el 10 de setembre de 1714, està ocupat per Madrid/Castilla/Estado-Español des de l’11 de setembre de 1714 fins ara. Aquest és el motiu que els catalans commemorem l’11 de setembre (no el “celebrem”; per cert, “Ustedes, ¿por qué no celebran el 11 de setembre, ya que ganaron?”) fent cada any mobilitzacions massives on participen les quatre generacions de catalans vives… presoneres, però vives. Sí, avui i cada dia fins que recuperem la llibertat, uns 185 catalans moren presos de Madrid/Castilla/Estado-Español

—que quan l’ocupant se’n va d’un Estat independent que està ocupat, aquest no posa a votació si vol o no ser de nou independent sinó que torna a ser-ho automàticament. Així va ser, per exemple, quan a la “II Guerra Mundial” les tropes alemanyes es retiren de França després de 4,5 anys d’ocupació. Amb molta més raó després de 303 anys d’ocupació, els catalans tornarem a ser automàticament l’Estat Europeu, el primer constitucional, independent anomenat República del Principat de Catalunya quan es retiri  l’“associació per a cometre genocidi” (article III-b) Madrid/Castilla/Estado-Español

—que aquest Madrid/Castilla/Estado-Español, en la mesura en que ens té empresonats des de 1714 i ens està genocidant des de fa uns cinc segles, és responsable de molts delictes segons el Dret Internacional i ha de ser jutjat a tots els Tribunals Internacionals de Justícia per haver:

*** vulnerat tots els nostres Drets Històrics (com a mínim) des del Tractat d’Utrecht de 1713, on es garantia la llibertat i les Constitucions dels catalans

*** negat tots els nostres Drets Humans com a persones catalanes, tots els nostres Drets dels Pobles com a poble català, i tots els nostres Drets dels Pobles Indígenes ja que (cal no oblidar-ho) els catalans som els indígenes de Catalunya

*** practicat contra els catalans quatre de les cinc variants del delicte de genocidi (Article II) i els quatre delictes similars a genocidi (Article III)

*** executat contra els catalans i contra la Nació Catalana totes aquestes actuacions de múltiples tipus i en tots els àmbits de la societat catalana, actuacions que constitueixen crims de lesa humanitat o crims contra la humanitat

—que l’Article IV de la mencionada Convenció afirma “Les persones que hagin comès genocidi (article II) o qualsevol dels altres actes enumerats a l’article III, seran castigades, ja es tracti de governants, funcionaris o particulars.”

—que els catalans exigim les condemnes de presó que corresponguin als responsables de la suma de les víctimes de tots els delictes anteriorment mencionats, portats a terme per castellans fins a 1714 i per “estadoespañoles” a partir de 1714:

——– centenars de milers (milions?) de catalans (de tota la nació Catalana)

*** assassinats

*** empresonats en cel·les

*** torturats

*** mutilats

*** desterrats

*** exiliats

*** marcats i emmalaltits psicològicament per ser víctimes o descendents i familiars de víctimes, dels atacs anteriors

*** …

——– milions (desenes de milions?) de catalans

*** empresonats a casa

***** morts empresonats a casa

***** que vivim empresonats a casa

*** marcats i emmalaltits psicològicament pel nostre sotmetiment i el genocidi que patim

*** …

——– desenes de milions de catalans que al llarg de 303 anys

*** han viscut i han mort presos

*** han vist pertorbada tota la seva vida i desequilibrat tot el seu desenvolupament individual i col·lectiu

*** …

—que, a més, els catalans exigirem una indemnització econòmica, personal, familiar i col·lectiva

*** per haver sofert tots els delictes anteriors

*** per l’anomenat “lucre cessant”, concepte que em van explicar el divendres passat

*** …

—que la majoria dels delictes mencionats, si no tots, són imprescriptibles

—que en la mesura que més catalans i que més no-catalans que facin seu el desig de recuperar la llibertat que tenim els catalans, sumem cors, coneixements i capacitats, el conegut a Anglaterra des del mateix 1714 com “El cas dels catalans” es convertirà en un factor d’alliberament i de regeneració personal i col·lectiva de tota Europa amb repercussió mundial

—que…

 

Si algú considera que això que he escrit és exagerat o desproporcionat, a més de convidar-lo a parlar-ho i debatreu personalment i col·lectiva, l’invito a llegir l’article Las víctimas psicológicas del ‘procés’ publicat per El Mundo el darrer 12 de desembre. Selecciono

—aquest subtitular

*“La incertidumbre en Cataluña genera tristeza, ansiedad, preocupación, rabia, impotencia, temores, angustia, estrés… y, como colofón, insomnio.”

—i aquests dos paràgrafs:

*”Se activan síntomas propios de la ansiedad y pensamientos intrusivos que nos vienen al campo de la conciencia aunque deseemos evitarlos”, argumenta Leopoldo Ortega-Monasterio, médico psiquiatra y forense de la Universidad Internacional de Cataluña. “Todo esto puede repercutir en funciones psicosomáticas diversas y en forma de síntomas muy variados, como por ejemplo la hipertensión, el insomnio y la pérdida de apetito o, al contrario, la ingesta mayor de comida, como una manera de paliar la ansiedad relacionada con el conflicto político”.

Si aquesta mitja dotzena d’anys d’independentisme-processista poden causar a qui no hi està d’acord els trastorns que diuen el subtítol i el primer paràgraf, ¿quins trastorns poden ocasionar 303 anys d’ocupació combinant les dos formes de genocidi que he esquematitzat, en la població catalana ocupada?

*(…) los independentistas tienen sus fuerzas dentro de las instituciones. Llevan con el mismo funcionamiento tres décadas”. (…) Su objetivo es sacar a su familia de Cataluña. (…) “Quiero que mi hijo crezca con la posibilidad de pensar libremente”.

En realitat, les forces independentistas “llevan tres décadas” dins de les institucions construïdes per l’“Estado-Español” ja que a partir de 1714 no existeix cap poble català ni hi ha institucions catalanes. I… ¿a on podia marxar el poble català de manera que els seus fills creixessin amb possibilitats de pensar lliurement? La trista realitat és que de 1714 ençà tots els fills de catalans han nascut presos i cap ni un ha tingut possibilitats de pensar lliurement. I se’ns acusa als ocupats de coartar la llibertat dels ocupants!!!

 

Bé, els catalans hem d’aconseguir explicar això i més a “SM el Rey Felipe-VI-de-España” a fi que pugui decidir-se a complir “(…) el compromiso de España con la paz y la libertad”. I el fet que, en contra de consells rebuts, finalment mantingués el nom de “Felipe” sense un segon nom i es posés el numeral “VI” reclamant-se de la continuïtat amb el “Rey Felipe-V-de-Castilla”, no hauria de significar un obstacle insalvable a que ara compleixi “(…) el compromiso de España con la paz y la libertad”.

Però hem de tenir clar que, en qualsevol cas, l’única garantia per a alliberar ara la República del Principat de Catalunya i per a que ara tornem a aparèixer en els mapamundis, és que l’orientació aquí proposada sigui feta seva per milions de catalans (repeteixo: es sigui català per família o es sigui català per decisió voluntària) i, com a conseqüència, també desenes de milions de no-catalans faran seu el nostre desig de tornar a ser lliures o, com a mínim, el respectaran. Explicat així… ¿quantes veus s’atrevirien a dir públicament (en castellà, en català, en anglès o en qualsevol altra llengua) que volen mantenir-nos sotmesos i així continuar espoliant-nos tot el que ens deixem espoliar fins acabar amb nosaltres com a catalans, és a dir, fins a genocidar-nos… que és el que en realitat estan fent en silenci i, fins ara, impunement?

Barcelona, 8 de gener de 2018

Lluís Botinas  impulsor de www.lagotacatalana.cat  Correspondència: lagotacatalana@gmail.com

PD: No poso més enllaços per no retardar més l’aparició i per no sobre-carregar-lo. Però es troba molt més material “virtual” al meu blog www.lagotacatalana.cat, i molta més documentació “física” a Cartagena, 230, 5è 1a.

Alegria i preocupació

Benvolgut/da:

A sota trobes un parell d’invitacions, però ara, i recordant-te que el dia 25 vaig formular DESITJOS CATALANS I PROPOSTES PER NADAL I ANY NOU, modifico el conegut “Any nou, vida nova!” en un

ANY NOU, RE-ORIENTACIÓ VETERANA !!!

Vull començar aquest any transmetent-te (si m’ho deixes fer… i si ho aconsegueixo) la meva alegria, i també la meva preocupació, per estar els catalans on avui estem.

LA MEVA ALEGRIA

perquè fa cinc anys no podia ni imaginar-me que, d’una manera o altra, a tot arreu s’estigués parlant de nosaltres i de “la independència de Catalunya” com “el problema més important no tan sols del ‘Reino de España’ sinó també d’Europa… i fins i tot amb forta repercussió mundial”.

Ara me n’adono que, fins fa cinc anys, jo havia acceptat subconscientment la submissió, la por i la impotència inculcades -amb plena intenció genocida, des de fa més de cinc segles i utilitzant tots els mitjans i en tots àmbits possibles- pels castellans convertits a partir de 1714 en estadoespañoles, i que ara resumeixo en l’expressió Madrid/Castilla/Estado-Español (abreviat: M/C/E-E).

Les enormes mobilitzacions, un cop més, del poble català iniciades aquesta vegada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt amb la Consulta Popular sobre la Independència, em van “arrossegar” a partir de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012. Jo, català “de ocho apellidos vascos” i que mai m’havia sentit “español” sinó només català, en canvi no havia sigut independentista perquè, entenc ara, havia interioritzat i tenia clavat en la meva ànima que era impossible que els catalans podéssim alliberar-nos de l’“Estado-español”. Canviant l’actitud, em vaig fer independentista. Però he anat comprenent que amb l’independentisme (i menys en la seva actual versió processista) no n’hi ha prou. I aquí va aparèixer la preocupació.

LA MEVA PREOCUPACIÓ

perquè he anat entenen que l’orientació “la independència és un problema polític al que Madrid es nega a donar resposta política però que, gràcies a la intermediació d’Europa, s’ha de resoldre negociant i acordant un referèndum pactat i vinculant que obri un procés constituent de tots els ciutadans catalans que permeti, amb una àmplia participació popular, confeccionar una NOVA Constitució per una NOVA República Catalana que ens permeti ser un NOU Estat d’Europa” és una orientació incorrecta en el millor dels casos, i una trampa fatídica en el pitjor.

La trajectòria que he seguit està recollida en el bloc www.lagotacatalana.cat. He arribat a que el punt de vista català, que enllaça amb els nostres més de mil anys d’una Història potent que ens ha sigut espoliada, i que honora als nostres avantpassats (més de 30 generacions de catalans lliures que van construir el Principat de Catalunya i la Nació Catalana fins 1714, i la dotzena de generacions que han viscut i mort sotmeses a partir de 1714), és el següent  (a aprofundir i a concretar):

Els catalans -es sigui català per família o es sigui català per decisió voluntària- no hem de posar res a votació ni tenim tampoc cap necessitat d’exercir el dret d’autodeterminació ja que no és adequat pel nostre cas que, cal assimilar-ho nosaltres els primers, és únic i, per tant, no pot generar cap “contagi”, com temen els demés estats europeus actualment “establerts”. És no tan sols absurd sinó contraproduent posar a votació si som un país/poble/nació/estat i si els catalans volem tornar a ser lliures (o si tan sols volem ser “independents”, com proporcionaria el dret d’autodeterminació). Qualsevol votació d’aquest tipus seria en contra nostra. I tota votació seria en contra nostra -en graus diferents segons la modalitat de la votació però de manera inevitable-  perquè així ho ha preparat M/C/E-E des de fa segles i en especial durant les 8 darreres dècades mitjançant la planificada invasió de tota la Nació Catalana amb tropes civils d’ocupació (que han sigut enviades darrere de les tropes militars invasores).

El que els catalans hem d’afirmar és senzillament la realitat i la veritat: que des de fa mil anys, nosaltres SOM un país/poble/nació/estat europeu, el primer constitucional i, per cert, anomenat a les darreres Constitucions de 1705-6 “República del Principat de Catalunya”. La nostra República del Principat de Catalunya va ser independent fins el 10 de setembre de 1714 i està ocupada per Madrid/Castilla/Estado-Español des d’aleshores fins l’actualitat.

Es tracta, “senzillament”, d’atrevir-nos a reconèixer que des de 1714 la nostra terra està ocupada i nosaltres estem presos, i que des d’abans de 1714 estem sent víctimes d’un genocidi per part del “Reino de Castilla” que, destruint l’Estat Català del Principat, es va anar convertint en “Estado Español”. En Josep Maria Torras ho resumeix clarament al final de la Introducció (pàg. 19 i 20) del seu llibre Felip V contra Catalunya (Rafael Dalmau, Editor, Barcelona, 2005; 408 pàgines; subratllat afegit): “En definitiva, en vista de la documentació utilitzada, pensem que hem de retre’ns a l’evidència que la repressió borbònica, perfectament planificada i sistemàtica des dels seus orígens, va ésser un dels primers intents a nivell europeu d’imposar una dictadura militar persistent sobre un territori considerat rebel i irreductible. I, per tant, també des d’aquesta perspectiva, l’estudi de la implantació del règim borbònic adquireix un nivell molt substancial en termes d’història comparada, que supera amb escreix l’especificitat del cas català. L’estudi minuciós d’aquest procés de sotmetiment de Catalunya a la dinastia borbònica confirma que, quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta, i el procés de desnacionalització de Catalunya, amb extermini de la dissidència, devastació econòmica i dominació política i institucional, era ja irreparable”.

I el genocidi català ha avançat tant que actualment cap partit, organisme, entitat, media, revista, web, blog, etc., català -en primer lloc, la pròpia Generalitat i els seus múltiples components- en parla. Però les grans mobilitzacions dels vuit darrers anys demostren que els catalans estem dempeus, i això expressa el MOLT FORTS en tots els sentits que vam ser mentre érem lliures. De fet, el repte profund que ara tenim els catalans es demostrar que el pronòstic d’En J. M. Torras és erroni i que som capaços de re-nacionalitzar-nos, procés que necessita connectar-nos històricament i anímica amb els nostres avantpassats. I això exigeix re-orientar la mobilització cap aquest contingut… o de millor.

I un aspecte d’aquesta imprescindible re-orientació consisteix en que nosaltres afirmem i documentem a tot arreu la nostra situació real (que cap castellà podria resistir 12 hores si la visqués de sobte). Com a conseqüència, els ocupants (ja que no poden bombardejar-nos) hauran de marxar, i automàticament la República del Principat de Catalunya tornarà a ser un Estat Europeu, el primer constitucional, independent, dotat d’unes Constitucions Catalanes i d’unes Formes de Govern Catalanes que només haurem d’actualitzar.

Actuem per a que aquest ANY NOU abraci la nostra actuació impulsant aquesta re-orientació, i sigui testimoni dels avenços que assolim!!!

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Impulsor de https://lagotacatalana.cat     Correspondència: lagotacatalana@gmail.cat

PRIMERA INVITACIÓ

Trobar-nos informalment demà, dimarts 2 de gener, a dos quarts de vuit del vespre, a Cartagena, 230, 5è 1a, per fer una seguiment de la situació, i per veure la millor manera d’intervenir-hi aportant la re-orientació proposta. TINC “MONO” DE VOSALTRES!!! (((hi ha una expressió catalana millor?)))

I SEGONA INVITACIÓ

REGALS DE REIS ADEQUATS

Malauradament, hi ha pocs llocs on es pugui adquirir llibres, documents,… que contribueixin a elaborar i adoptar EL PUNT DE VISTA CATALÀ i aquesta RE-ORIENTACIÓ VETERANA. Un d’aquests pocs llocs és el local de LGC: Cartagena, 230, 5è 1a (tocant a c. Mallorca). Si em truques al 655 96 86 99, quedem i, si cal, t’assessoraré… dins el que vaig aprenent, descobrint… i compartint!