Superem el 27-O. Actuem per la “República del Principat de Catalunya”

Superem la força i els límits del que va passar el 27-10-17

ACTUEM DES D’ARA PER A L’ALLIBERAMENT DE LA “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA”

 

“Lluís, costa molt reconèixer que estem presos i que ens estan genocidant”,

em va dir un historiador conegut i amb àmplia producció literària,

després que parléssim intermitentment al llarg de gairebé tot un dia.

Dites aquestes paraules tan significatives,

es girà i se’n va anar sense ni deixar-me el seu correu electrònic.

 

PREVI: encara que el penjo en el blog i l’envio per Internet el diumenge 29, aquests text està escrit el dissabte 28 i, lògicament, “ahir” fa referència al divendres 27. En el PD final explico el motiu del retard. Gràcies!

 

Hi ha tantes “coses” a dir, i jo sóc tant lent, que he començat mitja dotzena de texts i no n’he acabat cap. Suposo que alguns els continuaré més tard. Però ara tracto de veure què és el que és l’essencial i acabar-lo. I considero que és això:

Convido a actuar per a que dins de poc temps (l’any 2020?), i aquest cop amb tota la solemnitat corresponent, amb el  control efectiu del territori i de les fronteres, i enllaçant amb els nostres més de mil anys d’Història (el tema reconeixement internacional previ és secundari, però confio que aleshores probablement el tindrem suficientment resolt), els que ens ocupen i sotmeten fa 303 anys i que designo amb el nom Madrid/Castilla/Estado-Español (que abrevio M/C/E-E), marxin de la nostra terra, i així la “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA” (que no abreviaré ja que també jo necessito anar-me habituant a aquesta denominació de l’Estat Europeu Independent que els catalans érem fins el 10 de setembre de 1714 i que és la millor que per ara he trobat al final del molt recomanable article “La república que volem”) TORNI A OCUPAR EL SEU LLOC A EUROPA I AL MÓN. I per aconseguir-ho, convido a actuar des d’ara recuperant, assimilant i aplicant cadascú, en tota l’extensió que pugui, el nostre Dret Català, les nostres Constitucions Catalanes, la nostra concepció catalana de la justícia, de l’autoritat, del govern sense corrupció, de la societat i del món que expressen, etc., i així anirem tornant a ser el POBLE CATALÀ que vam deixar de ser l’11 de setembre de 1714.

Quedi clar que el 1714 vam deixar de ser poble català perquè un poble que no és lliure, no és poble. Per això 303 anys després estem tan degenerats: som víctimes d’un GENOCIDI CATALÀ (per cert, començat molt abans; a precisar). Però els catalans seguim dempeus, malgrat el genocidi que patim i la subsegüent degeneració. I per què seguim dempeus? Doncs perquè -malgrat ens ho hagin negat els capitostos de Madrid, com obligatòriament han de fer, i ens ho hagin amagat els subcapitostos de Barcelona, com de manera complementaria fan- els catalans: 1) érem el poble més lliure d’Europa; 2) vam ser el primer Estat Europeu Constitucional, fins i tot instituint el primer Tribunal Constitucional (en el 1702 amb el Tribunal de Contrafaccions); 3) vam ser la NACIÓ-estat més poderosa durant segles (dos? tres? més?), i això segles abans que es comencessin a formar els ESTATS-nació opressors de nacions, com des del seu naixement el 1714 és “el Estado-Español”; 4) quelcom de tot això els catalans ho portem en la nostra memòria històrica subconscient; 5)…; i 6) perquè -malgrat estigui ocupada des de 1714- trepitgem la mateixa terra de la que ens vam nodrir els catalans d’aleshores… i que ens continua nodrint actualment a nosaltres.

L’única manera d’enllaçar amb el que érem és esforçar-nos en restablir la CONTINUÏTAT amb el nostra passat. Com? Doncs coneixent com érem els catalans d’abans de 1714; inspirant-nos en els nostres avantpassats, inclosos la gent gran encara viva i que vol viure els darrers anys i morir lliure; explicant argumentadament que la nostra terra està ocupada fa 303 anys, que nosaltres estem presos des de 1714, que ens estan genocidant des de molt abans, i que volem que els ocupants marxin i així puguem TORNAR A SER LLIURES.

Si els catalans ens atrevim a reconèixer aquesta situació REAL nostra i ho movem en tots els àmbits (jurídic, històric -Drets Històrics i Territorials-, cultural, polític, econòmic, ets.) i territoris (nacional, estadoespañol, europeu, internacional), tothom podrà entendre el que actualment se’ls amaga quan es parla de “independencia de cuatro provincias españolas, cuestión política a la que Madrid no responde políticamente”: que el que ARA volem DE NOU és RECUPERAR LA LLIBERTAT i poder TORNAR A SER (i no que som “unos rebeldes sediciosos que quieren marcharse rompiendo con 550 años de convivència y acabando con este gran proyecto común llamado España”), i l’ocupant haurà de marxar. I automàticament tornarem a ser la “República del Principat de Catalunya”.

Amb aquest enfocament -que és el millor al que he arribat, i que estic disposat a canviar per un altre que sigui superior, però no per la visió estretament estadoespañola i curt-placista que domina entre els actuals dirigents independentistes catalans-, ¿com entendre el que va passar ahir, 27 d’octubre de 2017, al Parlament de Catalunya?

Aquest enfocament m’explica que ahir jo estigués anímicament fred davant el que veia a la TV i que no em sentís gens emocionat. I això quan els darrers mesos m’emociono fins a les llàgrimes -i no només l’1 d’octubre- veient múltiples escenes ben variades de famílies, de gent gran, d’adults, de nens i, més recentment, també de joves, mobilitzant-se o cantant o fent “coses per la independència”…. El que ahir estava presenciant era algun tipus d’escenificació de quelcom que no corresponia al que es deia, que no tenia un contingut real. Tampoc vaig veure ni sentir emoció quan al final es va cantar “Els Segadors”.

S’estava afirmant que es constituïa un nou Estat Europeu, “la República Catalana”, i així ho celebraven milions de catalans assedegats (només subconscientment, per ara; quan passi dels subconscient a la consciència i a la voluntat, tot canviarà… i això pot ser molt ràpid) de llibertat i de poder tornar a ser catalans formant part d’UN POBLE CATALÀ DE NOU LLIURE, però -per a mi, tal com ho vaig veure i viure- l’actuació dels dirigents que havien anunciat aquest suposat Nou Estat no es corresponia amb el que deien.

En efecte, acabaven l’acte advertint que venen temps difícils, i convidant al poble a defensar la “República Catalana” acabada d’estrenar, però no s’indicaven línies d’actuació i no es mostrava cap senyal que la Nova (en realitat, si no és donés tant l’espatlla a la nostra Història, haurien de parlar de la sisena, sí, la VI) República Catalana existís en la realitat:

— es deixa la bandera del “Reino de España” onejant sobre l’edifici del Govern de la República Catalana

— no només no es dona cap prova que es controla el territori i les fronteres de la Nova “República Catalana” (que en tot cas estaria lamentablement reduïda a “las cuatro provincias nororientales españolas”) sinó que ni es protegeixen els centres de comunicació públics, cosa que va permetre l’atac a la nit d’unes quantes tropes civils ocupants a la seu de Catalunya Ràdio (i altres entitats)

—mentre que a nit pels mitjans dits de comunicació catalans s’informava que “el gobierno y los ministerios de Madrid se reunirán este fin de semana”, també es donava a entendre que els governants republicans catalans pensaven reincorporar-se als seus llocs el dilluns

—avui s’han difós imatges d’una “reunión de Secretarios y Subsecretarios de Estado” prenent disposicions per controlar-nos aplicant l’article 155, mentre que els periodistes situats davant del Palau de la Generalitat diuen que “no es veuen moviments”…

—però, a més, a mitjanit el “Ministro del Interior” ha destituït al Major Josep Lluís Trapero. I acabo de veure a TV3 que “Trapero acata el cessament” manat pel “Ministro del Interior del Reino de España” que ja és un Estat estranger. Però, això sí, en la seva carta d’acomiadament Trapero diu als Mossos d’Esquadra que “Heu de continuar escrivint el futur”.

—i també és clar que ja ahir nit En Pere Soler, el director general de policia, es va acomiadar dels seus subordinats perquè sortia en una llista de, finalment sembla ser, 144 càrrecs de confiança cessats per l’estranger “Gobierno Rajoy”.

—els governants de la Nova “República Catalana” s’acomiaden fins dilluns… però els seus subordinats accepten les destitucions fetes per un “Gobierno español” que, teòricament segons el que es va afirmar el dia 27, ja és el govern d’un país estranger

—enlloc d’haver-hi el que trobo seria normal allau d’entrevistes, reportatges, documentals, etc., explicant les peripècies, les propostes, els objectius, les esperances,…, dels líders, dels polítics, dels intel·lectuals, etc. republicans exultants d’alegria per la fita aconseguida, hi ha un silenci gairebé glacial

—les organitzacions independentistes comencen a discutir la participació o no a les eleccions del 21 de desembre convocades… ¡pel president de l’Estat del que t’independitzes i que, per tant, ja és un estranger!

—els noticiaris de TV3 i 3-24 dediquen el triple de temps a mostrar l’actuació del “Gobierno de Madrid” per aplicar el 155 que a les mesures que pren la “República Catalana” per consolidar-se

—etc., etc., etc.

És a dir, TOT INDICA QUE EL QUE ES VA FER EL PARLAMENT DE CATALUNYA AL SUPOSADAMENT HISTÒRIC DIA 27 D’OCTUBRE DE 2017… NO ANAVA DE DEBÒ!!!

I ho confirma que qui fins el 27 al migdia era “Presidente de la Comunidad Autónoma de Cataluña” segons Madrid, i President de la Generalitat de Catalunya segons Barcelona:

— ni tan sols és anomenat ni s’autoanomena “President de la República Catalana”

— ni el seu “Govern autonòmic” passa a ser “Govern de la República Catalana”

— ni el 27 a la tarda fa dins del Parlament un discurs solemne tancant l’acte suposadament fundacional de la “República Catalana”,

— ni a continuació fa “un discurs a la Nació” encara dins del Palau de la Generalitat

— ni tampoc després fora

——-ni des del balcó del Palau parlant als milers de persones que omplien la Plaça Sant Jaume

——-ni des dels mitjans de comunicació de la “Comunidad de Cataluña” que, suposadament, han passat a ser els mitjans de comunicació de la Nova “República Catalana”

— ni res de res.

I mentre anava digerint i redactant el millor possible tot això, m’han avisat que per TV3 a dos quarts de tres el President Puigdemont faria un missatge institucional als catalans. He pensat: “Per fi!”. I de seguida: “A  veure si hauré de corregir algunes coses del que he escrit”.

Però no.

L’única cosa positiva és que aquesta vegada ha començat amb puntualitat suïssa (més tard explicaré que gràcies a “La Sexta” he sabut el perquè d’aquesta puntualitat).

Ja m’ha sorprès negativament que el missatge no fos emès des del Palau de la Generalitat sinó al final d’una escalinata que resulta ser de la Delegació del Govern a Girona. Però el 18 d’octubre “El Confidencial” i “Nació Digital” informaven que el MHP Puigdemont, preocupat per la seva seguretat, havia deixat d’anar a dormir a casa seva a Sant Julià de Ramis, al Gironès, i que en canvi ho feia a la residència oficial del Palau de la Generalitat, a la Casa dels Canonges, i sota una protecció reforçada amb un dispositiu del Grup Especial d’Intervenció, la unitat d’elit dels Mossos d’Esquadra (i també ha circulat que les seves filles i la seva muller estaven a Romania, d’on és original). I sorprèn que justament la nit del dia en que s’ha fet el gran desafiament a M/C/E-E de proclamar la “República Catalana”, aquesta nit sí va a dormir a Girona. I els consellers van a dormir a casa seva fins dilluns. Mentre, a Madrid el “Ministro Zoilo”, ¡pobre!, treballa de nit, i els “Secretarios y Subsecretarios”, pobres!, ho fan en dissabte. Mal símptoma, oi?

He escoltat el missatge de ¡només tres minuts i 11 segons! d’En Puigdemont, i m’ha semblat impossible que fos cert el que escoltava. He esperat a poder llegir el missatge per assegurar-me’n. I efectivament, cada un dels set paràgrafs és mereixedor d’un extens comentari crític. Però em limito a fer quatre observacions:

1.- sent el primer missatge institucional (així ha estat presentat) del President de la flamant “República Catalana” (així NO ha estat presentat), ni un sol cop s’utilitza la paraula “República” i, per tant, encara menys surt ni un únic cop l’expressió “República Catalana”. Ni tan sols quan explica perquè ahir va ser un dia històric, ja que diu: “Ahir vam viure un dia històric, un dia carregat de sentit democràtic i de sentit cívic. El Parlament de Catalunya va complir amb allò que els ciutadans van votar el dia 27 de setembre, on la majoria sorgida de les urnes va encomanar al Parlament la proclamació de la independència.”, fent referència al vell i traït 27-S i no mencionant el que seria nou: la suposada “República Catalana”. I ni surt al final, a la signatura, ja que continua firmant “Carles Puigdemont i Casamajó, President de la Generalitat de Catalunya”, com ho feia abans d’ahir… i des del 10 de gener de 2016.

2.- el missatge en cap moment invita a “Defensar la República”, com deien les pancartes ahir, sinó a “defensar les conquestes assolides”. I diu: “(…) la millor manera de defensar les conquestes assolides avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155 (…)”, per cert sense donar CAP orientació sobre què implica aquesta “oposició democràtica”.

3.- ni una sola vegada parla d’En Rajoy i dels seus ministres com si fossin el govern d’un estat estranger, “el Reino de España”, del que “la República Catalana s’acaba de separar”. Tot el missatge està impregnat de la visió autonomista…

i 4.- tampoc ha dit ni una sola paraula sobre com enfortir el suposat nou Estat Europeu anomenat “República Catalana”: com controlar el territori i les fronteres, i assegurar els mitjans de comunicació públics per a que no tornin a ser víctimes de la violència estadoespañolista; quines mesures prendre per impedir el 155; quina serà l’actuació dels consellers i dels alts càrrecs de la “República Catalana” davant de les destitucions de Madrid; com tranquil·litzar i al mateix temps encoratjar als catalans; com guanyar la confiança dels diferents actors socials; com aconseguir suports internacionals ara que surt en els titulars que, per fi!, “Catalunya ha proclamat la independència”; etc. Res de res.

I per “La Sexta” m’he assabentat de dues coses interessants:

—la primera NO l’he sentit ni a TV3 ni a 3-24: que el missatge estava prèviament gravat. Això explica la puntualitat! I resulta que mentre s’emetia el missatge, el MHP Puigdemont es donava un bany de masses a Girona, passejant amb la seva dona i sent aclamat amb crits de “President, President!”, “No estàs sol!”, “Gràcies, President!”, “Visca la República Catalana”, etc.

—la segona sí que l’ha emès TV3 però més tard: que “Íñigo Méndez de Vigo, ministro de Educación, Cultura y Deporte y portavoz del Gobierno de España” ha declarat que En Puigdemont i tots els polítics independentistes “pueden participar en las elecciones autonómicas del 21 de diciembre”…  que són les mateixes eleccions autonòmiques que el propi President de la Generalitat va estar a punt el passat dijous de convocar-les per un dia abans, pel 20 de desembre. Però amb una diferència qualitativa: ara són convocades per un president estranger…

Sembla que el MHP Carles Puigdemont i Casamajó, molt popular entre els independentistes per “ser de la ceba” des de jovenet, passarà al Guinness per quatre records que el converteixen en un cas únic mundial (així els catalans ja podrem presumir de ser primers del món en una cosa més: en fer màgia política els dirigents, i en creure’ns-la els dirigits):

—per haver estat capaç el 10 d’octubre de fer pujar fins el cel a dos milions d’independentistes fent-los creure que havia proclamat la “República Catalana” per, als poquíssims segons (caldrà cronometrar-ho científicament!) dir-los que la suspenia indefinidament i fer-los caure a l’infern

—per haver estat capaç el 27 d’octubre de fer creure que el Parlament de Catalunya havia proclamat “la independència de Catalunya en forma de República Catalana” per a continuació actuar com si la Nova “República Catalana” ni existís, i que en la mesura que es comença a obeir el que decideix el “Gobierno de Madrid”, va durar només unes cinc hores

—per haver fet aquestes dues prestidigitacions polítiques amb només 17 dies de diferència

—i per haver-les fet al mateix públic, el poble català, sense que -aparentment- se n’hagi adonat.

Queda clar que si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra, els catalans som l’únic poble que té tanta set (subconscient) de llibertat que els nostres dirigents polítics independentistes ens poden enganyar dues vegades -espero que no més- fent-nos creure que ens hem independitzat de M/C/E-E.

Això sí: En Puigdemont només ha pogut fer aquesta enganyifa amb la complicitat més o menys conscient d’En Junqueras i dels restants 70 diputats independentistes i dels altres dirigents dels partits independentistes; dels Jordis empresonats (llibertat incondicional!!!) i d’altres dirigents de l’ANC i d’Òmnium; dels directors dels diaris independentistes, tant els de paper com els digitals; de la gran quantitat de blogs independentistes; etc. És a dir: de tutti quanti independentista que tingui veu política o mediàtica.

No m’estranya que em costi sentir-me, entendre’m i situar-me com a ciutadà d’aquesta -en la realitat inexistent- “República Catalana” ja que no existeix ni pel seu President. Dóna la impressió que tot això tan sols sigui una peça més en les negociacions cap a forçar la mediació internacional que porti a “un referèndum pactat i vinculant com a Escòcia”, és a dir, per a que surti el “NO” fent tupinada com a Escòcia el 2014, frau electoral que ha sigut SISTEMÀTICAMENT SILENCIAT per TOTS els independentistes d’aquí, grans i petits… excepte al marginat i represaliat David Raventós.

Cada cop em costa més d’atribuir al MHP Puigdemont i als demés líders independentistes actuals unes especials astúcia, capacitat estratègica i ductilitat política subjacents al que fan, que ho justifica tot a ulls de molts independentistes de base i de bona fe.

De fet, i des de fa ja uns mesos, em sento membre impulsor (en solitari per ara?) de que la “República del Principat de Catalunya” torni a aparèixer en la realitat després de 303 anys d’estar sotmesa.

I des de fa dos anys, em sento ciutadà del Principat de Catalunya ja que els catalans no vam esperar pas a la Revolució Francesa el 1789 per ser ciutadans, per inventar les Constitucions, per establir la separació de poders, per ser més Res Publica que totes les Repúbliques d‘aleshores i d’ara, etc.  Sí, el Principat de Catalunya és la meva NACIÓ-estat que està ocupada des de 1714 i que quan aconseguim que l’ocupant M/C/EE marxi, AUTOMÀTICAMENT TORNARA A SER LA “REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA”, ESTAT EUROPEU (el que no vol pas dir necessàriament de la Comunitat Europea, com cada cop també veuen més catalans) I DEL MÓN.

Benvinguts a la “República del Principat de Catalunya” de nou lliure!

Barcelona, 28 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

PD el 29: quan ahir nit ja estava a punt d’enviar aquest text, em van arribar dos documents que, malgrat el bregat que estic en anar contra corrent, em van fer veure el molt innocent que encara sóc… afegeixo que gràcies a Déu!

La qüestió és la següent: com explico en el text, anava veient i, a continuació, escrivint i re-escrivint amb dificultats, que el MHP President de la Generalitat de Catalunya, els seus consellers i la majoria parlamentaria en que es basen, havien estat actuant -amb una orientació que rebutjo, i utilitzant argúcies parlamentàries com les sessions indignes dels 6 i 7 de setembre– per tal de proclamar “un Estat Independent en forma de República Catalana”, però que quan aparentment ho havien aconseguit, de seguida passaven a comportar-se d’una forma que no corresponia a consolidar un assoliment tan important sinó que l’ignoraven. Era, tal com he escrit abans, com si el que havia passat el divendres 27 no anés de debò.

Doncs bé: els dos documents són els següents:

No ha habido declaración unilateral de independencia. The fake DUI

Con un poco de azúcar, ese pacto que nos dan

i argumenten que el 27 d’octubre en realitat en cap moment NO es va declarar o proclamar o fer néixer una “República Catalana”.

I a més avui m’ha arribat que ahir a les 23:16 h. el diari “Público” va treure en la mateixa línia l’article “¿Realmente aprobó el Parlament el viernes la independencia de Catalunya?”.

M’he complicat la vida volen fer un resum de cadascun i incloure’ls. Però això allargaria i retardaria encara més aquesta LA GOTA CATALANA.

Em limito, doncs, a:

—convidar a llegir-los i incorporar-los críticament

—facilitar l’enllaç d’on es pot baixar la resolució que en part es va votar i que és estudiada en els tres escrits: https://es.scribd.com/document/362760025/Resolucion-propuesta-por-JxSi-y-la-CUP#download&from_embed

—compartir una observació: em sembla que els tres escrits estan confeccionats per no-catalans. Si fos així, ho interpreto com que l’estar submergits dins dels esdeveniments genera uns condicionaments que poden dificultat adonar-se del que en realitat passa. Aquesta observació ja la vaig fer en alguna altra ocasió en la que, per ara, no vull entrar.

—i fer un RESUM: si des de la suposada proclamació de la “República Catalana” el divendres 27 d’octubre tots els capitostos d’aquí es comporten 1) no tractant al “Reino de España” com a un país estranger, i 2) no tractant a la suposada Nova “República Catalana” com un nou Estat Europeu, com el nostre nou Estat del que seríem ciutadans, és perquè en realitat el divendres 27 d’octubre NO es va proclamar cap “República Catalana”.

“Qui no es mou, no sent les cadenes” (Rosa Luxemburgo, 18711​-1919)

“L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)

Llibertat dels Jordis… i de tots els catalans !

Llibertat immediata dels Jordis,

llibertat de tots els catalans !!!

“La marca de l’esclau és fer seva la llengua de l’amo” (Tàcit)

 “La marca de l’ocupat és fer seva la visió de l’ocupant”

LLIBERTAT IMMEDIATA I INCONDICIONAL PER EN JORDI CUIXART I EN JORDI SÁNCHEZ ja que són presos polítics de Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E).

I també de manera INCONDICIONAL estic al costat de tota persona, entitat, partit, etc., que actuï per LA LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS (i torno a posar “IMMEDIATA” perquè això és el que desitjo, però he escoltat que En Ernesto Ekaizer, el periodista argentí que entén català, que viu a Madrid i que té bones fonts d’informació dels capitostos d’allà, deia que, segons el que ells ha sentit entre els que tallen el bacallà, la intenció seva és que l’empresonament “preventiu” dels Jordis duri bastants mesos…).

Vull aclarir què significa “incondicional”, ja que és quelcom que vaig aprendre militant a l’extrema esquerra en els anys de clandestinitat i suposo que fa temps que no s’utilitza gaire. Lògicament, “incondicional” vol dir “sense condicions” però, ¿per què sense condicions? ¿per què no els hi poso condicions? Doncs perquè jo i els Jordis estem molt allunyats i no veig que tingui sentit posar condicions a qui pensa/actua tan diferent a com penso/actuo jo. Només podria (potser) posar condicions a algú que està en una orientació similar a la meva i que, per tant, ens podem entendre negociant, consensuant, determinades condicions.

Els Jordis són presos polítics i vull la seva llibertat immediata, però jo no estic gens d’acord amb la política que impulsen.

Per aquesta raó, doncs, estic incondicionalment per LA LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS malgrat el profund desacord que tinc amb la manera com ells i la resta de polítics autonomistes-reciclats-en-independentistes han orientat les grandioses mobilitzacions que el poble català ha tornat a protagonitzar des del 2009.

En efecte, en quan a orientació de fons, aquests dirigents actuals han donat l’espatlla: als nostres avantpassats, enlloc d’inspirar-nos en ells; als seus-i-nostres més de mil anys d’existència; a l’obra històrica ingent, increïble, sorprenent, impressionant, etc. en gairebé tots els àmbits que van realitzar durant més de set segles, mentre van ser el poble més lliure d’Europa fins 1714; a la preservació després contra corrent del desig de tornar a ser lliures; a la resistència davant del genocidi orquestrat per M/C/E-E des de molt abans de 1714; etc. Els Jordis i tothom que té altaveu polític i/o mediàtic han trencat amb el que justament ens dona la força interior que explica que encara els catalans estiguem dempeus (MOLT DEGENERATS però dempeus): la CONTINUÏTAT de més de mil anys com a país/poble/nació/estat d’Europa i del món, un dels primers, el primer constitucional i el més poderós durant segles (tres? quatre? més?).

En quan orientació immediata: un cop orientats -molt mal orientats!- contra els nostres Drets Històrics i Territorials, i anunciant com camí alternatiu light que tot serà nou: “una NOVA Constitució per una NOVA República que serà un NOU Estat d’Europa”, resulta que els Jordis i els actuals líders polítics independentistes porten com a mínim quatre anys (9-N, 27-S, 1-O, 10-O) retardant -avortant!- el naixement d’això nou que anuncien. Com? No fent l’acte que ho faria aparèixer: una Declaració d’Independència (elimino la U d’Unilateral perquè no crec -encara que no ho he investigat- que hagi hagut mai una declaració d’independència que no hagi estat unilateral i, per tant, és redundant posar la U a DUI). Mentre no fem la DI, continuem sent “ciudadanos estadoespañoles catalanes” i estem supeditats a les seves regles de joc, és a dir, som catalans personers de M/C/E-E. I la camarilla parasitària de Madrid pot aplicar-nos las seves lleis segons la comprensió que de sempre té de la justícia: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”.

El manifest de la mobilització del dimarts 17 d’octubre per la llibertat dels Jordis té nombrosos exemples d’aquesta doble orientació que ens porta a la desfeta. A continuació, comento només una frase de cadascun dels tres primer paràgrafs encara que caldria desmuntar-ne gairebé cada frase de cada paràgraf:

1) “Empresonar els (dos) presidents (…) és un gran error, que posa en risc els valors democràtics que crèiem que eren la base de la Constitució de 1978.”.

Doncs bé, aquest empresonament només es pot qualificar de “gran error” si, com el text mostra a continuació, s’ha acceptat l’engany que PELS CATALANS “la Constitución Española de 1978” va significar acabar amb el nostre empresonament, és a dir, acabava amb l’ocupació de la nostra terra des de 1714, amb els barrots que ens van posar fa 303 anys (i que ja no veiem… però que sí SENTIM) i amb el genocidi que estem patint des de molt abans.

En realitat, “la Constitución Española de 1978” va ser una readaptació més de l’“Estado-Español” construït a partir de 1714 ocupant l’Estat Català i destruint-ne totes les seves estructures. Aquest cop la readaptació va adoptar formes democràtiques (com en altres períodes havia adoptar formes monàrquiques, republicanes, frontpopulistes, “dictablandas”, dictaduras, etc.), per tal de poder continuar la seva opressió sobre nosaltres quan la dictadura franquista ja no podia fer-ho més temps.

I resulta que la camarilla-parasitaria-de-Madrid que aleshores NO va votar “la Constitución Española de 1978” però que ara en són els seus “defensores a machacamartillo”, ens recorda que “los catalanes fuísteis los que más la votásteis”.

I ningú aquí els contesta que si aquí vam votar-la més va ser perquè

A) pel poble català significava un respir després de patir la doble repressió franquista: per catalans i per republicans (i abans també la Generalitat de Catalunya republicana i els milicians catalans republicans van ser víctimes de la “II República Española” pel fet de ser catalans);

i B) pels dirigents polítics catalans representava fer-se un espai (sempre supeditat a Madrid) de poder i de privilegis, i de practicar més àmpliament la corrupció social (que les tropes castellanes van imposar el 1714, ja que al Principat de Catalunya NO hi havia corrupció social mentre vam ser un Estat Europeu Independent fins el 10 de setembre de 1714). El poble català va patir aleshores el que En Lluís Maria Xirinacs va descriure a la seva trilogia  “LA TRAÏCIÓ DELS LÍDERS”: Primera Part: La sembra laboriosa (1971-76); Segona: Una pedregada seca (76-77); i Tercera: La collita perduda (77-79, amb ampliacions el 1981 i el 1994). Cada volum té unes 300 pàgines (disponibles en fotocòpia). Malauradament, encara no he pogut llegir-los. Si algú té escrit, o por fer-ne, un resum… moltes gràcies! Pel que els he fullejat, em sembla que serien de gran utilitat per comprendre millor el que ha passat i passa actualment…

Justament l’empresonament dels Jordis NO “és un gran error”. Pel contrari, és un fet més que confirma, fent-lo més visible, el nostre sotmetiment a M/C/E-E.

2) “Quan algú tolera que vulnerin els drets dels catalans, hi perden tots els ciutadans europeus.”

Doncs aleshores els ciutadans europeus fa temps (tres segles!) que tenen els seus drets vulnerats, però no se’n en adonat. Només que ells tenen una excusa molt potent: que la immensa majoria de catalans toleren que se’ls hi negui tots els drets ja que nosaltres estem presos de M/C/E-E des de 1714, i sembla que només ara, per fi!, molts catalans, gràcies a les actuacions dels ocupants més agressives del que fan “normalment”, descobreixin que ens “vulneren” una llibertat QUE EN REALITAT NO TENIM, és a dir, ens vulneren uns drets que en realitat fa tres segles que ens estan sent no vulnerat sinó senzillament negats EN TAN QUE CATALANS. I és clar: si nosaltres no ho diem, ¿quins “ciutadans europeus” poden saber-ho i, potser, poden reaccionar solidaritzant-se amb nosaltres?

i 3) “L’Estat actua com una dictadura: ens jutgen i ens priven de llibertat per manifestar-nos pacíficament.”

Els redactors d’aquest manifest -que segurament estan a favor de la independència- mostren “la marca de l’ocupat” quan parlen de “l’Estat” com si fos el seu Estat sense explicitar que es tracta de l’“Estado-Español”. I com que han fet seva “la visió de l’ocupant”, no veuen que l’“Estado-Español” va ser construït des del seu començament el 1714 per exercir la dictadura castellana contra els catalans mantenint-nos sotmesos.

I no és en absolut que ARA “ens jutgen” i que ARA “ens priven de llibertat” (afegint a més els redactors -mostrant la seva mentalitat autonomista- que és només “per manifestar-nos pacíficament” sense explicitar que si ens “manifestem pacíficament” és amb l’OBJECTIU VITAL DE RECUPERAR LA LLIBERTAT COM A POBLE, encara que això fonamental queda reduït pels dirigents catalans actuals, inclosos els Jordis, a “la independència, que és una qüestió política”) sinó que és des de 1714 que ens han privat de llibertat: com a individus catalans i com a Nació Catalana. De fet, de 1714 ençà no es pot parlar de poble català, ja que un poble que no és lliure, no és poble.

Només no “ens jutgen i ens priven de llibertat” mentre nosaltres ens comportem com a bons “estadoespañoles libres e iguales, súbditos del Reino de España”, és a dir, mentre nosaltres mateixos ens neguem com a catalans, mentre nosaltres som els nostres propis carcellers. Per això ara ens estan pressionant “para volver a la normalidad”.

En quan els catalans comencem a actuar com a catalans diferenciats, som immediatament “llamados al orden vigente” i comminats a “respetar la legalidad”, inculcant-nos “la concepción castellana del Derecho” segons la que “las leyes con para cumplirlas”, mentre que en la concepció catalana del Dret las lleis són per ajudar a fer justícia, i si no compleixen aquesta funció, els catalans no hem de complir les lleis; és més, les Constitucions Catalanes (que, per cert, són vigents i hauríem de començar a aplicar-les per actualitzar-les) recollien la pràctica que els catalans podien combatre les lleis si consideraven que no ajudaven a fer justícia.

 

Caldria fer un comentari crític de cadascun dels sis paràgrafs restants del manifest, però em falta temps i, a més, s’allargaria massa aquest text que ja comença a ser llarg. Però no puc estar-me’n de comentar la darrera frase: “Exigim justícia” (m’ha arribat així, tal qual, sense ni tan sols un signe d’admiració que, encara que fos formalment, reforçaria l’“exigència”…).

L’anterior text al meu blog LA GOTA CATALANA es titula Tornar a la Legalitat i a les Constitucions CATALANES! En el penúltim paràgraf hi proposo: <<Si nosaltres cada cop afegim “català” al que és nostre i “castellà” o “estadoespañol” al que és d’ells, i els obliguem a que ells també ho facin, quedarà clar que som dos pobles/països/nacions/estats totalment diferents, i que el que ells anomenen “convivència desde hace siglos” en realitat és ocupació de la terra i sotmetiment del poble. I durant aquests “siglos” han fet esforços plenament conscients per acabar amb nosaltres, per executar EL GENOCIDI CATALÀ que ens apliquen, per exemple, volent obligar-nos a ser “todos libres e iguales” quan en realitat catalans i castellans som diferents, i quan justament per a poder continuar sent diferents, els catalans  necessitem tornar a ser lliures.>>

Aplicant aquesta proposta d’adjectivar a la frase que conclou el manifest, “Exigim justícia”, resulta “Exigim justícia castellana o estadoespañola”. I ¿a qui es dirigeix aquesta “exigència”? Justament a l’“Estado-Español” que va ser construït amb l’objectiu de mantenir-nos presos aplicant-nos la seva “justícia castellana”! I ¿a qui hauria d’aplicar l’“Estado Español” aquest “Exigim justícia castellana”? Als Jordis, és a dir, als presidents de dues associacions que aquest “Estado-Español” considera que tenen una gran responsabilitat en “los tumultos y la sedición que pretende romper la unidad de España”.

Totalment i incondicional d’acord amb “demanem la llibertat immediata de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart”, com diu el manifest. Però això és frontalment incompatible amb “Exigim justícia”, és a dir, parlant clar i català, “Exigim a l’’Estado-Español’” que apliqui “justícia castellana a dos catalanes que son unos independentistas sediciosos”. Els redactors d’aquest manifest deurien començar a descobrir -com jo vaig tenir la sort de poder fer fa tres anys- que el Dret Català (que anava de baix cap a dalt, del poble a l’autoritat) NO TENIA RES A VEURE amb el “Derecho Castellano” (que anava i va de dalt cap a baix, “del Rey a los súbditos”) i que es va anar imposant com a “Derecho Español” que, com he dit abans i com es comprova amb el que passa gairebé cada dia, es pot resumir amb “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente”, i representar amb “el palco del Bernabeu”.

És hora de restablir la CONTINUÏTAT amb els nostres més de mil anys d’existència, de recuperar la nostra autèntica Història, de recobrar el nostre Dret Català, d’aplicar i actualitzar les nostres Constitucions Catalanes, d’adaptar les nostres Formes de Govern Catalanes,…, i de que ELS CATALANS RECUPEREM LA LLIBERTAT aconseguint que l’ocupant, M/C/E-E, marxi.

Així, cal explicar arreu que aconseguir LLIBERTAT IMMEDIATA DELS JORDIS! està totalment relacionat amb orientar-nos a, l’abans possible, RECUPERAR LA LLIBERTAT DE TOTS ELS CATALANS!

(NOTA: falta posar enllaços i una correcció final)

Barcelona, 20 d’octubre de 2017

PD afegit el dissabte 21:

L’aplicació (encara que fos en formes més suaus que les que avui s’han anunciat) per M/C/E-E de l’article 155 de la, al Principat de Catalunya, triplement il·legal “Constitución-Española-de-Derecho-Castellano-de-1978”, re-actualitza, per una banda, la seva condició d’ocupants, de carcellers i de genocides, i, per l’altre banda, la nostra situació d’ocupats, de presoners i de genocidats. I quan M/C/E-E afirma que “el 155 no suspende ni acaba con el autogobierno ni con las instituciones catalanas” està ajudant a entendre, als catalans que s’atreveixin a veure la dura realitat, que NO hi ha veritable autogovern català des de 1714, i que les “instituciones catalanas” actuals emergeixen al 1977 com una part component de l’“Estado-Español” i, per tant, són “Estado-Español en territorio catalán” que ha actuat i que actua controlant i espoliant el poble català (i, en darrer termini, ajudant a que prossegueixi EL GENOCIDI CATALÀ que estem patint des de molt abans de 1714).

Considero que tota la situació canviaria qualitativament a favor dels catalans simplement si, arreu, situéssim en el centre de les nostres explicacions i de les nostres actuacions que el que, un cop més, volem ara és senzillament RECUPERAR LA LLIBERTAT, i que per això cal restablir la continuïtat efectuant la DEVOLUCIÓ de les nostres Constitucions i dels nostres Drets Històrics i Territorials, és a dir, tornant tot el possible a ser el que vam ser durant més de set segles.

Posant només un exemple, és xocant sentir que els ocupants (en aquest cas, amb “Ciudadanos” a davant de tots) reclamen i criden “llibertat!” en actes i manifestacions que fan en territori ocupat (i també parlen de “libertad” en els discursos que fan a la capital ocupant). I cal entendre que facilitar-los que ens puguin usurpar la BANDERA DE LA LLIBERTAT és una de les conseqüències més perverses de l’orientació que han imposat precisament els Jordis i altres portaveus de que la-independència-és-una-qüestió-política.

I finalment per ara, ja que ressituar-nos en la realitat que vivim exigeix molts més fets impactants i molts més canvis d’actitud mental i ètica: certament, ELS JORDIS SÓN PRESOS POLÍTICS per impulsar una política independentista que M/C/E-E persegueix, i cal exigir la seva immediata llibertat.

Però encara més important és que TOTS ELS CATALANS SOM PRESOS NACIONALS PER NO ACCEPTAR SER GENOCIDATS VOLENT TORNAR A SER UN PAÍS/POBLE/NACIÓ/ESTAT LLIURE.

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

Tornar a la Legalitat i a les Constitucions CATALANES!

Madrid té raó.

I ‘Europa’ i els suposats ‘mediadors’, ‘negociadors’, etc., també.

 

Sí, certament els catalans hem de tornar

a la Legalitat i a la Constitució.

Però a les nostres,

a les CATALANES!!!

El dimarts 10 d’octubre es va crear a la “República del Principat de Catalunya sotmesa des de 1714 per Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E)” una situació que -pretenent no molestar a ningú- qualifico com a “sorprenent”.

Tan “sorprenent” que el matí del dimecres 11 d’octubre M/C/E-E va requerir al President Puigdemont que abans de les 10 del matí del dilluns 16 d’octubre contesti clarament si “SÍ” o si “NO” el passat 10 d’octubre es va declarar la independència de Catalunya. I va afegir que tant si 1) contestava que “SÍ”, com si 2) no contestava, o com si 3) contestava en forma diferent a un concís “SÍ” o “NO”, en els tres casos automàticament M/C/E-E ja el requeria per a que abans de les 10 del matí del dijous 19 anul·lés la declaració d’independència i retornés a tots els catalans de nou a “la legalidad española”.

Des d’abans del dia 10 s’ha intensificat la circulació de nombroses declaracions, recomanacions, consells, advertències, admonicions, amenaces, etc., de personalitats, d’organismes i d’autoritats d’aquí i d’allà, i d’arreu d’Europa i del món, que acostumen a tenir tres apartats: a) rebutgen, o fins i tot condemnen, la violència, b) subratllen la necessitat de negociar i d’arribar a acords, i c) insisteixen en que en tot el que es faci, els catalans hem de respectat “la legalidad constitucional vigente en España”.

I pel que diuen els anomenats “mitjans de comunicació” i pel que m’arriba per les anomenades “xarxes socials”, els dies 11, 12, 13, 14 i 15 han estat un continu anar i venir d’interpretacions, d’argumentaris, de visites, de consultes, de recomanacions, d’exigències, de pressions, de súpliques, etc. al President Puigdemont sobre què hauria de contestar el dilluns.

Per part meva, i segons el que entenc gràcies al que vaig aprenent a empentes i rodolons, i més enllà de les emocions que em genera el que estem vivint, considero (sense entrar aquí a valorar l’1-O) que:

1) EL 10 D’OCTUBRE NO VA HAVER-HI CAP DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA.

El DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, XI legislatura, cinquè període, sèrie P, número 83 recull fil per randa la Sessió 43.1 ordinària del Ple del Parlament celebrat el dimarts 10 d’octubre de 2017, a partir de les 19,11 h., amb la “Taula de contingut”: “Compareixença del president de la Generalitat per a informar sobre la situació política actual”.

El final de la pàgina 7 i el començament de la 8 recullen aquestes paraules dites pel President Puigdemont:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Ca­talunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent i s’ha guanyat el dret a ser es­coltada i respectada. (…).

              El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, les urnes diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.

              Com és conegut, la Llei del referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en el cas que el nombre de vots del sí hagi es­tat superior al nombre de vots del no, el Parlament –i ho cito textualment de la llei, obro cometes– «celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes, i acordar l’inici del procés consti­tuent».

              Hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre. I hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de legislatura. Arribats a aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Ca­talunya esdevingui un estat independent en forma de república. (Aplaudiments forts i perllongats.)

1.1) Sense fer aquí una sèrie de consideracions que allargarien massa aquest escrit, el que em sorprèn és que no es complissin ni tan sols els requisits que explica la pròpia cita de la “Llei del referèndum” utilitzada pel President Puigdemont: “El Parlament celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya”. És clar que el Parlament, que sí estava reunit en sessió ordinària, NO VA FER CAP “declaració formal de la independència de Catalunya”, cosa que -suposo- exigiria, a més de tenir i llegir solemnement la pròpia “declaració formal”, aprovar-la en una votació. Tot el que es va fer és que Puigdemont digués que “Arribats a aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Ca­talunya esdevingui un estat independent en forma de república”. Seria il·lustratiu del que de fons està passant entre els parlamentaris i els assistents al ple (i dins de cadascun d’ells) entendre les raons que aquesta vaporosa vaguetat fos acollida amb Aplaudiments forts i perllongats

1.2) Que acabada la sessió ordinària del ple, i fora ja de la Sala de Sessions del Parlament, els 72 diputats independentistes signessin un document de quatre pàgines que porta un títol igualment vaporós com “Declaració del representants de Catalunya” que fins i tot amaga que pretén ser una declaració d’independència, no té cap validesa jurídica i és un acte que, a manca d’una millor explicació, està dirigit a calmar als centenars de milers (milions?) d’independentistes que es van sentir traïts pels que fins el dia 10-O havien estat els seus dirigents.

1.2.1)   I els dies següents, una part del signants demanen que la setmana propera es faci un Ple del Parlament que declari la independència… però no diuen el que aquesta petició implica: que aleshores el dia 10-O van fer teatre, dins i fora del ple!

1.3)      El mencionat Diari de Sessions recull les intervencions que en acabar En Puigdemont van fer Inés Arrimadas, Miquel Iceta, J. Lluís Franco Rabell, Xavier García Albiol, Anna Gabriel, Germà Gordó i Lluís M. Corominas, i que tot seguit la Presidenta Sra. Forcadell “aixeca la sessió a les nou del vespre i quatre minuts”. O sigui que qui suposadament acaba de fer un acte històric com seria la declaració d’independència de Catalunya, no va no tan sols contestar les moltes crítiques que acabava d’escoltar sinó que tampoc va aprofitar l’ocasió per mirar de tranquil·litzar als moltíssims independentistes que sabia que havia decebut… dient-ho suaument.

 2) Per tant, TAMPOC VA HAVER-HI CAP SUSPENSIÓ DE LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA malgrat que a continuació el President digués:

Això és el que avui fem amb tota solemnitat, per responsabilitat i per respec­te. I, amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.

2.1) Encara li treu més serietat el fet que no es fixi

2.1.1) ni quina és la duració del període de (suposada) suspensió, deixant-lo en un de nou vaporós termini de “les properes setmanes”

2.1.2) ni amb qui, ni sobre què, seria el suposat diàleg

2.1.2.1) diàleg que tindria com objectiu fer “possible arribar a una solució acordada”… amb qui? Suposo que vol dir amb l’“Estado-Español” actualment governat pel PP, que ja ha dit de totes les formes possibles que descarta cap diàleg que no sigui acceptant prèviament que els catalans continuem sotmesos “acatando la Constitución Española”

2.1.2.1.1) i també el PSOE, l’altre partit que pot governat l’“Estado-Español”, ha dit que fa costat al PP “para defender la unidad de España” i que descarta qualsevol “reforma de la Constitución que reconozca el derecho de autodeterminación”

2.2) O sigui que quelcom-que-no-existia va ser a continuació suspès-durant-no-es-sap-quan-temps a fi de poder dialogar-amb-no-es-sap-qui cara a obtenir un objectiu que els possibles dialogadors descarten rotundament

3) Vist això (i més), ¿QUIN SIGNIFICAT TÉ DEMANAR LA SUSPENSIÓ DE LA SUSPENSIÓ?

 

Trobo que l’única justificació vàlida d’aquesta conducta confusa i confusionista -i que finalment ens porta a la desfeta- de tots aquests actors polítics és voler esquivar la repressió de M/C/E-E, i que per aquest motiu no parlen clarament, dissimulen els punts a tractar, no signen assumint la responsabilitat, no actuen obertament, etc., i que aquest poder que sobre ells tenen els diferents aparells de l’“Estado-Español” és degut a que M/C/E-E és una presó de nacions, i a que el poble català li està sotmès des de 1714. Però això cabdal és el que, per motius que no acabo de tenir clar, tots els dirigents independentistes amaguen, i insisteixen en dissimular.

Considero que el que va passar el 10-O i el que està passant aquests dies posteriors, perllonga la manera incorrecta com els dirigents autonomistes-reciclats-en-independentistes han actuat anteriorment (especialment el 9-N i el 27-S) i confirma que “És l’hora de replantejar-s’ho tot i de re-començar a actuar per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA”, full que vaig repartir durant la darrera Diada (i que ampliaré en un proper text anomenat “Ressituem-nos, siusplau!!!”).

Pel que ha circulat i pel que entenc sobre l’actuació de les autoritats polítiques i mediàtiques europees i internacionals suposadament possibles mediadores:

— abans del 10-O, sobre tot pressionant per a que no es fes la Declaració d’Independència (que m’ha quedat clar que és l’únic que els ha tingut preocupats, fins i tot espantats, uns dies)

— després del 10-O, sobre tot insistint en que els catalans hem de respectar “el orden legal y constitucional establecido en España”

— i tan abans com després del 10-O, sobre tot recomanant que l’única sortida adequada i democràtica és que Madrid i Barcelona acordin “un referèndum pactat i vinculant com el d’Escòcia”, afegint-hi sovint obertament “per a que surti el NO” (això sí, AMAGANT TOTHOM, també els independentistes “grans” i “petits” d’aquí, que el “NO” va guanyar a Escòcia perquè va haver-hi frau electoral, tupinada, ja que EN REALITAT va dipositar-se un 70% de “SÍ”),

arribo a la conclusió central que la manera més adequada, tan històricament com estratègicament, per poder RECUPERAR LA LLIBERTAT fent, a més, cas als consells de tots els que ens recomanen tornar a l’ordre, és que efectivament els catalans tornem a l’ordre però al nostre propi ordre que vam elaborar durant vuit segles i que deixem definitivament el desordre castellà/estadoespañol que ha imposen i volen continuar imposant-nos.

Encara que Madrid ho negui i que Barcelona ho amagui, nosaltres tenim tot el que vam anar construint durant set segles de ser un Estat Europeu Independent: un Dret Català que no tenia res a veure amb el “Derecho Castellano” imposat com a “Derecho Estadoespañol” (i que es pot resumir en aquestes tres regles: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislacion vigente”), unes Constitucions Catalanes que són vigents i que, per tant, només es tracta de començar a aplicar-les i, així, a actualitzar-les (pel contrari, la “Constitución Española de 1978” és triplement il·legal al Principat de Catalunya) i unes Institucions i Formes de Govern Catalanes que, entre altres “coses”, garantien la “immunitat del poble” (immunitas plebis) i prevenien la corrupció social escollint els càrrecs pel mètode anomenat “insaculació”.

Si nosaltres cada cop afegim “català” al que és nostre i “castellà” o “estadoespañol” al que és d’ells, i els obliguem a que ells també ho facin, quedarà clar que som dos pobles/països/nacions/estats totalment diferents, i que el que ells anomenen “convivència desde hace siglos” en realitat són els seus esforços per acabar amb nosaltres, és EL GENOCIDI CATALÀ que ens apliquen, per exemple, volent obligar-nos a ser “libres e iguales” quan justament som diferents, i per a poder continuar sent diferents, necessitem tornar a ser lliures.

Sí, és molt senzill: VOLEM TORNAR A SER LLIURES!!!

I per això cal reprendre la CONTINUÏTAT amb els nostres més de mil anys d’Història, inspirar-nos en els nostres avantpassats (que eren el poble més lliure d’Europa), entendre primer nosaltres i a continuació explicar arreu al món que som un Estat Europeu (el primer Constitucional) ocupat per M/C/E-E des de l’11 de setembre de 1714, i que ara volem que l’ocupant marxi. BON VENT I BARCA NOVA!

Lluís Botinas, 2:31 del 16 d’octubre de 2017

PD: Ja s’ha emès el 17 è. capítol a Radio Hadrian, la veu a la Catalunya Lliure, d’En David Raventós, qui el 3 de maig de l’any passat va veure censurada, truncada i represaliada la seva vaga de fam indefinida per la independència. Aquest és l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=xh6cpyAsulk S’hi troba una informació única, i des de dins, del que està passant i dels actuals actors i dirigents independentistes.

Cada dia 185 catalans moren presos de Madrid. LLIBERTAT !!!

CADA DIA 185 CATALANS MOREN PRESOS

DE MADRID/CASTILLA/ESTADO-ESPAÑOL.

LLI – BER – TAT !!!

Però la culpa principal no és dels capitostos de Madrid, ja que ells tenen l’obligació de mantenir-nos presos com estem des de 1714 i per aquesta raó actuen amb la violència en que ho fan i en tots els àmbits possibles.

La responsabilitat principal és dels sub-capitostos de Barcelona, que ajuden als capitostos de Madrid a mantenir-nos presos. Com?

— silencien que el Principat de Catalunya està ocupat des de fa 303 anys per Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E), i que del que ara es tracta es de RECUPERAR LA LLIBERTAT,

— ens fan creure que actualment som lliures i, per tant, són decisius per aconseguir que els catalans continuem estant presos,

— i neguen els nostres més de mil anys d’Història. Així ens han portar a l’innecessari i perillós camí de votar. Però ficats com estem en aquest camí, ja podrien haver proclamat la “nova República Catalana” el 9-N del 2014, i també el 27-S del 2015. O ara mateix, després de l’1-O. Podrien proclamar la DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA AVUI! Però no ho fan. I així, cada dia que passa hi ha 185 catalans més que segueixen morint presos…

Un dels fets que més em van impressionar/emocionar/alegrar de (la ja data de referència que ha passat a ser) l’1-O és el tracta que vam donar a les persones grans i també la valenta actuació de moltes iaies i de molts avis. Ho vaig començar a reflectir en el text “Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats”.

I ara vull continuar fent-ho des d’un altre perspectiva que em va fer adoptar una avia que vaig veure a la tele afirmant amb els ulls brillants: “Vull morir independent!”.

M’hagués agradat més que hagués dit “Vull morir lliure!”. Segurament ella estaria d’acord amb mi en que aquesta segona expressió seria més profunda, més real, més adient als seus propis sentiments que no pas la primera. Però que digués “independent” reflexa la pressió que fan els dirigents autonomistes-reciclats-en-independentistes per orientar les massives mobilitzacions del poble català cap a, com ells mateixos diuen, “la independència, que és una qüestió política”, enlloc de fer-ho cap a “la llibertat, que és una qüestió vital i de dignitat”. És clar que RECUPERAR LA LLIBERTAT ha d’adoptar formes polítiques, i també és clar que té conseqüències econòmiques, però TORNAR A SER LLIURES és moltíssim més que només política i, encara amb més raó, moltíssim més que només economia.

No em moc per Internet tot el bé que m’agradaria saber-ho fer, i no he sabut trobar directament quants catalans moren cada any. Però buscant dades demogràfiques he arribat a que deu ser bastant cert que hi ha uns 7,5 milions d’habitants a Catalunya (que faig la hipòtesi de considerar-los catalans) i que la taxa de mortalitat es situa en torn del 9 per mil. Això dóna una quantificació indirecta aproximada del número de catalans que moren anualment de 67.500, i significa una mitjana de 185 catalans morts cada dia (i per això he posat aquest número en el títol).

Doncs bé: sigui quina sigui la seva posició política i vital (que els faria viure de manera diferent el saber-ho, però ara vull subratllar que NO ho saben), cada dia tots aquests 185 catalans moren presoners de M/C/E-E. Per què? Doncs perquè el Principat de Catalunya està ocupat des de 1714 i des d’aleshores tothom que viu sobre aquest territori està sotmès a M/C/E-E.

Els capitostos de Madrid ho reconeixen implícitament quan afirmen que “La independencia de Cataluña rompería España”, ja que estan reconeixent que l’“Estado-Español” es va construir aixafant Catalunya, anorreant l’Estat Català.

Cada dia des de fa 303 anys, la conducta de la camarilla-parasitària-de-Madrid confirma el que proclama la lletra de “Els Segadors”: “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba!”, ja que ells s’han educat a sí mateixos com a ocupants. I, per cert, no es pot oblidar que també eduquen com a ocupants els seus súbdits; per això alguns poden cridar “¡A por ellos, oé, oé, oé!”.

I, paral·lelament, a nosaltres M/C/E-E ens ha educat com a ocupats. Per això nosaltres (sobre)vivim d’una manera que no seria suportable per un castellà que de sobte visqués 12 hores com ho fem els catalans. Nosaltres, en canvi, no som conscients que estem presos ja que, a partir de 1714 i a cops, els barrots es van anar convertint en mobiliari de casa nostra.

Però si l’1-O és una data que incorporarem a la nostra Història, és per la resposta que el poble de Catalunya vam donar als moviments preparatoris i a la intervenció de “los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado Español”: primer el 10 de setembre, que ja va fer que comencessin a sobresortir els barrots, i després el mateix 1-O, on la reacció davant dels brutals atacs de la “Guardia Civil” i de la “Policía Nacional” va fer que votar “SÍ” signifiqués votar “SÍ A LA LLIBERTAT!!!”.

Em temo que l’1-O no passarà a la nostra Història pel fet d’haver aconseguit votar ni d’haver-ho fet amb un 90% de “SÍ”, ja que molt probablement això els subcapitostos d’aquí no ho convertiran en una Declaració d’Independència sinó que ho desviaran cap a un dels tres carrerons sense sortida que estan promocionant TV3 i altres mitjans de “comunicació”: “mediació”, “DUI però diferida” o “eleccions autonòmiques”.

L’1-O passarà a la Història de Catalunya perquè aquell diumenge milions de catalans de totes les edats i de tots els estatus socials vam (començar a) perdre la por davant de M/C/E-E.

Per això de seguida Madrid ha rellançat la por amb A) el xantatge econòmic convertit en arma política, i amb B) el desplaçament de milers d’“estadoespañoles” de fora de Catalunya a Barcelona per activar aquí les tropes civils d’ocupació enviades intencionadament com a mínim des dels anys 50.

I Barcelona reforça aquests dos atacs de Madrid A-1) silenciant que el canvi de seu social de grans empreses és en realitat un atac principalment polític, i A-2) silenciant que la independència de Catalunya posaria fi a l’espoli fiscal que roba anualment molt més dels 16.000 milions d’euros que diu la Generalitat (i dels que Madrid reconeix la meitat, 8.000 milions), i B) transmetent durant hores en directe no només per 324 sinó també simultàniament per TV3 aquest desembarcament, mentre censura a qualsevol català que assenyali els incompliments i les maniobres dels actuals dirigents, començant per En David Raventós, l’únic independentista que s’atreveix a parlar de traïció i d’infiltrats (també en programes de ràdio donant noms, cognoms i tot tipus de detalls).

Cara a obrir una sortida qualitativa a aquesta situació:

— per la Diada ja vam repartir el full “És l’hora de replantejar-s’ho tot i de re-començar a actuar per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA”;

— el 17 de setembre, per tal de facilitar la inspiració als actuals Govern i Parlament, vaig proposar dos possibles models de DUI, el segon respectant els nostres Drets Històrics;

— avui, 8 d’octubre, En Miquel Manubens, de Devolucio.cat, ha publicat l’article “La República que volem”, tot ell molt interessant. Gairebé al final, sobre el nom de la República afirma que <<El nom no pot ser cap al que es pugui afegir cap adjectiu, per tant la millor definició és la que feien servir a les Corts de 1705: “República del Principat de Catalunya”, perquè només aquest nom reflecteix continuïtat històrica: Som hereus d’una nació que va nàixer el 10 de març de 988, quan Borrell II converteix Catalunya en un estat independent. El 1214 tinguérem les primeres corts. Des de 1283 teníem Constitucions. Des de 1289 un govern i des de 1413 la divisió de funcions entre corts, govern i rei era tan clara o més que en països que van fixar en constitucions 400 anys més tard.>>.

Fins fa poc, jo deia que som un Estat ocupat i que, dient-ho i aconseguint que l’ocupant marxi, tornaríem automàticament a ser de nou un Estat Europeu Independent. Avui he aprés que així recuperaríem la continuïtat de la REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA.

Obligar a que ara el Govern/Parlament proclami la independència immediata i sense condicions prèvies, significaria RECUPERAR LA LLIBERTAT i faria que els catalans deixem de morir presoners de M/C/E-E.

Aconseguir que la República del Principat de Catalunya torni a ser un Estat Europeu Independent permetria, a més, RECONSTRUIR LA NACIÓ i revertir EL GENOCIDI CATALÀ que estem patint des d’abans de 1714.

Barcelona, 8 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de www.lagotacatalana.cat

“Qui no es mou, no sent les cadenes” (Rosa Luxemburg, 1871-1919)

 “L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)

 

Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats

Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats

Per a mi, una de les actuacions més significatives que va haver-hi l’1-O va ser el respecte i l’amor amb que els catalans vam tractar a la gent gran. I també la manera com moltes iaies i molts avis van reaccionar davant de la “Policía Nacional (PN)” o dels “Guardias Civiles”.

Abans d’explicar-ho, vull recordar que fa gairebé 9 mesos vaig acabar l’article de nou pàgines “Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara”, que allargava fins el juliol passat un altre text de 16 pàgines que havia escrit un any abans intitulat “Conèixer els catalans d’abans de 1714”. Amb les notes que ara escric, vull actualitzar-los.

Convido a llegir aquests dos texts on comparteixo el que -molt content… i també molt emprenyat!- he anat descobrint els darrers quatre anys sobre què realment va ser durant uns vuit segles el Principat de Catalunya, pal de paller de tota la Nació Catalana. Ho resumeixo: els catalans i les catalanes -i ho escric així perquè aquí sí hi havia aleshores igualtat entre homes i dones- érem el poble més lliure d’Europa.

I he arribat a la conclusió que el Principat de Catalunya és (intencionadament no dic pas “era” o “va ser”) un Estat Europeu, el primer Constitucional, independent fins el 10 de setembre de 1714, i que està ocupat des d’aleshores fins ara. I la meva proposta d’orientació pel moviment actual és que si nosaltres afirméssim clarament que la nostra terra està ocupada, que nosaltres estem presos i que ens estan genocidant, Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E) hauria d’anar-se’n. I automàticament nosaltres tornaríem a ser un Estat Europeu Independent, el Principat de Catalunya, sense necessitat de posar a votació res de res.

La nostra força ens ve de la CONTINUÏTAT (per ara, subconscient) dels nostres més de mil anys d’Història. Una Història, per cert, que desconeixem perquè ens ha estat no només negada sinó espoliada pels capitostos de Madrid i, el que és encara més greu, està sent amagada pels subcapitostos de Barcelona. Però que, afortunadament, està sent recuperada…

Aquesta força és la que, de nou, està tornant a emergir aquest dies.

I subconscientment, aquesta força que ens ve de més de 30 generacions d’avantpassats, es va tornar a manifestar doblement l’1-O. (I tinc clar que si aquesta força es fes conscient, canvi que pot passar en poques setmanes, seríem invencibles).

Per una banda, quan tothom aplaudia l’arribada als punts de votació de la nostra gent gran, quan se’ls hi donava preferència a les cues perquè no haguessin d’esperar mentre els més joves continuaven dempeus, quan se’ls hi facilitava cadires si havien de romandre perquè el sistema informàtic havia caigut, quan se’ls acompanyava a la sortida fins arribar a un lloc segur, etc.

I per l’altra, quan les nostres iaies i els nostres avis s’enfrontaven als repressor, els hi plantaven cara mirant-los als ulls, i fins i tot es llençaven a protegir als joves.

Tinc la sort de conèixer un cas concret: una senyora de 87 anys que per poder caminar va amb un carret de la compra (ja que, coqueta, no vol anar pel carrer amb uns caminadors sanitaris “d’aquests que porten els vells”, diu). Quan ja portava des de les 7 del matí a les portes del “seu” col·legi per defensar-lo, i just abans que obrís com a centre electoral a les 9 h., van arribar uns 50 “Policías Nacionales (PN)”. Explica que sense dir res, ni tan sols preguntar pels responsables ni exigir les urnes, van començar de seguida a colpejar en totes direccions indiscriminadament, enfurismats.

Aquesta avia es va veure separada del seu carret, i malgrat ser llençada a terra intencionadament per un PN, no va caure perquè va rebotar en d’altres PN fins poder-se agafar a una moto. I aleshores, enlloc d’amagar-se, per protegir a una parella de joves que estaven a terra, es va inclinar sobre ells mentre li cridava al PN que anava a pegar-los amb la porra: “NO TENIU DRET A FER AIXÒ QUE FEU!!!”.

Explica: “No sé si em va entendre o si va ser perquè el va sorprendre la meva acció, però aquell PN es va quedar paralitzat. Aquesta situació va durar uns segons. Aleshores va arribar un altre PN que va passar entre nosaltres dos, va agafar la noia pels cabells, la va arrossegar per sobra del noi que seguia blanc quiet, fins llençar-la uns metres més enllà. El ‘meu’ PN es va girar i marxar. Jo hem vaig recolzar en la moto fins que, un cop els atacants se’n van anar sense ni tan sols entrar a buscar les urnes, algú em va portar el carret de la compra. Xopa perquè estava plovent, vaig anar a casa a canviar-me. Dues hores després vaig poder votar dins d’un ambient de gran alegria.”.

Aquesta és la nostra gent gran en que vull continuar inspirant-me.

És importantíssim que els avis i les iaies estiguin traient-se del moll de l’os la por que M/C/E-E ens ha inculcat al poble català amb successives repressions brutals des de  1714 (repressions que, per cert, són silenciades pels dirigents independentistes-processistes, quan haurien d’estar explicant urbi et orbe que som víctimes d’un GENOCIDI CATALÀ des de molt abans de 1714).

I és decisiu el fet que la gent gran ara es mobilitza juntament amb els joves -els seus nets i netes!!!- que, de sobte, estan ocupant l’escena i estan rejovenint tots els actes i totes les accions.

Tornar a reunir avis i nets multiplica la força de qualsevol societat.

I -casualment?- això està passant ara dins de la societat catalana en reconstrucció!!!

La nostra llibertat està molt més a prop.

Barcelona, 3 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

 

Votar “SÍ” a la LLIBERTAT

Ressituem-nos  –  1

Anar encara a votar “SÍ” a la LLIBERTAT

NO és una qüestió de “votar” NI TAMPOC de “dret a decidir” NI TAMPOC NOMÉS és una qüestió d’“independència” NI ENCARA MENYS és una qüestió de “democràcia”. Es tracta de molt més que tot això.

És qüestió de LLIBERTAT o, millor encara, és qüestió de RECUPERAR LA LLIBERTAT.

Més concretament: és qüestió de RECUPERAR LA LLIBERTAT NACIONAL DE CATALUNYA i, simultàniament, LA LLIBERTAT INDIVIDUAL DELS CATALANS EN TANT QUE CATALANS ja que “L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996).

L’1-O significa visualitzar l’ocupació de Catalunya “por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado Español”.

Més exactament: significa fer visible la re-ocupació (del Principat) de Catalunya. L’1-O implica la renovació de l’ocupació de la nostra terra que dura des de 1714.

La gran majoria de persones que es senten catalans (sigui bé per ser-ne de família o sigui bé per ser-ne per elecció després de viure aquí varies dècades o el temps que sigui) SENTEN que la nostre terra està ocupada, que estem presos de Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E) i que ens estan genocidant obligant-nos a ser “todos libres e iguales”. Tot això els catalans ho SENTEN però no ho SABEN.

I els catalans NO SABEM la nostra greu situació REAL no per culpa de M/C/E-E (que té obligació de negar-la, ja que n’és el causant) sinó perquè els actuals dirigents-autonomistes-reciclats-en-independentistes L’AMAGUEN.

Però l’actuació de la “Guardia Civil” des de (per posar un dia determinat) el 20-S ha fet que molts catalans ara estiguin exclamant: “Ai guaita: si tenim barrots al menjador!!!”. I al mateix dia 20-S van començar a sentir-se alguns crits de “Fora  –   les forces   –   d’ocupació !!!”.

I l’actuació avui de la “Policía Nacional” i de la “Guardia Civil” ha fet que fins i tot el President Puigdemont en el seu “retorn triomfal” a Sant Julià de Ramis després que marxessin els caçadors d’urnes, hagi hagut de sentir alguns crits de “LLI   –   BER   –   TAT!!!”, objectiu que ell no diu quan acaba els seus discursos amb un despullat “Visca Catalunya!”.

I cal tenir present que Puigdemont, que critica la violència exercida contra els catalans, podria frenar-la ara mateix proclamant la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), tasca per la que van ser escollits els 72 diputats de l’actual majoria parlamentària que, en canvi, no només porta més de 725 dies sense fer-la, sinó que ha caigut en conductes indignes.

Però el Govern només declararà la DUI si es veu obligat a fer-ho. L’orientació que els processistes tenen és la que aconsellen The New York Times, The Finantial Times, Le Monde i tutti quanti que té pes en l’escena internacional: pactar amb l’“Estado-Español”, probablement  pel 2019, un “referèndum vinculant com el d’Escòcia”, és a dir, que es perdi… recorrent a una tupinada com la d’Escòcia el 2014 que ha estat silenciada per TOTS els independentistes-processistes d’aquí.

I em temo que a aconseguir aquest objectiu trampós està orientada l’actuació dels dos bàndols de l’enfrontament entorn a l’1-O.

Malgrat això, renovo ara la invitació que vaig fer ahir a anar a votar “SÍ” (i hi ha temps fins a les vuit del vespre i, amb el “cens universal”, es pot votar en qualsevol centre obert). Perquè considero que com més gran sigui la participació d’avui i major el percentatge de “SÍ” que surti, i dins de l’actual trajectòria de fer-nos conscients que la causa profunda del que està passant és que els catalans, que érem el poble més lliure fins 1714 (i per això convé “Conèixer els catalans d’abans de 1714”), estem sotmesos des d’aleshores malgrat que encara no en siguem conscients, més difícil serà portar-nos a la trampa “referèndum 2019”.

I confio que aviat es deixarà de cridar “Votarem!” per passar a cridar “Llibertat!”, “Prou d’ocupació!” i “Devolució dels nostre Dret Català, de les nostres Constitucions Catalanes (que són vigents) i de les nostres formes de Govern Catalanes” (que, entre altres coses, impedien la corrupció social, els desnonaments, la justícia lenta, etc.). Inspirem-nos en els nostres avantpassats i els ocupants hauran de marxar.

Barcelona, 1 d’octubre de 2017

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras