Tornar a la Legalitat i a les Constitucions CATALANES!

Madrid té raó.

I ‘Europa’ i els suposats ‘mediadors’, ‘negociadors’, etc., també.

 

Sí, certament els catalans hem de tornar

a la Legalitat i a la Constitució.

Però a les nostres,

a les CATALANES!!!

El dimarts 10 d’octubre es va crear a la “República del Principat de Catalunya sotmesa des de 1714 per Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E)” una situació que -pretenent no molestar a ningú- qualifico com a “sorprenent”.

Tan “sorprenent” que el matí del dimecres 11 d’octubre M/C/E-E va requerir al President Puigdemont que abans de les 10 del matí del dilluns 16 d’octubre contesti clarament si “SÍ” o si “NO” el passat 10 d’octubre es va declarar la independència de Catalunya. I va afegir que tant si 1) contestava que “SÍ”, com si 2) no contestava, o com si 3) contestava en forma diferent a un concís “SÍ” o “NO”, en els tres casos automàticament M/C/E-E ja el requeria per a que abans de les 10 del matí del dijous 19 anul·lés la declaració d’independència i retornés a tots els catalans de nou a “la legalidad española”.

Des d’abans del dia 10 s’ha intensificat la circulació de nombroses declaracions, recomanacions, consells, advertències, admonicions, amenaces, etc., de personalitats, d’organismes i d’autoritats d’aquí i d’allà, i d’arreu d’Europa i del món, que acostumen a tenir tres apartats: a) rebutgen, o fins i tot condemnen, la violència, b) subratllen la necessitat de negociar i d’arribar a acords, i c) insisteixen en que en tot el que es faci, els catalans hem de respectat “la legalidad constitucional vigente en España”.

I pel que diuen els anomenats “mitjans de comunicació” i pel que m’arriba per les anomenades “xarxes socials”, els dies 11, 12, 13, 14 i 15 han estat un continu anar i venir d’interpretacions, d’argumentaris, de visites, de consultes, de recomanacions, d’exigències, de pressions, de súpliques, etc. al President Puigdemont sobre què hauria de contestar el dilluns.

Per part meva, i segons el que entenc gràcies al que vaig aprenent a empentes i rodolons, i més enllà de les emocions que em genera el que estem vivint, considero (sense entrar aquí a valorar l’1-O) que:

1) EL 10 D’OCTUBRE NO VA HAVER-HI CAP DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA.

El DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA, XI legislatura, cinquè període, sèrie P, número 83 recull fil per randa la Sessió 43.1 ordinària del Ple del Parlament celebrat el dimarts 10 d’octubre de 2017, a partir de les 19,11 h., amb la “Taula de contingut”: “Compareixença del president de la Generalitat per a informar sobre la situació política actual”.

El final de la pàgina 7 i el començament de la 8 recullen aquestes paraules dites pel President Puigdemont:

Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Ca­talunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent i s’ha guanyat el dret a ser es­coltada i respectada. (…).

              El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, les urnes diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.

              Com és conegut, la Llei del referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en el cas que el nombre de vots del sí hagi es­tat superior al nombre de vots del no, el Parlament –i ho cito textualment de la llei, obro cometes– «celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes, i acordar l’inici del procés consti­tuent».

              Hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre. I hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de legislatura. Arribats a aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Ca­talunya esdevingui un estat independent en forma de república. (Aplaudiments forts i perllongats.)

1.1) Sense fer aquí una sèrie de consideracions que allargarien massa aquest escrit, el que em sorprèn és que no es complissin ni tan sols els requisits que explica la pròpia cita de la “Llei del referèndum” utilitzada pel President Puigdemont: “El Parlament celebrarà una sessió ordinària per efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya”. És clar que el Parlament, que sí estava reunit en sessió ordinària, NO VA FER CAP “declaració formal de la independència de Catalunya”, cosa que -suposo- exigiria, a més de tenir i llegir solemnement la pròpia “declaració formal”, aprovar-la en una votació. Tot el que es va fer és que Puigdemont digués que “Arribats a aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo, en presentar-los els resultats del referèndum davant de tots vostès i davant dels nostres conciutadans, el mandat del poble que Ca­talunya esdevingui un estat independent en forma de república”. Seria il·lustratiu del que de fons està passant entre els parlamentaris i els assistents al ple (i dins de cadascun d’ells) entendre les raons que aquesta vaporosa vaguetat fos acollida amb Aplaudiments forts i perllongats

1.2) Que acabada la sessió ordinària del ple, i fora ja de la Sala de Sessions del Parlament, els 72 diputats independentistes signessin un document de quatre pàgines que porta un títol igualment vaporós com “Declaració del representants de Catalunya” que fins i tot amaga que pretén ser una declaració d’independència, no té cap validesa jurídica i és un acte que, a manca d’una millor explicació, està dirigit a calmar als centenars de milers (milions?) d’independentistes que es van sentir traïts pels que fins el dia 10-O havien estat els seus dirigents.

1.2.1)   I els dies següents, una part del signants demanen que la setmana propera es faci un Ple del Parlament que declari la independència… però no diuen el que aquesta petició implica: que aleshores el dia 10-O van fer teatre, dins i fora del ple!

1.3)      El mencionat Diari de Sessions recull les intervencions que en acabar En Puigdemont van fer Inés Arrimadas, Miquel Iceta, J. Lluís Franco Rabell, Xavier García Albiol, Anna Gabriel, Germà Gordó i Lluís M. Corominas, i que tot seguit la Presidenta Sra. Forcadell “aixeca la sessió a les nou del vespre i quatre minuts”. O sigui que qui suposadament acaba de fer un acte històric com seria la declaració d’independència de Catalunya, no va no tan sols contestar les moltes crítiques que acabava d’escoltar sinó que tampoc va aprofitar l’ocasió per mirar de tranquil·litzar als moltíssims independentistes que sabia que havia decebut… dient-ho suaument.

 2) Per tant, TAMPOC VA HAVER-HI CAP SUSPENSIÓ DE LA DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA malgrat que a continuació el President digués:

Això és el que avui fem amb tota solemnitat, per responsabilitat i per respec­te. I, amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.

2.1) Encara li treu més serietat el fet que no es fixi

2.1.1) ni quina és la duració del període de (suposada) suspensió, deixant-lo en un de nou vaporós termini de “les properes setmanes”

2.1.2) ni amb qui, ni sobre què, seria el suposat diàleg

2.1.2.1) diàleg que tindria com objectiu fer “possible arribar a una solució acordada”… amb qui? Suposo que vol dir amb l’“Estado-Español” actualment governat pel PP, que ja ha dit de totes les formes possibles que descarta cap diàleg que no sigui acceptant prèviament que els catalans continuem sotmesos “acatando la Constitución Española”

2.1.2.1.1) i també el PSOE, l’altre partit que pot governat l’“Estado-Español”, ha dit que fa costat al PP “para defender la unidad de España” i que descarta qualsevol “reforma de la Constitución que reconozca el derecho de autodeterminación”

2.2) O sigui que quelcom-que-no-existia va ser a continuació suspès-durant-no-es-sap-quan-temps a fi de poder dialogar-amb-no-es-sap-qui cara a obtenir un objectiu que els possibles dialogadors descarten rotundament

3) Vist això (i més), ¿QUIN SIGNIFICAT TÉ DEMANAR LA SUSPENSIÓ DE LA SUSPENSIÓ?

 

Trobo que l’única justificació vàlida d’aquesta conducta confusa i confusionista -i que finalment ens porta a la desfeta- de tots aquests actors polítics és voler esquivar la repressió de M/C/E-E, i que per aquest motiu no parlen clarament, dissimulen els punts a tractar, no signen assumint la responsabilitat, no actuen obertament, etc., i que aquest poder que sobre ells tenen els diferents aparells de l’“Estado-Español” és degut a que M/C/E-E és una presó de nacions, i a que el poble català li està sotmès des de 1714. Però això cabdal és el que, per motius que no acabo de tenir clar, tots els dirigents independentistes amaguen, i insisteixen en dissimular.

Considero que el que va passar el 10-O i el que està passant aquests dies posteriors, perllonga la manera incorrecta com els dirigents autonomistes-reciclats-en-independentistes han actuat anteriorment (especialment el 9-N i el 27-S) i confirma que “És l’hora de replantejar-s’ho tot i de re-començar a actuar per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA”, full que vaig repartir durant la darrera Diada (i que ampliaré en un proper text anomenat “Ressituem-nos, siusplau!!!”).

Pel que ha circulat i pel que entenc sobre l’actuació de les autoritats polítiques i mediàtiques europees i internacionals suposadament possibles mediadores:

— abans del 10-O, sobre tot pressionant per a que no es fes la Declaració d’Independència (que m’ha quedat clar que és l’únic que els ha tingut preocupats, fins i tot espantats, uns dies)

— després del 10-O, sobre tot insistint en que els catalans hem de respectar “el orden legal y constitucional establecido en España”

— i tan abans com després del 10-O, sobre tot recomanant que l’única sortida adequada i democràtica és que Madrid i Barcelona acordin “un referèndum pactat i vinculant com el d’Escòcia”, afegint-hi sovint obertament “per a que surti el NO” (això sí, AMAGANT TOTHOM, també els independentistes “grans” i “petits” d’aquí, que el “NO” va guanyar a Escòcia perquè va haver-hi frau electoral, tupinada, ja que EN REALITAT va dipositar-se un 70% de “SÍ”),

arribo a la conclusió central que la manera més adequada, tan històricament com estratègicament, per poder RECUPERAR LA LLIBERTAT fent, a més, cas als consells de tots els que ens recomanen tornar a l’ordre, és que efectivament els catalans tornem a l’ordre però al nostre propi ordre que vam elaborar durant vuit segles i que deixem definitivament el desordre castellà/estadoespañol que ha imposen i volen continuar imposant-nos.

Encara que Madrid ho negui i que Barcelona ho amagui, nosaltres tenim tot el que vam anar construint durant set segles de ser un Estat Europeu Independent: un Dret Català que no tenia res a veure amb el “Derecho Castellano” imposat com a “Derecho Estadoespañol” (i que es pot resumir en aquestes tres regles: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislacion vigente”), unes Constitucions Catalanes que són vigents i que, per tant, només es tracta de començar a aplicar-les i, així, a actualitzar-les (pel contrari, la “Constitución Española de 1978” és triplement il·legal al Principat de Catalunya) i unes Institucions i Formes de Govern Catalanes que, entre altres “coses”, garantien la “immunitat del poble” (immunitas plebis) i prevenien la corrupció social escollint els càrrecs pel mètode anomenat “insaculació”.

Si nosaltres cada cop afegim “català” al que és nostre i “castellà” o “estadoespañol” al que és d’ells, i els obliguem a que ells també ho facin, quedarà clar que som dos pobles/països/nacions/estats totalment diferents, i que el que ells anomenen “convivència desde hace siglos” en realitat són els seus esforços per acabar amb nosaltres, és EL GENOCIDI CATALÀ que ens apliquen, per exemple, volent obligar-nos a ser “libres e iguales” quan justament som diferents, i per a poder continuar sent diferents, necessitem tornar a ser lliures.

Sí, és molt senzill: VOLEM TORNAR A SER LLIURES!!!

I per això cal reprendre la CONTINUÏTAT amb els nostres més de mil anys d’Història, inspirar-nos en els nostres avantpassats (que eren el poble més lliure d’Europa), entendre primer nosaltres i a continuació explicar arreu al món que som un Estat Europeu (el primer Constitucional) ocupat per M/C/E-E des de l’11 de setembre de 1714, i que ara volem que l’ocupant marxi. BON VENT I BARCA NOVA!

Lluís Botinas, 2:31 del 16 d’octubre de 2017

PD: Ja s’ha emès el 17 è. capítol a Radio Hadrian, la veu a la Catalunya Lliure, d’En David Raventós, qui el 3 de maig de l’any passat va veure censurada, truncada i represaliada la seva vaga de fam indefinida per la independència. Aquest és l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=xh6cpyAsulk S’hi troba una informació única, i des de dins, del que està passant i dels actuals actors i dirigents independentistes.

Cada dia 185 catalans moren presos de Madrid. LLIBERTAT !!!

CADA DIA 185 CATALANS MOREN PRESOS

DE MADRID/CASTILLA/ESTADO-ESPAÑOL.

LLI – BER – TAT !!!

Però la culpa principal no és dels capitostos de Madrid, ja que ells tenen l’obligació de mantenir-nos presos com estem des de 1714 i per aquesta raó actuen amb la violència en que ho fan i en tots els àmbits possibles.

La responsabilitat principal és dels sub-capitostos de Barcelona, que ajuden als capitostos de Madrid a mantenir-nos presos. Com?

— silencien que el Principat de Catalunya està ocupat des de fa 303 anys per Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E), i que del que ara es tracta es de RECUPERAR LA LLIBERTAT,

— ens fan creure que actualment som lliures i, per tant, són decisius per aconseguir que els catalans continuem estant presos,

— i neguen els nostres més de mil anys d’Història. Així ens han portar a l’innecessari i perillós camí de votar. Però ficats com estem en aquest camí, ja podrien haver proclamat la “nova República Catalana” el 9-N del 2014, i també el 27-S del 2015. O ara mateix, després de l’1-O. Podrien proclamar la DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA AVUI! Però no ho fan. I així, cada dia que passa hi ha 185 catalans més que segueixen morint presos…

Un dels fets que més em van impressionar/emocionar/alegrar de (la ja data de referència que ha passat a ser) l’1-O és el tracta que vam donar a les persones grans i també la valenta actuació de moltes iaies i de molts avis. Ho vaig començar a reflectir en el text “Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats”.

I ara vull continuar fent-ho des d’un altre perspectiva que em va fer adoptar una avia que vaig veure a la tele afirmant amb els ulls brillants: “Vull morir independent!”.

M’hagués agradat més que hagués dit “Vull morir lliure!”. Segurament ella estaria d’acord amb mi en que aquesta segona expressió seria més profunda, més real, més adient als seus propis sentiments que no pas la primera. Però que digués “independent” reflexa la pressió que fan els dirigents autonomistes-reciclats-en-independentistes per orientar les massives mobilitzacions del poble català cap a, com ells mateixos diuen, “la independència, que és una qüestió política”, enlloc de fer-ho cap a “la llibertat, que és una qüestió vital i de dignitat”. És clar que RECUPERAR LA LLIBERTAT ha d’adoptar formes polítiques, i també és clar que té conseqüències econòmiques, però TORNAR A SER LLIURES és moltíssim més que només política i, encara amb més raó, moltíssim més que només economia.

No em moc per Internet tot el bé que m’agradaria saber-ho fer, i no he sabut trobar directament quants catalans moren cada any. Però buscant dades demogràfiques he arribat a que deu ser bastant cert que hi ha uns 7,5 milions d’habitants a Catalunya (que faig la hipòtesi de considerar-los catalans) i que la taxa de mortalitat es situa en torn del 9 per mil. Això dóna una quantificació indirecta aproximada del número de catalans que moren anualment de 67.500, i significa una mitjana de 185 catalans morts cada dia (i per això he posat aquest número en el títol).

Doncs bé: sigui quina sigui la seva posició política i vital (que els faria viure de manera diferent el saber-ho, però ara vull subratllar que NO ho saben), cada dia tots aquests 185 catalans moren presoners de M/C/E-E. Per què? Doncs perquè el Principat de Catalunya està ocupat des de 1714 i des d’aleshores tothom que viu sobre aquest territori està sotmès a M/C/E-E.

Els capitostos de Madrid ho reconeixen implícitament quan afirmen que “La independencia de Cataluña rompería España”, ja que estan reconeixent que l’“Estado-Español” es va construir aixafant Catalunya, anorreant l’Estat Català.

Cada dia des de fa 303 anys, la conducta de la camarilla-parasitària-de-Madrid confirma el que proclama la lletra de “Els Segadors”: “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba!”, ja que ells s’han educat a sí mateixos com a ocupants. I, per cert, no es pot oblidar que també eduquen com a ocupants els seus súbdits; per això alguns poden cridar “¡A por ellos, oé, oé, oé!”.

I, paral·lelament, a nosaltres M/C/E-E ens ha educat com a ocupats. Per això nosaltres (sobre)vivim d’una manera que no seria suportable per un castellà que de sobte visqués 12 hores com ho fem els catalans. Nosaltres, en canvi, no som conscients que estem presos ja que, a partir de 1714 i a cops, els barrots es van anar convertint en mobiliari de casa nostra.

Però si l’1-O és una data que incorporarem a la nostra Història, és per la resposta que el poble de Catalunya vam donar als moviments preparatoris i a la intervenció de “los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado Español”: primer el 10 de setembre, que ja va fer que comencessin a sobresortir els barrots, i després el mateix 1-O, on la reacció davant dels brutals atacs de la “Guardia Civil” i de la “Policía Nacional” va fer que votar “SÍ” signifiqués votar “SÍ A LA LLIBERTAT!!!”.

Em temo que l’1-O no passarà a la nostra Història pel fet d’haver aconseguit votar ni d’haver-ho fet amb un 90% de “SÍ”, ja que molt probablement això els subcapitostos d’aquí no ho convertiran en una Declaració d’Independència sinó que ho desviaran cap a un dels tres carrerons sense sortida que estan promocionant TV3 i altres mitjans de “comunicació”: “mediació”, “DUI però diferida” o “eleccions autonòmiques”.

L’1-O passarà a la Història de Catalunya perquè aquell diumenge milions de catalans de totes les edats i de tots els estatus socials vam (començar a) perdre la por davant de M/C/E-E.

Per això de seguida Madrid ha rellançat la por amb A) el xantatge econòmic convertit en arma política, i amb B) el desplaçament de milers d’“estadoespañoles” de fora de Catalunya a Barcelona per activar aquí les tropes civils d’ocupació enviades intencionadament com a mínim des dels anys 50.

I Barcelona reforça aquests dos atacs de Madrid A-1) silenciant que el canvi de seu social de grans empreses és en realitat un atac principalment polític, i A-2) silenciant que la independència de Catalunya posaria fi a l’espoli fiscal que roba anualment molt més dels 16.000 milions d’euros que diu la Generalitat (i dels que Madrid reconeix la meitat, 8.000 milions), i B) transmetent durant hores en directe no només per 324 sinó també simultàniament per TV3 aquest desembarcament, mentre censura a qualsevol català que assenyali els incompliments i les maniobres dels actuals dirigents, començant per En David Raventós, l’únic independentista que s’atreveix a parlar de traïció i d’infiltrats (també en programes de ràdio donant noms, cognoms i tot tipus de detalls).

Cara a obrir una sortida qualitativa a aquesta situació:

— per la Diada ja vam repartir el full “És l’hora de replantejar-s’ho tot i de re-començar a actuar per RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA”;

— el 17 de setembre, per tal de facilitar la inspiració als actuals Govern i Parlament, vaig proposar dos possibles models de DUI, el segon respectant els nostres Drets Històrics;

— avui, 8 d’octubre, En Miquel Manubens, de Devolucio.cat, ha publicat l’article “La República que volem”, tot ell molt interessant. Gairebé al final, sobre el nom de la República afirma que <<El nom no pot ser cap al que es pugui afegir cap adjectiu, per tant la millor definició és la que feien servir a les Corts de 1705: “República del Principat de Catalunya”, perquè només aquest nom reflecteix continuïtat històrica: Som hereus d’una nació que va nàixer el 10 de març de 988, quan Borrell II converteix Catalunya en un estat independent. El 1214 tinguérem les primeres corts. Des de 1283 teníem Constitucions. Des de 1289 un govern i des de 1413 la divisió de funcions entre corts, govern i rei era tan clara o més que en països que van fixar en constitucions 400 anys més tard.>>.

Fins fa poc, jo deia que som un Estat ocupat i que, dient-ho i aconseguint que l’ocupant marxi, tornaríem automàticament a ser de nou un Estat Europeu Independent. Avui he aprés que així recuperaríem la continuïtat de la REPÚBLICA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA.

Obligar a que ara el Govern/Parlament proclami la independència immediata i sense condicions prèvies, significaria RECUPERAR LA LLIBERTAT i faria que els catalans deixem de morir presoners de M/C/E-E.

Aconseguir que la República del Principat de Catalunya torni a ser un Estat Europeu Independent permetria, a més, RECONSTRUIR LA NACIÓ i revertir EL GENOCIDI CATALÀ que estem patint des d’abans de 1714.

Barcelona, 8 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de www.lagotacatalana.cat

“Qui no es mou, no sent les cadenes” (Rosa Luxemburg, 1871-1919)

 “L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996)

 

Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats

Continuem inspirant-nos en els nostres avantpassats

Per a mi, una de les actuacions més significatives que va haver-hi l’1-O va ser el respecte i l’amor amb que els catalans vam tractar a la gent gran. I també la manera com moltes iaies i molts avis van reaccionar davant de la “Policía Nacional (PN)” o dels “Guardias Civiles”.

Abans d’explicar-ho, vull recordar que fa gairebé 9 mesos vaig acabar l’article de nou pàgines “Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara”, que allargava fins el juliol passat un altre text de 16 pàgines que havia escrit un any abans intitulat “Conèixer els catalans d’abans de 1714”. Amb les notes que ara escric, vull actualitzar-los.

Convido a llegir aquests dos texts on comparteixo el que -molt content… i també molt emprenyat!- he anat descobrint els darrers quatre anys sobre què realment va ser durant uns vuit segles el Principat de Catalunya, pal de paller de tota la Nació Catalana. Ho resumeixo: els catalans i les catalanes -i ho escric així perquè aquí sí hi havia aleshores igualtat entre homes i dones- érem el poble més lliure d’Europa.

I he arribat a la conclusió que el Principat de Catalunya és (intencionadament no dic pas “era” o “va ser”) un Estat Europeu, el primer Constitucional, independent fins el 10 de setembre de 1714, i que està ocupat des d’aleshores fins ara. I la meva proposta d’orientació pel moviment actual és que si nosaltres afirméssim clarament que la nostra terra està ocupada, que nosaltres estem presos i que ens estan genocidant, Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E) hauria d’anar-se’n. I automàticament nosaltres tornaríem a ser un Estat Europeu Independent, el Principat de Catalunya, sense necessitat de posar a votació res de res.

La nostra força ens ve de la CONTINUÏTAT (per ara, subconscient) dels nostres més de mil anys d’Història. Una Història, per cert, que desconeixem perquè ens ha estat no només negada sinó espoliada pels capitostos de Madrid i, el que és encara més greu, està sent amagada pels subcapitostos de Barcelona. Però que, afortunadament, està sent recuperada…

Aquesta força és la que, de nou, està tornant a emergir aquest dies.

I subconscientment, aquesta força que ens ve de més de 30 generacions d’avantpassats, es va tornar a manifestar doblement l’1-O. (I tinc clar que si aquesta força es fes conscient, canvi que pot passar en poques setmanes, seríem invencibles).

Per una banda, quan tothom aplaudia l’arribada als punts de votació de la nostra gent gran, quan se’ls hi donava preferència a les cues perquè no haguessin d’esperar mentre els més joves continuaven dempeus, quan se’ls hi facilitava cadires si havien de romandre perquè el sistema informàtic havia caigut, quan se’ls acompanyava a la sortida fins arribar a un lloc segur, etc.

I per l’altra, quan les nostres iaies i els nostres avis s’enfrontaven als repressor, els hi plantaven cara mirant-los als ulls, i fins i tot es llençaven a protegir als joves.

Tinc la sort de conèixer un cas concret: una senyora de 87 anys que per poder caminar va amb un carret de la compra (ja que, coqueta, no vol anar pel carrer amb uns caminadors sanitaris “d’aquests que porten els vells”, diu). Quan ja portava des de les 7 del matí a les portes del “seu” col·legi per defensar-lo, i just abans que obrís com a centre electoral a les 9 h., van arribar uns 50 “Policías Nacionales (PN)”. Explica que sense dir res, ni tan sols preguntar pels responsables ni exigir les urnes, van començar de seguida a colpejar en totes direccions indiscriminadament, enfurismats.

Aquesta avia es va veure separada del seu carret, i malgrat ser llençada a terra intencionadament per un PN, no va caure perquè va rebotar en d’altres PN fins poder-se agafar a una moto. I aleshores, enlloc d’amagar-se, per protegir a una parella de joves que estaven a terra, es va inclinar sobre ells mentre li cridava al PN que anava a pegar-los amb la porra: “NO TENIU DRET A FER AIXÒ QUE FEU!!!”.

Explica: “No sé si em va entendre o si va ser perquè el va sorprendre la meva acció, però aquell PN es va quedar paralitzat. Aquesta situació va durar uns segons. Aleshores va arribar un altre PN que va passar entre nosaltres dos, va agafar la noia pels cabells, la va arrossegar per sobra del noi que seguia blanc quiet, fins llençar-la uns metres més enllà. El ‘meu’ PN es va girar i marxar. Jo hem vaig recolzar en la moto fins que, un cop els atacants se’n van anar sense ni tan sols entrar a buscar les urnes, algú em va portar el carret de la compra. Xopa perquè estava plovent, vaig anar a casa a canviar-me. Dues hores després vaig poder votar dins d’un ambient de gran alegria.”.

Aquesta és la nostra gent gran en que vull continuar inspirant-me.

És importantíssim que els avis i les iaies estiguin traient-se del moll de l’os la por que M/C/E-E ens ha inculcat al poble català amb successives repressions brutals des de  1714 (repressions que, per cert, són silenciades pels dirigents independentistes-processistes, quan haurien d’estar explicant urbi et orbe que som víctimes d’un GENOCIDI CATALÀ des de molt abans de 1714).

I és decisiu el fet que la gent gran ara es mobilitza juntament amb els joves -els seus nets i netes!!!- que, de sobte, estan ocupant l’escena i estan rejovenint tots els actes i totes les accions.

Tornar a reunir avis i nets multiplica la força de qualsevol societat.

I -casualment?- això està passant ara dins de la societat catalana en reconstrucció!!!

La nostra llibertat està molt més a prop.

Barcelona, 3 d’octubre de 2017

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA

 

Votar “SÍ” a la LLIBERTAT

Ressituem-nos  –  1

Anar encara a votar “SÍ” a la LLIBERTAT

NO és una qüestió de “votar” NI TAMPOC de “dret a decidir” NI TAMPOC NOMÉS és una qüestió d’“independència” NI ENCARA MENYS és una qüestió de “democràcia”. Es tracta de molt més que tot això.

És qüestió de LLIBERTAT o, millor encara, és qüestió de RECUPERAR LA LLIBERTAT.

Més concretament: és qüestió de RECUPERAR LA LLIBERTAT NACIONAL DE CATALUNYA i, simultàniament, LA LLIBERTAT INDIVIDUAL DELS CATALANS EN TANT QUE CATALANS ja que “L’home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany” (Fèlix Cucurull, 1919-1996).

L’1-O significa visualitzar l’ocupació de Catalunya “por las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado Español”.

Més exactament: significa fer visible la re-ocupació (del Principat) de Catalunya. L’1-O implica la renovació de l’ocupació de la nostra terra que dura des de 1714.

La gran majoria de persones que es senten catalans (sigui bé per ser-ne de família o sigui bé per ser-ne per elecció després de viure aquí varies dècades o el temps que sigui) SENTEN que la nostre terra està ocupada, que estem presos de Madrid/Castilla/Estado-Español (M/C/E-E) i que ens estan genocidant obligant-nos a ser “todos libres e iguales”. Tot això els catalans ho SENTEN però no ho SABEN.

I els catalans NO SABEM la nostra greu situació REAL no per culpa de M/C/E-E (que té obligació de negar-la, ja que n’és el causant) sinó perquè els actuals dirigents-autonomistes-reciclats-en-independentistes L’AMAGUEN.

Però l’actuació de la “Guardia Civil” des de (per posar un dia determinat) el 20-S ha fet que molts catalans ara estiguin exclamant: “Ai guaita: si tenim barrots al menjador!!!”. I al mateix dia 20-S van començar a sentir-se alguns crits de “Fora  –   les forces   –   d’ocupació !!!”.

I l’actuació avui de la “Policía Nacional” i de la “Guardia Civil” ha fet que fins i tot el President Puigdemont en el seu “retorn triomfal” a Sant Julià de Ramis després que marxessin els caçadors d’urnes, hagi hagut de sentir alguns crits de “LLI   –   BER   –   TAT!!!”, objectiu que ell no diu quan acaba els seus discursos amb un despullat “Visca Catalunya!”.

I cal tenir present que Puigdemont, que critica la violència exercida contra els catalans, podria frenar-la ara mateix proclamant la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), tasca per la que van ser escollits els 72 diputats de l’actual majoria parlamentària que, en canvi, no només porta més de 725 dies sense fer-la, sinó que ha caigut en conductes indignes.

Però el Govern només declararà la DUI si es veu obligat a fer-ho. L’orientació que els processistes tenen és la que aconsellen The New York Times, The Finantial Times, Le Monde i tutti quanti que té pes en l’escena internacional: pactar amb l’“Estado-Español”, probablement  pel 2019, un “referèndum vinculant com el d’Escòcia”, és a dir, que es perdi… recorrent a una tupinada com la d’Escòcia el 2014 que ha estat silenciada per TOTS els independentistes-processistes d’aquí.

I em temo que a aconseguir aquest objectiu trampós està orientada l’actuació dels dos bàndols de l’enfrontament entorn a l’1-O.

Malgrat això, renovo ara la invitació que vaig fer ahir a anar a votar “SÍ” (i hi ha temps fins a les vuit del vespre i, amb el “cens universal”, es pot votar en qualsevol centre obert). Perquè considero que com més gran sigui la participació d’avui i major el percentatge de “SÍ” que surti, i dins de l’actual trajectòria de fer-nos conscients que la causa profunda del que està passant és que els catalans, que érem el poble més lliure fins 1714 (i per això convé “Conèixer els catalans d’abans de 1714”), estem sotmesos des d’aleshores malgrat que encara no en siguem conscients, més difícil serà portar-nos a la trampa “referèndum 2019”.

I confio que aviat es deixarà de cridar “Votarem!” per passar a cridar “Llibertat!”, “Prou d’ocupació!” i “Devolució dels nostre Dret Català, de les nostres Constitucions Catalanes (que són vigents) i de les nostres formes de Govern Catalanes” (que, entre altres coses, impedien la corrupció social, els desnonaments, la justícia lenta, etc.). Inspirem-nos en els nostres avantpassats i els ocupants hauran de marxar.

Barcelona, 1 d’octubre de 2017

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras