L’internacionalisme contra Catalunya

 

L’INTERNACIONALISME CONTRA CATALUNYA.

Marxistes i altermundistes contra la llibertat dels pobles

El Professor Honorífic de l’UB Dr. Ferran Iniesta va impartir el 30 de gener una conferència sobre aquest tema.

Va desenvolupar que les esquerres d’arrel marxista són l’expressió política més extrema del pensament polític modern, junt amb els neoliberals: tots dos sectors, en nom del progrés, volen l’eliminació de les cultures històriques, de les personalitats comunitàries formades durant segles i mil·lennis. Uns volen una immensa república mundial de perfum soviètic, els altres un mercat únic al servei de multinacionals i financers. Cal anar a l’arrel d’aquest pensament dialèctic, dualista, perquè és la causa de la ruïna física i moral dels pobles del món.

La nació dels catalans ha resistit centenars d’anys els intents assimiladors (Àustries) i els quasi-colonials (Borbons) fets pels governs d’Espanya. Els arguments per acabar amb el sentit d’aquesta vella nació de gent lliure han estat la unitat en paràmetres aliens, la solidaritat imposada per la força militar i la marxa cap a suposades entitats superiors europees i mundials. Aquest poble ha integrat persones de tota llengua i origen, ha tingut febleses i conflictes interns sagnants, i està lluny de la perfecció. Però aquest poble no suporta la injustícia, ni les imposicions a la força, ni la manca de raó, perquè aquest és un poble digne i reflexiu. L’internacionalisme vol la destrucció dels pobles perquè ni respecta ni suporta la diferència. Nosaltres, els qui vàrem ser joves marxistes revolucionaris internacionalistes en el passat, sabem de què estem parlant.

FERRAN INIESTA. Professor Honorífic de la Universitat de Barcelona, i antic professor de les Universitats de Dakar (Senegal) i d’Antananarivo (Madagascar). Autor: Aspectes comercials i militars del Primer Contacte Afro-portuguès (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 1988); Antiguo Egipto: la nación negra (Sendai-Carto Tec, S. A.,1989); El planeta negro: aproximación histórica a las culturas africanas (Cyan Proyectos Editoriales 1992); El planeta negro: aproximación histórica a las culturas africanas (Los Libros de la Catarata 1998); Emitai, estudios de historia africana (Bellaterra, 2000); Kuma: historia del África negra (Bellaterra 2007). Co-autor junt a Josep Maria Gracia i Agustí Nicolau: Tradició i llibertat: antics fonaments per una nova Catalunya (Bellaterra, 2014). Compilador: África en la frontera occidental (Sial Ediciones, 2002); África en diáspora: movimientos de población y políticas estatales (Fundación CIDOB, 2007); La frontera ambigua: tradición y democracia en África (Bellaterra, 2007); El islam del África negra (Bellaterra, 2009); Imaginar África: los estereotipos occidentales sobre África y los africanos (Los Libros de la Catarata, 2009); El pensamiento tradicional africano: regreso al planeta negro (Los Libros de la Catarata, 2012).

Regeneració lingüística de la nació catalana

 

COLONITZACIÓ LINGÜÍSTICA

I COM DESEMPALLEGAR-NOS-EN.

Cicle en dues parts

Les dues parts es basen en sengles documents preexistents fets pel Grup de Llengua de Catalunya Acció (Maria Torrents, Olga Pascual i Francesc Jutglar). La Part I es va desenvolupar el dimarts 24 de gener. La Part II el dimarts 31 de gener:

La regeneració lingüística de la nació catalana.

Una brevíssima lliçó de sociolingüística elemental

El conferenciant Francesc Jutglar va fer, a partir d’un esquema molt senzill, que tothom entengués  com funciona realment la sociolingüística d’una societat on hi ha dues llengües en pugna.

El document, de 16 pàgines, és aquest: guanyar-a-la-colonitzacio-del-catala-16pg

Una vegada entès el model, hom sap què fer a nivell individual -senzillament, parlar sempre en català-, i no caurà mai en el parany de la defensa del bilingüisme que proposen els nostres colonitzadors disfressats de demòcrates i/o de progressistes.

FRANCESC JUTGLAR, zoòleg especialitzat en vertebrats, amb molta experiència en el camp de l’ornitologia. Coautor de guies d’ocells ibèrics. Treballa des de fa 25 anys en l’elaboració de la primera enciclopèdia que tracta de manera exhaustiva totes les espècies d’ocells del món. Investigador de l’Institut Nova Història (INH) des de l’any 2009. Línia d’investigació: la catalanitat de la descoberta catalana a partir de l’anàlisi lingüística dels noms de la fauna americana. Membre del Grup de Llengua de Catalunya Acció. Vocal de l’associació LLENGUA NACIONAL. http://llenguanacional.cat/

Era el Principat de Catalunya la ‘Utopia’ de Thomas More?

EL LLIBRE UTOPIA, DE THOMAS MORE,

¿TRACTA EN REALITAT DE CATALUNYA?

 Per molt que ens sorprengui inicialment, la resposta és

 “SÍ, és un retrat en clau al·legòrica

de la Catalunya dels Segles d’Or: XIII – XIV”

El dilluns 23 de gener de 2017, el conferenciant va explicar que un cop s’entén que el narrador del relat és Erasme de Rotterdam, és a dir, Ferran Colom, fill del descobridor, es comença a desvelar el misteri que els crítics literaris no aconsegueixen resoldre: el significat d’aquesta obra mestra.
La ponència va aproximar-se a aquest llibre i a altres de la mateixa època amb un enfocament diferent i decisiu: no es tracta de novel·les de fantasia sinó d’al·legories, és a dir, de discursos seriosos i “censurables”, disfressats en forma de paròdia (Elogi de la Follia), d’invenció fantàstica (Utopia), de conte pastoral (La Diana de Montemayor) o altres disfresses…
Cal llegir el llibre Utopia, de Thomas More, amb la idea que no tracta d’un món fantàstic i ideal, fruit de la imaginació de l’autor, sinó d’un país real, dibuixat en forma al·legòrica. En efecte, hi ha un munt de referències geogràfiques detallades que alguns crítics han intentat identificar amb diferents països, en primer lloc amb l’Anglaterra de l’època.

Començant com un joc, es pot provar a fer el mateix amb el Principat de Catalunya, no el contemporani a Thomas More sinó aquell del grans Reis del Casal de Barcelona. L’encaix és sorprenent: funciona a la perfecció, i és molt revelador.
S’entén la comparació que More fa entre la visió ideal d’aquella Catalunya dels segles daurats i la  Catalunya contemporània seva, en decadència per efecte de les divisions internes i de la reialesa forestera. Tenim un document preciós que ha sobreviscut el pas dels segles i les persecucions dels censors. Podem entendre com els grans intel·lectuals del principi del segle XVI, en particular Erasme Roterodamus, que és el narrador de les meravelles d’Utopia, veien la realitat política de llur país i com ja aleshores s’havia plasmat la consciencia nacional d’una Catalunya que era singularitat política única en el panorama dels diferents regnes de la península i en el panorama europeu.
Es dedicà l’última part de la ponència a passar revista de la difusió arreu d’Europa del llibre Utopia, relacionant la interpretació aquí proposada amb l’acceptació o el rebuig d’aquesta obra, que va tenir fortunes alternes en cada país, depenent de la manera de llegir-la i d’interpretar-la, i del règim polític que dominava cada regió. Mentre a Castella fou ignorada, pels holandesos independentistes es va convertir en una espècie de “manual d’instruccions”.

Comentari d’En Lluís Botinas (170128): per molt que als catalans sotmesos per Madrid/Castilla/Estado-Español d’ençà 1714 ens pugui actualment semblar impossible, l’autor anglès del llibre que instaura en l’imaginari europeu i mundial el concepte d’UTOPIA com allò el més desitjable possible però pràcticament impossible d’aconseguir, dóna veu a Ferran Colom, qui tenia en la seva memòria, en la seva consciència i en el seu cor el poble català i el Principat de Catalunya. Sí, atrevim-nos a començar a acceptar-ho: nosaltres, els catalans, érem aleshores el que després es va convertir en la utopia de tothom que volia una nova i millor vida, és clar que modulada per cadascú a cada lloc segons els seus desitjos… i el seu propi passat. Cal recuperar la nostra autoestima, i per aconseguir-ho res millor que conèixer la nostra autèntica història, quelcom que pocs pobles poden dir. Això ens ajudarà actualment a RECUPERAR LA LLIBERTAT i a RECONSTRUIR LA NACIÓ. I és una raó qualitativa més per reafirmar-me en la proposta que feia el 6 de gener d’enguany: “Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara“. Així sia!

Conferenciant: PAOLO PELLEGRINO, professor a la Facultat de Física, UB. Nascut al 1969 a Sanremo, Itàlia, des del 2007 és professor a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Va obtenir el Grau en Física a la Università degli Studi di Pavia, i el Doctorat en Electrònica a la Reial Escola Politècnica (KTH) d’Estocolm, on va viure 5 llargs anys de la seva joventut. Des de la tardor del 2001 viu a Barcelona. Des de fa pocs anys és un gran aficionat de la cultura i la història de Catalunya, en particular de les relacions entre Catalunya i el seu país d’origen. Pertany al Institut Nova Història (INH) des de fa 4 anys. Ha publicat una interpretació del llibre Elogi de la Follia, d’Erasme de Rotterdam, titulat La Follia al·legòrica (Edicions Llibres de l’Índex, 2014).

Situació actual de la llengua catalana: colonització

 

COLONITZACIÓ LINGÜÍSTICA

I COM DESEMPALLEGAR-NOS-EN.

Cicle en dues parts

Les dues parts es basen en sengles documents preexistents fets pel Grup de Llengua de Catalunya Acció (Maria Torrents, Olga Pascual i Francesc Jutglar).

Part I: Situació actual de la llengua catalana i com hi hem arribat.

El dimarts 24 de gener s’explicà breument la història del problema, assenyalant-ne els (polítics) culpables i la seva intencionalitat colonitzadora i assimiladora. Es va fer un repàs dels falsos arguments que defensen, i de com hem de ser capaços de discutir-los i revertir-los en defensa de la dignitat i la justícia.

Tot això es troba a situació-colonitzada-del-català, que té 25 pàgines/diapositives.

La Part II, “La regeneració lingüística de la nació catalana“, es va abordar el dimarts 31 de gener.

Per FRANCESC JUTGLAR, zoòleg especialitzat en vertebrats, amb molta experiència en el camp de l’ornitologia. Coautor de guies d’ocells ibèrics. Treballa des de fa 25 anys en l’elaboració de la primera enciclopèdia que tracta de manera exhaustiva totes les espècies d’ocells del món. Investigador de l’Institut Nova Història (INH) des de l’any 2009. Línia d’investigació: la catalanitat de la descoberta catalana a partir de l’anàlisi lingüística dels noms de la fauna americana. Vocal de l’associació LLENGUA NACIONAL. http://llenguanacional.cat/

Indemnització per 302 anys de llibertat!

QUINA ÉS LA INDEMNITZACIÓ PER UN ANY DE PRIVACIÓ DE LLIBERTAT?

I PER 302 ANYS?

Si els catalans canviem la mentalitat de vençuts en que hem estat educats des de 1714 i aconseguim situar-nos en la realitat històrica i actual, passarem en pocs mesos a la ofensiva definitiva respecte de Madrid/Castilla/Estado-Español. I si demostrem que, paral·lelament, els castellans (ara castellanoespañoles o estadoespañoles) s’han educat a sí mateixos com a vencedors perquè des de 1714 són uns invasors que ocupen la nostra Terra i que ens mantenen sotmesos, tota la situació general canviarà radicalment aquí i a fora.

Per què, a més de quina és la indemnització per 302 anys de privació de llibertat, podem demanar-nos:

*Quina és la condemna per una persona que maltracta un altre? Quina ha de ser la condemna per un Estado-Español que maltracta des de fa tres segles milions de catalanes i milions de catalans?

*Quina és la sanció per violació d’un Dret Humà? I de diversos Drets Humans? Hi ha agreujament per la repetició de la violació? I hi ha més sanció quan més temps durin les violacions?

*Quina és la sanció per genocidi que s’aplica a un Estat, a un Govern, a un exèrcit, a una multinacional, a un grup de capitostos, etc.? Quines han de ser les sancions pel GENOCIDI CONTRA ELS CATALANS I LA NACIÒ CATALANA que estem patint des d’abans de 1714?

*Quina…?

* I ¿com actuar adequadament per situar aquests elements en el tauler de L’ACTUACIÓ ARA PER RECUPERAR LA LLIBERTAT I RECONSTRUIR LA NACIÓ? La millor resposta que per ara he trobat és INSPIRAR-NOS EN EL NOSTRES AVANTPASSATS. Invito a aprofundir-ho i a precisar com aplicar-ho aquí i ara.

Lluís Botinas, impulsor de LA GOTA CATALANA.

“Albrecht Dürer o bé Albrecht del Túria?”

 EL PINTOR I IMPULSOR CLAU DEL RENAIXEMENT ALEMANY,

¿ES DEIA ALBRECHT DÜRER O ALBRECHT DEL TÚRIA?

El 17 de gener, i dins del Cicle RECUPERAR L’AUTÈNTICA HISTÒRIA DE CATALUNYA I LA NACIÓ CATALANA, va tenir lloc a Cartagena, 230, 5è 1a, una conferència desenvolupant aquest títol. La convocatòria deia:

Qui controla el passat controla el futur; qui controla el present, controla el passat”, ens mostra George Orwell. La llum i el color dels catalans s’han volgut apagats i ennegrits des del segle XVI. Avui el color, la llum i la geometria del pintor Albrecht Dürer (1471-1528), el pare del Renaixement germànic, admirat per tota la cultura alemanya de Goethe a Nietzsche, torna als seus orígens. Però Dürer, com Josep Ribera, l’spagnoletto o l’espanyoleto, o Doménikos Theotokópulos, el Greco, és un nom geogràfic. Els Albrecht són mercaders hongarès-alemanys que són a terres de la nació catalana, de Barcelona a València. L’Albrecht pintor pren el nom de la ciutat de València, capital de les Espanyes, i el seu riu Dureris (Túria en llatí), és a dir Albrecht del Túria o del Dureris. Un pintor de la cultura catalana com Lleonard o el Bosch.

El conferenciant, JOSEP MARIA ORTEU, editor de Llibres de l’Índex, està preparant un llibre al respecte.

Inspirar-nos en els nostres avantpassats

       Inspirar-nos en els nostres avantpassats per actuar adequadament ara

 Aplicació avui de l’obra d’En FRANCESC MASPONS I ANGLASELL (1872-1966)[1]

I-Introducció

Desitjo compartir el que sobre el passat i el present de Catalunya estic descobrint als meus 72 anys, i que em té molt content… i molt emprenyat! I és simbòlic compartir-ho aquests dies ja que el que m’està passant és comparable a l’experiència que (gairebé) tothom ha tingut respecte dels Reis d’Orient, denominació que utilitzo des de fa poc en lloc de la de “Reis Mags”, que reflectia la profunda castellanització que patim des de fa bastant més de 302 anys. Oi que (gairebé) tots veiem d’adults molt diferents els Reis d’Orient a com els gaudíem quan criatures? Doncs un canvi d’aquestes dimensions és el que es té quan es descobreix com érem els catalans, el Principat de Catalunya i la Nació Catalana fa tres segles.

I aquest canvi influeix decisivament sobre com actuar ara i aquí.

II-Francesc Maspons i Anglasell, clau per saber com érem els catalans i com ens regíem

Gràcies a En Francesc Maspons i Anglasell he pogut escriure “Conèixer els catalans d’abans de 1714”, un fulletó de 16 pàgines que m’agradaria que llegís tot català… i també tot no-català[2].

Vegem alguns exemples que aproximen com érem els catalans i el Principat que vam bastir:

—el Dret Català era totalment diferent del “Derecho Castellano”: el català anava de baix cap a dalt, del poble lliure cap a l’Autoritat, mentre que el castellà anava de dalt cap a baix, del Rei cap al poble súbdit. Això es pot exemplificar ressaltant que expressions castellanes tan conegudes i que tan ens han sigut imbuïdes com “El Rey es la ley” o “¿Qué es ley? Lo que manda el Rey” o “Uno es el Rey, una es la ley” o “El que manda, manda” o “Así lo ordena la ley” o “Las leyes son para obedecerlas” [3], eren senzillament inconcebibles a Catalunya i a tota la Nació Catalana ja que cap català no podia pensar així i, per tant, era impossible que un català s’expressés de forma semblant[4].

—els catalans teníem “Immunitas plebis[5], és a dir, immunitat del poble davant de qualsevol autoritat, fins i tot del Rei. I la gran majoria de Constitucions Catalanes tenien com objecte justament protegir la llibertat del poble i prevenir o sancionar els abusos d’autoritat[6].

—per molt xocant i increïble que actualment pugui resultar, al Principat i a tota la Nació Catalana no hi havia corrupció social. L’ambient general de respecte a la justícia i a la persona n’era un obstacle, i el mètode d’elecció de càrrecs anomenat “insaculació” (els càrrecs no es cobraven i sempre eren per un temps limitat: un any els municipals, tres anys els de la Generalitat; s’escollien sempre en la mateixa data fixa que tothom sabia; els noms de les persones qualificades pel càrrec s’escrivien cadascun en un paper, es ficaven en un sac –eren “insaculats”-, una “mà innocent” –una criatura- treia un paper i aquell era el candidat escollit; els escollits passaven la “purga de taula” abans i després d’exercir la funció rendint compte del seu patrimoni; l’escollit no podia tornar a ser candidat fins varies eleccions posterior)[7], n’era una prevenció total. Quan ara s’està utilitzant la (suposada, ja que ni tan sols hi ha cap sentència) corrup-ció dels Pujol, Serra i d’altres, la resposta qualitativa a donar seria: “Ustedes callin perquè la corrupció la van portar els seus exèrcits el 1714 imposant els càrrecs vitalicis nomenats pel Rey, bé a dit, bé posant-los a subhasta. Quan ara se’n vagin, junt amb les seves lleis, les seves forces d’ocupació i tot el que és seu, facin el favor d’emportar-se en particular la seva corrupció I TOTS ELS SEUS DEIXEBLES CATALANS, que finalment no passen de ser sinó uns simples alumnes de Ustedes. Bon vent i barca nova!”.[8]

—la conducta de les autoritats catalanes havia de ser exemplar per a tothom, incloent una pluralitat ben significant[9]: “(…) el príncep, qui encarna la suprema autoritat de l’Estat, ha d’ésser escrupolós i fidel complidor dels seus deures “de guisa que tots hòmens, nobles e no nobles, reis i prínceps, e magnats e cavallers, vilans e pagesos, mercers e mercaders, peregrins e vianants, amics e enemics, cristians e sarraïns, jueus e heretges, se pugen en ell fiar e creure”[10]. Sí, guanyar-se la confiança fins i tot dels enemics!

—les Constitucions recollien el costum dels catalans de “portar i posseir armes ofensives i defensives de dia i de nit sense cap impediment”[11]. És això compatible amb la imatge que se’ns ha fet arribar d’uns pagesos catalans i d’un poble català oprimit i maltractat, dret de cuixa inclòs?[12]

—hi havia una dinàmica social que apel·lava a les capacitats de cadascú i buscava donar-los un espai per difondre-les i compartir-les. Eiximenis explica[13] tres normes del governant a Catalunya: 1) demanar a tothom consell: “cert temps de l’any cascú fos request de proposar en certs llocs de la comunitat les millors coses que sabés per profit del comú, car més veen molts que pocs”; 2) “La cosa pública més e mills s’ha de mantenir ab bons costums que no ab armes”; i 3) “Cascú en la comunitat deu ésser ocupat, gran o poc, dret o contret, hom o fembra”.[14]

— etc.

III. Saber com érem permet entendre millor que ara estem presos i que ens estan genocidant

Declaro que estic enamorat d’aquells avantpassats nostres. I ho declaro en nom també de la meva germana, dels meus pares, dels meus avis i de 12 generacions d’antecessors que ara sé que van morir presoners. Com ara sé també que nosaltres estem presos només que sense ser-ne conscients perquè els barrots de la presó, després de 302 anys, ja formen part del mobiliari de la casa i, pel que per ara sembla, la immensa majoria de catalans no és que els accepti sinó que ni els veu.

És més: els catalans no veiem per ara el nostre propi genocidi i l’estem acceptant passivament… i això indica el molt avançat que està. M’ha fet arribar definitivament a la conclusió que estem sent genocidats comprendre que els catalans d’ara estem molt més a prop dels castellans de fa tres segles que dels nostres propis avantpassats. Dit d’una altra manera: els castellans d’ara són molt semblants als seus antecessors castellans de fa 302 anys i són totalment diferents dels catalans d’aleshores, però actualment són molt semblants a nosaltres. És a dir, els catalans actuals som molt diferents dels catalans de fa 302 anys però som molt similars als castellans d’aleshores i als castellans d’ara. Això vol dir que al llarg de més de tres segles els catalans hem anat sent castellanitzats, cosa que s’anomena genocidi… encara que, per ara, cap autoritat catalana en cap tipus d’àmbit, ho digui… com a mínim, públicament.

Les poques vegades que s’utilitza el mot “genocidi” és adjectivant-lo: s’arriba a parlar de “genocidi franquista”, i altres vegades i segons els àmbits l’adjectiu és “cultural”, “lingüístic”, “econòmic”, “històric”, etc. Però la qüestió a entendre –i a acceptar!- és que si es poden posar afegits tan variats, és perquè hi ha genocidi a seques. I un cop es supera la profunda resistència a reconèixer aquesta greu realitat en que vivim-i-morim, aleshores es descobreix ni més ni menys que com a mínim les tres primeres de les cinc causes de genocidi[15], i tots els quatre delictes a castigar similars a genocidi[16] que enumera la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi adoptada per l’ONU el 1948[17], són perfectament aplicables al poble català i a tota la Nació Catalana.

I convé tenir present que aquest tipus de delictes no prescriuen.

Proposo, en conseqüència, que es comenci molt seriosament la preparació jurídica de la presentació als Tribunals Internacionals corresponents de la denúncia de –com a mínim- tres causes de genocidi i de quatre delictes similars a genocidi comesos per Madrid/Castilla/Estado-Español contra els catalans i tota la Nació Catalana almenys des de l’ocupació militar i repressió en tots els àmbits patida a partir de 1714. Considero clau introduir en la nostra activitat interna i externa, nacional, estadoespañola, europea i mundial, la dimensió per ara no tinguda en compte de la nostra sorprenent sobrevivència com a poble davant d’un genocidi multisecular executat per un estat estranger que ens ocupa i sotmet.

Però és més: en paral·lel, o potser fins i tot abans, es podrien posar en marxa les denúncies

***per delictes de privació de llibertat: quina és la indemnització per un any de privació de llibertat? I per 302 anys?

***per delictes de maltractament: quina és la condemna per un home que maltracta una dona? I per un “Estado-Español” que maltracta milions de dones catalanes? I pel nombre similar d’homes catalans que ha maltractat al mateix temps que les dones catalanes?

***per delictes de violació de nombrosos Drets Humans

***per…

III-Té sentit posar a votació[18] si som una nació, i si volem tornar a ser lliures?

La lectura encara molt limitada que he fet de l’obra d’En Francesc Maspons i Anglasell, i el descobriment a que m’ha portat de com érem els catalans del Principat i de tota la Nació Catalana, i de com funcionàvem col·lectivament, ha fet que cristal·litzés dins meu quelcom que ja intuïa: que no té cap sentit ni cap justificació que nosaltres posem a votació (en un referèndum[19], en unes eleccions del tipus que siguin, o en qualsevol altre forma que es plantegi) si som o no som una nació, i si volem o no volem tornar a ser un poble lliure amb estat propi.[20]

Som una nació més que mil·lenària, probablement la primera NACIÓ-estat europea i la més poderosa durant uns segles (a precisar). I a més, una nació d’especial importància amb una història molt intensa, complexe i influent[21], influència que fins i tot vam conservar durant temps després de 1714[22]. I que, malgrat el sabotatge sistemàtic per part de l’“Estado-Español”, encara aconseguim[23].

Mentre érem una nació-estat lliure vam ser molt creatius, importants i expansius en tots els camps i en totes les coordenades geogràfics. En aquest sentit em va alegrar assabentar-me que Francesc Maspons i Anglasell va donar importància i espai al peruà Luis Ulloa i les seves recerques sobre la catalanitat de Cristòfor Colom. Però el que els anys trenta no va acabar de sortir és que tota la conquesta d’Amèrica va ser (i no podia sinó ser[24]) una empresa exclusivament de la nàutica Nació Catalana que, en una segona fase, és posteriorment usurpada pel “mesetario Reino de Castilla”[25]. Quan temps caldrà per a que la nostra baixa autoestima després de 302 anys de ser sistemàticament educats com a vençuts per part d’aquells que sistemàticament s’eduquen a si mateixos com a vencedors, s’atreveixi a considerar seriosament que “el imperio donde nunca se ponia el sol” era l’imperi (o la confederació?) que durant segles havia anat construint, pas a pas, tota la Nació Catalana[26].

Posar a votació si som o no som, i què volem tornar a ser, girant l’esquena nosaltres mateixos a mil anys d’història nostra i arribant a l’innecessari referèndum (o potser a la trampa referèndum[27]?), és conseqüència de la concatenació “INDEPENDÈNCIA → (És una qüestió) POLÍTICA → REFERÈNDUM”.

Situar el que estem vivint a Catalunya en el camp de la independència falsifica radicalment la situació i amaga l’abast profund, vital, del que està en joc. En efecte, parlar d’independència: 1) fa creure que nosaltres volem separar-nos quan fins ara estàvem feliços i satisfets cohabitant junts dins del “Reino de España” en una unitat lliurament construïda; 2) dóna la imatge que “cuatro provincias españolas, precisamente las más ricas, están descontentas por el trato fiscal y económico que reciben, y por esta insolidaria razón quieren egoístamente marcharse rompiendo la unidad de la democràtica España tras más de cinco siglos y medio de convivència”; 3) permet que es digui que “es una cuestión de ideas políticas: en condiciones de igualdad, unos, por razones económicas e incluso sentimentales, deciden ser independentistes, mientras que otros deciden ser no-independentistas o incluso anti-independentistas”; 4) porta a que es puguin establir debats formals, tranquils, i fins i tot acadèmics, en què uns desenvolupin arguments a favor de la independència, i altres expliquin arguments en contra. En realitat, tot això és fals: la sola unió que hem tingut és similar a la que tenen un penyal que es desprèn i el pastor que aixafa, l’única convivència que existeix és la del tipus que hi ha entre un pres i els carcellers que el vigilen, i no hi ha en absolut condicions d’igualtat entre els que portem 302 anys sotmesos i els que porten 302 anys sotmetent-nos. El màxim que pot haver-hi es una síndrome d’Estocolm col·lectiva!

En canvi, la concatenació “RECUPERAR LA LLIBERTAT → (És una qüestió de) VIDA I DIGNITAT → (Afirmar-nos en la nostra) CONTINUÏTAT” reivindica i vivifica els més de 700 anys de vida plena i els 302 de vida de supervivència que hem tingut, ens dóna total legitimitat i també ens dota d’una legalitat mil·lenària, com veurem.

IV-Tenim molta més legitimitat –tota!- que la que diuen els dirigents catalans

La principal dificultat per situar-nos en la dinàmica “LLIBERTAT → VIDA I DIGNITAT → CONTINUÏTAT” no rau pas a Madrid sinó a Barcelona. Els capitostos d’allà i les poblacions que els segueixen, tenen l’obligació de mantenir-nos sotmesos i d’espoliar-nos tot el que ens deixem, ja que el seu poder i els seus privilegis es fonamenten en haver-nos finalment obligat a capitular el 1714. Els hi va literalment la vida, tan com a “Estado-Español” com com a “población estadoespañola”, i el seu deure és mantenir-nos dominats i prosseguir el nostre genocidi. I el cert és que van complint la seva tasca dia rere dia, any rere any,… i ja… segle rere segle! Quin sentit té dir “no ens entenen”, “no ens comprenen”, etc.?

I el nostre deure és obligar-los a que reconeguin públicament que ens tenen sotmesos, i desempallegar-nos-en. Però nosaltres no complim el nostre deure malgrat que ens hi va la supervivència. I en canvi potser no seria gaire difícil de fer-ho… amb la condició sine qua non d’orientar-nos correctament a assolir-ho, és clar! I això passa en primer lloc per reconèixer el que molts catalans senten subconscientment: que som presoners i que estem sent destruïts. Passar aquesta dura realitat dels subconscient al conscient i a la voluntat pot ser ràpid, canviar en pocs mesos la situació i donar-nos una força invencible.

Una forma d’obtenir que els ocupants i genocides es vegin obligats a admetre públicament el que saben perfectament que fan amb nosaltres, és compel·lint-los sistemàticament a contestar una sèrie de preguntes ben preparades. Per exemple: “Perdonen pero… Ustedes, ¿por qué no celebran el 11 de setembre?”. I a continuació: “¿Consideran Ustedes que los catalanes somos libres?”. I prosseguir innocentment: “¿Pueden imaginarse cómo reaccionarían Ustedes si de repente viviesen doce horas como vivimos hoy los catalanes?”. I aprofitant el silenci provocat per la sorpresa, reblar: “¿Son Ustedes conscientes que nos están genocidando? Así efectivamente los catalanes que sobreviviesen serían libres e iguales… iguales a Ustedes: estadoespañoles castellanizados, y dejarían de existir esos irredentos catalanes”.

Però l’obstacle principal per obtenir això, el drama central, és que aparentment la immensa majoria dels catalans actuals no saben conscientment (encara que considero i confio que molts ho senten subconscientment) que no som lliures ni que estem sent genocidats.

Ara em resulta sorprenent que havent sentit des de petit al final de gairebé tota reunió catalanista, independentista, sobiranista, excursionista, sardanista,… cridar (o murmurar, segons les condiciones) “Visca Catalunya LLIURE!”, mai no he sentit que s’expliqués quelcom tan senzill com que si volem una Catalunya LLIURE és perquè ELS CATALANS NO SOM LLIURES. I si ni nosaltres ni Catalunya som lliures, ¿som poble? I si no som lliures i si no se’ns deixa ser poble utilitzant mètodes repressius i de control molt diversos i adaptats en cada període a les condicions històriques internes i externes, ¿per ventura no se’ns està genocidant?

V-I també ja tenim legalitat donat que les Constitucions Catalanes són vigents

Paral·lelament, se’ns ha fet creure des d’aquí[28] que les Constitucions Catalanes van ser derogades pel “Decreto de Nueva Planta”. Però no només això no és cert[29] sinó que el propi “Decreto de Nueva Planta” va ser derogat dos (o tres?) cops en relació al Tractat de Viena de 1725 a canvi que Carles III, ja Emperador Carles VI, renunciés definitivament a tot dret sobre la corona de la Monarquia Hispànica[30].

A més, el que és qualitativament decisiu és que amb Dret Català a Catalunya només són vigents les lleis paccionades a les nostres Corts. Així, doncs, segons el Dret Català són il·legals totes les lleis, castellanes primer i “estadoespañolas” a continuació, que ens han sigut aplicades des de 1714. Jo també he estat temps atrapat en l’absurd parany de quina resposta donar a la pregunta: “Les Constitucions Catalanes, ¿van ser o no derogades pel ‘Decreto de Nueva Planta’”?, qüestió que ara entenc que per nosaltres és absolutament irrellevant. El que és decisiu és afirmar-nos en el nostre Dret. I aleshores queda clar que són il·legals a casa nostra el “Decreto de Nueva Planta” i totes les demés lleis castellanes i “estadoespañolas” que ens han anat imposant!

Per tant, les nostres Constitucions Catalanes són vigents. Considero que la conclusió més lògica i més adequada amb el nostre passat és: doncs… APLIQUEM-LES!

Que el que volem és senzillament recuperar la nostra llibertat i reconstruir la nació per sobreviure al genocidi que estem patint des d’abans de 1714, dóna plena legitimitat al que estem fent. I que les nostres Constitucions siguin vigents ens dona, a més, plena legalitat.

En canvi, la posició dels dirigents catalans actuals és que “la legalitat catalana ens la donarà el Parlament quan aprovi les lleis que s’estan elaborant”.

Aquí convé fer dues observacions de fons:

Per una banda, si no recuperem “l’esperit del Dret Públic Català”, el que s’està fent –i el Projecte de NOVA Constitució per la NOVA República Catalana, NOU Estat d’Europa[31] ho confirma-, les Constitucions i les lleis que s’estan configurant no poden sinó ser Dret-Castellà-escrit-en-català… això sí, amb-retocs-igualitaristes-i-redistributius. Seria una victòria pírrica! I un pas més en el genocidi… però fet per nosaltres mateixos, raó per la qual en realitat estaríem… suïcidant-nos!

I per l’altra banda, En Francesc Maspons i Anglasell planteja una objecció de fons a la que cal trobar solució quan assenyala quelcom decisiu: que els règims constitucionalistes europeus que es consoliden el segle XIX no acaben amb l’absolutisme sinó que el que fan és traspassar l’absolutisme del rei al poder legislatiu, però segueix sent absolutisme. Ho explica de manera lluminosa a l’inici de les “Conclusions” del seu llibre “L’esperit del Dret Públic Català”:

“Dins el nostre règim, el poder moderador no és un home que encarna l’autoritat suprema, ni tan sols uns assemblea o conjunt d’homes, sinó uns principis superiors, als quals les Corts i el rei estan subjectes alhora.

(…) el nostre règim no es pot equiparar als règims doctrinàriament constitucionals del segle dinovè puix que els supera en allò que constitueix precisament la seva essència. Perquè aquells es limitaren a canviar l’absolutisme de subjecte: el negaren al rei, però el traspassaren als organismes del poder legislatiu, i en definitiva el mantingueren; i el català, de bon antuvi, va negar-lo alhora a tots els poders de l’Estat, els quals sotmet, sense exceptuar-ne cap, a afirmacions superiors a llurs facultats respectives”.

VII. Tenim dret a recuperar immediatament la llibertat per molt de temps que hagi durat la dominació castellana

Cap Poble/Estat vençut no ha posat a votació la seva existència quan l’exèrcit invasor i ocupant ha marxat. I això tan evident per França o Polònia no és qüestió de quan temps hagi transcorregut des de la derrota o, en el nostre cas, des de la capitulació. Ho assenyala el propi Francesc Maspons i Anglasell quan escriu: “La submissió forçada del territori d’un Estat per l’exèrcit d’un altre és, precisament, l’antítesi del reconeixement legal de l’autoritat que s’imposa per la violència. En tant és el contrari, que el fet de que la violència s’hagi produït, justifica el dret a emancipar-se de l’Estat invasor, per temps que duri la dominació[32] (subratllat meu).

Maspons escrivia això tant important de “per temps que duri la dominació” pensant en els 218 anys transcorreguts des de 1714 fins 1932, que és quan ho escriu. Però no sabia en aquells moments que l’ocupació i la repressió militars “estadoespañolistas”, i la seva conseqüent dominació sobre nosaltres, s’anava a renovar i a enfortir pocs anys després, el 1939, amb una segona invasió, ocupació i repressió militars brutals amb la conseqüent destrucció de l’incipient Estat català que, malgrat els continuats atacs de la República Española, s’estava reconstruint des del 14 d’abril de 1931.

Però En Franco i els seus partidaris sí que ho tenien molt clar: a l’Estado-Español, les seves tropes s’anomenaven “Ejército de liberación” (“de la amenaza comunista, del complot judeo-masónico, etc.”). En canvi, quan van entrar a la nostra terra, van passar a autodenominar-se “Ejército de ocupación” ja que el seu objectiu era acabar de nou amb una Generalitat de Catalunya que l’abril de 1931 havia sigut proclamada com República Catalana independent i sobirana. Tres dies després –en plena visita d’Estat a Estat de tres ministres representants de la República Española- “(…) el Consell de Govern que ha vingut actuant fins aquest moment a Catalunya, ha resolt actuar, en endavant, amb el nom, de gloriosa tradició, de Govern de la Generalitat”[33].

Això em recorda que em va impactar la cita de Tàcit “La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo”, que –entre altres coses més generals- m’ajuda a comprendre que encara avui em resulti difícil no passar al castellà quan l’utilitza la persona amb qui parlo. Doncs bé, he ampliat la cita a que “La marca del vençut és adoptar la visió del seu vencedor”. Això explica, per exemple, que aquí tothom continua actualment emprant l’expressió “Guerra Civil” quan a Catalunya aleshores se la denominava molt significativament “Guerra d’Espanya”[34], canviant-ne així decisivament tota la perspectiva. I aquesta marca de vençut té conseqüències molt greus, afeblidores.

El Dictamen de Maspons i Anglasell permet entendre que els catalans hem perdut dos cops la nostra llibertat en mans dels exèrcits castellans: la llibertat esplèndida forjada al llarg de vuit segles malgrat ser pertorbada freqüentment pel “Reino de Castilla” i ser-nos finalment arrabassada el 1714, i la llibertat (interferida constantment per la “II República Española”, tan anticatalana com mai no pot deixar de ser l’“Estado Español”, qualsevol que sigui la forma que adopti i el govern que tingui) recuperada el 1931 i finalment aixafada el 1939. O sigui que el “per temps que duri la dominació” té dos terminis de referència: els 302 anys des de 1714, i els “només” 78 anys des de 1939.

I ja que estem patint dues ocupacions, de les que la segona reforça i actualitza la primera, tenim també dues fons de legitimitat internacional per recuperar la nostra llibertat, i en aquest cas la segona font de legitimitat s’enforteix amb la antiguitat de la primera.

De nou, el problema no és a Madrid sinó aquí quan molts dirigents catalans actuals diuen que “Espanya és multinacional” i utilitzen expressions del tipus “Espanya és una nació de nacions” o “Espanya és un poble de pobles”[35]. Així s’amaga que en realitat l’“Estado-Español” es va construir com presó de nacions i com genocida de pobles… en particular i sobre tot, és presó de la nostra nació i genocida del nostre poble. I cal fer-nos conscients que des de 1714 no es pot parlar amb rigor de l’existència del poble català, ja que un poble que no és lliure, no és poble.

En realitat, i com ja he assenyalat, segons el Dret Català, el “Derecho Castellano” convertit des de 1714 en “Derecho Estadoespañol” és il·legal a Catalunya. I triplement il·legal és la “Constitución Española de 1978” ja que encara hi afegeix dues il·legalitats més: A) pseudolegalitza la restauració de la dinastia Borbònica que havia sigut proscrita per sempre més a les nostres darreres Constitucions, actualitzades el 1705-1706; i B) “Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret”, i en aquest cas la coacció/amenaça militar va ser clara i sabuda.

Que el 1714 ens arrenquessin LA LLIBERTAT i tot el que havíem construït durant vuit segles, va dependre d’ells. Però que ara ho ressuscitem i ho recuperem, DEPÈN DE NOSALTRES.

VIII. L’alternativa qualitativa a “Obediència” no és “Desobediència” sinó “Continuïtat”[36]

Però per a que tot depengui principalment de nosaltres cal tenir clar què érem fins a 1714 i que, gràcies a allò molt diferent i molt fort que érem, seguim dempeus, molt-molt-molt degenerats però dempeus.

I arrelant-nos en els nostres avantpassats, queda també clar que la alternativa qualitativa a obeir no és desobeir. Efectivament, resulta que tan l’obediència com la desobediència es situen les dues en el seu terreny de joc il·legal, dins del que l’“Estado-Español” ens obliga a estar confinats.

La conducta qualitativament alternativa tan a obeir com a desobeir és la d’afirmar-nos en la continuïtat del nostre passat, en la pervivència del que érem i que volem tornar a ser: senzillament homes i dones lliures sobre la nostra Terra Catalana lliure. I així honorem les més de 30 generacions d’avantpassats que van ser lliures, i les 12 generacions darreres, que han mort preses. I encara cada dia hi ha catalans que moren presos de Madrid/Castilla/Estado-Español. D’establir aquesta continuïtat depèn aconseguir ara recuperar la nostra llibertat, objectiu que per si sol ens dóna la plena legitimitat. Però a més, com que les Constitucions Catalanes són vigents, aquesta ja és la nostra legalitat ara i aquí. Apliquem-la[37].

Aquesta és l’orientació que considero més autèntica històricament, més adequada al contingut que subconscientment sent –però encara no sap- la majoria de catalans, i més capaç de fer imparable la recuperació ara de la llibertat de Catalunya i el nostre reconeixement internacional.

Un altre cop: la condició imprescindible és que els catalans siguem capaços d’admetre conscientment que no som lliures des de fa 302 anys i que ens estan genocidant des d’abans de 1714, i d’atrevir-nos a assumir-ho voluntàriament, a dir-ho obertament, i a situar-ho com eix i motor de la nostre activitat ara, aquí i a tot arreu. En poques setmanes canviaria tota la situació.

Un cop decidit –i això només depèn de nosaltres- que volem tornar a ser subjecte-vital-nacional-i-interna-cional, caldrà construir aquesta orientació també jurídicament. I hi ha juristes i entitats jurídiques suficients, dins de l’actual Generalitat i també fora, per fer rigorosament aquesta tasca. Sobre tot si alguns juristes ja tenen, i si els altres recuperen, “L’esperit del Dret Públic català”. Aquest és justament el títol de l’obra central d’En Francesc Maspons i Anglasell, jurista clau per comprendre la singularitat catalana de la pràctica de la llibertat i de l’especial capacitat dels juristes catalans per recollir-ho en Lleis, en Constitucions, en Institucions, i en Formes de Govern i d’Estat[38] també molt singulars, i que considero la millor inspiració per la nostra acció ara. Convido a realitzar aquesta feina decisiva com més aviat millor!

Barcelona, 6 de gener de 2017

Lluís Botinas Montell Vallés Ribó Closa Garrabou Torruella Gras

Investigador independent, llicenciat en Economia, impulsor de LA GOTA CATALANA PER RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA I RECONSTRUIR LA NACIÓ

http://lagotacatalana.cat/             lagotacatalana@gmail.com

[1] Per una presentació d’En Francesc Maspons i Anglasell: https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/0912-maspons-jurista-i-home-daccic3b3-farmengol-12pg.pdf

[2] Es pot baixar gratuïtament en català del blog https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/55-la-gota-catalana-per-conc3a8ixer-el-dret-catalc3a0-i-el-seu-principat-160427.pdf. També hi ha versió en castellà.

[3] Una prova que els castellans d’ara estan molt a prop dels seus antecessors que afirmaven “El que manda, manda”, és que l’actual concepció del “Derecho del Estado Español” es pot resumir en l’expressió: “Al amigo, trato de amigo; al enemigo, trato de enemigo; y al indiferente, la legislación vigente” (Joan Fonollosa, “Espanya explicada als catalans”, Dux Editorial, 2013, pg. 39), i es pot caricaturitzar molt adequadament en “el palco del Bernabeu”.

[4] Però ara els catalans accepten que “les lleis hi són per complir-les” oblidant que la justícia està per sobre de les lleis. El Dret Català tenia molt en compte les circumstàncies i jutjava “per Dret i raó” i no pas “per fer complir la llei”.

[5] Pàg. 15 de “L’esperit del Dret Públic Català” (Editorial Barcino, 1932, 97 pg). Es pot baixar gratuïtament el llibre sencer de https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/1932-lesperit-del-dret-catalc3a0-maspons-97pg.pdf

[6] En canvi, ara “els catalans més demòcrates i igualitaristes” aspiren a reduir o fins i tot eliminar la immunitat de la família real, dels presidents, dels ministres, dels parlamentaris, dels senadors i d’altres capitostos, però no poden ni imaginar la possibilitat de que es pugui plantejar la immunitat del poble davant de totes les autoritats… COM JA TENÍEM! Desconèixer-ho és conseqüència que se’ns ha esborrat el nostre passat com a poble i com a NACIÓ-estat, i això és part del genocidi.

[7] https://lagotacatalana.cat/las-primera-gotas/gota-3/

[8] “Las medidas anticorrupción” que puguin pactar els partits estadoespañolistas i els seus aliats d’aquí no poden acabar amb –i en prou feines reduir- una corrupció social que és la forma sistemàtica de govern que el “Reino de Castilla” va anar estenent a totes les poblacions conquerides. Malgrat tres segles de sotmetiment a les regles de joc imposades per Madrid, aquí la corrupció social ha arrelar menys (https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/11-mc3a1s-de-tres-veces-mc3a1s-corrupcic3b3n-en-el-estado-espac3b1ol-que-en-cataluc3b1a1.pdf) perquè la vida en el Principat n’estava immunitzada. Però fins i tot molts catalans han interioritzat que aquí n’hi ha més degut a com l’enorme maquinària de la “brigada mediàtica” ha utilitzat els casos Pujol i altres en contra del moviment del poble català. El de la corrupció és un bon exemple de la diferencia catalans-castellans, i de l’urgent que és no només RECUPERAR LA LLIBERTAT sinó RECONSTRUIR LA NACIÓ.

[9]L’esperit del Dret Públic Català”, pàg. 13.

[10] Quant haguessin durat en el Principat la gran majoria de “Reyes, Presidentes, Ministros, etc. castellanos y estadoespañoles”? És més: haguessin arribat a ocupar aquest càrrecs o, més en general, qualsevol càrrec de responsabilitat comunitària?

[11] Article 29 del Capítol 5 del Títol 1 de la presentació moderna (en 5 Títols, 15 Capítols i 97 Articles) de les Constitucions Catalanes feta el 1878 pels advocats Josep Coroleu i Josep Pella i publicada amb el nom “Los fueros de Cataluña”. De 834 pàgines, es pot baixar gratuïtament de https://drive.google.com/file/d/0B8cH48L_Vj8bMzlsdjV3N01acUU/view, enllaç trobat al Web http://devolucio.cat/biblioteca/ del grup “Patriotes per la Devolució”.

[12] Els que s’oposen a la possessió d’armes per part de particulars amb el pretext de les massacres que passen als USA –com jo he fet fins no fa gaire, però que de moment he deixat de fer mentre aclareixo la meva posició- deurien recordar que també els suïssos tenen armes a casa i no hi ha matances similars, moltes vegades lligades als USA al consum de psicofàrmacs i a altres causes més sofisticades i ocultes (experiments de manipulació i control mental, d’enginyeria social,…).

[13] Francesc Eiximenis (Girona, 1330 – Perpinyà, 1409), en el llibre Regiment de la cosa pública, de 1383.

[14] RECUPERAR LA LLIBERTAT DE CATALUNYA exigeix el millor que pugui-i-vulgui aportar cada català. I encara més ho demana RECONSTRUIR LA NACIÓ CATALANA, molt malmesa després de 302 anys de sotmetiment i molts més de genocidi. És hora de fer útil el que es sap i que sigui útil, i d’eliminar el que se’ns ha ensenyat però que sigui perjudicial.

[15] Són: 1) Matança de membres del grup; 2) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup; 3) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial. Les altres dues causes considerades genocidi que, a falta d’informació que no tinc, no em sembla que ens siguin aplicables, són: 4) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup; i 5) Trasllat per força de nens del grup a un altre grup.

[16] A més del propi a) genocidi per sí mateix, són delicte: b) l’associació per a cometre genocidi; c) la instigació directa i pública a genocidi; d) la temptativa de genocidi; i e) la complicitat en el genocidi.

[17] Versió en castellà: “Convención para la Prevención y la Sanción del Delito de Genocidio.”: https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/1-481209-convencic3b3n-prevencic3b3n-y-sancic3b3n-del-genocidio-3pg.pdf

[18] Posar a votació què som i què volem tornar a ser, planteja una qüestió clau: “Qui vota: els catalans o els ‘ciutadans catalans’?”. Un aspecte del nostre genocidi que també aquí s’amaga oficialment és que probablement el poble català és el poble més envaït que mai hagi existit. En uns 125 anys hem passat de 2 milions a 7,5 milions de “ciudadanos estadoespañoles en territorio catalán”. I com que Franco no va aconseguir el suport de Hitler per desterrar tots els catalans a Marroc (https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/4-090314-la-solucic3b3-final-per-als-catalans.pdf), Madrid va organitzar una invasió civil. Fa només tres dècades, el 1983, el Presidente Leopoldo Calvo Sotelo afirmava que “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. I si el poble català no sap res de tot això i molt més, NO és perquè els capitostos de Madrid ho amaguin, ja que aquesta és la seva OBLIGACIÓ, sinó perquè els capitostos d’aquí ho silencien. I permeten coses com que En García Albiol aixafés a Na Montserrat Carulla quan aquesta va tenir el coratge de dir que Franco organitzava l’enviament dels seus aturats a Catalunya. I no ha sigut fins recentment que m’he adonat del diferent significat que té que En Tarradellas digués el seu famós “Ciutadans de Catalunya: Ja sóc aquí!” enlloc de dir “Catalans: ja sóc aquí!”, elecció que va haver de ser plenament conscient.

[19] I menys sentit té si la pregunta porta la trampa d‘una resposta triple que, a més de negar-li la qualitat de referèndum, automà-ticament fa baixar el SÍ. O la trampa d’un percentatge mínim de participació (i més si el mínim és del 60% com fa poc ha proposat el Jutge Santi Vidal), en contra de les recomanacions de la “Comissió de Venècia” (veure més a baix i la Nota 27).

[20] És una quimera si no un engany parlar de “Nacions sense estat”. La disjuntiva real es “Nació amb estat propi” o “Nació amb estat imposat per una nació enemiga invasora i ocupant”, en el nostre cas imposat per l’estat del depredador “Reino de Castilla”, després convertit en “Estado Español” igualment ocupant, repressor i espoliador. Per aquest camí estem sotmesos. I en aquest sentit, és absurd o, pitjor, enganyós i autoenganyòs parlar del “nostre autogovern”.

[21] Així ho demostren l’ingent obra de N’Alexandre Deulofeu (1903-1978) i la seva “Matemàtica de la Història”; les actuals troballes sobra l’autèntica Història del catalans realitzades per l’INH i per altres grups: CCH, CEC, Histocat, Vaca cega, ARHLC, Memorial 1714,…; i altres investigacions que desconec fetes per catalans que, malauradament, són marginats pels propis dirigents catalans actuals en tots els àmbits, i per l’Institut d’Estudis Catalans.

[22] Exiliats catalans actuaven per la llibertat i contra Madrid/Castilla/Estado-Español-en-construcción allí on eren. Així,  Ramon Frederic de Vilana-Perles (1663-1741) va ser mà dreta de l’emperador Carles VI i dipositari del segell del Sacre Imperi Romanogermànic. I a Amèrica, diversos catalans varen tenir un paper important als processos d’independència dels Estats Units i de nombrosos països de Llatinoamèrica (on formaven part dels “Consejos Revolucionarios”; la presència entre aquests catalans de mercedaris és la probable explicació que “la Virgen de la Merced” (o “de las Mercedes”) sigui la patrona del país i/o de les seves “Fuerzas Armadas” a diversos estats llatinoamericans (a precisar: Perú, Equador, Argentina, República Dominicana, ??? I també ho és –per què?- de l’Estat de Delaware, als USA).

[23] Les lleis dels Consolats de Mar segueixen influint en la navegació no sols marítima sinó aèria (IATA). Sorprèn la presència de catalans en els llocs més insospitats en organismes internacionals i països llunyans. El Barça és l’ambaixador mundial d’una Catalunya que desenes de milions d’aficionats situaran en el mapamundi quan se’ls hi digui que és l’equip de la nostra capital. Esportistes catalans en moltes especialitats tenen pes internacional malgrat competir amb la samarreta de l’opressor. Etc.

[24] Ara em faig preguntes que mai no m’havia fet. Per exemple: com nassos es por muntar un imperi mundial nàutic des de “la meseta castellana”? A 600 Km. del mar i a 600 m. d’altura, quins coneixements de navegació, de construcció de vaixells, de cartografia, etc. es podien tenir allà?

[25] I el mateix passa amb “el glorioso Siglo de Oro español”. I molt-molt-molt més. Però tot això queda per un altre ocasió.

[26] En rigor, per la seva manera de funcionar i de governar-se, el que vam construir no va ser un imperi sinó una xarxa de Virregnats a la Mediterrània i a Amèrica, i de Consolats de Mar arreu del món. Cal trobar un nom adient diferent a “imperi”.

[27] Al referèndum d’Escòcia va haver-hi frau electoral, va ser una tupinada. Considero que ho demostra prou bé (malgrat que hi manca un punt clau: la imprescindible col·laboració del SNP, el Partit Nacionalista Escocès, per a que els nombrosos agents al servei de Londres podessin actuar impunement) el text https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/140926-tupinada-a-escc3b2cia-22pg.pdf. I ho anunciava el fet que “la Comissió de Venècia”, l’organisme del Consell d’Europa (Estrasburg) considerat de referència per l’organització correcta d’un referèndum i així aconseguir obtenir el reconeixement internacional dels seus resultats, no fos mencionada (pràcticament) mai pels organitzadors del referèndum d’allà… ni del d’aquí. Sobre aquesta Comissió es troba un document oficial en anglès de 24 pàgines titulat “Code of good practice in Referndums” a https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/venc3a8cia-070316-code-of-good-practice-on-referendums-24.pdf i un resum en català d’una pàgina, “Codi de bona pràctica en referèndums“, a https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/venc3a8cia-070316-resum-codi-bones-prc3a0ctiques-referc3a8ndums-1pg.pdf. A veure si llegint-los, aconseguim comprendre les raons de que aquesta (sembla que important) Comissió sigui tan desconeguda…

[28] Des d’allà no poden dir ara que van derogar aleshores les Constitucions Catalanes, ja que oficialment no ens van vèncer el 1714 (però ens mantenen units-per-sotmetiment-del-vençut-al-vencedor fa 302 anys) sinó que, segons ells, estàvem junts, ben i harmoniosament units ja des de temps de “los gloriosos Reyes Católicos”, gairebé 250 anys abans.

[29] L’Article 56 del “Decreto de Nueva Planta” diu literalment: “En todo lo demás, que no está prevenido en los Capitulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones, que antes havia en Cataluña, entendiendose, que son establecidas de nuevo por este Decreto, y que tienen la misma fuerza, y vigor, que lo individualmente mandado en él.”.

[30] Josep Coroleu i Josep Pella ho expliquen molt bé al “Epílogo” de “Los fueros de Cataluña”, 12 pàgines que es poden descarregar gratuïtament de https://lagotacatalana.files.wordpress.com/2015/09/1878-epc3adlogo-de-los-fueros-de-cataluc3b1a-coroleu-i-pella-12pg.pdf.

[31] Aquest enfocament de consumidor modern “TOT NOU” ajuda a Madrid/Castilla/Estado-Español a amagar que els catalans tenim més de mil anys d’una Història pròpia molt intensa.

[32] Maspons i Anglasell, Francesc i Lluís Duran, Ferran Armengol i Hèctor López Bofill. “República Catalana, Generalitat de Catalunya i República Espanyola”, Col·lecció Història i Pensament, núm. 2, Generalitat de Catalunya, 2006, pg. 74, “Dictamen” de Maspons i Anglasell.

[33] Aquest canvi de “República Catalana” a “Generalitat de Catalunya” recuperant la nostra Història, justament ressalta que el Govern que pren aquesta decisió era el Govern d’un Estat Català independent restaurat. I quelcom tan important també m’ho ha fet descobrir en Maspons i Anglasell. És interessant adonar-se que, lamentablement, ara es parla de fer un camí invers: s’anuncia que el Govern independent ho serà d’una “República Catalana”, ajudant així a Madrid/Castilla/Estado-Español a fer desaparèixer la nostra més que mil·lenària Història. De nou… tot nou! Però aquesta renúncia és coherent amb el fet que la Generalitat de Catalunya que s’estableix el 1977 ho és com a part de l’“Estado-Español” i per tan el seu Govern no era ni és Govern d’un Estat Català independent. Tarradellas ho tenia clar quan a continuació va afegir: “Jo també vull l’Estatut!”.

[34] O es parla de la “Guerra d’Independència” quan aquí era la “Guerra del Francès”, o de “Guerra dels Segadors” enlloc de “Guerra de Separació de Catalunya”. O de “Transició” enlloc de “Tercera Restauració Borbònica” (il·legal, com ja he assenyalat). Els quatre exemples estan trets del llibre d’En Carles Camp “Prou d’enganys. Desmuntant la mitologia històrica espanyola”. Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (http://histocat.cat/), 2016.

[35] Expressions que també utilitzen alguns dirigents estadoespañolistas, com els de Podemos i algun Secretari General del PSOE… això sí, quan deixa de ser-ho.

[36] El que segueix podria ser molt útil als (més de) 402 polítics que ara estan encausats: En Santiago Espot (de Catalunya Acció) i els (més de) 401 polítics que tenen o han tingut càrrec electe. Seria útil individualment… i també col·lectivament, per a recuperar tots la llibertat.

[37] El gens radical ni independentista conseller Santi Vila està utilitzant com argument per no tornar les peces d’art de Sixena que no pot infringir la legalitat catalana. El Govern, doncs, agafa força fent referència a unes lleis-de-Dret-Castellà-escrit-en-català adoptades fa pocs anys. ¿No tindria pas el Govern i no tindríem el poble de Catalunya molta més força si apliqués/apliquéssim les nostres Constitucions Catalanes de Dret Català paccionades per les Corts Catalanes que havia creat el Poble Català amb la seva activitat multicentenària?

[38] Considero que en Dret Català no té sentit parlar d’“Estado de Derecho”, que expressa la concepció castellana vertical i autoritària del Dret. Com que encara no he trobat cap expressió equivalent des del Dret Català, de moment he encunyat l’expressió “Dret dotat d’Estat” mentre no trobi, o no se’n faci, una de millor.