Quan els presos no saben que no són lliures

Fa quatre mesos i mig, vaig proposar que per canviar ràpidament l’actitud dels habitants del “Reino de España” respecte a Catalunya, seria clau que a nombroses rodes de premsa es formuli als capitostos de tots colors i àmbits de Madrid (i també als seus representants i aliats aquí i a totes les “Autonomías”) la pregunta: “Ustedes, ¿por qué no celebran el 11 de setembre?”.

I se’m va fent cada cop més clar que seria clau per a que aquí “el procés” agafi una qualitat molt superior i una força invencible, aconseguir plantejar massivament a Catalunya la pregunta: “Som lliures els catalans?”. Per cert, podria convertir-se a Madrid/Estado-Español en una segona pregunta que complementés l’anterior: “¿Considera Usted que son libres los catalanes?”.

El cuquet d’aquesta pregunta em va entrar quan a la campanya per les eleccions del 27-S vaig veure que, en un míting, En Mas deia, amb to desafiant adreçat als governants de Madrid, que “Els catalans som lliures, i com que som lliures, votarem!”. Vaig considerar de seguida que molt més escaient hagués sigut dir que “Els catalans no som lliures, i justament perquè no som lliures però volem recuperar la nostra llibertat, votarem!” (a més d’altres coses que caldrà fer).

I “per casualitat”, ahir vaig anar a parar a un blog on es comentava la segona presa de possessió d’En Mas el 24 de desembre del 2012 amb el comentari “El President Mas ha obert les portes a tots els partits que desitgin l’ autodeterminació, de la mateixa manera que dirigint-se al Govern Central, allà present, el dia que va prendre possessió, entre altres coses va dir “No es poden posar reixes a la llibertat de Catalunya””. Acompanyava aquest comentari una portada del diari ARA amb justament aquest titular cobrint gairebé tota la pàgina.

El representant del “Gobierno del Reino de España” present era el ministre Cristóbal Montoro. Formant part dels que (com a mínim) des de 1714 s’estan formant com a vencedors generació rere generació, suposo que per dins se’n deuria riure del que deia Mas. I al mateix temps deuria felicitar-se dels magnífics resultats obtinguts pel sistema-d’educació-per-a-catalans-vençuts que des de fa tres segles els vencedors ens estan aplicant de totes les formes possibles.

En línia amb el que “el Ministro catalán del Interior, Jorge Fernández Díaz” (fill de reconegut invasor sobre el propi territori, i actual invasor), va recordar-nos el 3 de novembre de 2015: “Les forces d’ordre públic no han d’anar a Catalunya perquè mai han sortit d’allà”, En Montoro (fill de generacions d’invasors, i actual invasor a 600 Km) deuria pensar aquell 24 de desembre de 2012: “No necessitem ara posar-vos reixes perquè les teniu posades des de 1714, i ja formen part tan consubstancial de la vostre realitat, que ja ni les veieu”. I potser després va informar a Rajoy: “Tranquilo, Mariano, que aquests encara es creuen que són lliures. Si En Mas, que dius és el líder separatista, no se n’ha adonat que porten 300 anys entre reixes… això va per llarg!”.

Però no puc retreure a En Mas les mencionades frases seves quan jo mateix, fins fa tan sols un any i mig, no em vaig començar a adonar que tinc mentalitat de conquerit. I només fa unes setmanes que he comprès –molt entristit i molt emprenyat – que la meva germana, els meus pares, els meus avis i dotze generacions d’avantpassats han viscut-i-mort presos de l’Estado-Español.

Per tot això i més, és important que quedi clar que ara tenim la probabilitat de RECUPERAR LA LLIBERTAT, i així poder viure-i-morir LLIURES (respecte de Madrid/Estado-Español).

3 de febrer de 2016     Lluís Botinas